Després
d’una extraordinària dècada dels anys 60, la mítica banda britànica The Rolling
Stones, tot i la tragèdia al festival californià d’Altamont, en què un
espectador negre va ser assassinat per un membre dels Hell’s Angels mentre
actuaven, el grup anglès va iniciar de forma espectacular el decenni dels anys
90.
“Sticky
fingers” no és només molt probablement la millor obra dels Stones, sinó que
també pot estar perfectament en el top 10 dels àlbums de la dècada dels 70 del
segle XX i fins i tot de tots els temps. Llavors el grup londinenc comptava amb
quatre dels seus membres fundadors, Mick Jagger (veu), Keith Richard
(guitarra), Bill Wyman (baix) i Charlie Watts (bateria), a més del virtuós
exBluesbreaker Mick Taylor (guitarra), substitut del malaguanyat Brian Jones, i
el teclista Ian Stewart.
A
continuació, el conjunt anglès va editat el doble àlbum “Exile on Main St.”,
titulat així perquè llavors els components de la banda es trobaven “exiliats” a
la Costa Blava francesa. Potser no va arribar a la genialitat del seu il·lustre
antecessor, però es tracta també d’una obra espectacular, com ho mostren temes
els temes “Rocks off”, “Tumbling dice”, “Torn and frayed”, “Happy”, “Let it
loose”, que és la meva preferida” i “All down the line”.
No
obstant, la formació britànica seguidament van entrar en certa crisi, almenys
la crítica no va ser tan benèvola amb el seu treballs, mitjançant els discs
“Goats head soup”, 2”It’s only rock’n roll” i “Black and blue”, per tornar als
elogis dels diferents mitjans de comunicació amb l’extraordinari “Some girls”,
en què el grup anglès va entrar en la música disco, llavors de moda.
No hay comentarios:
Publicar un comentario