LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK PAS A PAS: PET SHOP BOYS

 

Pet Shop Boys, associació formada per Neil Tennant i Chris Lowe, ha estat un dels grups cabdals del synth pop, tot i que quan va fer acte d’aparició, el gènere, així com també el moviment de la new wave, ja començaven a declinar. El conjunt, el duo de més èxit en la història de la música popular britànica, va poder triomfar també clarament a l’altra banda de l’Atlàntic.

Tanmateix, mai he acabat d’entendre el gran èxit de Pet Shop Boys, fins i tot en ambients força intel·lectuals, tenint en compte que molts dels seus singles inicials, com “West end girls”, “Suburbia” o “It’s a sin”, em semblen extremadament comercials i fins i tot bubblegum i que la versió que va fer d’“Always in my mind”, el clàssic que va interpretar Elvis Presley, no aportava massa novetats a banda de l’ús de sintetitzadors, però evidentment hi ha alguna cosa que se m’escapa.

Tennant i Lowe van col·laborar amb la llegendària cantant Dusty Springfield, la carrera de la qual van ajudar a reflotar.

SET CANÇONS IMPRESCINDIBLES DE THE BEATLES

 

- A day in the life (Sgt. Pepper’s lonely hearts club band).

- Don’t let me down (sense àlbum d’estudi).

- Happiness is a warm gun (The Beatles, the White album).           

- Hey Jude ! (sense àlbum d’estudi).

- Something (Abbey road).

- Strawberry fields forever (Magical mistery tour).

- While my guitar gently weeps (The Beatles, the White album).

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK PAS A PAS: EURYHMICS

 

La cantant Annie Lennox i el guitarrista Dave Stewart, que abans havien coincidit en el conjunt The Tourists, van fundar a Londres el duo Eurythmics, una de les associacions estel·lars del synth pop i la new wave, fonamentalment per hits com “Love is a stranger”, “The miracle of love” o el supervendes “Sweet Dreams (are made of this)” i l’àlbum del mateix títol.

Caracteritzat per un pop de sintetitzadors molt comercial i enganxós, en ocasions ratllant el bubblegum, el grup es va acabar desintegrant, moment en què Lennox va seguir en solitari i Stewart es va convertir en un prestigiós productor, tot i que, en algunes ocasions, van reaparèixer com a Eurythmics, lluny, però, de la fama i popularitat que havien assolit.

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK PAS A PAS: THE HUMAN LEAGUE

 

 

 

 

 

 

 

The Human League va néixer a Sheffield com a trio electrònic i experimental amb Philip Oakey, Martyn Ware i Ian Craig Marsh, però els dos últims van abandonar per formar la banda Heaven 17, moment en què Oakey va fitxar les cantants Joanne Catherall i Susan Ann Sulley per realitzar un gir estilístic en el conjunt britànic.

Amb la nova associació, el grup anglès va triomfar espectacularment amb l’àlbum “Dare” i el súper hit “Don’t you want me”, un dels inqüestionables clàssics del synth pop i la new wave i número u a les llistes de la Gran Bretanya i els Estats Units. Encara que el trio no va poder mai repetir aquell èxit, es va mantenir com una de les principals bandes de la dècada dels 80 i continua en actiu durant els nostres dies.

GRANS BAIXISTES DE LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK: BILL WYMAN

 

Discret, en un clar segon pla i pràcticament immòbil als escenaris, aquestes van ser les característiques que va assumir el baixista Bill Wyman en els molts anys que va pertànyer a la mítica banda britànica The Rolling Stones, conjunt que va fundar amb el cantant Mick Jagger, els guitarristes Keith Richard i Brian Jones, el pianista Ian Stewart i el bateria Charlie Watts, amb qui va formar una de les millors seccions rítmiques de la història de la música rock. Wyman, que també va coincidir al grup amb els guitarristes Mick Taylor i Ron Wood, esgotat per les llargues gires efectuades pels Stones, ho va deixar estar per formar The Rythm Kings.

Una cançó: Honky tonk women (The Rolling Stones).

Un àlbum: Sticky fingers (The Rolling Stones).

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK PAS A PAS: MANOUVRES ORCHESTRAL IN THE DARK

 

El grup britànic Orchestral Manouvres in the Dark, conegut també com a OMD, va ser integrat pels seus fundadors Andy McCluskey (veu i baix), únic membre fix, i Paul Humphries (teclats i veu), als quals es van unir Stuart Kershaw (bateria) i el multi-instrumentista Martin Cooper. El quartet va practicar, a part del pop de sintetitzadors, l’electrònica i l’experimentació.

