ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: DIESEL AND DUST (MIDNIGHT OIL)

 

Durant bastants anys, la banda australiana Midnight Oil, integrada pel seu carismàtic líder Peter Garrett (veu), Jim Moginie (guitarra i teclats), Martin Rotsey (guitarra), Andre James (baix) i Rob Hirst (bateria) , va ser un grup que només va comptar amb èxit, fama i popularitat a la gran illa d’Oceània.

Fins al triomf intercontinental i internacional, la banda de Sidney va editar els treballs de debut de títol homònim, “Head injuries”, “Place Without a postcard”, “10, 9, 8, 7, 6, 5, 4, 3, 2,1” i “Red sails in the sunset”, aquest darrer número u a Austràlia, caracteritzant-se el grup per la seva defensa de la població aborigen i el medi ambient.

El sensacional àlbum “Diesel and dust”, un dels millors treballs de la dècada dels 80 dels passat segle XX,  va suposo el triomf internacional, gràcies a pistes com la trepidant “Beds are burning”, “Put down that weapon”, “Dreamworld”, “The dead heart” o “Sometimes”.

Amb “Blue sky mining”, Midnight Oil va seguir per la via de l’èxit exterior, però amb el pas del temps, a partir de l’obra “Earth and sun and moon” el grup de Sidney va anar perdent popularitat fora de la seva Austràlia natal, sent el fet molt evident amb l’entrada dels segle XXI. 

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: ABBEY ROAD (THE BEATLES)

 

Després de l’èxit històric de l’àlbum “Sgt. Pepper’s lonely hearts club band”, el descobridor i mànager de The Beatles, Brian Epstein, es va suïcidar i van aparèixer de forma evident les diferències entre els dos líders del grup, John Lennon (veu i guitarra) i Paul McCartney (veu i baix), tot i que van seguir signant junts les cançons malgrat que cada un anava normalment per la seva banda.

El primer projecte sense Epstein, el telefilm “Magical mistery tour”, una idea de McCartney, tot i una excel·lent banda sonora, va ser molt criticat i el doble àlbum “The Beatles”, conegut popularment com el doble blanc, va ser una obra de gran qualitat, tot i que bastant heterogènia, que es va avançar al seu temps i ha estat a bastament reivindicada.

Seguidament, el quartet de Liverpool va editar “Abbey road”, segurament l’última obra mestra dels Fab Four i sempre recordat per l’emblemàtica portada del pas zebra. En el treball hi prenen part temes com “Come together”, “Something·, la primera cançó escrita per George Harrison (guitarra i veu) que es va convertir en single; “Octopus’s garden”, composta per Ringo Starr (bateria) i “Here comes the sun”, una altra aportació de Harrison.

Finalment, The Beatles va presentar “Let it Be”, gravat entre moltes discussions, dificultats i friccions, i el mític grup anglès va decidir deixar-ho estar amb un improvisat concert al terrat dels estudis d’Abbey Road. Lennon, McCartney, Harrison i Starr van seguir carreres en solitari, les quals no van tenir la brillantor de quan van formar un equip.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: RAMONES (RAMONES)

 

El punk rock, sobretot pel que fa al Regne Unit, va ser un moviment que va néixer com a resposta a la greu crisi econòmica de 1973, pel vertiginós augment dels preus del petroli, i el distant, presumptuós i tecnificat rock progressiu i simfònic. El gènere va aparèixer de manera paral·lela, tot i que van tenir característiques diferents, a la Gran Bretanya i als Estats Units.

Tot i la condició de banda nord-americana de Ramones, el quartet del districte novaiorquès de Queens va portar a terme un estil musical molt més proper a formacions britàniques com The Sex Pistols o Damned que no pas amb les similituds d’altres grups de la gran urbs estatunidenca com Talking Heads o Television.

Ramones, fundat per Joey Ramone (veu), Johnny Ramone (guitarra), Dee Dee Ramone (baix) i Tommy Ramone (bateria), va debutar amb un àlbum de títol homònim que conté una icònica portada. En el disc, tota una referència del punk rock i un treball d’una enorme influència, conté pistes com els himnes punk “Blitzkrieg bop” i “Beat on the brat”, destacant també “Judy is a punk” i la bella i tendra “I wanna be your boyfriend”.

El quartet de Queens, assidu de l’històric local i ja desaparegut CBGB, mai va poder superar la seva òpera prima, però encara va poder mantenir-se bastants anys en l’elit, fins que una clara decadència va portar a la separació. Tots els membres originals del grup, que en realitat no tenien Ramone com a cognom, han trobat ja la mort.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: ENEMIGOS DE LO AJENO (EL ÚLTIMO DE LA FILA)

 

El cantant barceloní Manolo García i el guitarrista vigatà Quimi Portet van formar el duo Los Burros, que de certa manera es va unir a la movida madrilenya. Posteriorment, van canviar el nom pel d’El Último de la Fila, denominació amb la qual van aconseguir els seus majors èxits.

El duo català va debutar amb l’àlbum “Cuando la pobreza entra port la puerta, el amor salta por la ventana” i es va convertir en una de les associacions de pop – rock de més èxit de l’estat espanyol, arribant la consolidació mitjançant el seu segon treball, “Enemigos de lo ajeno”, que va situar García i Portet entre els principals músics del país, amb formacions com Alaska y Dinarama, Mecano o Héroes del Silencio.

