LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK PAS A PAS: DIRE STRAITS

 

En una època en què el rock progressiu estava encara d’actualitat i el punk rock, el qual s’hi va enfrontar clarament, havia fet ja la seva salvatge irrupció, va sorgir el grup britànic Dire Straits, que no va apostar ni per una ni per l’altra via, sinó que va preferir practicar un rock senzill, accessible i fidel als seus orígens.

El conjunt britànic el van fundar Mark Knopfler (veu i guitarra), el seu germà David Knopfler (guitarra), John Illsey (baix) i Pick Withers (bateria). El quartet va debutar amb un elogiat àlbum que porta el nom del grup, en què es troba el clàssic “Sultans of swing”, però a poc a poc Mark, que també va exercir de compositor i productor, va convertir la banda en una eina molt personal i David i Pick van decidir deixar-ho estar.

Pocs anys després de triomfar amb el treball “Making movies”, on es troben peces com “Romeo and Juliet” o la magnífica “Tunnel of love”, Dire Straits va assolir un estil elegant, sofisticat i higiènic per portar a terme el supervendes “Brothers in arms”, l’èxit del qual no va evitar que Dire Straits només presentés una obra més d’estudi, concentrant-se Knopfler en una carrera en solitari que havia començat de manera paral·lela a la vigència de la formació i en què hi va destacar la banda sonora del film “Local hero”.

LES 25 MILLORS CANÇONS DE POP – ROCK D’INTÈRPRETS I GRUPS CATALANS

 

Abril del 74	Lluís Llach
Aviones plateados	El Último de la Fila
Banda de rock	Manel
Cada minut	Sopa de Cabra
Cadillac solitario	Loquillo y los Trogloditas
Carreteres que no van enlloc	Antònia Font
Casa en venda	Els Amics de les Arts
Centinelas	Sidonie
El rompeolas	Loquillo y los Trogloditas
Insurrección	El Último de la Fila
La bola de cristall	Manel
La llum que no se'n va	Els Amics de les Arts
Lápiz y tinta	El Último de la Fila
Liverpool	Els Amics de les Arts
Love song	Antònia Font
Mala sang	Sopa de Cabra
Mar Antiguo	El Último de la Fila
M'enganxo	Sopa de Cabra
M'hi vaig llençar	Manel
Què tinguem sort !	Lluís Llach
Rock'n roll star	Loquillo y los Coyotes
Si arribeu	Lluís Llach
Siempre libre	Loquillo y los Trogloditas
Tots els motors	Antònia Font
Universos infinitos	Love of Lesbian

A la foto El Último de la Fila, qui, amb quatre, més cançons aporta.

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK PAS A PAS: BRUCE SPRINGSTEEN, ELS ANYS 70

Els inicis d’un dels grans mites de la música rock de la història, el cantant, guitarrista i compositor Bruce Springsteen, van estar marcats pel seu compromís amb ideologies de caràcter progressista i el seu acostament al món obrer, en una època en què va aconseguir el seu primer gran triomf amb l’àlbum “Born to run”, el tercer d’estudi de la seva trajectòria i, sobretot, amb el hit d’idèntic títol, un dels clàssics de tots els temps.

El rocker de New Jersey normalment ha estat acompanyat de l'associació E Street Band, que al llarg dels anys ha comptat amb músics com la seva companya sentimental Patti Scialfa (veu, guitarra i teclats), Steven van Zandt (guitarra), Nils Lovgren (guitarra), David Sancious (guitarra i teclats), Garry Talent (baix), Max Weinberg (bateria), Vini López (bateria), Ernest Carter (bateria), Danny Federici (teclats i acordió), Roy Bittan (teclats), Clarence Clemons (saxofon) i el seu nebot Jake Clemons (saxofon) .

Després de “Born to run”, el cantautor nord-americà va tenir problemes contractuals amb el seu mànager, la qual cosa el va obligar a restar un temps sense poder gravar cap disc, fins que va extreure el magnífic, i, al mateix temps, un punt desolador treball “Darkness on the edge of town”, probablement la millor obra de la seva extensa i prolífica carrera.

