El millor:
- No hi cap cançó sobrant en aquest treball.
- El Magnífic tema de títol homònim.
- La sincronització de les guitarres de Tom Verlaine i Richard Lloyd.
El pitjor:
- Un disc que es va vendre molt poc.
- En la seva curta etapa clàssica, només va gravar un altre àlbum.
- El grup no va aconseguir la rellevància de bandes contemporànies com Ramones, Talking Heads o Blondie.
El millor:
- Clàssics del grup com “Baba O’Riley”, “Behind blue eyes” o “Won’t get fooled again”.
- La capacitat compositiva de Pete Townshend continuava in crescendo.
- El quartet londinenc es va incorporar a nous estils com el rock progressiu o el rock dur.
El pitjor:
- Després de “Tommy” sembla ser que Townshend volia fer una altra òpera rock i no se’n va sortir.
- Seguidament, la qualitat dels àlbums del grup anglès baixaria notablement.
- “Won’t get fooled again” advertia ja del desencant propi dels anys 70.
El millor:
- Cim de creativitat de la llegendària banda britànica.
- Temes com “Brown sugar”, “Wild horses”, “Sway”, “Can’t you hear me knocking” o “Sister morphine”.
- L’aportació de la guitarra solista de l’exBluesbreaker Mick Taylor.
El pitjor:
- La recentment traspassada Marianne Faithfull no apareix als títols de crèdit com a co-compositora de “Sister morphine”.
- La prohibició de la portada a Espanya per la dictadura franquista.
- Que Taylor estigués tant poc temps a la formació anglesa.
Lloc de fundació: Hèlsinki (Hèlsinki - Finlàndia).
Formació: Laurie Ylönen (veu), Pauli Rantsalmi (guitarra), Eero Heinonen (baix) i Janne Heiskanen (bateria).
Dècades: 90, 00, 10 i 20.
Gèneres: rock, rock gòtic i rock independent.
Principal àlbum: Dead letters (2003).
Altres fonamentals: Hide from the sun (2005) i Black roses (2008).
El millor: un èxit que ha anat més enllà del seu país.
El pitjor: feia falta participar a Eurovisió ?
El quartet finlandès The Rasmus va ser fundat a Hèlsinki mitjançant el lideratge del cantant i compositor Laurie Ylönen. Com abans havien fet les bandes sueques ABBA i Roxette i el grup noruec A – Ha, així com també farien els suecs The Hives i els noruecs Kings of Convenience, la seva música va traspassar fronteres i va arribar als estats anglosaxons. Fa uns anys van participar al popular festival d’Eurovisió.
Lloc de fundació: Glasgow (Escòcia – Regne Unit).
Formació inicial: Tracyanne Campbell (veu i guitarra), John Henderson (veu i percussió), Kenny McKeeve (guitarra, mandolina i veu), Gavin Dunbar (baix), Lee Thompson (bateria) i Lindsay Boyd (teclats).
Dècades: 00, 10 i 20.
Gèneres: pop i pop independent.
Principal àlbum: My maudlin career (2009).
Altres fonamentals: Desire lines (2013) i Look to the east, look to the West (2024).
El millor: l’optimisme.
El pitjor: no va obtenir la celebritat d’altres formacions de Glasgow de l’època.
El grup escocès Camera Obscura, liderat per la cantant i guitarrista Tracyanne Campbell, va sorgir a la ciutat de Glasgow, en un període en que es van fundar multitud de bandes en aquesta ciutat, com Primal Scream, Travis, Franz Ferdinand o Belle & Sebastian, amb la qual ha estat comparat. El conjunt britànic ha destacat per un tipus de cançons dolces, alegres, de cert bon rotllo i, en ocasions, melancòliques.
Lloc de fundació: Anaheim (Califòrnia – Estats Units).
Formació inicial: Gwen Stefani (veu), Tom Dumont (guitarra), Tony Kanal (baix), Adiran Young (bateria) i Eric Stefani (teclats i veu).
Dècades: 90, 00 i 12.
Gèneres: pop, rock, punk revival, ska, reggae i rock alternatiu.
Principal àlbum: Tragic Kingdom (1995).
Altres fonamentals: Return of saturn (2000) i Push and shove (2012).
El millor: Tragic Kingdom.
El pitjor: apostar per l’ska en una època en què el ritme no estava tant de moda com durant l’etapa marcada per la new wave.
Tot i que és cert que No Doubt va romandre quasi la totalitat de la seva carrera en l’ús d’un pop – rock de caràcter alternatiu, amb el treball “Tragic Kingdom”, i sobretot el seu gran hit “Don’t Speak”, número u a les llistes de Billboard, va aconseguir arribar al gran públic. La banda californiana, liderada per la seva vocalista Gwen Stefani, va usar l’ska una dècada més tard que l’importessin des de Jamaica formacions com The Specials o Madness.
Lloc de fundació: Glasgow (Escòcia – Regne Unit).
