IN UTERO

Grup: Nirvana.
Any: 1993.
Formació: Kurt Cobain, Krist Novoselic i Dave Grohl.
Àlbum d’estudi anterior: Nevermind (1991).
Àlbum d’estudi posterior: cap.
El millor: abandonar la fórmula de “Nevermind” i seguir triomfant.
El pitjor: el final estava molt a prop.

El trio Nirvana, encapçalat per l’inestable i torturat Kurt Cobain, havia triomfat de forma espectacular l’any 1991 amb l’àlbum “Nevermind”, que va convertir el moviment grunge, en particular, i la música alternativa, en general, en fenòmens de masses. No obstant, Cobain no semblava massa còmode en el seu nou estatus, el de gran estrella de la música popular a nivell mundial, i el seu moment anímic era cada cop més delicat i preocupant. Potser per aquest motiu, el grup de Seattle va decidir realitzar un canvi important amb la confecció del disc “In utero”, trencant de manera clara amb el seu il•lustre predecessor. Per tant, el tercer àlbum de la banda va ser més dur, cru i abrasiu que “Nevermind”, amb alguns temes hardcore escassament accessibles, encara que en el treball hi consten cançons capaces d’arribar a un públic ampli com “Serve the servants”, que és la meva preferida, “Rape me”, “Frances farmer will have revenge on Seattle”, “Pennyroyal tea” o els dos singles que va extreure l’obra: ”Heart – shaped box” i “All apologies”. Un mesos després de l’edició del disc, que va arribar al número u de la llistes de Billboard, Cobain es va treure la vida.

LIVE AT LEEDS

Grup: The Who.
Any: 1970.
Formació: Pete Townshend, Roger Daltrey, John Entwistle i Keith Moon.
Àlbum d’estudi anterior: Tommy (1969).
Àlbum d’estudi posterior: Who’s next (1971).
El millor: un dels directes més reivindicats.
El pitjor: els hi va costar molt creuar l’Atlàntic.

El 1970, després de gravar l’òpera rock “Tommy”, fet que els hi va proporcionar, per fi, el triomf als Estats Units, i abans d’editar “Who’s next”, per molts experts el millor àlbum d’estudi que mai hagi gravat la mítica banda britànica, The Who es trobava en el millor moment de la seva extraordinària trajectòria, en un període on la moda mod havia quedat una mica enrera, encara que la formació liderada pel guitarrista i compositor Pete Townshend s’hi reincorporaria aviat amb “Quadrophenia”, una nova òpera rock. Va ser aquell any quan el grup londinenc va gravar el directe “Live at Leeds”, una obra endurida i força carregada que la revista Rolling Stone, així com també altres mitjans de comunicació com la BBC o The New York Times, consideren el millor disc en viu de la història de la música rock. En el treball enregistrat a la ciutat de Yorkshire hi prenen part clàssics com “I can’t explain”, “My generation”, “Substitute” o “Happy Jack”.

THE WALL

Grup: Pink Floyd.
Any: 1979.
Formació: Roger Waters, David Gilmour, Nick Mason i Richard Wright.
Àlbum d’estudi anterior: Animals (1977).
Àlbum d’estudi posterior: The final cut (1983).
El millor: l’enorme tasca de Roger Waters.
El pitjor: unes pèssimes relacions.

Després d’uns inicis psicodèlics, sota el lideratge de Syd Barret i el reivindicat àlbum “The piper at the gates of down”, Pink Floyd, ja sense la presència del seu primer líder, va entrar en un període bastant irregular, per transitar posteriorment per la seva època de més èxit i popularitat, gràcies a obres com “Another side of the moon” i “Wish you were here”. “The wall”, la culminació d’aquella etapa, va editar-se dos anys més tard que “Animals”, un treball que no va comptar amb el beneplàcit de la crítica. L’obra analitzada, un doble àlbum molt personal del baixista Roger Waters, ha dividit les opinions, doncs per a alguns experts es tracta d’una impressionant òpera rock i per a d’altres d’una edició grandiloqüent i fins it tot bastant pretensiosa, en allò que podria considerar-se el cim del ja aleshores esgotat rock progressiu. “The wall”, un treball conceptual que parla de la soledat i la incomunicació, es va gravar quan les relacions entre Waters i els altres tres membres del grup estaven ja molt deteriorades, fins el punt que el teclista Richard Wright va abandonar la banda. Entre les cançons més significatives, es troben “Hey boy”, “Confortably numb” i la popular “Another brick in the wall, part II”, peça que particularment no m’agrada gens.

