MEDITERRÁNEO (ÀLBUM)

Intèrpret: Joan Manuel Serrat.
Any: 1971.
Àlbum d’estudi precedent: Mi niñez (1970).
Àlbum d’estudi posterior: Miguel Hernández (1972).
El millor: el cim en castellà del cantautor del Poble Sec.
El pitjor: la controvèrsia de gravar en llengua castellana.

Joan Manuel Serrat va renunciar a actuar al festival d’Eurovisió de l’any 1968, el mateix en què va guanyar Massiel, perquè no li van deixar interpretar la seva cançó en català. Curiosament, pocs anys més tard, el cantautor del Poble Sec va començar també a gravar en castellà, fet que no va entusiasmar massa a alguns integrants dels Setze Jutges de la nova cançó catalana, grup en el qual havia format Serrat. En aquella nova etapa del compositor català va destacar clarament l’àlbum “Mediterráneo”, que va suposar, sobre tot pel que fa al tema homònim, un extraordinari èxit. En el treball, considerada una de les obres cabdals en la història de la música popular de l’estat espanyol, totes les peces porten la signatura de l’intèrpret barceloní, amb excepció de la lletra de “Vencidos”, un poema de León Felipe.

SYNCHROHNICITY

Grup: The Police.
Any: 1983.
Formació: Sting, Andy Summers i Stewart Copeland.
Àlbum d’estudi precedent: Ghost in the machine (1981).
Àlbum d’estudi posterior: cap.
El millor: comercialment parlant, un èxit indiscutible.
El pitjor: lluny quedaven els primers Police.

Lluny, molt lluny, quedaven, malgrat només haver transcorregut cinc anys, els inicis del trio The Police quan el grup anglès va editar “Synchronicity”, el seu cinquè i últim àlbum d’estudi. De la frescor i l’autenticitat d’”Outlandos d’amour” i “Regatta de blanc”, els dos primers treballs de la banda britànica, a penes en restava el record quan es va gravar l’obra analitzada, molt sofisticada, de vegades experimental i en algun cas propera a postulats jazz, característiques que marcarien la carrera en solitari d’Sting, la qual estava a punt d’iniciar-se. L’àlbum va ser l’èxit comercial més important en la història de The Police, mentre que el seu single més cèlebre, “Every breath you take”, tema radiat durant anys sense pausa, va suposar un enorme hit, però no l’únic, doncs “King of pain” o “Wrapped around your finger” també van aconseguir vendes força importants com a senzills. Malgrat el triomf inqüestionable que va suposar el disc, les discrepàncies entre els integrants de la formació, especialment pel que fa a Sting i Stewart Copeland, eren molt evidents i el trio va decidir posar punt i final a la seva etapa clàssica.

EVE OF DESTRUCTION

Intèrpret: Barry McGuire.
Any: 1965.
Gènere: cançó protesta.
Àlbum d’estudi: Eve of destruction.
El millor: una de les primeres mostres contra la guerra de Vietnam.
El pitjor: poca cosa més es coneix de McGuire.

Les grans protestes en contra de la guerra del Vietnam van tenir lloc durant els últims anys de la dècada dels 60, en el període més intens del moviment hippy, però una mica abans, concretament l’any 1965, va tenir lloc la cançó “Eve of destruction”, tema compost per P. F. Sloan, que també va tocar la guitarra, i interpretada per Barry McGuire. La peça, que no va superar el número 103 a les llistes nord-americanes, va ser una mostra extremadament dramàtica sobre el conflicte bèl·lic que tenia lloc al sud-est asiàtic i que començava a tenir una gran repercussió entre la joventut dels Estats Units. La cançó ha tingut al llarg del temps vàries versions, però cap ha superat la popularitat de la de McGuire.

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: LES DUES BANDES MÉS GENUÏNAMENT HIPPYS

Quan el flower power va aparèixer a San Francisco l’any 1966, molts van ser els intèrprets i grups que es van unir a la contracultura hippy, però si haguéssim d’elegir dues bandes de gran autenticitat i de força èxit, aquestes serien The Gratfeul Dead i Jefferson Airplane.

Els dos grups van començar la seva trajectòria amb l’esclat del moviment hippy, es van consolidar durant l’època daurada del flower power, entre 1967 i 1971, i van iniciar una lenta i llarga decadència una vegada el corrent de la pau, l’amor i les flors va començar la seva crisi, donant pas a altres modes com ara el glam rock.

