martes, 31 de enero de 2017

BARS













Lloc de fundació: Sabadell (Vallès Occidental).
Formació actual: Montse Llaràs (veu), Josep Maria Vilà (guitarra), Jordi Mourelo (guitarra), Toni Moya (baix) i Carles Oliver (bateria).
Altres components bàsics: Jordi Garrós (guitarra).
Dècades: 80, 90, 00 i 10.
Gèneres: blues rock, country rock i rock.   
Principal àlbum: Dolces mentides (1996).
El millor: banda clau del rock en català dels 90.
El pitjor: la marxa de Jordi Garrós.

Amb membres del grup de Castellar del Vallès Crack Blues, entre els quals hi destacaven la cantant Montse Llaràs i el guitarrista i compositor Jordi Garrós, va aparèixer a Sabadell la formació Bars, que va barrejar en el seu repertori rock, rythm & blues i country. Després d’uns anys estel·lars, en els quals cal significar el tema “Foc al cos”, el ja desaparegut Garrós va abandonar, amb la qual cosa va acabar l’època clàssica del conjunt vallesà.   

domingo, 29 de enero de 2017

TEENAGE FANCLUB











Lloc de fundació: Bellshill (Escòcia).
Formació inicial: Norman Blake (veu i guitarra), Raymond McGinley (guitarra i veu), Gerard Love (baix i veu), Francis McDonald (bateria) i Dave McGowan (teclats).
Dècada principal: 90.
Gèneres: pop, rock i rock independent.       
Principal àlbum: Songs from northern Britain (1997).
Altres àlbums d’estudi: A catholic education (1990), The king (1991), Bandwagonesque (1991), Thirteen (1993), Grand prix (1995), Howdy ! (2000), Words of wisdom and hope (2002), Man – made (2005), Shadows (2010) i Here (2016).
El millor: la sincronització entre els tres líders.
El pitjor: els canvis de bateries.

Teenage Fanclub va aparèixer a Glasgow a finals dels 80 sota el lideratge de Norman Blake, Raymond McGinley i Gerard Love. El grup, caracteritzat per les harmonies vocals, els riffs de guitarra i un estil power pop, va rebre la influència del pop – rock britànic dels anys dels 60 i 70, fet que no va ser cap obstacle perquè la banda flirtegés amb el grunge amb l’àlbum “Thirteen”. El següent treball, “Grand prix”, va acostar la formació al brit pop, mentre “Songs from northern Britain” va suposar el seu cim de popularitat.  

jueves, 26 de enero de 2017

LES 10 MILLORS CANÇONS DE THE WHO












1. Behind blue eyes
(1971 – blues rock)

2. Baba O’Riley
(1971 – rock progressiu)

3. Pure and easy
(1971 – pop)

4. The kids are alright
(1965 - beat)

5. My generation
(1965 - rythm & blues)

6. Love, reign o’er me
(1973 – blues rock)

7. I can see for miles
(1967 - pop)

8. I can’t explain
(1965 - rythm & blues)

9. Won’t get fooled again
(1971 – rock dur)

10. Mary Anne with the shaky hand
(1967 - pop)

martes, 24 de enero de 2017

FASES DE LA MÚSICA ROCK: PERQUÈ “THE JOSHUA TREE” SI I “WAR” NO ?












En aquests moments, el popular quartet irlandès U2 està a punt d’encetar una gira per commemorar el 30è aniversari d’un dels seus àlbums més emblemàtics i reconeguts en la seva prolífica discografia: “The Joshua tree”. El treball, que va rebre excel·lents crítiques, està considerat la consolidació definitiva de la banda a la Gran Bretanya i l’aprovació de l’assignatura pendent del mercat nord-americà.

Com la trajectòria de la formació dublinesa en general, “The Joshua tree” m’ha semblat sempre una obra una mica sobrevalorada, sobretot perquè mai m’ha agradat la cançó “I still haven’t found what i’m looking for” i les emissores de ràdio em van fer avorrir l’altra pista cèlebre del disc, “With or without you”, que en un principi em semblava una peça bastant atractiva.

Pel contrari, quan fa tres anys es van complir la tres dècades de l’edició del seu tercer àlbum d’estudi, “War”, la banda irlandesa no va decidir portar a terme cap gira de celebració i els mitjans de comunicació a penes en van fer ressò sobre l’efemèride. El treball el considero el millor de la trajectòria de U2 i conté pistes com “Sunday bloody Sunday”, un himne generacional que representa un dels clímax dels seus concerts; el popular “New year’s day” o “Two hearts beat as one”.

