A l’estat espanyol, durant els últims anys
del règim franquista, hi va haver un gran número de cantautors que la temàtica
dels quals, en força ocasions, i malgrat la censura vigent aleshores al país,
van tenir unes característiques de lament, protesta i inconformisme amb la
situació que llavors es vivia al país.
En primer lloc, i en el marc conegut com a
nova cançó catalana, van sorgir una sèrie de cantants que interpretaven les
seves composicions en català. Aquell corrent, que va rebre una enorme
influència de cantautors francòfons com Jacques Brel, Georges Brassens o
Georges Moustaki, i conegut com el dels setze jutges, va està representat per
noms com Raimon, Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, Joan Manuel Serrat (foto) o
el trio satíric la Trinca.
De Catalunya, la moda dels cantautors es va
transmetre a la resta de l’estat espanyol, que va tenir intèrprets com Víctor
Manuel, Luis Eduardo Aute, Hilario Camacho, Cecilia, Mari Trini o Joaquín
Sabina, als quals es va unir Serrat, que va decidir escriure els seus temes
també en llengua castellana. Va ser l’època presidida pels últims anys del
franquisme, agreujats arran de la desaparició per un atemptat de Luis Carrero
Blanco, la mort del dictador i la transició cap a la democràcia, que, malgrat
el que alguns opinin, no va ser precisament un període fàcil i senzill.
Tanmateix, menys o menys amb l’arribada de la
dècada dels 80, la música d'autor va perdre transcendència. A Catalunya,
on durant el primer lustre dels 70 hi va haver un moviment underground que va
barrejar estils tan diferents com el folk, el corrent hippy o el glam, conegut
com a rock laietà, en què havien brillat intèrprets com Pau Riba o Jaume Sisa,
la música popular va entrar en una profunda crisi, mentre que a la resta
d’Espanya va sorgir la movida madrilenya, d’influències arribades del punk rock
i la new wave, sense oblidar els anomenats rock andalús i gallec.
No hay comentarios:
Publicar un comentario