PETER GABRIEL 1

Intèrpret: Peter Gabriel.
Any: 1977.
Àlbum d’estudi anterior: cap.
Àlbum d’estudi posterior: Peter Gabriel II (1978).
El millor: Solsbury hill.
El pitjor: la deriva que estava prenent Genesis durant el mateix període.

Arran de l’edició de l’emblemàtic doble àlbum “The lamb lies down on Broadway”, i la posterior gira per presentar el treball, les relacions al grup Genesis, concretament entre el seu líder Peter Gabriel i la resta de components, es van anar deteriorant de forma notòria, fins el punt que el cantant va acabar abandonant la banda per iniciar la carrera en solitari. Gabriel va gravar quatre obres sense un títol explícit, tal com havia fet també la mítica formació de hard rock Led Zeppelin, i el primer d’aquests discs és conegut com a Peter Gabriel 1 o com l’àlbum del cotxe blau. Mentre que Genesis, aleshores amb Phil Collins al capdavant, s’anava acomodant i acostant-se clarament a barems pop i força comercials, Gabriel es va estrenar amb un treball arriscat i experimental, encara que la cançó principal, la magnífica i extraordinària “Solsbury hill”, és una peça bastant accessible. La cançó, amb un fantàstic inici acústic, parla sobre la seva experiència al deixar Genesis. Altres temes importants del disc són “Excuse me” i l’èpica “Here comes the flood”.

RIO

Grup: Duran Duran.
Components: Simon le Bon, Andy Taylor, John Taylor, Roger Taylor i Nick Rhodes.
Any: 1982.
Àlbum d’estudi anterior: Duran Duran (1981).
Àlbum d’estudi posterior: Seven and the ragged tiger (1983).
El millor: potser l’àlbum més recordat del moviment dels nous romàntics.
El pitjor: no aconseguir el número u ni a la Gran Bretanya ni tampoc als Estats Units.

Després de l’explosió punk, va tenir lloc un complex i heterogeni moviment que va rebre el nom de new wave. El corrent va albergar varis estils, alguns força diferents entre sí, entre els quals la moda coneguda com a nous romàntics, que va ser molt influenciada pel glam rock, que havia tingut la seva època estel•lar una dècada abans, i per intèrprets com David Bowie, que aleshores va viure un important revival, o Bryan Ferry. El grup més important dels nous romàntics, juntament amb Spandau Ballet, va ser el quintet Duran Duran, el qual, com havien fet abans molts músics glam, va donar una gran importància a la imatge. “Rio”, número u a Austràlia, va ser el segon àlbum de la banda britànica i als nostres dies està considerat el llegat més important d’aquella època molt sofisticada i bastant artificiosa. En el treball, força ballable i on les noves tecnologies hi prenen part de forma important, hi destaquen la cançó que dóna títol al disc, “Hungry like the wolf” o “Save the prayer”.

TONIGHT’S THE NIGHT

Intèrpret: Neil Young.
Any: 1975.
Àlbum d’estudi anterior: On the beach (1974).
Àlbum d’estudi posterior: Zuma (1975).
El millor: un dels treballs més aclamats de Young.
El pitjor: el període pel qual estava passant el compositor.

