MOTT

Grup: Mott the Hoople.

Any: 1973.     

Formació: Ian Hunter, Mick Ralphs, Pete Watts i Dale Griffin.

Àlbum d’estudi anterior: Rock and roll queen (1972).

Àlbum d’estudi posterior: The Hoople (1974).  

El millor: el període àlgid del quartet.

El pitjor: però no va ser una de les bandes més populars del glam rock.

Mott the Hoople va assolir una gran fama l’any 1972 quan va editar el magnífic single “All the young dudes”, una extraordinària composició de David Bowie que va adaptar de forma meravellosa el quartet britànic. Un any més tard del gran èxit de tota la seva trajectòria, el grup liderat pel cantant i guitarrista Ian Hunter, un dels personatges clau de l’era del glam rock, malgrat no aconseguir la fama del mateix Bowie, Bryan Ferry, Peter Gabriel o Marc Bolan, va gravar l’àlbum “Mott”, segurament el seu treball de gran format més important. El disc, que va tenir dues portades diferents a la Gran Bretanya (foto) i els Estats Units, va arribar al número set del rànquing del Regne Unit i va extreure com a senzill “All the way from Memphis”, amb ressò a l’altra banda de l’oceà Atlàntic. Malgrat l’impacte de “Mott”, obra aclamada per la crítica especialitzada, la banda anglesa mai va poder situar-se per un llarg temps entre les formacions més populars del període. 

ANTONIO FLORES

Lloc de naixement: Madrid (Comunitat de Madrid).

Dècades: 80 i 90.

Gèneres: pop, rock, cantautor, flamenc i fusió.      

Principal àlbum: Gran Via (1988).

El millor: una carrera autèntica.

El pitjor: la seva prematura mort.

Fill de l’estrella flamenca Lola Flores i d’Antonio González, el Pescaílla, un dels fundadors de la rumba catalana, com les seves germanes, Lolita i Rosario, va emprendre la carrera musical, que, sense abandonar la influència dels progenitors, va tenir un caire més proper al rock urbà i la cançó d’autor, amb un estil que podia recordar el de Joaquín Sabina. Va morir poc després de la seva mare, la Faraona, arran de consumir barbitúrics amb alcohol. 

RAY DAVIES

Lloc de naixement: Londres (Anglaterra).

Dècades: 60, 70, 80, 90, 00 i 10.

Gèneres: pop, rock i rythm & blues.

Principal àlbum (en solitari): Return to Waterloo (1985).

El millor: un símbol de la música britànica.

El pitjor: evidentment, la seva carrera en solitari no ha tingut, ni molt menys, la repercussió de la de The Kinks.

Va ser el cantant, guitarra rítmica, líder i compositor de The Kinks, el qual va fundar juntament amb el seu germà Dave (guitarra solista). Malgrat no comptar amb la popularitat de John Lennon, Paul McCartney, Mick Jagger, Keith Richard i Pete Townshend, Ray va ser un dels creadors de cançons més cèlebres dels 60, en les quals va fer una descripció irònica i sarcàstica de la societat britànica més conservadora.   

LES 25 MILLORS CANÇONS EN LLENGUA CASTELLANA (ACTUALITZACIÓ)

Burning	Qué hace una chica como tu en un sitio como este ?
Episodio	Sobre el mar
Loquillo y los Intocables	Rock'n roll star
Loquillo y los Trogloditas	Cadillac solitario
Loquillo y los Trogloditas	El rompeolas
Loquillo y los Trogloditas	Siempre libre
Love of Lesbian	Niña inmantada
Love of Lesbian	Un día en el parque
Love of Lesbian	Universos infinitos
Mocedades	Eres tu
Nacha Pop	Chica de Ayer
Planetas, los	Desaparecer
Planetas, los	La playa
Planetas, los	Segundo premio
Planetas, los	Toxicosmos
Ríos, Miguel	El blues del autobús
Roberto Carlos	El gato que está triste y azul
Sabina, Joaquín	Pongamos que hablo de Madrid
Sabina, Joaquín	Princesa
Serrat, Joan Manuel	Tu nombre me sabe a hierba
Sidonie	Centinelas
Último de la Fila, el	Aviones plateados
Último de la Fila, el	Insurrección
Último de la Fila, el	Lápiz y tinta
Último de la Fila, el	Mar antiguo

A la foto, el grup granadí Los Planetas, amb el duo català El Último de la fila qui més temes aporta

LES 10 MILLORS CANÇONS DE THE CURE

1. In between days

(1985 – new wave)

2. Boys don’t cry

(1978 - new wave)

3. A night like this

(1985 – new wave)

4. Lovesong

(1989 – pop)

5. Pictures of you

(1989 – pop)

6. Fascination Street

(1989 – pop)

7. Friday i’m love

(1992 – pop)

8. Another day

(1978 – postpunk)

9. A forest

(1980 – new wave)

10. Lullaby

(1989 – pop)

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: LA CRISI DELS CANTAUTORS

A l’estat espanyol, durant els últims anys del règim franquista, hi va haver un gran número de cantautors que la temàtica dels quals, en força ocasions, i malgrat la censura vigent aleshores al país, van tenir unes característiques de lament, protesta i inconformisme amb la situació que llavors es vivia al país.