The Grateful Dead va comptar amb un inqüestionable líder, el cantant i guitarrista Jerry García, mentre la banda, que va partir de postulats blues, es va convertir en un autèntic fenomen de masses, amb multitud de fans que l'acompanyaven allà on la formació es dirigia per oferir espectaculars concerts, en què les improvisacions instrumentals eren constants. Tanmateix, el conjunt californià no va poder mai traduir en discs el seu registre en viu. Una vegada arribada la decadència hippy, els integrants del grup van continuar convivint en comunes, demostrant així una autenticitat fora de cap dubte.

Jefferson Airplane, amb arrels originades en el folk, va comptar amb tres líders: d’una banda Marty Balin i de l’altra Paul Kantner i la vocalista Grace Slick (foto), que també van formar parella sentimental. Després d’uns inicis molt allunyats de l’èxit, l’entrada a la banda d’Slick va suposar el començament dels grans temps, mitjançant el triomfant, històric i reivindicat àlbum “Surrealistic pillow”, gravat el 1967 i que conté la psicodèlica “White rabbit”. Posteriorment a l’edició de “Volunteers”, el 1969, van iniciar-se la crisi, els canvis de nom (Jefferson Starship i simplement Starship) i la comercialització de la seva música.

NEVER MIND THE BOLLOCKS... HERE’S THE SEX PISTOLS

Grup: The Sex Pistols.

Any: 1977.

Formació: Johnny Rotten, Steve Jones, Glen Matlock, Paul Cook i Sid Vicious.

Àlbum d’estudi precedent: cap.

Àlbum d’estudi posterior: cap.

El millor: la joia del punk pur i dur.

El pitjor: va ser el seu únic àlbum d’estudi.

La trajectòria dels Sex Pistols, potser la banda més polèmica de la història i grans reis del punk rock més autèntic, va ser molt curta i ni tan sols, si deixem al marge algunes reunificacions, va arribar a l’any de vigència. Es podria dir que el seu únic treball d’estudi és un conglomerat de totes les seves cançons, sense que estiguessin preparades per formar un elapé. Malgrat que molts van acusar el grup anglès de no saber tocar més de dos o tres acords, ningú pot dubtar, i així s’expressen la gran majoria de les publicacions musicals, que el disc és un dels millors de la història de la música pop-rock, amb la inclusió de dos dels grans himnes del punk: “Anarchy in the UK” i “God save the Queen”. Coherents amb la seva filosofia, aquella en què es deia que no hi havia futur, la formació ho va deixar estar.

BEGGAR’S BANQUET

Grup: The Rolling Stones.

Any: 1968.

Formació: Mick Jagger, Keith Richard, Brian Jones, Bill Wymann i Charlie Watts.

Àlbum d’estudi precedent: Their satanic majestic request (1967).

Àlbum d’estudi posterior: Let it bleed (1969).

El millor: disc molt aclamat per la crítica.

El pitjor: l’últim treball amb Brian Jones.

Com van fer altres intèrprets i bandes, tant als Estats Units com a la Gran Bretanya, els Rolling Stones van decidir també experimentar amb la psicodèlia, mitjançant l’àlbum “Their satanic majestic request”. No obstant, a diferència del succeït per exemple amb els Beatles, els Beach Boys o els Byrds, la mítica formació anglesa va punxar clarament en el seu intent. Evidentment això va ser clau perquè els Stones retornessin al ruytm & blues per gravar el seu següent treball: “Beggar’s banquet”. El disc és segurament l’obra més aclamada del grup, juntament “Aftermath” i “Sticky fingers”, i la crítica va ser unànime en els seus elogis. L’àlbum, en què hi destaquen “Sympathy for the devil” i “Stright fighting man”, que parla de la violència urbana, molt habitual el 1968, va ser l’últim en què hi va intervenir el guitarrista Brian Jones, que poc després trobaria la mort.

ACHTUNG BABY

Grup: U 2.
Any: 1991.
Formació: Bono, The Edge, Adam Clayton i Larry Mullen Jr.
Àlbum d’estudi precedent: Rattle and hum (1988).
Àlbum d’estudi posterior: Zooropa (1993).
El millor: canvi de registre oportú.
El pitjor: fans desconcertats.

