Bandes independents que havien aparegut
durant el primer lustre del mileni, i que havien editat àlbums considerats avui
autèntics clàssics de l’escena alternativa, com eren els casos de grups com
Muse, quant a la Gran Bretanya, i The Strokes, Kings of Leon, Interpol (foto) o
The National, pel que respecta als Estats Units, es van consolidar durant els
anys següents i van aparèixer rellevants treballs com Black holes and
revelations (Muse), Because of the times (Kings of Leon) o High violet (The
National)
Per la seva part, el pop – rock escrit en
llengua catalana va passar per la que molts experts consideren la seva millor
època. És cert que altres analistes opinen que l’etapa més emblemàtica hi va
tenir lloc durant l’underground laietà de principis del decenni dels 70 del
segle XX, amb Pau Riba, Jaume Sisa, Gato Pérez, l’Orquestra Plateria o
l’Orquestra Elèctrica Dharma, però el curs entre els anys 2006 i 2010 es va
consolidar el grup mallorquí Antònia Font i van aparèixer formacions clau com
Els Amics de les Arts, Manel o Mishima, la qual havia iniciat la seva
trajectòria mitjançant la llengua anglesa, com també van fer Sidonie i Love of
Lesbian, que més tard han compost en castellà.
Els grups de rock alternatiu que van marcar
gran part de les dècades dels 80 i 90 del segle XX, malgrat que van tenir una
enorme influència, a poc a poc es van anar desinflant: al Regne Unit, les
formacions que van protagonitzar el brit pop van entrar definitivament en
crisi, doncs Pulp va deixar d’editar discs, Suede va passar per la seva etapa
més fosca, abans de tenir un important ressorgiment; el líder de Blur, Damon
Albarn, va crear projectes paral·lels com
The Good, the Bad & the Queen i Gorillaz, i Oasis es va acabar
dissolvent per les contínues baralles entre els germans Noel i Liam Gallagher,
mentre a l’altra banda de l’Atlàntic, conjunts com REM, Pixies o Pavement
desapareixien o tenien importants baixes.
Igualment, van passar problemes els grups que van protagonitzar el pop –
rock escrit en català de l’últim decenni del passat segle, amb una gran fama i
popularitat, però acusat des d’alguns punts de simple, poc original i
subvencionat. Sopa de Cabra va desaparèixer, tot i que posteriorment va
renéixer de forma espectacular, moment en què el seu líder, Gerard Quintana va
llançar-se en solitari com a cantautor; els Pets van superar el sotrac amb un
estil més madur i evolucionat, mitjançant les lletres costumistes de Joan
Gavaldà; Lax’n Busto va seguit fidel al seu pop senzill i tradicional, encara
que va perdre el seu frontman Pemi Fortuny; Gossos va passar d’un folk molt
pronunciat a un pop elèctric i van desaparèixer associacions com Sangtraït,
Umpah – Pah, quan el seu cantant Adrià Puntí va iniciar una aplaudida
trajectòria com a solista, i Sau, de fet, des de finals dels 90, per la mort
del seu carismàtic vocalista Carles Sabater, continuant amb altres projectes el
guitarrista Pep Sala.
No hay comentarios:
Publicar un comentario