MOLOTOV

Lloc de fundació: Mèxic DF (Mèxic).
Llengües: castellà i anglès.
Formació clàssica: Tito Fuentes (guitarra i veu), Miky Huidobro (baix i veu), Paco Ayala (guitarra, acordió i veu) i Randy Elbright (bateria i veu).
Gèneres: rock, rock dur, rap i cançó protesta.
Dècades: 90, 00 i 10.
Principal àlbum: ¿ Donde jugarán las niñas ? (1997).
El millor: “Gimme that power “.
El pitjor: alguna controvèrsia.

Tito Fuentes i Miky Huidobro van fundar mitjan la dècada dels 90 la banda radical mexicana Molotov, a la qual es van ajuntar més tard Paco Ayala i el nord-americà Randy Elbright. El grup va debutar l’any 1997 amb “¿ Donde jugarán las niñas ?”, una clara indirecta al “¿ Donde jugarán los niños ?” dels també mexicans i més tous Maná. El treball, que conté la cançó protesta “Gimme that power”, va comptar amb un gran èxit a Espanya i l’Amèrica Llatina.

BARRICADA

Lloc de fundació: Pamplona (Navarra).
Formació actual: Javier Hernández (veu i guitarra), Alfredo Piedrafita (veu i guitarra) i Ibon Sagarra (bateria).
Altres components bàsics: Enrique Villarreal (veu i baix), Sergio Oses (guitarra i veu), Mikel Astrain (bateria) i Fernando Coronado (bateria).
Gèneres: rock, rock urbà, rock dur, heavy metal i rock radical.
Dècades: 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Barrio conflictivo (1985) i Barricada (1990).
El millor: la longevitat.
El pitjor: la mort d’Astrain.

Els anys 80 van suposar una època propicia per al rock radical pel que fa a l’estat espanyol, sobretot quant al nord de la península, concretament a Euskadi i Navarra. D’aquesta segona comunitat és originària la banda de rock dur Barricada, que va perdre molt aviat el bateria Mikel Astrain, mort en un dels concerts del grup. Posteriorment, la formació de Pamplona, que ha comptat amb produccions de Ramoncín i Rosendo, va tenir problemes amb la censura.

DANNY DANIEL

Lloc de naixement: Gijon (Astúries).
Gèneres: cançó melòdica i pop.
Dècades: 70, 80, 90, 00 i 10.
El millor: “El vals de las mariposas”.
El pitjor: ha seguit gravant, però poc se’n coneix a Espanya.

A inicis de la dècada dels 70, el cantant asturià Danny Daniel va aconseguir fer-se amb un lloc important en el panorama de la cançó melòdica i lleugera, tant a l’estat espanyol com a diferents països llatinoamericans. Sens dubte, el principal èxit de l’artista va ser el popular “El vals de las mariposas”, el qual va interpretar amb Donna Hightower i va tenir una repercussió que va anar més enllà dels Pirineus. Posteriorment va triomfar amb “Por el amor de una mujer” i “Niña no te pintes tanto”.

BRITNEY SPEARS

Lloc de naixement: McComb (Estats Units).
Gèneres: pop, dance pop i disco.
Dècades: 90, 00 i 10.
Principal àlbum: Oops ! I dit it again (2000).
El millor: èxits, èxits i més èxits.
El pitjor: una vida privada força problemàtica.

En un món musical, pel que fa a la seva versió més comercial, en què la imatge s’ha convertit en un fet bàsic i primordial, no és gens estrany l’espectacular triomf de la intèrpret nord-americana Britney Spears, originària dels estats del sud de Mississipí i Louisiana. Després de començar a cantar en edat infantil, Spears és va convertir en l’artista més venedora del primer decenni del segle XXI, encara que també ha passat per diversos problemes, amb hospitalitzacions incloses.

MARIAH CAREY

Lloc de naixement: Huntington (Estats Units).
Gèneres: pop, dance pop, soul, hip hop i soft rock.
Dècades: 90 i 00.
Principal àlbum: Daydream (1995).
El millor: milions de còpies venudes.
El pitjor: problemes emocionals.

La cantant nord-americana Mariah Carey ha estat una de les grans dives del pop elegant i sofisticat de les últimes dècades, juntament amb altres intèrprets com Céline Dion o la recentment desapareguda Whitney Houston. Considerada l’artista femenina que més discs va vendre al món durant la dècada dels 90, Carey ha actuat també en algunes pel·lícules, com “Glitter” i l’oscaritzada “Precious”, i ha obtingut fins a cinc premis Grammy.