Després d’una etapa, la qual va estar formada per sis àlbums d’estudi, en què la música del quartet irlandès U 2 va estar caracteritzada per la política, la religió i l’èpica, el grup va decidir el 1991 realitzar un brusc, espectacular i sorprenent canvi de registre amb l’edició del treball “Achtung baby”, considerat una de les seves obres mestres. La banda va viatjar a Berlín, que acabava de derruir el seu mur, per posar-se sota la producció de Brian Eno i Daniel Lanois, i en va sortir un disc que utilitza l’electrònica, el dance, diferents efectes de so i una temàtica basada en experiències personals. Malgrat que els seguidors clàssics de la formació de Dublín van quedar molt sorpresos de les característiques de l’àlbum, aquest és un dels treballs més venuts de la discografia de la mítica banda. Entre els seus temes cal significar “Misterious ways”, “The fly” o “One”, un dels seus inqüestionables himnes.

ORQUESTA MONDRAGÓN

Lloc de fundació: Sant Sebastià (Euskadi).
Formació estel·lar: Javier Gurruchaga (veu), Popotxo Ayestarán (mímica), Jaime Stinus (guitarra), José Luis Dufourg (baix) i Ángel Zelada (bateria).
Gèneres: pop i rock.
Dècades: 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Bon voyage (1980) i Bésame, tonta (1982).
Solistes que origina: Javier Gurruchaga.
El millor: l’humor.
El pitjor: el grup segueix vigent, però... se’n sap alguna cosa ?

L’Orquesta Modragón, banda guipuscoana que va barrejar música, teatre, humor i mímica, va comptar amb dos integrants bàsics: el cantant, showman, actor i presentador televisiu Javier Gurruchaga, un dels artistes claus de l’Espanya dels 80, i el mim Popotxo Ayestarán. El grup va tenir els seus principals èxits durant els inicis del decenni dels 80, en el moment d’esclat de la movida madrilenya, en què per exemple va gravar l’àlbum “Bon voyage”, amb el hit “Viaje con nosotros”, o la banda sonora del film “Bésame, tonta”.

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: EL ROCK PSICODÈLIC

El rock psicodèlic va aparèixer mitjan el decenni dels anys 60 tant al Regne Unit, on va acabar amb l’hegemonia que fins llavors havia marcat el fenomen beat, com als Estats Units, on va ser fonamental la irrupció de la contracultura hippy, a la ciutat californiana de San Francisco.

El rock psicodèlic es va caracteritzar per unes cançons llargues, amb lletres surrealistes, críptiques i moltes vegades difícils d’interpretar; per constants improvisacions instrumentals, pels efectes de so i ambientals, que van convertir els concerts en veritables espectacles, i per la relació amb substàncies al·lucinògenes com l’LSD. Moltes d’aquestes característiques, com el llarg minutatge de les peces o la improvisació, van ser claus per a l’aparició del rock progressiu, mentre que una altra de les peculiaritats de la psicodèlia va ser l’enorme influència de la música i la cultura procedents de l’Índia.

Si bé és veritat que molts artistes i bandes es van apuntar a la moda psicodèlica, com va ser els casos, a la Gran Bretanya, dels Beatles, els Animals o els Yardbirds, i als Estats Units, de Jimi Hendrix, els Beach Boys, els Byrds o els Doors, les formacions que més van utilitzar el gènere van ser, al Regne Unit, els primers Pink Floyd, sota el lideratge de Syd Barrett; Soft Machine o Caravan, mentre que a Amèrica del Nord van ser bàsiques les bandes The Grateful Dead (foto), Jefferson Airplane o Quicksilver Message Service.

El rock psicodèlic va passar per la seva època estel·lar durant la segona meitat dels anys 60 i començaments de la dècada dels 70, per caure posteriorment en crisi, com també ho va fer el moviment del flower power. Tanmateix, al llarg dels temps han hagut constants revivals, mitjançant per exemple Echo & the Bunnnymen als 80, Beck als 90 o Kasabian en el segle actual.

FROM THE BEGINNING

Grup: Small Faces.
Any: 1967.
Formació: Steve Marriott, Ronnie Lane, Kenney Jones i Ian McLagan.
Àlbum d’estudi precedent: Small Faces 1 (1966).
Àlbum d’estudi posterior: Small Faces 2 (1967).
El millor: una de les grans obres del rock britànic dels 60.
El pitjor: que el treball no tingui potser la fama que es mereix.