 

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK PAS A PAS: FLEETWOOD MAC

 

En plena era hippy, tres músics sorgits dels Bluesbreakers de John Mayall, el virtuós guitarrista i cantant Peter Green, el baixista John McVie i el bateria Mick Fleetwood, van fundar, juntament amb el cantant, guitarrista i pianista Jeremy Spencer, el grup Fleetwood Mac. No obstant, Green, a causa de l’abús de substàncies al·lucinògenes, va entrar en una fase crítica i inestable, en una deriva semblant a la que va patir Syd Barrett, el primer líder de Pink Floyd, i va haver de deixar-ho estar.

En una etapa de transició, en què van entrar i sortir del grup varis components, van anar arribant la cantant i pianista Christine Perfect, que es va casar amb McVie; el vocalista i guitarrista Lindsay Buckingham i la cantant Stevie Nicks, que aviat es va erigir com la principal intèrpret del conjunt britànic, que va triomfar espectacularment amb els àlbums “Rumours” i el doble “Tusk”, en una època en què el quintet va tenir més èxit als Estats Units que no pas al seu propi país, fonamentalment per la deriva comercial que va tenir, fet que va assolir el seu punt àlgid en el treball “Tango in the night”. 

GRANS GUITARRISTES DE LA HISTÒRIA: EDDIE VAN HALEN

 

El hard rock i el heavy metal, entre altres peculiaritats, s’ha caracteritzat sempre per l’enorme quantitat de grans guitarristes que hi han sorgit, entre els quals es podrien anomenar Jimi Page (Led Zeppelin), Richie Blackmore (Deep Purple i Rainbow) o Angus Young (AC / DC). En aquest grup també s’hi troba el recentment desaparegut Eddie van Halen, nascut a la ciutat holandesa d’Amsterdam, però de petit emigrat a l’estat nord-americà de California, on va fundar la banda que porta el seu cognom, juntament amb el seu germà Alex (bateria), el carismàtic David Lee Roth (veu) i Michael Anthony (baix). El quartet va triomfar, a finals del decenni del 70 del passat segle XX, amb una versió del clàssic “You really got me”, de The Kinks, però la gran fama li va arribar mitjan la dècada dels 80, gràcies a l’àlbum “1984” i, sobretot, el súper hit “Jump !”, on Eddie va fer un ús exhaustiu dels sintetitzadors.

Una cançó: Jump ! (Van Halen).

Un àlbum: 1984 (Van Halen).

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK PAS A PAS: EL CBGB

 

L’empresari nord-americà Hilly Kristall va inaugurar al bohemi, intel·lectual i artístic barri de Greenwich Village, al districte novaiorquès de Manhattan, el local CBGB, com les sigles indiquen, en un principi especialitzat en la música country, blues i bluegrass.

S’ha comentat alguna vegada que el líder del grup Television, Tom Verlaine, va convèncer un dia Kristall perquè convertís l’establiment en el feu del punk i la new wave de la gran urbs de la costa est dels Estats Units, per la qual cosa el CBGB va acollir actuacions de John Cale, Patti Smith, Ramones, Talking Heads, Blondie o els mateixos Television, entre molts d’altres.

Tanmateix, fa uns anys, a causa de l’especulació immobiliària i malgrat l’esforç d’alguns artistes, com la pròpia Smith, el local va desaparèixer.

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK PAS A PAS: BLONDIE

 

El grup Blondie va ser probablement la formació més popular durant els períodes marcats pel punk i la new wave a la gran urbs de Nova York. La seva cantant, la llavors molt famosa Deborah Harry, va ser la gran icona de la banda nord-americana i va suposar un important ajut perquè el conjunt assolís un important èxit, però també va amagar una mica la innegable qualitat de moltes de les cançons de l’associació o la sensacional veu de la pròpia intèrpret.

A part de Harry, l’altre membre clau del grup va ser Chris Stein, guitarrista, principal compositor del combo novaiorquès i durant uns anys parella sentimental de la vocalista. La formació nord-americana la van completar inicialment Gary Valentine (baix), Clem Burke (bateria) i Jimmy Destri (teclats), entrant més tard Frank Infante (guitarra) i  Nigel Harrison (baix), i va triomfar amb treballs com “Plastic letters” i molt especialment “Parallel lines”, un dels discs emblemàtics d’aquella etapa de la música pop – rock.