BANANARAMA

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació inicial: Sara Dallin (veu), Siobhan Fahey (veu, guitarra i teclats) i Karen Woodward (veu i baix).
Gèneres: pop, dance pop i new wave.
Dècades: 80, 90 i 00.
Principal àlbum: Deep sea skiving (1983).
El millor: el grup femení britànic amb més èxit de la història.
El pitjor: el millor moment va tenir lloc durant els 80.

El decenni dels 80, amb algunes excepcions importants, va ser una època en què el pop va arribar a nivells comercials i ballables força importants i un dels exemples en va ser el trio Bananarama, que com també era habitual a la dècada va explotar força la imatge de les seves components. La formació, que va passar de trio a duo arran de la marxa de Siobhan Fahey, és el grup femení que més hits ha aconseguit en la història del pop britànic.

FASES DE LA MÚSICA ROCK: MOLT CURT, PERÒ FORÇA INTENS

Anglaterra, any 1976: d’una banda, la crisi iniciada el 1973, per la desmesurada pujada dels preus del petroli per part dels països exportadors, va provocar una alta xifra d’atur al Regne Unit, de manera especial entre la població jove. D’altra banda, el rock progressiu i simfònic, caracteritzat per exemple per l’excel·lent tècnica instrumental dels seus components, va començar a esgotar el personal i diverses persones, sense massa perícia musical, van formar diferents grups que van portar a la seva màxima expressió l’anomenat “do it yourself” (“Fes-t’ho tu mateix”).

Mentre Londres es trobava en aquell ambient, un dia va entrar en una tenda de roba, dirigida per l’hàbil Malcolm McClaren, un noi amb una samarreta on deia “I hate Pink Floyd” (“Odio Pink Floyd”). El personatge no era cap altre que John Lydon, conegut amb el sobrenom de Johhny Rotten i que estava a punt de convertir-se en el cantant i líder del grup The Sex Pistols, la banda més famosa, popular, polèmica i controvertida del punk rock, que aleshores estava esclatant a la capital britànica.

McClaren no va dubtar en exercir de mànager dels Pistols, els quals només van estar vigents durant més o menys un any, però el suficient temps per muntar diversos escàndols, com en una entrevista televisiva; ser contractats per tres discogràfiques diferents, gravar algunes cançons que han passat a la història, realitzar un canvi de baixista, amb l’entrada del controvertit Syd Vicious, o convertir-se en la banda preferida dels joves antisistema britànics.

El grup va ser totalment coherent amb les seves idees, aquelles que indicaven que no existia cap futur i que als 20 anys ja eres vell, i van deixar-ho estar, encara que posteriorment ha tingut alguna reunificació. Rotten, que va tornar a anomenar-se Lydon, va fundar l’aclamada formació postpunk Public Image Limited, mentre que Vicious va trobar la mort el 1979 a causa d’una sobredosi.

LES 50 MILLORS CANÇONS DE LA PRIMERA DÈCADA DEL SEGLE XXI

- All these things that i done (The Killers)
- Been all the time (Dinosaur Jr.)
- Big exit (PJ Harvey)
- Bling. Confessions of a king (The Killers)
- C'mere (Interpol)
- Chemtrails (Beck)
- Closer (Travis)
- Conversation 16 (The National)
- Daddy's gone (Glasvegas)
- Fight test (The Flaming Lips)
- First of the gang to die (Morrissey)
- Flowers and football tops (Glasvegas)
- Friend of mine (The National)
- Happy to hang around (Travis)
- Hate to say i told you so (The Hives)
- I’m outta time (Oasis)
- Impossible Germany (Wilco)
- In my place (Coldplay)
- Intervention (Arcade Fire)
- It's my own cheating (Glasvegas)
- Jackie Collins existencial question time (Manic Street Preachers)
- Jesus, etc. (Wilco)
- Knights of Cydonia (Muse)
- Ladies abd gentlemen. Roll dice (Kasabian)
- Love song (Antònia Font)
- Modern way (Kaiser Chiefs)
- Neighborhood 1 (Arcade Fire)
- Obstacle 1 (Interpol)
- On call (Kings of Leon)
- PDA (Interpol)
- Pick me up (Dinosaur Jr.)
- Razorblade (The Strokes)
- Re-offender (Travis)
- Read my mind (The Killers)
- Reptilia (The Strokes)
- Santa Fe (Beirut)
- 74 swans (Bell X1)
- Soma (The Strokes)
- Someday (The Strokes)
- Starlight (Muse)
- Stella was a diver and she was always down (Interpol)
- The beautiful occupation (Travis)
- The end has no end (The Strokes)
- Tots els motors (Antònia Font)
- Try it again (The Hives)
- 12 : 51 (The Strokes)
- What ever happened (The Strokes)
- What if (Coldplay)
- Windowsill (Arcade Fire)
- You got it all... wrong (The Hives)

A la foto la banda The Strokes, que amb 7 és qui més cançons aporta.

