LONDON, 0 – HULL, 4

Grup: The Housemartins.
Any: 1986.
Formació: P. D. Heaton, Stan Cullimore, Norman Cook i Hugh Whitaker.
Àlbum d’estudi anterior: cap.
Àlbum d’estudi posterior: The people who grinned themselves to death (1987).
El millor: una mica d’aire fresc.
El pitjor: musicalment parlant, sense complicar-se la vida.

Va arribar un moment, durant el decenni dels anys 80 del segle passat, i no només pel que fa al món de la música, que aspectes com la domesticació, l’excessiu sentit comercial, el valor de la imatge, el conservadurisme i allò considerat políticament correcte van arribar a un nivell excessiu. Mitjan la dècada, però, el quartet The Housemartins va canviar una mica la situació, mitjançant una imatge molt planera i escassament sofisticada, un pop directe, fresc i molt senzill, una música de tipus elèctric i tradicional, que va deixar de banda la moda tecno, i crítiques al capitalisme, en una curiosa barreja entre cristianisme i marxisme, en un període en què el Regne Unit estava gestionat per la mà de ferro de Margaret Thatcher. “London, 0 – Hull, 4”, va ser el primer àlbum d’estudi dels dos que va editar la banda liderada per P. D. Heaton, en què hi destaquen els singles “Happy hour”, “Flag day”, “Wait for a minute” i “Sheep”.