LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK PAS A PAS: PRIMAL SCREAM

 

Bobby Gillespie, bateria del grup de noise rock The Jesus & Mary Chain, després d’abandonar els germans Reid es va convertir en cantant i líder de la banda escocesa Primal Scream, que en un principi van completar els guitarristes Jim Navajo i Andrew Innes i el baixista Robert Young.

El conjunt de Glasgow, molt influenciat per l’estil Madchester, que va aconseguir una gran celebritat en el rock independent britànic a finals del decenni dels anys 80, va triomfar mitjançant àlbums com “Screamadelica”, sense Navajo i amb les incorporació del bateria Philip Tomanov i el teclista Martin Duffy, molt probablement el seu moment estel·lar, i els seus punt àlgids comercials: “Give out but don’t give up” i “Vanishing point”, tots ells caracteritzats per la utilització exhaustiva del rock psicodèlic.

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK PAS A PAS: BELLE & SEBASTIAN

 

A la ciutat de Glasgow va ser fundat el conjunt Belle & Sebastian, integrat durant els inicis pel seu líder Stuart Murdoch (veu i guitarra), Stevie Jackson (guitarra), Stuart David (baix), Richard Colburn (bateria), Chris Geddes (teclats), Mick Cooke (trompeta), Joe Togher (violí), Isobel Campbell (violoncel) i Keith Jones (sintetitzadors). El grup escocès va debutar amb l’àlbum “Tigermilk”.

Un dels períodes àlgids de la formació escocesa, que ha practicat un pop tendre, amable, reconfortant i de molt bon rotllo, va tenir lloc amb l’obra “If you’re feeling sinister”, que va tenir continuïtat amb el treball “The boy with the arab strap”, que van convertir la banda de Glasgow en un dels principals representants del rock alternatiu britànic del decenni dels anys 90, condició que ha mantingut durant bona part de l’actual segle XXI.

C TANGANA

 

Lloc de naixement: Madrid (Comunitat de Madrid).

Dècades: 10 i 20.

Gèneres: hip hop, trap i reguetón.   

Principal àlbum: El madrileño (2021).

El millor: un dels fenòmens actuals de l’escena musical espanyola.

El pitjor: a l’espera de si la moda es mantindrà.

C Tangana, que en principi va adoptar el pseudònim de Crema i també va formar part del grup Agorazain, va aconseguir certa celebritat al composar amb Rosalía el tema “Malamente”, que va interpretar la cantant catalana, i ha assolit una gran repercussió amb l’àlbum “El madrileño”, que ha estat un dels discs més triomfants els darrers temps a Espanya. Tangana ha tingut col·laboracions amb el llegendari compositor Kiko Veneno.

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK PAS A PAS: TEENAGE FANCLUB

 

Teenage Fanclub ha tingut com a membres fixes fins a fa poc temps els cantants i guitarristes Norman Blake i Raymond McGinley i el cantant i baixista Gerard Love, que han interpretat les cançons que han compost, tot i que es podria dir que Blake ha exercit normalment com a líder de la banda escocesa, que va tenir com a bateries inicials Brendan O’Hare i Francis Macdonald.

El conjunt de Glasgow va aconseguir fusionar belles cançons pop, amb certa influència tant del llegendari grup californià The Byrds com de la música britànica dels anys 60, i la típica potència de les guitarres indies de començaments de la dècada dels 90, fet ben constatat en cèlebres àlbums com “Bandwagonesque”, “Gran Prix” o “Songs for northern Britain”. Love, esgotat dels concerts i les gires, va decidir deixar-ho estar.

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK PAS A PAS: PJ HARVEY

 

En un principi, Polly Jean Harvey (veu, guitarra i saxofon) va formar un trio amb el baixista Steve Vaughan i el bateria Rob Ellis, període en què va editar els reivindicats àlbums “Dry” i el fantàstic “Rid of me”, dues grans fites de la història de l’indie rock britànic.