En primer lloc, i en el marc conegut com a nova cançó catalana, van sorgir una sèrie de cantants que interpretaven les seves composicions en català. Aquell corrent, que va rebre una enorme influència de cantautors francòfons com Jacques Brel, Georges Brassens o Georges Moustaki, i conegut com el dels setze jutges, va està representat per noms com Raimon, Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, Joan Manuel Serrat (foto) o el trio satíric la Trinca.

De Catalunya, la moda dels cantautors es va transmetre a la resta de l’estat espanyol, que va tenir intèrprets com Víctor Manuel, Luis Eduardo Aute, Hilario Camacho, Cecilia, Mari Trini o Joaquín Sabina, als quals es va unir Serrat, que va decidir escriure els seus temes també en llengua castellana. Va ser l’època presidida pels últims anys del franquisme, agreujats arran de la desaparició per un atemptat de Luis Carrero Blanco, la mort del dictador i la transició cap a la democràcia, que, malgrat el que alguns opinin, no va ser precisament un període fàcil i senzill.

Tanmateix, menys o menys amb l’arribada de la dècada dels 80, la música d'autor va perdre transcendència. A Catalunya, on durant el primer lustre dels 70 hi va haver un moviment underground que va barrejar estils tan diferents com el folk, el corrent hippy o el glam, conegut com a rock laietà, en què havien brillat intèrprets com Pau Riba o Jaume Sisa, la música popular va entrar en una profunda crisi, mentre que a la resta d’Espanya va sorgir la movida madrilenya, d’influències arribades del punk rock i la new wave, sense oblidar els anomenats rock andalús i gallec.  

ABRIL DEL 74

Intèrpret: Lluís Llach. 

Any: 1975.     

Gènere: nova cançó catalana.

Àlbum d’estudi: Viatge a Ítaca.  

El millor: una de les cançons més belles mai escrites en català.

El pitjor: té peces més populars.

Quan l’any 1975, el cantautor empordanès Lluís Llach va gravar “Abril del 74”, Francisco Franco estava a punt de traspassar i, per tant, amb ell la dictadura establerta a l’estat espanyol des de l’any 1939. La cançó, una de les més belles escrites mai per Llach, està dedicada a la Revolució dels Clavells, la insurrecció militar que va tenir lloc a Portugal contra un altre règim ibèric autoritari, comandat durant molts anys per Oliveira Salazar. En la cançó, el compositor català mostra la seva satisfacció i emoció pel romàntic aixecament que hi va tenir lloc a l’estat lusità, però al mateix temps el cantant de Verges pot presentar el seu dolor perquè a Espanya el franquisme continua vigent com a últim govern autoritari de l’Europa Occidental. “Abril del 74”, que no ha tingut la mateixa popularitat que temes com “L’estaca”, “El bandoler” o “Què tinguis sort”, tanca l’emblemàtic àlbum “Viatge a Ítaca”. 

BANDWAGONESQUE

Grup: Teenage Fanclub.

Any: 1991.     

Formació: Norman Blake, Raymond McGinley, Gerard Love i Brendan O’Hare.   

Àlbum d’estudi anterior: The king (1991).

Àlbum d’estudi posterior: Thirteen (1993).  

El millor: The concept.

El pitjor: no arribar al top 100 de Billboard.

“Bandwagonesque”, el tercer àlbum d’estudi del grup escocès Teenage Fanclub, està considerat una de les grans obres de la música popular de la dècada dels 90 i la publicació nord-americana Spin va elegir el treball el millor de l’any 1991, el mateix en què per exemple es van editar els emblemàtics “Loveless”, de My Bloody Valentine; “Nevermind”, de Nirvana, o “Ten”, el debut de Pearl Jam. El disc va ser un relatiu èxit al Regne Unit, on va arribar al número 22 del rànquing, i va ser incapaç d’assolir el top 100 de les llistes dels Estats Units, però, pel contrari, els singles “What you do to me” i “The concept”, una meravellosa cançó, van suposar un gran triomf a les dues ribes de l’oceà Atlàntic. Tal com va succeir en els seus dos àlbums anteriors, així com en la majoria dels posteriors, l’obra, en la qual també hi destaca la pista “Alcoholiday”, va caracteritzar-se per la sincronització de les veus, les excel·lents melodies, les guitarres afilades i les tornades extraordinàries.   

RENALDO & CLARA

Lloc de fundació: Lleida (Segrià).

Formació: Clara Viñals (veu i guitarra), Víctor Ayuso (guitarra), Jordi Rexach (baix i contrabaix), Èric Herrera (bateria i trombó ) i Hugo Alarcón (teclats, violí i mandolina).

Dècades: 10.

Gèneres: pop, rock, folk rock, rock alternatiu i world music.
Principal àlbum: Fruits del teu bosc (2014).

El millor: la valoració de la crítica.

El pitjor: encara molt per fer.

El quartet Renaldo & Clara, nom extret de la surrealista pel·lícula que el cantautor Bob Dylan va dirigir durant la dècada dels 70 del segle XX, es va formar a Lleida i està encapçalat per la cantant Clara Viñals. El grup del Segrià, que ha rebut bones crítiques per part de la premsa, està inspirat en el folk britànic i ha actuat en importants festivals de la geografia catalana com el PopArb, a Arbúcies; el Vida, a Vilanova i la Geltrú, o el BAM i el Primavera Sound, tots dos a Barcelona.