Després d’arribar a nivells comercials força significatius, la banda es va dissoldre i Debbie va tenir una carrera en solitari que va quedar lluny de l'èxit, pel que fa aspectes de fama i popularitat, que va aconseguir amb els seus antics companys.

SARA

 

Grup: Fleetwood Mac.

Any: 1979.     

Formació: Stevie Nicks, Lindsay Buckingham, John McVie, Christine Perfect i Mick Fleetwood.   

Gènere: rock.

Àlbum d’estudi: Tusk. 

El millor: un dels clàssics d’una banda que llavors es trobava en el seu període àlgid.

El pitjor: no va ser el primer senzill de l’àlbum.

Fleetwood Mac havia estat fundat a finals de la dècada dels 60 per tres exmúsics dels Bluesbreakers de John Mayall: el genial guitarrista Peter Green, el baixista John McVie i el bateria Mick Fleetwood. Després de la marxa de Green, molt perjudicat per les drogues de caire al·lucinogen com l’LSD, van anar incorporant-se al conjunt britànic la cantant i pianista Christine Perfect, que va casar-se amb McVie; la vocalista Stevie Nicks i el cantant i guitarrista Lindsay Buckingham, que van donar una aire més comercial i accessible a la banda. El quintet va tenir dos moments culminants, els de les confeccions dels àlbums “Rumours” i “Tusk”, destacant en aquest darrer, de format doble, el single "Sara", una composició de Nicks, dedicada a una vella amiga, que, tot i que no va ser el primer senzill de l’obra, ha acabat convertint-se en una de les peces més populars del conjunt anglès, que va acabar tenint més popularitat als Estats Units que no pas al seu propi país.

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK PAS A PAS: TALKING HEADS

 

Hi va haver una part important del punk novaiorquès que va tenir un caràcter molt diferent al clàssic britànic, doncs va comptar amb unes característiques intel·lectuals, arty i força complexes, lluny de la simplicitat i senzillesa del que van portar a terme formacions com, per exemple, Ramones, The Sex Pistols o Damned. D’aquella branca, que de certa manera es va fusionar amb la new wave, va destacar fonamentalment el quartet Talking Heads.

El conjunt nord-americà va estar format pel carismàtic cantant i guitarrista David Byrne, el guitarrista Jerry Harrison, la baixista Tina Weymouth i el bateria Chris Frantz. Després d’històrics treballs com l’inicial “Talking Heads 77”, “More songs about buildings and food¨, “Fear of music” i “Remain in light”, ja molt influenciat per la world music d’origen llatinoamericà i africà, que seria una constant en la trajectòria en solitari de Byrne, la banda es va dissoldre, moment en què Weymouth i Frantz, també parella sentimental, van fundar la formació Tom Tom Club.

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK PAS A PAS: TELEVISION

 

S’ha comentat alguna vegada que el cantant, guitarrista i líder del quartet Television, Tom Verlaine, és qui va convèncer Hilly Kristall, propietari del local CBGB, ubicat al districte de Manhattan, perquè canviés l’orientació musical de l’establiment, fonamentada en el country, el bluegrass i el blues, com les seves sigles indiquen, i es convertís en el feu del punk i la new wave de Nova York.

Television el van fundar Verlaine, Richard Lloyd (guitarra), Fred Smith (baix) i Billy Ficca (bateria). La banda novaiorquesa va debutar amb un històric, influent i excel·lent àlbum, “Marquee moon”, un dels millors treballs de la història de la música rock, que conté la majestuosa peça d’idèntic títol, però que es va vendre molt poc i no va aconseguir situar-se en un lloc preferencial de les llistes de Billboard.

El grup nord-americà només editaria una obra més de llarga durada abans de la separació, “Adventures”, encara que tornaria fugaçment al cap d’uns anys. El quartet, molt influenciat per la llegendària banda The Velvet Underground, ha estat una referència per al cèlebre conjunt de rock alternatiu The Strokes.

