(WHITE MAN) IN HAMMERSMITH PALAIS

Grup: The Clash.

Any: 1978.     

Formació: Joe Strummer, Mick Jones, Paul Simonon i Topper Headon.

Gènere: reggae punk. 

Àlbum d’estudi: cap.

El millor: indubtablement, una de les millors peces del quartet anglès.

El pitjor: finalment, no es va incloure en cap àlbum.

Després de gravar el primer àlbum de títol homònim, The Clash va editar el senzill “(White man) in Hammersmith Palais”, que, en un principi, havia de formar part del segon treball de llarga durada del grup punk britànic, “Give’em enough rope”, encara que finalment es va decidir no incloure’l. Joe Strummer, cantant i colíder de la banda anglesa, es va inspirar alhora de composar el tema en una visita que va realitzar al local londinenc Hammersmith Palais, on va poder presenciar una actuació reggae. No és estrany, doncs, que la cançó compti amb uns evidents aires del gènere sorgit a l’illa de Jamaica, acompanyat del ritme també caribeny de l’ska. Amb “(White man) in the Hammersmith Palais”, The Clash va començar a demostrar que no era simplement una formació punk més i que el seu repertori musical anava molt més lluny, interpretant Strummer, anys més tard, la peça amb el seu nou grup The Mescaleros.    

NEW GOLD DREAM (81 / 82 / 83 / 84). ÀLBUM

Grup: Simple Minds.

Any: 1982.     

Formació: Jim Kerr, Charlie Burchill, Derek Forbes i Michael McNeil.    

Àlbum d’estudi anterior: Sister feelings call (1981).

Àlbum d’estudi posterior: Sparkle in the rain (1984).  

El millor: per a alguns experts, el moment àlgid del grup escocès.

El pitjor: una deriva posterior que no va agradar tothom.

El quartet de Glasgow Simple Minds, liderat pel carismàtic cantant Jim Kerr, va tenir els seus inicis en l’escena de la new wave i, més concretament, en el gènere del synth pop, estil en què va editar el reivindicat àlbum “New gold Dream (81 / 82 / 83 / 84)”, que segons alguns entesos va suposar el cim creatiu de la banda escocesa. El treball, que va arribar al número tres de les llistes britàniques, però va tenir molt poc ressò als Estats Units, va extreure tres singles, “Promised a miracle”, “Glittering prize” i “Someone, somewhere in summertime”, les cançons més emblemàtiques del disc juntament amb la pista que li dóna títol. Posteriorment, Simple Minds deixaria enrere els postulats postpunk i s’endinsaria en un pop – rock de caràcter èpic semblant al dels irlandesos U 2, reconversió que no va satisfer alguns fans. 

ARA MALIKIAN

Lloc de naixement: Beirut (Líban).

Dècades: 90, 00 i 10.

Gèneres: clàssica.    

El millor: reconeixement a nivell mundial.

El pitjor: els seus inicis al devastat Líban natal.

Violinista d’origen armeni nascut al Líban, Ara Malikian està considerat un dels millors músics del món en el seu instrument, havent guanyat un munt de concursos, actuat en emblemàtiques places com Nova York, Londres, París, Madrid o Barcelona o en festivals com els de Sant Sebastià o Praga. Malikian, que ha estat acompanyat per orquestres com les simfòniques de Madrid o del Vallès, ha participat en les bandes sonores dels films ”Hable con ella” o “La mala educación”, tots dos dirigits per Pedro Almodóvar. 

THE SUGARHILL GANG

Lloc de fundació: Englewood (Estats Units).

Formació inicial: The Sugarhill Gang (veu), Bert Williams (guitarra), Bernard Rowland (baix), Brian Horton (bateria), Harry Reyes (percussió), Nate Edmonds (teclats), Craig Derry (veu i congues) i Sylvia Robinson (vibràfon i producció).

Dècades: 80, 90, 00 i 10.

Gèneres: rap, hip hop i disco.           

Principal àlbum: Sugarhill gang (1980).

El millor: l’impacte de “Rapper’s delight”.

El pitjor: viure molt anys del seu hit.

La trajectòria del grup The Sugarhill Gang, fundat a la localitat d’Englewood, a l’estat de New Jersey, ha estat sempre marcada pel seu impactant hit “Rapper’s delight”, editat a finals dels anys 70 i la primera cançó de la cultura rap i l’estil hip hop que va assolir el top 40 de les llistes nord-americanes de Billboard. No obstant, la banda no va poder mai superar la repercussió del seu tema inicial i es va separar mitjan el decenni dels 80, encara que darrerament ha tornat a l’activitat.  

LES 10 MILLORS CANÇONS DE THE ROLLING STONES

1. Wild Horses

(1971 / country rock)

2. Beast of burden

(1978 – soul)

3. Out of time

(1966 – rock)

4. Let it loose

(1972 – soul)

5. Sway

(1971 – blues rock)

6. Gimme shelter

(1969 – rythm & blues)

7. Honky tonk women

(1969 – rythm & blues)

8. Lady Jane

(1966 – rock)

9. Fool to cry

(1976 – soul)

10. Tops

(1981 – rock)

 

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: ANYS DE DESAPARICIONS

Entre finals de la dècada dels 60 i començaments del decenni dels 70 del segle XX, en un període dominat per l’era del flower power, en algun cas ja en plena decadència de la contracultura hippy, hi van tenir lloc en el món de la música popular pèrdues d’importants estrelles.