Després de la confecció de “The Joshua tree”, U2 es va convertir en un dels grups amb més seguidors del planeta, tenint una gran repercussió l’àlbum “Achtung Baby !”, gravat a Alemanya sota la producció de Brian Eno i en el qual la formació de Dublín inclouria el hit “One”, un altre dels seus clàssics, i entraria en el món de la música electrònica, que aleshores transitava per una de les seves èpoques estel·lars.

A la foto, una imatge del grup de l’any 1986.

domingo, 22 de enero de 2017

NEW YEAR’S DAY
















Grup: U2.
Any: 1983.     
Formació: Bono, The Edge, Adam Clayton i Larry Mullen Jr.  
Gènere: rock.
Àlbum d’estudi: War.
El millor: un clàssic del quartet.
El pitjor: una mica a l’ombra de “Sunday bloody Sunday”.

“War”, el tercer àlbum d’estudi del popular quartet irlandès U2, i segons la meva opinió el millor de la seva extensa discografia, va ser el primer treball del grup de Dublín en constituir un gran èxit fora del seu país. El primer single de l’obra va ser “New year’s day”, un dels grans clàssics de la banda, el qual va suposar un hit a Irlanda, alguns estats escandinaus i el Regne Unit, on va assolir el número 10 del rànquing, encara que només va arribar al lloc 53 a la llista nord-americana de Billboard. La cançó, dedicada al sindicalista dissident polonès Lech Walesa, que llavors lluitava contra el règim comunista instal·lat al seu país, en principi va comptar amb més transcendència que la també polititzada peça “Sunday bloody Sunday”, però amb el pas dels anys ha restat una mica a la seva ombra.

jueves, 19 de enero de 2017

NO MORE HEROES (ÀLBUM)
















Grup: The Stranglers.
Any: 1977.     
Formació: Jean – Jacques Burnel, Hugh Cornwell, Jet Black i Dave Greenfield.   
Àlbum d’estudi anterior: Rattus norvegicus (1977).
Àlbum d’estudi posterior: Black and White (1978). 
El millor: un clàssic de la seva època.
El pitjor: una transició encara no completada.

En plena etapa punk, el quartet britànic The Stranglers va debutar amb l’àlbum “Rattus norvegicus”, un treball fidel al gènere que va marcar la segona meitat dels anys 70 del passat segle. Pocs mesos més tard, pràcticament sense descans, la banda anglesa va gravar “No more heroes”, considerada l’obra més emblemàtica de la formació i en la qual ja es podia entreveure, tot i que hi prenen part característiques punk, el lloc on es dirigia el conjunt liderat per Jean – Jacques Burnel i Hugh Cornwell, és a dir, cap al marc de la new wave, moviment del qual The Stranglers va ser-ne un grup capdavanter. “No more heroes”, que alguns experts han argumentat que és un dels discs clau d’aquella època de la música popular, té com a pistes més representatives “Something better change” i la cançó que li dóna títol. 

martes, 17 de enero de 2017

MIGUEL POVEDA












Lloc d’origen: Badalona (Barcelonès).
Dècades: 90, 00 i 10.
Gèneres: flamenc, fusió i world music.       
Principals àlbums: Suena flamenco (1998) i Desglaç (2005).
El millor: gran estrella del flamenc del segle XXI.
El pitjor: no comptava amb les arrels del gènere.

Nascut a Barcelona, però criat i crescut a Badalona, Miguel Poveda, malgrat la seva condició de català i no tenir avantpassats andalusos, ha estat potser la gran figura del flamenc de l’actual segle. Després d’una brillant trajectòria, en què per exemple hi destaca l’àlbum “Suena flamenco”, les adaptacions de Jaime Gil de Biedma o la fusió amb altres estils com la copla, el bolero, el tango o el fado, va gravar “Desglaç”, un treball en què hi posa música a poemes de diferents autors en llengua catalana. 

domingo, 15 de enero de 2017

STEREOPHONICS












Lloc de fundació: Cwamaman (Gal·les).
Formació inicial: Kelly Jones (veu i guitarra), Adam Zindani (guitarra i veu), Richard Jones (baix i veu) i Stuart Cable (bateria).
Altres components bàsics: Javier Weyler (bateria) i Jamie Morrison (bateria).
Dècades: 90, 00 i 10.
Gèneres: brit pop i rock independent.          
Principal àlbum: Language. Sex. Violence. Other ? (2005).
Altres àlbums d’estudi: Word gets around (1997), Performance and cocktails (1999), Just enough education to perfom (2001), You gotta go there to come back (2003), Pull the pin (2007), Keep calm and carry on (2009), Graffiti on the train (2013), Keep the village alive (2015) i Scream above the sounds (2017).  
El millor: sis dels seus àlbums han estat número u a la Gran Bretanya.
El pitjor: els hi ha costat creuar l’Atlàntic.