Nota: aquesta llista està confeccionada en ordre alfabètic i es troba sotmesa a canvis i variacions.

LES 50 MILLORS CANÇONS DE LA DÈCADA DELS 90

- Aicha (Khaled)
- Alive (Pearl Jam)
- Beetlebum (Blur)
- Black star (Radiohead)
- Californication (Red Hot Chili Peppers)
- Come together (Primal Scream)
- Come us you are (Nirvana)
- Damaged (Primal Scream)
- Dirty boots (Sonic Youth)
- Disarm (The Smashing Pumpkins)
- Dishes (The Pulp)
- Doll parts (The Hole)
- Don’t look back in anger (Oasis)
- Driftwood (Travis)
- End of the century (Blur)
- Fake plastic trees (Radiohead)
- Fillmore jive (Pavement)
- For tomorrow (Blur)
- High and dry (Radiohead)
- In bloom (Nirvana)
- In the mouth of the desert (Pavement)
- It's a shame about Ray (Lemonheads)
- Karma police (Radiohead)
- Legs (PJ Harvey)
- Let down (Radiohead)
- Live forever (Oasis)
- Loaded (Primal Scream)
- Missed (PJ Harvey)
- Near wild heaven (REM)
- 1979 (The Smashing Pumpkins)
- Otherside (Red Hot Chili Peppers)
- Range life (Pavement)
- Rudderless (Lemonheads)
- Scar tissue (Red Hot Chili Peppers)
- Shouldn’t be ashamed (Wilco)
- Song 2 (Blur)
- Summer babe. Winter version (Pavement)
- The bends (Radiohead)
- The power (Suede)
- The wild ones (Suede)
- To the end (Blur)
- Today (The Smashing Pumpkins)
- Tonight tonight (The Smashing Pumpkins)
- Trigger cut (Pavement)
- Tunic. Song for Karen (Sonic Youth)
- Underwear (Pulp)
- We are the pigs (Suede)
- Why doesn't always rain on me (Travis)
- Writing to reach you (Travis)
- You're so great (Blur)

A la foto el grup Blur, que amb 6, juntament amb Radiohead, és qui més cançons aporta.

Nota: aquesta llista està confeccionada en ordre alfabètic i es troba sotmesa a canvis i variacions.

ASFALTO

Lloc de fundació: Madrid (Comunitat de Madrid).

Formació inicial: José Luis Jiménez (veu i baix), Julio Castejón (guitarra i veu), Lele Laina (guitarra i veu) i Enrique Cajide (bateria).
Gèneres: rock i rock urbà.
Dècades: 70, 80, 90, 00 i 10.
Principals àlbums: Al otro lado (1978) i Cronophobia (1984).
El millor: pioners espanyols a Anglaterra.
El pitjor: inestabilitat i irregularitat des dels 90.

El grup de rock urbà Asfalto, sotmès al llarg del temps a bastants canvis de personal, va iniciar la seva trajectòria a inicis dels 70 i a finals d’aquesta dècada va gravar l’àlbum “Al otro lado” en uns estudis de Londres, ciutat en què va actuar al mític local Marquee. La formació es va mantenir en una etapa de regularitat durant els 80, però a partir dels 90 va iniciar una lenta decadència, malgrat que la banda es manté encara en actiu.

HEAVEN

Grup: Talking Heads.
Any: 1979.
Formació: David Byrne, Jerry Harrison, Tina Weymouth i Chris Frantz.
Gènere: new wave.
Àlbum d’estudi: Fear of music.
El millor: una gran cançó d’un grup força valorat.
El pitjor: no és una de les seves peces més populars.

El quartet Talking Heads va ser una de les bandes clau del punk rock i la new wave de Nova York, la part més intel·lectualitzada dels moviments i un dels grups bàsics en el cèlebre local CBGB. “Heaven”, una de les cançons més belles, encara que no és considerada de les més conegudes, de la formació liderada pel cantant i guitarrista David Byrne, va ser un dels temes cabdals de “Fear of music”, el tercer i aclamat àlbum de Talking Heads. La peça, d’estil lent i reposat, una mica allunyat del nervi frenètic que imposa en altres cançons Byrne, va ser escrita per aquest i el guitarrista i teclista Jerry Harrison, mentre ha estat versionada per diversos intèrprets com Eric Burdon o KD Lang.

