THE WALL

Grup: Pink Floyd.
Any: 1979.
Formació: Roger Waters, David Gilmour, Nick Mason i Richard Wright.
Àlbum d’estudi anterior: Animals (1977).
Àlbum d’estudi posterior: The final cut (1983).
El millor: l’enorme tasca de Roger Waters.
El pitjor: unes pèssimes relacions.

Després d’uns inicis psicodèlics, sota el lideratge de Syd Barret i el reivindicat àlbum “The piper at the gates of down”, Pink Floyd, ja sense la presència del seu primer líder, va entrar en un període bastant irregular, per transitar posteriorment per la seva època de més èxit i popularitat, gràcies a obres com “Another side of the moon” i “Wish you were here”. “The wall”, la culminació d’aquella etapa, va editar-se dos anys més tard que “Animals”, un treball que no va comptar amb el beneplàcit de la crítica. L’obra analitzada, un doble àlbum molt personal del baixista Roger Waters, ha dividit les opinions, doncs per a alguns experts es tracta d’una impressionant òpera rock i per a d’altres d’una edició grandiloqüent i fins it tot bastant pretensiosa, en allò que podria considerar-se el cim del ja aleshores esgotat rock progressiu. “The wall”, un treball conceptual que parla de la soledat i la incomunicació, es va gravar quan les relacions entre Waters i els altres tres membres del grup estaven ja molt deteriorades, fins el punt que el teclista Richard Wright va abandonar la banda. Entre les cançons més significatives, es troben “Hey boy”, “Confortably numb” i la popular “Another brick in the wall, part II”, peça que particularment no m’agrada gens.