Ja sense Vaughan i Ellis, encara que aquest últim tornaria a col·laborar amb ella, PJ Harvey va presentar el treball “To bring you my love”, de característiques més calmades i assossegades, i amb el pas del temps va fer alguna concessió a un tipus de música més accessible, com en alguns temes de l’obra “Stories of the city, stories of the sea”, tot i que es tracta d’un disc plenament alternatiu.

Harvey és actualment una autèntica celebritat de l’escena independent del Regne Unit i cap de cartell de nombrosos festivals de caire alternatiu.

SET CANÇONS INMPRESCINDIBLES DE THE BYRDS

 

- Have you seen her face (Younger than yesterday).

- Hickory Wind (Sweatheart of the rodeo).

- I’ll feel a whole lot better (Mr. tambourine man).

- Mr. tambourine man (Mr. tambourine man).

- My back Pages (Younger than yesterday).

- You ain’t going nowhere (Sweatheart of the rodeo) .

- You don’t miss your water (Sweatheart of the rodeo).

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK PAS A PAS: THE VERVE

 

Els inicis de The Verve, formació fundada a la localitat anglesa de Wigan, no van ser fàcils, doncs fins a l’edició d’“A northern soul”, el seu segon àlbum d’estudi, el grup, integrat per Richard Ashcroft (veu i guitarra), Nick McCabe (guitarra i teclats), Simon Jones (baix) i Peter Salisbury (bateria), no va aconseguir cert èxit.

El període àlgid de The Verve, que d’alguna manera també va estar involucrat en el corrent del brit pop, va tenir lloc amb el triomfant treball “Urban hymns”, numero u al Regne Unit i quan el guitarrista Simon Tong ja formava part de la banda, i, molt especialment, gràcies al súper hit “Bitter Sweet symphony”, un dels clàssics del pop – rock britànic del decenni dels anys 90.

 

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK PAS A PAS: RADIOHEAD

 

El grup Radiohead va ser fundat a Oxford pel cantant i guitarrista Thom Yorke, el guitarrista i teclista Jonny Greenwood, el guitarrista Ed O’Brien, el baixista Colin Greenwood i el bateria Phil Selway. El quintet anglès, que ha mantingut inalterable la seva formació fins els nostres dies, va debutar amb l’obra “Pablo honey”, que d’alguna manera va tenir ressonàncies amb el brit pop, corrent que aviat abandonaria.

Seguidament, la banda britànica va editar dos excel·lents i històrics àlbums, “The bends” i “OK computer”, dos treballs que estan considerats clàssics de l’escena alternativa del Regne Unit de tots els temps i que, pel que fa al segon d’ells, es poden entreveure ja alguns aspectes que caracteritzarien la trajectòria de la formació els següents anys.

A continuació, Radiohead, ja consolidat com un dels millors grups de rock alternatiu mundial i en cap de cartell de varis festivals independents, va entrar en gèneres més arriscats com l’electrònica i l’experimentació i va triomfar amb obres com “Kid A”, “Amnesiac”, “Hail to the thief” o “In rainbows”.

BLOC PARTY

 

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).

Formació inicial: Kele Okereke (veu i guitarra), Russell Lissack (guitarra), Gordon Moakes (baix) i Matt Tong (bateria).

Dècades: 00 i 10.

Gèneres: rock independent i punk revival.  

Principals àlbums: Silent alarm (2005), A weekend of the city (2007) i Four (2012).

El millor: un àlbum inicial molt ben rebut.

El pitjor: cap número u pel que fa a treballs de llarga durada.

Després d’una trobada al festival de Reading, Kele Okereke i Russell Lissack van decidir formar el grup Bloc Party, al qual es van afegir Gordon Moakes i Matt Tong. El debut del conjunt anglès en gran format va ser “Silent alarm”, que, a part de ser un èxit comercial, va comptar amb el beneplàcit de la crítica. Posteriorment, la formació britànica, que s’ha fet amb un lloc important en el rock independent del Regne Unit, va assolir el número dos de les llistes mitjançant l’obra “A weekend of the city”.

