Quan
Bob Dylan va gravar el doble “Blonde on blonde” ja havia portat a terme la seva
reconversió des del trobador folk que, amb una guitarra acústica i una
harmònica, denunciava les injustícies mundials, com les manques de drets
socials i les guerres, fins al cantautor elèctric, fet ben constatat en el seu
elapé anterior: “Highway 61 revisited”.
Tanmateix,
el canvi de registre no va ser senzill per a Dylan, doncs en un dels concerts
del festival de Newport, que ajuntava diferents intèrprets de l’estil com Joan
Báez, Judy Collins o el trio Peter, Paul & Mary, el compositor de Duluth va
sortir a l’escenari amb una guitarra elèctrica, fet que va provocar les
protestes del públic i que Bob tornés amb una d’acústica, tot i que seria la
seva última concessió.
No
he estat mai un acèrrim fan de Dylan, però “Blonde on blonde”, estaria entre
els meus àlbums preferits, amb extraordinàries peces com ara “Visions of
Johanna”, One of us must know (sooner or later)”, la més comercial “I want
you”, la cèlebre “Just like a woman” o “Sad eyed lady of the lowlands”, que
ocupa tota una cara de vinil.
Seguidament,
el cantautor nord-americà va editar el treball “John Wesley harding” i a
continuació va patir un gravíssim accident de moto, el qual el va tenir postrat
més d’un any inactiu i fins i tot es va arribar a témer per la seva vida. Dylan
va tornar a sorprendre quan va retornar amb una obra de gènere country:
“Nashville skylyne”.
No hay comentarios:
Publicar un comentario