Grup fundat a la localitat de Cwamaman, al sud de Gal·les, el quartet va rebre la influència dels il·lustres Manic Street Preachers, també originaris del principat, mentre que altres fonts del conjunt liderat pel cantant i guitarrista Kelly Jones són el tradicional pop britànic del decenni dels 60 o el recent brit pop. Stereophonics, que ha actuat en festivals com el de l’illa de Wight o el de Glastonbury, ha portat sis dels seus nou àlbums d’estudi al lloc més alt del rànquing del Regne Unit.

viernes, 13 de enero de 2017

LES 10 MILLORS CANÇONS DE THE KINKS













1. Afternoon tea
(1967 – pop)

2. Misfits
(1978 – pop)

3. Death of a clown
(1967 – pop)

4. You really got me
(1964 – rythm & blues)

5. Too much of my mind
(1966 – pop)

6. Rosie won’t you please come home
(1966 – pop)

7. Days
(1968 – rythm & blues)

8. A well respected man
(1965 – pop)

9. Cellulloid heroes
(1972 – pop)

10. All day and all of the night
(1964 – rythm & blues)

miércoles, 11 de enero de 2017

FASES DE LA MÚSICA ROCK: SGT. PEPPER’S LONELY HEART CLUB BAND, PER A MOLTS EL MILLOR ÀLBUM DE LA HISTÒRIA DEL ROCK
















L’any 1966, el quartet The Beatles va deixar enrere la moda beat i aquest fet es va poder observar quan aquell any el mític grup de Liverpool va editar els àlbums “Rubber soul”, en què hi forma part el tema “Norwegian wood (the bird has flown)”, on George Harrison hi toca l’instrument indi del sitar, i “Revolver”, en què es troba inclosa la peça de Harrison “Love to you”, d’evidents arrels índies, i la pista psicodèlica de John Lennon “Tomorrow never knows”.

Tanmateix, la transició beatle no es va produir de forma completa fins a la gravació de l’àlbum “Sgt. Pepper’s Lonely hearts club band”, editat el 1967, l’any hippy per excel·lència, en què hi va tenir lloc l’anomenat estiu de la pau, l’amor i les flors. En el treball, que molts experts consideren el millor disc de la història de la música pop – rock, hi tenen lloc una icònica portada i, en la part posterior, les lletres de les cançons, llavors un fet inèdit.

En l’emblemàtica obra es troben força exemples de psicodèlia, com són els casos de “Within you, without you”, una composició de George de clara influència oriental; “Lucy in the sky with diamonds”, escrita per Lennon, i “A day in the life”, on el mateix Lennon i Paul McCartney es va alternar, sense oblidar que el mateix any 1967 John va gravar “Strawberry Fields forever”, que finalment no es va incloure en l’àlbum.  

No obstant, després de l’edició del treball, en què també hi destacaven les dues pistes de títol homònim, “She’s living home”, “Lovely Rita” o “With a Little help from my friends”, interpretada per Ringo Starr, i arran de la mort del seu mànager Brian Epstein, la banda anglesa va entrar en una profunda crisi, altrament fet que a penes va afectar la seva creativitat, fins a desembocar en la separació només quatre anys més tard. 

A la foto, una imatge del grup del període en què va editar el disc.

lunes, 9 de enero de 2017

UNIVERSAL SOLDIER
















Intèrpret: Donovan.
Any: 1965.     
Gènere: folk rock.
Àlbum d’estudi: Fairytale.  
El millor: una de les cançons folk més belles dels 60.
El pitjor: no es tracta d’una peça original.

El canadenc Buffy Saint – Marie va composar l’any 1964 el tema folk de caire pacifista “Universal soldier”, que va incloure en el seu àlbum “It’s my way !”. La peça va passar més aviat desapercebuda, però va aconseguir una important celebritat quan el cantautor britànic Donovan va realitzar l’any 1965 un cover de la cançó, la qual acabaria formant part de la versió nord-americana del seu treball “Fairytale”. Donovan, a qui alguns van comparar amb Bob Dylan, era ja en aquella època força conegut, sobretot arrel del tema “Colours”, i la seva versió de la composició de Saint – Marie va tenir força èxit a les dues bandes de l’Atlàntic. “Universal soldier” es va convertir aleshores en un clàssic de la generació folk de l’època.