El millor:
- Penso que es tracta del millor treball del mític grup britànic.
- Peces com “David Watts”, “Death of a clown”, “Afternoon tea” o la popular “Waterloo sunset”.
- La ironia i la mordacitat de Ray Davies.
El pitjor:
- Fins llavors va ser el seu treball menys venut al Regne Unit.
- No va arribar al top 100 a Billboard.
- Molta gent devia descobrir “David Watts” amb la versió que va fer The Jam a finals de la dècada dels 70.
El millor:
- El duo compositor que van formar el cantant Brett Anderson i el guitarrista Bernard Butler.
- Pistes de gran influència glam com “We are the pigs”, “The power” i “New generation”.
- Considerat pels experts un dels discs imprescindibles del brit pop.
El pitjor:
- Últim treball en què van col·laborar Anderson i Butler.
- No va poder assolir el número u a les llistes britàniques.
- Malgrat tot, Suede no va aconseguir la gran popularitat d’Oasis o Blur.
Lloc de fundació: Brisbane (Queensland – Austràlia).
Formació inicial: Robert Forster (veu i guitarra), Grant McLennan (veu, guitarra i baix) i Lindy Morrison (bateria i veu).
Altres components bàsics: Robert Vickers (baix) i Amanda Brown (violí, oboè i veu).
Dècades: 80 i 00.
Gèneres: postpunk, rock alternatiu i new wave.
Principal àlbum: 16 lovers lane (1988).
Altres fonamentals: The friends of Rachel worth (2000) i Oceans apart (2005).
El millor: un grup molt reivindicat pel que fa a l’escena alternativa.
El pitjor: la llarga separació.
Robert Forster i Grant McLennan, tots dos cantants, guitarristes i compositors, van liderar aquesta banda australiana fundada a la ciutat de Brisbane. El grup es va afegir a corrents com el postpunk i la new wave i, amb els pas dels anys, es va convertir en un conjunt de culte. Després d’un parèntesi que va romandre la totalitat dels anys 90, amb l’adveniment del nou segle, Forster i McLennan van obrir una nova trajectòria.
Lloc de fundació: Londres (Anglaterra – Regne Unit).
Formació inicial: Gavin Rossdale (veu i guitarra), Nigel Pulsford (guitarra i veu), Dave Parsons (baix) i Robin Goodridge (bateria).
Dècades: 90, 00, 10 i 20.
Gèneres: rock, rock dur, grunge i rock independent.
Principal àlbum: Razorblade suitcase (1996).
Altres fonamentals: Sixteen stone (1994) i The science of things (1999).
El millor: àlbums com l’inicial “Sixteen stone” o “Razorblade suitcase”.
El pitjor: més èxit a Amèrica que no pas al seu país.
El quartet britànic Bush, liderat pel cantant, guitarrista i compositor Gavin Rossdale, malgrat la llunyania de Seattle, el bressol del gènere, es va unir, ja en la seva etapa final, a la moda del grunge, tenint des del començament un important seguiment als Estats Units, on la banda londinenca va tenir més hits que no pas a la Gran Bretanya, tot i que mitjan el decenni dels 90 hi va tenir també certa repercussió.
Lloc de fundació: Liverpool (Anglaterra – Regne Unit).
Membre fix fundador: Ian Broudie (veu i diferents instruments).
Altres components bàsics: Simon Rogers (diferents instruments).
Dècades: 90 i 10.
Gèneres: pop, rock, rock independent i brit pop.
Principal àlbum: Dizzy heights (1996).
Altres fonamentals: Jollification (1994) i Tilt (1999).
El millor: el decenni dels 90 del segle XX.
El pitjor: un llarg parèntesi durant la segona dècada de l’actual segle.
The Lightning Seeds va néixer a Liverpool com un projecte molt personal del cantant, guitarrista, compositor i productor britànic Ian Broudie, que anteriorment havia produït discs de bandes com Echo & the Bunnymen o The Fall. Posteriorment, a mesura que s’acostava a un públic més ampli gràcies a hits com “Three lions”, va tenir la col·laboració de varis músics, el més fidel dels quals el multiinstrumentista Simon Rogers.
El millor:
- No hi cap cançó sobrant en aquest treball.
- El Magnífic tema de títol homònim.
- La sincronització de les guitarres de Tom Verlaine i Richard Lloyd.
El pitjor:
- Un disc que es va vendre molt poc.
- En la seva curta etapa clàssica, només va gravar un altre àlbum.
- El grup no va aconseguir la rellevància de bandes contemporànies com Ramones, Talking Heads o Blondie.
El millor:
- Clàssics del grup com “Baba O’Riley”, “Behind blue eyes” o “Won’t get fooled again”.
- La capacitat compositiva de Pete Townshend continuava in crescendo.
- El quartet londinenc es va incorporar a nous estils com el rock progressiu o el rock dur.
El pitjor:
- Després de “Tommy” sembla ser que Townshend volia fer una altra òpera rock i no se’n va sortir.
- Seguidament, la qualitat dels àlbums del grup anglès baixaria notablement.
- “Won’t get fooled again” advertia ja del desencant propi dels anys 70.