El primer músic en trobar la mort va ser el guitarrista de The Rolling Stones Brian Jones, trobat ofegat a la piscina de la seva residència quan feia poc temps havia deixat el grup britànic per ser substituït per Mick Taylor. Jones, potser pel fet de restar en un segon pla en la llegendària banda britànica, allunyat del protagonisme exercit per Mick Jagger i Keith Richard, va ser víctima d’una profunda depressió, que va provocar la seva sortida de la formació londinenca.

Pocs anys més tard, van morir Jim Morrison, el carismàtic vocalista i líder de The Doors, i tres dels grans protagonistes del període hippy: la enèrgica cantant texana Janis Joplin (foto), exintegrant del grup psicodèlic The Big Brother & the Holding Company; el virtuós guitarrista Jimi Hendrix, que havia encapçalat el trio Experience, i Cass Elliott, una de les components del quartet The Mamas & the Papas. Posteriorment, va desaparèixer Gram Parsons, pioner de la fusió entre country i rock, que havia format part de conjunts emblemàtics com The Byrds o The Flying Burrito Brothers. 

Es dona la circumstància que moltes d’aquestes desaparicions van tenir lloc quan els artistes comptaven 27 anys, concretament Jones, Morrison, Joplin i Hendrix, mentre a Parsons li mancava poc temps per complir-los. Molts anys després, Kurt Cobain, cantant, guitarrista i líder del trio grunge Nirvana, i la intèrpret soul britànica Amy Winehouse també moririen en idèntica edat.    

GIMME SHELTER

Grup: The Rolling Stones.

Any: 1969.     

Formació: Mick Jagger, Keith Richard, Mick Taylor, Bill Wyman i Charlie Watts. 

Gènere: rythm & blues. 

Àlbum d’estudi: Let it bleed. 

El millor: segons alguns mitjans, una de les millors cançons dels Stones.

El pitjor: una època convulsa per al grup.

“Gimme shelter” és la pista que obre l’àlbum “Let it bleed” i la cançó més popular del treball juntament amb “You can’t always what you want”, un tema estilísticament parlant força similar. La peça analitzada va ser gravada, però, abans de l’aparició del vinil en què hi va prendre part i s’explica que la lletra, de caràcter apocalíptic i de la qual s’han donat versions diferents, pot estar basada en el desastre del festival d’Altamont, quan un espectador de raça negra va ser assassinat durant una actuació del grup britànic. A “Gimme shelter”, un dels grans clàssics dels Rolling Stones, hi destaquen de forma clara i notòria els cors de la cantant afroamericana Merry Clayton, sens dubte un dels segells distintius de la cançó.  

LET IT BE (ÀLBUM DE THE REPLACEMENTS)

Grup: The Replacements.

Any: 1984.     

Formació: Paul Westerberg, Bob Stinson, Tommy Stinson i Chris Mars.

Àlbum d’estudi anterior: Hootenanny (1983).

Àlbum d’estudi posterior: Tim (1985).  

El millor: considerat un dels grans treballs dels anys 80.

El pitjor: no era la millor època comercial per a les bandes alternatives.

El quartet nord-americà The Replacements, liderat pel cantant, guitarrista i compositor Paul Westerberg, està considerat un dels primers grups independents de la història de la música rock i una de les millors bandes de la dècada dels anys 80, període en què les formacions alternatives tenien un accés molt difícil i limitat als mitjans de comunicació més populars. “Let it be” és, juntament amb “Tim”, el seu següent treball, l’àlbum més cèlebre de The Replacements, fins el punt que publicacions com la revista Rolling Stone o la web Allmusic l’han elegit com una de les millors obres de tots els temps. En el disc, en què hi prenen part exemples punk i postpunk, i que conté més passatges melòdics que en les edicions anteriors del grup, hi destaquen pistes com “I will dare”, que obre l’àlbum, i “Sixteen blue”.    

SIGUR ROS

Lloc de fundació: Reykjavik (Islàndia). 

Formació inicial: Jon Por Birgisson (veu i guitarra), Georg Holm (baix) i Agust Aevar Gunnarsson (bateria).

Altres components bàsics: Orri Pall Dyrason (bateria) i Kjantan Sveinsson (teclats).

Dècades: 90, 00 i 10.

Gèneres: postrock, rock experimental i rock alternatiu.    

Principals àlbums: Meo suo i eyrum vio spilum endalaust (2008), Valtari (2012) i Kveikur (2013).

El millor: l’originalitat.

El pitjor: no es tracta d’una música molt popular.

El grup islandès Sigur Ros, liderat pel cantant i guitarrista Jonsi Birgisson i fundat a Reykjavik, la capital de l’illa nòrdica, ha estat una de les mostres més originals i aplaudides de l’actual segle XXI. Emmarcada en un gènere catalogat com a postrock, la formació s’ha caracteritzat per un estil eteri i minimalista, amb connotacions arrelades en la new age i també en la música clàssica. Després d’un petit parèntesi per portar  a terme projectes personals, Sigur Ros ha tornat a l’activitat.  

THE RESIDENTS

Lloc de fundació: Shreveport (Estats Units).

Dècades: 70, 80, 90, 00 i 10.

Gèneres: rock experimental, art rock i avantguarda.         

Principal àlbum: Eskimo (1979).

El millor: una prolífica obra.

El pitjor: tot molt misteriós.

Ningú coneix ni els noms ni tampoc el rostre dels diferents components del grup The Residents, una banda força reivindicada per la crítica especialitzada, que ha editat un munt d’àlbums, ha realitzat curtmetratges i ha fet un ús exhaustiu de les noves tecnologies. La formació de Louisiana, que rebutja fer entrevistes, ha portat a terme una música de caire electrònic i experimental i els seus membres actuen a l’escenari amb barrets, cascs, màscares i disfresses.