L’associació va triomfar espectacularment amb singles que es van erigir en clàssics del synth pop, com van ser els casos del supervendes ”Enola gay”, “Souvenir” o “Joan of Arc”, i també mitjançant l’àlbum “Archirecture and morality”, encara que la banda anglesa amb els anys va patir una important inestabilitat per la marxa de Humphries, que va integrar les formacions The Listening Pool i Onetwo.  

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK PAS A PAS: DÉPÉCHE MODE

 

El primer lustre de la dècada dels 80 del segle XX es va omplir de bandes que van utilitzar el synth pop, de les quals, sense cap mena de dubte, la que va transcendir més va ser Dépéche Mode, grup format inicialment per Vince Clarke, Martin Gore, Andy Fletcher i el cantant Dave Gahan i que d’alguna manera es va unir a la moda dels nous romàntics.

Després del primer àlbum del grup, “Speak & spell”, Clarke, substituït per Alan Wilder,  va abandonar la formació britànica per fundar Yazoo, però Dépéche Mode, sota el lideratge de Gore, va seguir endavant en una trajectòria en la qual va tenir dos períodes àlgids, els de les edicions dels treballs “Music for the masses” i “Violator”, dues obres històriques que van convertir el quartet anglès en una de les principals bandes del planeta.

Tot i que l’època daurada va quedar enrere fa temps, el conjunt britànic ha arribat amb èxit fins els nostres dies, això si, en format de trio per la marxa de Wilder.

FOOL TO CRY

 

Grup: The Rolling Stones.

Any: 1976.     

Formació: Mick Jagger, Keith Richard, Ron Wood, Bill Wyman i Charlie Watts.

Gènere: soul.

Àlbum d’estudi: Black and blue. 

El millor: una de les balades més belles dels Stones.

El pitjor: hi figura en un àlbum poc reivindicat del grup anglès.

Mitjan la dècada dels 70 del segle XX, The Rolling Stones, que poc abans havia presentat excel·lents edicions com “Sticky fingers” i “Exile on Main Street”,  no passava per la seva millor època, després que els àlbums ¨Goats head soap”, “It’s only rock’n roll” i “Black and blue” no comptessin amb el beneplàcit de part de la crítica. En l’últim dels tres treballs mencionats es va incloure la bella peça “Fool to cry”, que va ser l’únic single de l’obra. La cançó, una balada soul, va assolir el número sis del rànquing britànic i es van donar les circumstàncies que Mick Jagger va tocar el piano elèctric i que Ron Wood, el nou guitarrista de la mítica banda en substitució de Mick Taylor, no va fer ús de l’instrument a la pista analitzada, doncs se’n va encarregar el músic d’estudi Nicky Hopkins. Seguidament, amb el treball “Some girls”, de clara influència de la disco music, el llegendari quintet anglès tornaria a rebre les aclamacions dels mitjans de comunicació.

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK PAS A PAS: EL SYNTH POP

 

Entre finals de la dècada dels 70 i començaments del decenni dels 80 del passat segle XX, el món de la música popular es va omplir de teclats, caixes de ritmes, sintetitzadors i seqüenciadors, en un estil que es va veure molt influenciat pel krautrock alemany i el rock progressiu, però que, a diferència d’aquests gèneres, va tenir en un munt de casos un caràcter molt més comercial, directe i accessible.

Entre la gran quantitat de formacions que van utilitzar el synth pop, conegut també com a tecno pop, van destacar Eurythmics, Human League, Orchestral Manouvres in the Dark, Pet Shop Boys, Soft Cell (foto) i Dépéche Mode, que sens dubte en va ser el grup més transcendent i el que clarament millor va superar aquella etapa, en la qual, pel que fa a Espanya, va triomfar el trio madrileny Mecano.

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK PAS A PAS: ECHO AND THE BUNNYMEN

 

El grup Echo & the Bunnymen va ser fundat a Liverpool pel cantant Ian McCulloch, el guitarrista Will Sargeant i el baixista Les Pattinson, als quals es va unir, després d’utilitzar una caixa de ritmes, el bateria Pete de Freitas. La banda anglesa, que va utilitzar de manera important la psicodèlia, es va convertir ràpidament en una de les formacions cabdals del postpunk.

Després de l’edició del treball “Crocodiles”, el quartet britànic va assolir el seu punt àlgid amb l’àlbum “Ocean rain”, número dos al rànquing del Regne Unit i impulsat pel hit “The killing moon”. Posteriorment, el conjunt de Liverpool va viure la tragèdia de De Freitas, mort en un accident de moto, i McCulloch va decidir la dissolució de la formació, que va tornar anys més tard amb els seus tres membres originals.