 

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK PAS A PAS: L’INDIE BRITÀNIC A LA DÈCADA DELS 90

 

Tal com va succeir als Estats Units, fonamentalment gràcies a la repercussió que va tenir el moviment grunge, la musica independent pel que fa al Regne Unit va viure també una època d’or durant el decenni dels 90 que, sense oblidar Gal·les, va tenir sobretot un important impacte a Anglaterra i a Escòcia, on la ciutat de Glasgow es va convertir en un focus espectacular de l’escena alternativa britànica.

Tenint en compte que les bandes que van protagonitzar la Moda Madchester, amb l’exemple de New Order, Happy Mondays, The Stone Roses, The Charlatans o Inspiral Carpets; l’era shoegazing, amb My Bloody Valentine o Ride, i el brit pop, com Pulp, Suede, Oasis o Blur, van ser incloses en l’indie del Regne Unit del període, els grups més representatius del rock alternatiu de la Gran Bretanya van ser les formacions gal·leses Manic Street Preachers i Stereophonics, els conjunts anglesos Radiohead, The Verve, Portishead i el trio que PJ Harvey va liderar abans de llançar-se en solitari i les associacions escoceses Teenage Fanclub, Belle & Sebastien, Primal Scream, Slowdive (foto) o Travis.

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK PAS A PAS: OCEAN COLOUR SCENE

 

Quan es recorda l’època dominada pel brit pop, pensem en dues bandes molt populars, Oasis i Blur, i altres dues formacions que, podríem dir, van estar en un lloc secundari, Pulp i Suede, però normalment no es parla tant del grup Ocean Colour Scene, que, entre d’altres mèrits importants, va editar un dels millors àlbums del moviment, el sensacional “Moseley shoals”.

La banda britànica, que va rebre el fonamental suport de Peter Weller, líder del mític trio mod The Jam, i del compositor d’Oasis Noel Gallagher, sense oblidar una important influència de la formació igualment mod dels anys 60 Small Faces, va ser formada pel cantant i guitarrista Simon Fowler, el guitarrista Steve Cradock, el baixista Damon Minchella i el bateria Oscar Harrison i va triomfar també amb els àlbums “Marchin’ already”, número u al Regne Unit, i “One from the modern”.

SET CANÇONS IMPRESCINDIBLES D’INTERPOL

 

- C’mere (Antics).

- Evil (Antics).

- Obstacle 1 (Turn on the bright lights).

- NYC (Turn on the bright lights).

- Say hello to the angels (Turn on the bright lights).

- Stella was a diver and she was always down (Turn on the bright lights).

- Take you on a cruise (Antics).

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK PAS A PAS: SUEDE

 

El grup londinenc Suede potser no va ser la formació més popular del brit pop, però va obrir el moviment, mitjançant el single “The drowners”, i va confeccionar, segons el meu parer, el millor àlbum del corrent: “Dog man star”. En un principi, el grup, en què hi va formar part de manera fugaç la líder d’Elastica Justine Frischmann, va estar integrat pel carismàtic líder i cantant Brett Anderson, el baixista Mat Osman i el bateria Simon Gilbert, als quals es va afegir el guitarrista Bernard Butler, que va formar un duo compositor estel·lar amb el vocalista, molt semblant al que, més o menys una dècada abans, havien protagonitzat Morrissey i Johnny Marr en els mítics The Smiths.

Molt influenciat pel glam rock i, de manera més concreta per David Bowie, el conjunt anglès, després de debutar amb un àlbum de títol homònim i de la gravació del citat “Dog man star”, va patir la marxa de Butler, quan va ser substituït pel quasi adolescent Richard Oakes, circumstància que va deixar Anderson com a indiscutible líder de la formació britànica, a la qual hi va arribar també el guitarrista i teclista Neil Codling. Seguidament, Suede va editar “Coming up” i va viure una important inestabilitat en una època en què el cantant va tenir problemes amb les drogues i Codling va marxar de forma transitòria. Després d’un parèntesi, el quintet va tornar amb “Bloodsports”, “Night thoughts” i “The blue hour”, tres obres força ben rebudes per la crítica especialitzada.