De la mateixa manera que hi ha hagut un munt
de defensors al llarg del temps i moltes persones que han reivindicat aquell
període de la música rock, també s’han comptat força detractors del gènere
punk, que va tenir la seva etapa àlgida durant el segon lustre de la dècada
dels 70 del segle passat.
Entre els arguments que utilitzaven els
contraris a la filosofia punk es trobaven el nihilisme del moviment,
escassament involucrat en temes ideològics i polítics, tot el contrari d’allò
que havia succeït, més o menys una dècada abans, mitjançant la contracultura
hippy, corrent que havia lluitat intensament, per exemple, contra el conflicte
bèl·lic que va tenir lloc al Vietnam.
Tanmateix, davant per exemple del nihilisme
de The Sex Pistols, hi va tenir lloc el compromís, tant des del punt de vista
social com del polític, de la formació The Clash, que va demostrar ser molt més
que una simple banda de punk rock, si bé és cert que el seu primer àlbum, de
títol homònim, va suposar un treball clàssic del gènere malgrat alguna pista de
certa protesta com “I’m bored with the USA”.
Després del treball de transició “Give’em
enough rope”, The Clash va editar el doble àlbum “London calling”, la seva obra
mestra i una de les millors gravacions de la història de la música popular. En
el disc, a part d'introduir-se en els ritmes caribenys de l’ska i el reggae,
el quartet anglès va mostrar abastament el seu compromís de clara ideologia
progressista, fet que continuaria més tard amb el triple àlbum
“Sandinista”.
No hay comentarios:
Publicar un comentario