Si ens posem a observar els grans grups del pop-rock britànic de la dècada dels 60, trobarem abastament articles sobre The Beatles, The Rolling Stones, The Who o The Kinks, mentre que la part dedicada al quartet Small Faces serà força més reduïda. No obstant, la banda liderada pel cantant i guitarrista Steve Marriott, que després de la dissolució de la formació formaria el conjunt de hard rock Humble Pie, va ser també clau en la música que es va realitzar durant l’època al Regne Unit, en general, i del moviment mod, en particular, faceta aquesta última en què només van ser superats en popularitat per The Who. “From the begginining”, segon àlbum de la banda, va suposar el punt àlgid en la curta trajectòria del grup, que no trigaria massa anys en desintegrar-se. Entre les cançons del treball cal destacar, sense cap mena de dubte, l’extraordinària “All or nothing”, una de les millors peces de la història de la música popular i número u a la Gran Bretanya.

BACK IN BLACK (ÀLBUM)

Grup: AC / DC.
Any: 1980.
Formació: Angus Young, Malcolm Young, Brian Johnson, Cliff Williams i Phil Rudd.
Àlbum d’estudi precedent: Highwat to hell (1979).
Àlbum d’estudi posterior: For those about to rock we salute you (1981).
El millor: saber continuar sense Bon Scott.
El pitjor: es va fer estrany no sentir la veu d’Scott, encara que Johnson va complir perfectament.

Després de la gravació de l’àlbum “Highway to hell”, Bon Scott, el primer cantant d’AC/DC, va trobar la mort arran d’abusar durant una nit de substàncies etíliques. El grup australià va pensar en deixar-ho estar, però els germans Angus i Malcolm Young van decidir finalment contractar el vocalista Brian Johnson i amb ell van editar el treball “Back in black”, que va presentar la portada en negre com a homenatge a Scott. Malgrat que l’absència de Bon es va fer una mica estranya, Brian va complir amb molta professionalitat i podríem dir que el canvi no sa suposar, ni molt menys, cap entrebanc en la trajectòria de la banda. Molts entesos consideren l’obra con el millor àlbum de la formació i com un dels treballs cabdals del heavy metal, que llavors passava per una de les seves èpoques més populars. A “Back in black" hi destaquen fonamentalment dues peces: la de títol homònim, amb un riff de guitarra inoblidable, i “You shoot me all night long”.

WITH THE BEATLES

Grup: The Beatles.
Any: 1963.
Formació: John Lennon, Paul McCartney, George Harrison i Ringo Starr.
Àlbum d’estudi precedent: Please, please me (1963).
Àlbum d’estudi posterior: A hard day’s night (1964).
El millor: la beatlemania arriba als Estats Units.
El pitjor: que no s’introduís a l’àlbum el hit “I want to hold your hand”.

"With the Beatles” va ser el segon àlbum gravat pel quartet de Liverpool, només quatre mesos després del seu predecessor, “Please, please me”. Com el primer elapé, el disc es va enfilar fins al lloc més alt de les llistes britàniques , on hi va romandre més de 50 setmanes, i va significar el seu triomf a l’altra banda de l’Atlàntic, on també es va iniciar el fenomen conegut com a beatlemania. En el treball, poster avui dia una mica enfosquit per obres mestres realitzades els següents anys, hi destaquen les peces de John Lennon i Paul McCartney “All i’ve got to do”, la tendra “All my loving”, “Not a second time” o “I wanna be your man”, portada a l’èxit pels Rolling Stones; la cançó de George Harrison “Don’t bother me”, la primera composta pel guitarrista apareguda en un àlbum beatle, i les versions “Roll over Beethoven”, de Chuck Berry; “Money”, de Berry Gordy, el fundador de la Motown; “Please Mr. Postman”, anteriorment interpretada per les Marvelettes, i “You really got a hold on me”, d’Smokey Robinson.

PHIL OCHS

Lloc de naixement: El Paso (Estats Units).
Lloc de defunció. Far Rockaway (Estats Units). 
Gèneres: folk, folk rock i cançó protesta.
Dècades: 60 i 70.
Principals àlbums: All the news that’s fit to sing (1964) i Ain’t marching anymore (1965).
El millor: la seva lluita per la justícia social.
El pitjor: els problemes psicològics.

Phil Ochs va ser una de les figures del revival folk que va tenir lloc durant la dècada dels 60 i un assidu al festival de Newport. Partint de la influència dels mítics Woody Guthrie i Pete Seeger, Ochs va traçar una important trajectòria fins a arribar el decenni dels 70, sent un dels grans protagonistes de l’anomenada protest song. El cantautor va participar en manifestacions contaries a la guerra del Vietnam i favorables als drets socials, però va entrar posteriorment en greus problemes psíquics fins el dia de la seva mort.