L’any 1975, en què va sortir a la venda l’àlbum “Tonight’s the night”, Neil Young era ja un artista plenament consolidat, gràcies a treballs com “Everybody knows this is nowhere”, “After the gold rush” i molt especialment el triomfant “Harvest”, així com també per les seves col•laboracions amb el supergrup que integrava amb David Crosby, Stephen Stills i Graham Nash. L’obra analitzada pertany a una època crítica, pessimista i de certa forma depressiva del cantautor canadenc, doncs en aquell període havia observat la mort dels seus íntims amics Bruce Berry i Danny Whitten, guitarrista de Crazy Horse, tots dos arran de sobredosis. Per tant, “Tonight’s the night” és un disc trist, melancòlic i desesperançat. Les peces més representatives són la de títol homònim, “World on a string”, “Roll another number (for the road)”, “Alburquerque”, “Tired eyes”, en la qual precisament fa referències a la droga, i “Come on baby, let’s go downtown”, gravada en viu i composta conjuntament amb Whitten.

MELLOW GOLD

Intèrpret: Beck.
Any: 1994.
Àlbum d’estudi anterior: cap.
Àlbum d’estudi posterior: Stereopathetic soulmanure (1994).
El millor: la seva gran influència.
El pitjor: no va tenir al Regne Unit el gran èxit d’altres treballs alternatius nord-americans.

El 1994, gràcies a bandes com Nirvana, Pearl Jam, Pixies o REM, el rock alternatiu estava plenament consolidat als Estats Units i, potser per aquest motiu, l’àlbum de debut del californià Beck Hansen, l’aclamat “Mellow gold”, va situar-se en el top 10 a les llistes nord-americanes, encara que no va poder superar el lloc 41 a les britàniques, tradicionalment favorables a l’indie arribat de l’altra banda de l’Atlàntic. El disc barreja varis gèneres, com rock, rap, folk i psicodèlia, aquest últim sobretot pel que fa a les lletres, d’aire força surrealista, a més d’irònic i fins i tot, en algun cas, humorístic. Les cançons més significatives del treball, que ha tingut una gran influència, són el hit “Loser”, amb fragments en castellà; “Pay no mind (snoozer)”, que és la meva preferida; el rap “Beercan” i “Nitemare hippy girl”.

TUNNEL OF LOVE (ÀLBUM)

Intèrpret: Bruce Springsteen.
Any: 1987.
Àlbum d’estudi anterior: Born in the USA (1984).
Àlbum d’estudi posterior: Human touch (1992).
El millor: continua la bona línia de vendes que va obrir “Born in the USA”.
El pitjor: però era gairebé impossible igualar l’èxit comercial del seu predecessor.

Després de gravar un àlbum acústic i pessimista com “Nebraska”, Bruce Springsteen va editar el comercial, alegre i elèctric “Born in the USA”, que va suposar un espectacular èxit de vendes. El seu següent treball, “Tunnel of love”, podria ser considerat un híbrid entre els dos discs citats, però evidentment es troba més a prop del seu predecessor, assolint el top del rànquing nord-americà. Si a la portada de “Born in the USA”, Springsteen apareixia amb samarreta i texans, a l’album analitzat ho feia amb un sofisticat vestit, corbata i davant un elegant cotxe, encara que potser és aquest el contrast més clar entre les dues obres. A “Tunnel of love”, on la participació de l’E Street Band, que havia tingut un gran protagonisme en l’anterior treball, va ser més aviat moderada, hi destaquen la cançó de títol homònim, “Tougher tha the rest” i “Brilliant disguise”.

COMING UP

Grup: Suede.
Any: 1996.
Formació: Brett Anderson, Richard Oakes, Mat Osman, Simon Gilbert i Neil Codling.
Àlbum d’estudi anterior: Dog man star (1994).
Àlbum d’estudi posterior: Head music (1999).
El millor: una bona continuïtat del magnífic “Dog man star”.
El pitjor: primer disc sense el concurs de Bernard Butler.