Formació inicial: Paul Buchanan (veu, guitarra i sintetitzadors), Robert Bell (baix i sintetitzadors) i Paul Joseph Moore (teclats i sintetitzadors).
Dècades: 80, 90 i 00.
Gèneres: synth pop i pop independent.
Principal àlbum: High (2004).
Altres fonamentals: Hats (1989) i Peace at last (1996).
El millor: les ressenyes.
El pitjor: només quatre treballs de llarga durada en 14 anys.
El trio escocès The Blue Nile va ser fundat a Glasgow, la ciutat més populosa del país, i va començar a caracteritzar-se per un pop calmat de sintetitzadors, tot i que, amb el pas del temps, el grup britànic va utilitzar cada cop més la guitarra elèctrica i menys els teclats. Una constant en la trajectòria del conjunt liderat per Paul Buchanan ha estat l’aclamació per part de la crítica especialitzada, si bé és cert que s’ho ha pres amb tranquil·litat alhora d’editar àlbums.
El millor:
- Molts experts l’han situat com el millor disc en gran format de la història de la música pop – rock.
- Temes psicodèlics com “Lucy in the sky with diamonds” i “A day in the life”.
- Una portada icònica i el fet que es trobessin les lletres de les cançons, fins llavors un fet poc recurrent.
El pitjor:
- Un disc que, malgrat ser temàtic, compta amb una relació bastant heterogènia d’estils.
- Que no s’incloguessin a l’àlbum “Strawberry fields forever” i “Penny lane”, editades en la mateixa època.
- Poc després de la presentació de l’obra, Brian Epstein es va suïcidar i van començar les grans divergències entre John Lennon i Paul McCartney.
El millor:
- Cançons com “Five years”, “Moonage daydream”, “Starman” o “Ziggy Stardust”.
- Un treball completíssim, sense cap pista sobrant.
- Obra reconeguda com una de les més grans de la història de la música popular.
El pitjor:
- Fins llavors no va ser senzilles les coses per al cantant i compositor londinenc.
- El treball no va poder assolir el lloc més alt del rànquing britànic.
- Personalment, penso que Bowie mai va poder superar aquest magnífic àlbum.
El millor:
- Possiblement el millor treball de llarga durada de la dècada dels 80 del segle XX.
- El duo compositor format per Morrissey i Johnny Marr va arribar al seu màxim creatiu.
- Pistes com “I know it’s over”, “Bigmouth”, “Cemetiry gates”, “The boy with the thorn is his side” i “there is a light that never goes out”.
El pitjor:
- Les diferències entre els seus dos líders eren ja evidents.
- La banda britànica només va editar un àlbum més.
- A diferència del seu predecessor, “Meat is murder”, no va assolir el número u.
Lloc de fundació: Los Angeles (Califòrnia – Estats Units).
Formació inicial: James Lowe (veu, guitarra, arpa i pandereta), Ken Williams (guitarra), James Spagnola (guitarra), Mark Tulin (baix i teclats) i Preston Ritter (bateria).
Altres components bàsics: Mike Gannon (guitarra).
Dècades: 60.
Gèneres: rock, garage rock, rock dur, rock psicodèlic i rock electrònic.
Principal àlbum: The electric Prunes (1967).
Altres fonamentals: Underground (1967) i Mass F in minor (1968).
El millor: els dos primers treballs.
El pitjor: el grup es va convertir en una eina personal del productor David Axelrod.
La banda The Electric Prunes va aparèixer en plena era hippy i va utilitzar gèneres bàsics de l’època com el rock psicodèlic o el hard rock, a més del garage rock i el rock electrònic. Després d’editar un àlbum inicial amb els èxits compostos per Nancy Mantz i Annette Tucker, en el segon treball de llarga durada el grup va tenir més llibertat per escriure temes propis. Uns anys més tard, la formació va continuar sota el ferri lideratge del productor David Axelrod.
La banda britànica The Cure, encapçalada pel cantant, guitarrista i compositor Robert Smith, va aparèixer a finals de la dècada dels 70, erigint-se com una de les primeres formacions independents, postpunk i de la new wave, tot i que els seus àlbums més aclamats els va editar entre els anys 1985 i 1989, en una extraordinària trilogia formada per “The head of the door”, “Kiss me, kiss me, kiss me” i “Disintigration”. Tot i que personalment m’encanta el primer d’aquests treballs, l’últim d’ells, que podríem dir que va tancar la gran etapa del grup anglès, és la preferida de la majoria d’analistes.
Amb la greu crisi econòmica de 1973, moltes multinacionals discogràfiques van deixar d’arriscar en grup novells i poc comercials i, amb el pas del temps, amb l’agreujant de les emissores FM i el canal MTV, es van veure obligats a refugiar-se en segells independents, sent el més cèlebre The Factory, sorgit a Manchester de la mà de Tony Wilson, que, al llarg del decenni dels 80, va confiar en bandes poc conegudes com Joy Division, Durruti Column, New Order o Happy Mondays, entre d’altres. Al final de la dècada va aconseguir una gran repercussió el local La Haçienda.