“Enemigos de lo ajeno” és una de les grans obres de la història del pop – rock realitzat a l’estat espanyol i, si bé és cert que la gent recorda aquest treball sobretot pel hit “Resurrección”, el disc conté altres grans cançons, sempre caracteritzades per les brillants lletres, com l’extraordinària “Aviones plateados”, “Soy un accidente” i “Los Ángeles no tienen hélices”.

A continuació, El Último de la Fila arribaria al seu cim comercial i de popularitat amb l’àlbum “Como la cabeza al sombrero”, amb el clàssic “Sara”, fet que tindria continuïtat amb l’edició “Astronomía razonable”, amb el cèlebre tema “Como un burro amarrado en la puerta del baile”, però a partit de “La rebelión de los hombres rana” va arribar la crisi i, més tard, la separació, que García i Portet han aprofitat per fer carreres en solitari.

 

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: ROOM ON FIRE (THE STROKES)

 

El conjunt novaiorquès The Strokes ha estat sempre format pel líder i compositor Julian Casablancas (veu),Nick Valensi (guitarra), Albert Hammond Jr. (guitarra), Nikolai Fraiture (baix) i Frabrizio Moretti (bateria). L’àlbum de debut, “Is this it ?”, va rebre gairebé de manera unànime les aclamacions de la crítica.

Gràcies a l’elogiat àlbum, n es troben clàssics de la banda nod-americana com “The modern age” i “Last nite, el conjunt estatunidenc es va situar com una de les gran formacions del rock alternatiu de la gran urbs de Nova York, que va experimentar una gran època, juntament amb Interpol, LCD Soundsystem o Yeah Yeah Yeahs.

La premsa especialitzada no va ser tan benèvola amb el segon àlbum del grup nord-americà, “Room on fire”, tot i que personalment segueixo pensant que és el disc més brillant del conjunt liderat per Casablancas, doncs considero extraordinàries peces com “What ever happened”, “Reptilia”, “12 : 51”, “Under control” i “The end has no end”.

Si que és cert que The Strokes va entrar en certa decadència amb el seu tercer disc de  llarga durada”, “First impressions of Earth”, fet evident en el quart, “Angles”, per després realitzar un canvi de registre a partit del treball “Comedown machine”. Mentrestant, sense gaire èxit, Casablancas i Hammond han portat a terme projectes en solitari.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: THE BENDS (RADIOHEAD)

 

Un gran seguidor de Radiohead molt probablement elegiria “OK computer” com el millor àlbum del grup anglès i un de més radical potser optaria per “Kid A o “In rainbows”, en què els fans van decidir el preu de l’edició. Pel que a mi respecta, “The bends” és el meu preferit.

La banda d’Abington, a prop de la ciutat universitària d’Oxford, va ser formada per Thom Yorke (veu i guitarra), Jonny Greenwood (guitarra), Ed O’Brien (guitarra), Colin Greenwood (baix) i Philip Selway (bateria) i va debutar en gran format el menystingut “Pablo honey”, que de certa forma va motivar la seva incorporació en la moda del brit pop.

Seguidament. Radiohead va presentar “The bends”, un magnífic àlbum en què el grup liderat per Yorke encara no es va complicar massa la vida, tot i que ja indicava el camí que prendria amb la peça “My iron Lung”. Altres cançons destacades són les belles de títol homònim, “High and dry”, “Fake plastic trees”, “Black star” i “Street Spirit (fade out)”.

A continuació, el quintet britànic va editar el també extraordinari treball “OK computer”, potser la seva obra més cèlebre, on ja es trobaven característiques relacionades amb les noves tecnologies, que marcarien el futur de la trajectòria del conjunt anglès, que es consolidaria com una de les bandes més prestigioses del rock mundial independent i alternatiu.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: (WHAT’S THE STORY) MORNING GLORY (OASIS)

 

Els germans Gallagher, el compositor, guitarrista i ocasional vocalista Noel i el cantant Liam, van fundar a Manchester el grup Oasis, que en principi van completar Paul Arthurs (guitarra), Paul McGuigan (baix) i Tony McCarroll (bateria), i que amb els anys es va erigir en la banda més famosa i popular del brit pop.

El debut d’Oasis, “Definitely maybe”, es va convertit en l’òpera prima més venuda de la història del pop – rock britànic, batent la marca del “Please, please me” de The Beatles, els seus grans ídols, editat 31 anys abans. Després del disc, el grup va decidir, amb certa polèmica, canviar de bateria, entrant per Alan White per McCarroll.

“(What’s the story) morning glory” va ser el segon treball de llarga durada del conjunt de Manchester, com el s eu predecessor el número u a les llistes britàniques i va triomfar als Estats Units, mitjançant cançons com “Some might say”, “Morning glory”, “Champagne supernova” o els clàssics “Wonderwall” i “Don´t look back in anger”.

Encara que la crítica va deixar de ser tan benèvola amb Oasis, segons la meva opinió, la banda anglesa va editar un altra gran obra, “Be here now”, tot i que posteriorment, ja amb el brit pop amortitzat, la formació dels Gallagher va entrar en certa decadència, només amb Noel i Liam com a membres fundadors.