La dècada dels 60 va ser una època de
rebel·lions juvenils a diferents punts del món, com a França, amb els Fets de
Maig; a l’antiga Txecoslovàquia, amb la Primavera de Praga; a Mèxic, amb les
protestes a la plaça de les Tres Cultures, i de manera molt especial als Estats
Units, amb la lluita de la població negra pels drets civils o la instauració de
la pacifista contra-cultura hippy.
Tots els guanys que es van aconseguir durant
aquella època, sobretot pel que fa a la joventut, segurament es van
intensificar de forma exagerada en el decenni dels 70, per la qual cosa no va
ser estrany que diversos governs conservadors arribessin al poder, a finals
d’aquella dècada, en estats importants: el de Ronald Reagan als Estats Units,
el de Margaret Thatcher al Regne Unit, el de Menahem Begin a Israel, el de
Rudol·lah Khomeini a l’Iran o el de Karol Wojtila al Vaticà amb el nom de Joan
Pau II.
Per tant, els anys 80 van ser un període
caracteritzat per un profund conservadorisme (no pel que fa a Espanya) i aquest
fet va afectar el món de la música pop – rock, amb circumstàncies com l’època
àlgida de les ràdio-fórmules, la fundació del canal MTV o el boom dels vídeos,
fins el punt que aquelles bandes que apostaven per un estil independent o
alternatiu, van haver de conformar-se amb una difusió reduïda en emissores de
caire universitari, en espais reduïts per oferir els concerts o en ser contractats en petits
segells discogràfics com The Factory.
A la foto, Wham, un dels exemples de música comercial
del període.
