Durant la dècada dels 60, no tot va ser pop o beat a la música britànica, doncs també van aparèixer un important número de grups que van preferir utilitzar el rythm & blues, amb una gran influència del blues que es feia a Chicago durant el decenni dels 40 o d’extraordinaris músics com BB King, John Lee Hooker, Muddy Waters o Howlin’ Wolf.
Els Rolling Stones en van ser sens dubte la banda més popular del gènere, aconseguint el seu moment més brillant amb l’edició de l’àlbum “Aftermath”, gravat el 1966. Tanmateix, hi van haver altres formacions estel·lars del corrent, com The Animals, amb Eric Burdon al capdavant; John Mayall & the Bluesbreakers (foto), el grup més purista de l’estil; Spencer Davis Group, amb un joveníssim Stevie Windwood de cantant; Them, que va comptar amb Van Morrision de vocalista, o The Yardbirds, per on van passar els excel·lents guitarristes Eric Clapton, que també va ser membre dels Bluesbreakers de Mayall, Jeff Beck i Jimmy Page.
Igualment, el moviment mod va utilitzar majoritàriament el rythm & blues per expressar-se i les dues bandes cabdals del corrent, The Who i The Small Faces, van usar abastament el gènere, que va anar perdent una mica de força, tal com va succeir també amb la moda beat, amb l’arribada de les avantguardes a partir del segon lustre del decenni.
El rythm & blues britànic dels 60, almenys en alguns casos, va ser clau per a l’aparició a finals de la dècada del rock dur, que va tenir les seves arrels en formacions com Cream, supergrup que Clapton va formar amb Jack Bruce i Ginger Baker, i els ja citats The Small Faces, The Who i molt especialment The Yardbirds, una vegada Page es va fer amb el control de la banda.
No hay comentarios:
Publicar un comentario