Suede va ser sens dubte, durant la dècada dels 90, una de les grans bandes del brit pop i de l’indie britànic, encara que va quedar una mica enfosquida per la rivalitat Blur – Oasis. La formació va debutar amb un àlbum de títol homònim, al qual va seguir l’extraordinari “Dog man star”, un treball molt influït per l’època glam i més concretament pel primer David Bowie. El tercer àlbum del grup va ser “Coming up”, la primera obra gravada arran de la marxa del guitarrista Bernard Butler, que va ser substituït pel joveníssim Richard Oakes, que va col•laborar de forma bàsica, en la tasca de composició, amb el cantant Brett Anderson, qui va quedar com a indiscutible líder de la formació. El disc, en el qual també va debutar el teclista Neil Codling i que va obtenir bones crítiques, encara que penso que és inferior al seu il•lustre predecessor, va extreure com a senzills “Thrash”, “Filmstar”, “Lazy”, “The beautiful ones” i “Saturday night”, la millor de totes elles.

RID OF ME

Intèrpret: PJ Harvey.
Any: 1993.
Àlbum d’estudi anterior: Dry (1992).
Àlbum d’estudi posterior: To bring you my love (1995).
El millor: àlbum molt aclamat i valorat per la crítica.
El pitjor: l’últim disc gravat com a trio.

La cantant, guitarrista i compositora britànica PJ Harvey es va convertir el primer lustre dels 90 en una de les gran figures del rock alternatiu. El seu debut va tenir lloc amb l’àlbum “Dry”, que va rebre crítiques molt positives, apareixent poc més d’un any més tard “Rid of me”, un treball més complicat i endurit que el seu predecessor, encara que també hi prenia lloc la melodia, tal com es demostra en bells temes com “Missed” o “Legs”, particularment les meves dues peces preferides del disc. L’obra va ser la darrera que Harvey va gravar en format de trio, juntament amb el baixista Steve Vaughan i el bateria Rob Ellis, els quals ja no hi formarien en el més accessible “To bring you my love”. En el disc analitzat són significatives, a part de les cançons ja anomenades, la peça de títol homònim, en una línia lo – fi, “50ft queenie”, “Man – size” o “Highway 51 revisited”, un cover de Bob Dylan.

PLEASE, PLEASE ME (ÀLBUM)

Grup: The Beatles.
Any: 1963.
Formació: John Lennon, Paul McCartney, George Harrison i Ringo Starr.
Àlbum d’estudi anterior: cap.
Àlbum d’estudi posterior: With the Beatles (1963).
El millor: comença una gran història.
El pitjor: posteriorment el grup realitzaria obres molt millors.

A finals de 1962, The Beatles havia debutat discogràficament amb el single “Love me do”, que no va suposar un gran èxit, però posteriorment, ja a començaments de 1963, va portar a dalt de tot de les llistes britàniques el segon senzill, anomenat “Please, please me”. Amb el mateix títol, la banda de Liverpool va editar el seu primer àlbum, el qual va ser el punt de partida de la beatlemania i igualment va assolir el número u del rànquing del Regne Unit. En el treball, que no es pot dir que sigui un dels millors discs del llegendari grup anglès, el gruix de les cançons estan compostes per John Lennon i Paul McCartney, com són els casos de la citada “Love me do”, el tema de títol homònim, “I saw her standing there”, “Misery” o “P. S. i love you”, però hi destaquen també dues peces alienes estel•lars: una magnífica interpretació de “Baby it’s you”, escrita per Burt Bucharach, Mack David i Barney Williams, i portada a l’èxit per The Shirelles, i la popular “Twist and shout”, de Phil Medley i Bert Russell.

BLACK HOLES AND REVELATIONS

Grup: Muse.
Any: 2006.
Formació: Matthew Bellamy, Christopher Wolstenholme i Dominic Howard.
Àlbum d’estudi anterior: Absolution (2003).
Àlbum d’estudi posterior: The resistance (2009).
El millor: definitiva definició del grup anglès.
El pitjor: dificultats a l’altra banda de l’Atlàntic.