LES 50 MILLORS CANÇONS DE LA DÈCADA DELS 80

- A means to and end (Joy Division)
- A night like this (The Cure)
- All your pictures (The Cure)
- Aviones plateados (El Último de la Fila)
- Beds are burning (Midnight Oil)
- Bigmouth strikes again (The Smiths)
- Blue Monday (New Order)
- Cadillac solitario (Loquillo y los Trogloditas)
- Candle (Sonic Youth)
- Chica de ayer (Nacha Pop)
- Cross the breeze (Sonic Youth)
- Dissapointed (Public Image Limited)
- Freak scene (Dinosaur Jr.)
- Gigantic (Pixies)
- Happy hour (The Housemartins)
- Here comes your man (Pixies)
- I know it’s over (The Smiths)
- I’m just looking (Dexy’s Midnight Runners)
- I wanna be adored (The Stone Roses) 
- In between days (The Cure)
- Insurrección (El Último de la Fila)
- Killing moon (Echo & the Bunnymen)
- Love will tear us apart (Joy Division)
- Lovesong (The Cure)
- Made of stone (The Stone Roses)
- Monkey gone to heaven (Pixies)
- Never let me down again (Dépéche Mode)
- No bones (Dinosaur Jr.)
- Orange crush (REM)
- People who grinned themselves to death (The Housemartins)
- Pongamos que hablo de Madrid (Joaquín Sabina)
- Purple rain (Prince)
- Push (The Cure)
- Put down that weapon (Midnight Oil)
- Redemption song (Bob Marley & the Wailers)
- Rock the Kasbah (The Clash)
- Rock'n roll star (Loquillo y los Intocables)
- Sometimes (Midnight Oil)
- Talkin’ bout a revolution (Tracy Chapman)
- Teenage riot (Sonic Youth)
- Tell me when my light turns green (Dexy’s Midnight Runners)
- The dead dust (Midnight Oil)
- The sprawl (Sonic Youth)
- The things you said (Dépéche Mode)
- There is a light that never goes out (The Smiths)
- This is the Day (The The)
- Tops (The Rolling Stones)
- Tunel of love (Dire Straits)
- Twenty-four hours (Joy Division)
- Where is my mind (Pixies)

A la foto el grup The Cure, que amb 5 és qui més cançons aporta.

Nota: aquesta llista està confeccionada en ordre alfabètic i es troba sotmesa a canvis i variacions.

LES 50 MILLORS CANÇONS DE LA DÈCADA DELS 70

After the gold rush (Neil Young)
Alison (Elvis Costello)
All the young dudes (Mott the Hopple)
Almost cut my hair (Crosby, Stills, Nash & Young)
Anarchy in the UK (The Sex Pistols)
Baba O’Riley (The Who)
Badlands (Bruce Springsteen)
Beast of burden (The Rolling Stones)
Beat on the brat (Ramones)
Behind blue eyes (The Who)
Boys don't cry (The Cure)
Can't you hear me knowing (The Rolling Stones)
Cosmic Dancer (T Rex)
Darkness on the edge of town (Bruce Springsteen)
Disorder (Joy Division)
Five years (David Bowie)
Fool to cry (The Rolling Stones)
Free bird (Lynyrd Skynyrd)
Free money (Patti Smith)
Guiding light (Television)
Hanging on the telephone (Blondie)
Hateful (The Clash)
Heart of gold (Neil Young)
Heaven (Talking Heads)
Il mio canto libero (Lucio Battisti)
Just what i needed (The Cars)
La canzone del sole (Lucio Battisti)
Layla (Derek & the Dominos)
Let it loose (The Rolling Stones)
Marquee moon (Television)
Message in a bottle (The Police)
Misfits (The Kinks)
My brain is hanging upside down. Bonzo goes to Bitburg (Ramones)
Non si può morire dentro (Gianni Bella)
Picture this (Blondie)
Rudie can’t fail (The Clash)
Samba pa tí (Santana)
Shadowplay (Joy Division)
Si arribeu (Lluís Llach)
So lonely (The Police)
Stairway to heaven (Led Zeppelin)
Sway (The Rolling Stones)
Teenage kicks (The Undertones)
The promised land (Bruce Springsteen)
Thunder road (Bruce Springsteen)
We three (Patti Smith)
White man in Hammersmith palais (The Clash)
Wild horses (The Rolling Stones)
Wish you were here (Pink Floyd)
Ziggy Stardust (David Bowie)


A la foto, els Rolling Stones l'any 1971, els quals amb 6 són qui més cançons aporten.

Nota: aquesta llista està confeccionada en ordre alfabètic i es troba sotmesa a canvis i variacions.