NIGHT THOUGHTS

 

Grup: Suede.

Any: 2016.     

Formació: Brett Anderson, Richard Oakes, Mat Osman, Simon Gilbert i Neil Codling.  

Àlbum d’estudi anterior: Bloodsports (2013).

Àlbum d’estudi posterior: The blue hour (2018). 

El millor: les aclamacions de la crítica.

El pitjor: el brit pop quedava ja molt enrere.

Després de ser una de les bandes més emblemàtiques de la moda del brit pop, de fet alguns analistes pensen que va ser la protagonista del seu punt de partida mitjançant el single “The drowners”, el grup londinenc Suede, que havia triomfat plenament amb els seus tres primers àlbums, el primer de títol homònim, el sensacional “Dog man star” i “Coming up”, va entrar en crisi quan el moviment que va marcar bona part de la música popular al Regne Unit durant la dècada dels 90 havia posat punt i final, fonamentalment pels problemes amb les drogues del seu cantant i líder, el carismàtic Brett Anderson. El grup anglès va tornar anys més tard amb el treball “Bloodsports” i seguidament va tenir un enorme èxit, tant en l’àmbit de la crítica com en el comercial, amb l’extraordinària obra “Night thoughts”, número u al rànquing britànic i, segons alguns analistes, el seu millor disc des de “Dog man star”. L’edició, la setena d’estudi de la seva discografia, conté pistes com “When you are Young”, “Outsiders”, “No tomorrow”, “I don’t know how to reach you”, “Tightrope” i “Like kids”. 

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK PAS A PAS: RAMONES

La banda original i clàssica del grup novaiorquès Ramones va estar formada per Joey Ramone (veu), Johnny Ramone (guitarra), Dee Dee Ramone (baix) i Tommy Ramone (bateria), tot i que no eren germans, doncs el cognom era fictici i només de caràcter artístic. A diferència d’altres grups del període de la gran urbs nord-americana, el quartet va presentar un estil molt semblant al del punk britànic, al qual de certa forma va influenciar.

El conjunt nord-americà va debutar amb un històric, emblemàtic i extraordinari àlbum de títol homònim, el qual conté clàssics del punk com “Blitzkrieg bop”, “Beat on the brat”, “Judy is a punk” i “I wanna be your boyfriend”, tots ells caracteritzats per la senzillesa, el curt minutatge i l’escassetat d’acords, característiques que van ser força usuals en el grup i altres formacions del gènere.

El quartet va anar perdent força a poc a poc, tot i que encara va ser capaç de gravar bons discs com “Leave home” i “Rocket to Russia”, fins a acomiadar-se amb el treball “Adiós amigos”. El quatre components originals del grup novaiorquès han trobat ja la mort.

 

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK PAS A PAS: BUZZCOCKS

 

El grup de Bolton Buzzcocks va ser una de les bandes pioneres del punk rock britànic, el conjunt del gènere més important de les fundades fora de la capital del Regne Unit, Londres, i una enorme influència per a l’escena Manchester, que estava a punt d’esclatar mitjançant el segell discogràfic independent The Factory, dirigit per Tony Wilson i que comptaria amb formacions com Joy Division, Durruti Column, New Order o Happy Mondays, entre moltes d’altres.

El combo el van fundar Howard Devoto (veu) i Pete Shelley (veu i guitarra), al qual es van unir Steve Diggle (guitarra i veu), Steve Garvey (baix) i John Maher (bateria). El conjunt britànic va triomfar amb l’extraordinària cançó “Ever fallen in love (with someone you shouldn’t’ve)” i àlbums com “Another music in a different kitchen” o “Love bites” i, després de la marxa de Devoto, que ja no va participar en el disc de llarga durada inicial i va fundar el grup postpunk Magazine, Shelley es va convertir en l’indiscutible líder de la formació, que va tenir un parèntesi d’inactivitat i va tornar amb una gira. La mort de Pete va motivar que Diggle s’erigís en nou vocalista de Buzzcocks. 