El trio Muse, encapçalat pel cantant, guitarrista i compositor Matthew Bellamy, va iniciar la seva trajectòria durant el segon lustre del decenni dels 90, en una època en què, a part d’aconseguir els seus primers èxits a la Gran Bretanya, va ser constantment comparat a la banda Radiohead, sense oblidar les semblances amb l’emblemàtica formació Queen. Segons afirma Allmusic, amb “Black holes and revelations”, Muse es va allunyar del grup liderat per Thom Yorke i va definir un estil propi, encara que el conjunt d’Oxford igualment va seguir vies alternatives. L’àlbum, considerat un dels millors de la història del rock britànic segons la publicació Q Magazine, és un dels més ben considerats en la discografia de Muse i barreja diferents gèneres com pop, rock, rock progressiu o rock dur, mentre la ciència ficció és una de la temàtiques preferides. El treball va extreure com a senzills “Supermassive black hole, el primer single del disc; “Starlight”, que ha acabat sent la cançó més popular de l’obra; “Knights of Cydonia”, “Invincible” i “Map of the problematique”.

ADVENTURE

Grup: Television.
Any: 1978.
Formació: Tom Verlaine, Richard Lloyd, Fred Smith i Billy Ficca.
Àlbum d’estudi anterior: Marquee moon (1977).
Àlbum d’estudi posterior: Television (1992).
El millor: el seu èxit al Regne Unit.
El pitjor: les comparacions amb “Marquee moon”.

Television va ser la primera banda d’actitud punk en actuar al cèlebre local CBGB, fins el punt de canviar la tendència musical de la sala neoyorquina, per debutar seguidament amb l’excel•lent àlbum “Marquee moon”, un dels millors treballs de la història de la música popular. “Adventure”, el segon disc del quartet liderat per Tom Verlaine, estaria considerada, en condicions normals, una gran obra, però les comparacions amb el seu predecessor surten gairebé totes perdent. El disc, que va passar bastant desapercebut als Estats Units, però que va assolir el top 10 a la Gran Bretanya, és un treball més tranquil i pulcre que “Marquee moon”, encara que els característics duels de guitarra entre Verlaine i Richard Lloyd es fan també notar de forma espectacular. Entre les seves cançons hi destaquen “Glory”, “Foxhole” i la millor de totes elles: “Ain’t that nothin’”. Després de la gravació d’”Adventure”, es va obrir un llarguíssim parèntesi, doncs la formació no editaria el seu pròxim àlbum fins l’any 1992.

THE SOFT BULLETIN

Grup: The Flaming Lips.
Any: 1999.
Formació: Wayne Coyne, Steven Drozd i Michael Ivins.
Àlbum d’estudi anterior: Zaireeka (1997).
Àlbum d’estudi posterior: Yoshimi battles the pink robots (2002).
El millor: l’aclamació de la crítica.
El pitjor: alguns poden pensar que és un treball més acomodat que els anteriors.

Quan The Flaming Lips va gravar “The soft bulletin”, la trajectòria del grup era ja extensa, profunda i prolífica, però fins llavors la seva carrera havia transcorregut per un petit sector alternatiu, molt allunyat de l’àmbit comercial. Amb el treball analitzat, el grup nord-americà va realitzar cançons força més accessibles, melòdiques i properes que en els seus àlbums anteriors, marcats per una desmesurada experimentació, fet ben constatat en l’obra anterior, “Zaireeka”, on la banda es va atrevir amb una caixa de quatre discs. “The soft bulletin”, un àlbum espiritual, tendre i melancòlic, molt aclamat per la crítica, va ser l’inici d’una nova etapa de la formació liderada per Wayne Coyne, la qual va tenir continuïtat amb “Yoshimi battles the pink robots”. Algunes de les peces més significatives del disc són “Buggin’”, “The Gnash” i, molt especialment, “Race for the prize” i “Waitin’ for a superman”.