El grup londinenc Suede potser no va ser la
formació més popular del brit pop, però va obrir el moviment, mitjançant el
single “The drowners”, i va confeccionar, segons el meu parer, el millor àlbum
del corrent: “Dog man star”. En un principi, el grup, en què hi va formar part
de manera fugaç la líder d’Elastica Justine Frischmann, va estar integrat pel
carismàtic líder i cantant Brett Anderson, el baixista Mat Osman i el bateria
Simon Gilbert, als quals es va afegir el guitarrista Bernard Butler, que va
formar un duo compositor estel·lar amb el vocalista, molt semblant al que, més
o menys una dècada abans, havien protagonitzat Morrissey i Johnny Marr en els
mítics The Smiths.
Molt influenciat pel glam rock i, de manera més
concreta per David Bowie, el conjunt anglès, després de debutar amb un àlbum de
títol homònim i de la gravació del citat “Dog man star”, va patir la marxa de
Butler, quan va ser substituït pel quasi adolescent Richard Oakes,
circumstància que va deixar Anderson com a indiscutible líder de la formació
britànica, a la qual hi va arribar també el guitarrista i teclista Neil Codling.
Seguidament, Suede va editar “Coming up” i va viure una important inestabilitat
en una època en què el cantant va tenir problemes amb les drogues i Codling va
marxar de forma transitòria. Després d’un parèntesi, el quintet va tornar amb “Bloodsports”,
“Night thoughts” i “The blue hour”, tres obres força ben rebudes per la crítica
especialitzada.
No hay comentarios:
Publicar un comentario