WELCOME TO THE MONKEY HOUSE

 

Grup: Dandy Warhols.

Any: 2003.     

Formació: Courtney Taylor – Taylor, Peter Holström, Brent Deboer i Zia McCabe.

Àlbum d’estudi anterior: Thirteen tales from urban bohemia (2000).

Àlbum d’estudi posterior: Odditorium or warlords of mars (2005).  

El millor: “Heavenly”.

El pitjor: un èxit molt underground.

El grup nord-americà Dandy Warhols, liderat per Courtney Taylor – Taylor, malgrat haver gravat ja 10 àlbums d’estudi, ha estat sempre una banda essencialment minoritària i underground. Un dels seus períodes àlgids va ser l’edició del treball analitzat, “Welcome to the monkey House”, en la portada del qual hi surt un plàtan, que evidentment era una referència a la banana dissenyada per l’artista del pop art Andy Warhol, del qual van extreure el nom, al disc de debut de The Velvet Underground. L’obra, que va ser un petit èxit als Estats Units, un major impacte a estats com el Regne Unit, Austràlia i Nova Zelanda i un triomf al país escandinau de Noruega, va extreure com a singles “We used to be friends”, “Plan A” i “You were the last High”, tot i que la meva cançó preferida és “Heavenly”. El quartet de Portland, a l’estat d’Oregon, es va veure en l’àlbum molt influenciat per la new wave i va comptar amb la col·laboració de l’exmembre de Duran Duran Nick Rhodes.

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK PAS A PAS: THE CURE

 

El grup anglès The Cure va ser fundat pel seu cantant, guitarrista, líder i compositor Robert Smith, el baixista Michael Dempsey i el bateria Lol Tolhurst, als quals s’uniria el guitarrista Porl Thompson. Durant els seus començaments, la banda britànica va ser plenament fidel a l’estil de caire sinistre, fosc i dens del rock gòtic, estètica la qual sempre ha caracteritzat el frontman de la formació.

Amb el pas dels anys, però, The Cure es va anar acostant a barems més accessibles i propers al gènere pop, en una brillant etapa en què va editar l’extraordinari “The head of the door”, el meu àlbum preferit del grup; “Kiss me, kiss me, kiss me”,  el sensacional “Disintergration”, el treball preferit de la crítica, i “Wish”, que marcaria el final de l’època daurada del conjunt britànic, que va incorporar el baixista Simon Gallup.

A continuació, en un període en què la formació es va convertir en una eina molt personal d’Smith, la banda anglesa va entrar en decadència, fet que no ha constituït cap obstacle perquè The Cure s’hagi mantingut com un dels conjunts més seguits i admirats del món.

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK PAS A PAS: JOY DIVISION

 

Joy Division, que en un principi es va anomenar Warsaw, va ser format a Manchester pel torturat cantant Ian Curtis, el guitarrista Bernard Sumner, el baixista Peter Cook i el bateria Stephen Morris. El quartet anglès, que va pertànyer al segell discogràfic independent The Factory, va debutar amb l’extraordinari àlbum “Unknown pleasures”, on ja es podien constatar les composicions angoixants, fosques, tenses i pertorbadores de Curtis.

A continuació, Joy Division va editar l’obra “Closer”, que amb el pas del temps va incloure l’estripat tema “Love will tear us apart”, segurament la peça més coneguda del quartet. Quan la banda de Manchester estava a punt d’emprendre una gira pels Estats Units, un desesperat Curtis es va llevar la vida, moment en què els altres tres integrants del conjunt britànic van fundar amb la teclista Gillian Gilbert, parella sentimental de Sumner, la formació New Order, que, després de seguir un estil similar, va canviar radicalment cap a una música rítmica, ballable i lluminosa.

LA PEGATINA

 

Lloc de fundació: Montcada i Reixac (Vallès Occidental).

Formació: Adrià Salas (veu i guitarra), Rubén Sierra (veu i guitarra), Miki Florensa (guitarra), Ferran Ibáñez (baix), Sergi López (bateria), Àxel Magnani (trompeta), Romain Renard (acordió) i Ovidi Díaz (percussió).

Dècades: 00 i 10.

Gèneres: ska, rumba i fusió. 

Principals àlbums: Xapomelön (2011) i La gran Pegatina (2016).

El millor: els diferents idiomes que ha utilitzat.

El pitjor: un registre musical que usen moltes altres formacions catalanes.