LES 50 MILLORS CANÇONS DE LA DÈCADA DELS 60

- A day in the life (The Beatles)
- A wither shade of pale (Procol Harum)
- All or nothing (The Small Faces)
- All tomorrow parties (The Velvet Underground)
- Alone again or (Love)
- Amore mio (Mina)
- Baby it’s you (The Shirelles)
- Coming back to me (Jefferson Airplane)
- Don’t let me down (The Beatles)
- Down by the river (Neil Young)
- Femme fatale (The Velvet Underground)
- Gloria (Them)
- Happiness is a warm gun (The Beatles)
- Hey Jude (The Beatles)
- Honky tonk women (The Rolling Stones)
- How long Marianne ? (Leonard Cohen)
- I know there’s an answer (The Beach Boys)
- I'm waiting (The Rolling Stones)
- Lay lady lay (Bob Dylan)
- Little wing (Jimi Hendrix Experience)
- Mary Anne and the sahky arm (The Who)
- Mathilda mother (Pink Floyd)
- Maybe the people would be the times or between Clark and Hilldale (Love)
- My back pages (The Byrds)
- My generation (The Who)
- Out of time (The Rolling Stones)
- Piece of my heart (Big Brother & the Holding Company)
- San Francisco (Scott McKenzie)
- See Emily play (Pink Floyd)
- Something (The Beatles)
- Soul kitchen (The Doors)
- Strawberry fields forever (The Beatles)
- Suspicious mind (Elvis Presley)
- The crystal ship (The Doors)
- The end (The Doors)
- The kids are alright (The Who)
- The village green preservation society (The Kinks)
- The wind cries Mary (Jimi Hendrix Experience)
- There she goes again (The Velvet Underground)
- Think (The Rolling Stones)
- Time of season (The Zombies)
- Tin soldier (The Small Faces)
- To love somebody (Nina Simone)
- Today (Jefferson Aiplane)
- Too much of my mind (The Kinks)
- Universal soldier (Donovan)
- Waiting for the sun (The Doors)
- While my guitar gently weeps (The Beatles)
- White rabbit (Jefferson Airplane)
- You really got me (The Kinks)

A la foto una instantània de 1965 de The Beatles, que amb 8 és qui més cançons aporta.

Nota: aquesta llista està confeccionada en ordre alfabètic i es troba sotmesa a canvis i variacions.

UNA SEMANA EN EL MOTOR DE UN AUTOBÚS

Grup: Los Planetas.
Any: 1998.
Formació: J, Florent, Kieran Stephen i Eric Jiménez.
Àlbum d’estudi precedent: Pop (1996).
Àlbum d’estudi posterior: Unidad de desplazamiento (2000).
El millor: disc de culte del pop espanyol.
El pitjor: els problemes durant la gravació.

“Una semana en el motor de un autobús” va ser el tercer àlbum del quartet andalús Los Planetas, grup fundat a Granada i autèntic fenomen de l’indie rock espanyol. La banda encapçalada per J i Florent, a diferència d’altres formacions alternatives de l’estat espanyol, com Australian Blonde, Sexy Sadie o els més comercials i populars Dover, va decidir expressar-se en castellà i no en llengua anglesa, mentre que el treball analitzat està considerat l’obra culminant del grup granadí, una autèntica institució en el cèlebre festival indie de Benicàssim. L’àlbum va originar un llibre del periodista Nando Cruz, el qual va explicar les enormes dificultats per les quals van passar els components de la formació en el moment de gravar el disc, en el qual hi destaquen temes com “Segundo premio”, “La playa” o “Copa de Europa”.

TRUE (CANÇÓ)

Grup: Spandau Ballet.
Any: 1983.
Formació: Gary Kemp, Martin Kemp, Tony Hadley, John Keeble i Steve Norman.
Gènere: soul.
Àlbum d’estudi: True.
El millor: un dels clàssics dels 80.
El pitjor: sofisticació pura.

El quintet Spandau Ballet havia estat una de les formacions capdavanteres del moviment dels nous romàntics, en el marc de la new wave, però el grup anglès va decidir donar un pas endavant i situar-se en un tipus de pop, amb algunes gotes de soul, caracteritzat per l’elegància, la sofisticació i la màxima pulcritud. Va ser llavors quan el conjunt britànic va editar l’àlbum “True”, encapçalat pel tema del mateix títol, que va suposar un enorme èxit al Regne Unit, els Estats Units i molts països més, entre els quals es trobava Espanya. La cançó, que va romandre quatre setmanes en el punt més alt de les llistes britàniques, va ser composta pel guitarrista Gary Kemp en un estil proper a la factoria Motown.