GERARD ALEDO

 

Lloc de naixement: Sant Quirze del Vallès (Vallès Occidental).

Dècades: 10.

Gèneres: pop.

Únic àlbum d’estudi: Obre els teus ulls (2020).

Grups que origina: Animal.

El millor: el record d’Animal.

El pitjor: tot just inicia la carrera en solitari.

Cantant, guitarrista, compositor i líder del grup Animal, conjunt fundat a la localitat de Sant Quirze del Vallès, a la comarca del Vallès Occidental, Gerard Aledo va decidir llançar la seva carrera en solitari amb l’àlbum “Obre els teus ulls”. L’intèrpret ha realitzat un canvi important d’estil, doncs ha deixat d’alguna manera enrere la música festiva de la banda per portar a terme unes cançons de caràcter més íntim i calmat, les quals, per exemple, ha presentat al Mercat de Música Viva de Vic.

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK PAS A PAS: THE DAMNED

 

Tot i que la seva trajectòria va quedar bastant enfosquida per altres bandes punk com The Sex Pistols i The Clash, el grup britànic The Damned va passar a la història per interpretar la que molts consideren la primera cançó del gènere pel que fa a la Gran Bretanya, l’extraordinària i trepidant “New rose”, que es va incloure a “Damned, Damned, Damned”, l’àlbum inicial del conjunt anglès.

The Damned va ser fundat a la ciutat de Londres per Dave Vanian (veu), Brian James (guitarra), Captain Sensible (baix) i Rat Scabies (bateria). Després del disc inicial, el grup anglès va perdre James, cosa que va ocasionar que Sensible es fes amb la guitarra i, a poc a poc, la formació britànica va anar perdent força, en un període en què, com van fer altres bandes punk, va apostar pel rock de caire gòtic i sinistre.   

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK PAS A PAS: THE CLASH

 

Encara que en el període àlgid del punk rock és possible que el quartet The Clash fos una mica eclipsat per la polèmica de The Sex Pistols, el grup encapçalat pels cantants i guitarristes Joe Strummer i Mick Jones és recordat com la millor banda punk de la història, fins el punt que seria molt injust considerar-la simplement com a tal, doncs va allunyar-se del nihilisme clàssic del corrent, amb un compromís polític i social caracteritzat pel progressisme; va incorporar al seu repertori els ritmes jamaicans de l’ska i el reggae i va editar un dels millors àlbums de tots el temps: “London calling”.

El baixista Paul Simonon i els bateries Terry Chimes i Topper Headon, que es van anar alternant en l’instrument, van completar la formació anglesa, que va editar una obra inicial de títol homònim plenament punk, va gravar un treball de transició anomenat “Give ‘em enough rope” i va fer història amb el ja mencionat i esplèndid doble “London calling”, venut a preu d’unitat i després del qual, però, va començar la decadència, fet evident en el triple “Sandinista !”, igualment a cost d’àlbum simple.

Les diferències entre els dos líders del grup londinenc van originar la marxa de Jones, que va fundar la banda Big Audio Dynamite, tot i que la vigència de The Clash no duraria massa temps, moment en què el ja desaparegut Strummer va liderar la formació The Mescaleros.

PETE TOWNSHEND

 

Lloc de naixement: Chiswick (Anglaterra).

Dècades: 60, 70, 80, 90, 00 i 10.

Gèneres: rock, rythm & blues i moviment mod.       

Principals àlbums: Who came first (1972) i Empty glass (1980).

El millor: un dels grans compositors de la història del rock britànic.

El pitjor: el més important de la seva carrera ho ha fet amb The Who.

Pete Townshend va fundar, amb Roger Daltrey, John Entwistle i Keith Moon, el mític conjunt britànic The Who, del qual en va ser guitarrista i principal compositor, sent el responsable d’himnes mod com “My Generation” i “The kids are alright” o d’àlbums emblemàtics com “Who’s next” o les òperes rock “Tommy” i “Quadrophenia”. El músic anglès, un dels principals autors de la història del rock del Regne Unit, va tenir també experiències en solitari, enfosquides per la trajectòria del llegendari quartet.