El grup de Montcada i Reixac, que ha practicat abastament la fusió i ha triomfat, a part de Catalunya, a la resta de l’estat espanyol, sense oblidar la consecució d’un premi Enderrock i actuacions a França, Itàlia i fins i tot la llunyana Xina, ha interpretat cançons en diferents idiomes, concretament català, castellà, euskera, gallec i portuguès, i ha tingut col·laboracions amb Manu Chao o les formacions Txarango i Oques Grasses.

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK PAS A PAS: EL POSTPUNK

 

Després de la tempesta punk, moltes formacions van optar per un tipus de música obscur, sinistre i gòtic, que va fer un ús important dels teclats i els sintetitzadors, i que, d’alguna manera, va representar l’inici del que avui anomenem com a rock independent, mitjançant segells discogràfics com el llavors minoritari Virgin o The Factory, fundats respectivament per Richard Branson i Tony Wilson.

Entre les principals bandes del postpunk podem significar alguns grups que procedien del punk rock, com The Stranglers, Syouxsie & the Banshees o Ultravox (foto), i també Bauhaus, Echo & the Bunnymen, Psychedelic Furs, els històrics The Cure o els mítics Joy Division, banda que, després del suïcidi del seu cantant i líder Ian Curtis, es va convertir en New Order, nom amb el qual va realitzar un gir radical en el seu estil.

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK PAS A PAS: EL KRAUTROCK

 

A la llavors Alemanya Occidental, un estat on la música pop – rock a penes hi havia tingut incidència, a finals de la dècada dels 60 del passat segle XX, va aparèixer el corrent del Krautrock, caracteritzat per l’ús de la música electrònica, els sintetitzadors i les tecnologies més avançades.

Les formacions que van destacar especialment en el moviment germànic van ser Tangerine Dream, Can, Nei ! o la cèlebre Kraftwerk (foto), un grup que ha influït un munt de conjunts i modes al llarg del temps. El Krautrock va ser bàsic per a l’aparició de diferents gèneres com el rock progressiu, el rock simfònic, la new wave o el techno europeu del decenni dels anys 90.

ROGER DALTREY

 

Lloc de naixement: Londres (Anglaterra).

Dècades: 60, 70, 80, 90, 00 i 10.

Gèneres: rythm & blues, rock i mod.

Principals àlbums: Daltrey (1973) i Ride a rock horses (1975).

El millor: una de les millors veus de la música popular britànica.

El pitjor: evidentment, una carrera molt marcada per The Who.

Roger Daltrey ha estat durant dècades el cantant de la mítica banda britànica The Who, per tant la seva cara més visible i el frontman en els escenaris, però, pel que fa a les tasques compositives, va estar a l’ombra del guitarrista del grup Pete Townshend. Amb la seva enèrgica veu, va interpretar clàssics com l’himne mod “My Generation”, “I can’t explain”, “The kids are alright”, “See me, feel me”, “Baba O’Riley”, “Behind blue eyes” o “We don’t fooled again”. De la seva carrera en solitari, hi va destacar “Daltrey”, la seva òpera prima.

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK PAS A PAS: LA NEW WAVE

 

Després de la crisi del punk, que pel que fa a la seva època clàssica, doncs posteriorment ha comptat amb freqüents revivals, va tenir una vigència molt curta, atorgant veracitat al lema de què no hi havia cap futur, va aparèixer el moviment de la new wave, corrent molt més tranquil, calmat i assossegat i que va posar plenament de moda els teclats, les caixes de ritmes, els seqüenciadors i les noves tecnologies com els sintetitzadors.

La new wave, en alguns casos força influenciada pel moviment alemany anomenat krautrock, que ja va fer un ús exhaustiu de les tecnologies més avançades, es va ramificar en varis estils, com el postpunk, el synth pop i la moda dels nous romàntics, en aquest cas molt marcada pel glam rock que va tenir lloc més o menys una dècada abans, amb el protagonisme David Bowie, que s’hi va unir en una de les seves continues mutacions.

Algunes de les bandes més representatives, entre moltes d’altres, van ser Adam & the Ants, Bauhaus, Boomtown Rats (foto), Cabaret Voltaire, Culture Club, The Cure, Dépéche Mode, Duran Duran, Echo & the Bunnymen, Eurythmics, Fisher Z, Human League, Joy Division, New Order, Orchestral Manouvres in the Dark, Pet Shop Boys, Simple Minds, Sisters of Mercy, Soft Cell, Spandau Ballet, The Stranglers, Syouxsie & the Banshees, Psychedelic Furs o Ultravox.