GENE VINCENT

Lloc de naixement: Norfolk (Estats Units).
Lloc de defunció: Newhall (Estats Units).
Formació dels Blue Caps: Cliff Gallup (guitarra), Willie Williams (guitarra), Jack Neal (baix) i Dickie Harrell (bateria).
Gèneres: rock’n roll.
Dècades: 50, 60 i 70.
Àlbums principals: Bluejan bop (1956) i Gene Vincent and the Blue Caps (1957).
El millor: l’impacte de “Be-bop-a-lula”.
El pitjor: que se’l conegui a nivell popular només pel seu clàssic.

Gene Vincent, acompanyat del quartet Blue Caps, va ser una de les estrelles del rock’n rolll de la dècada dels 50, fonamentalment gràcies al hit "Be-bop-a-lula", encara que la seva fama i popularitat van quedar enfosquides per altres intèrprets com Elvis Presley, Chuck Berry, Little Richard o Buddy Holly. A diferència per exemple de Presley, va presentar un imatge força allunyada del que es podria considerar allò políticament correcte a l’Amèrica de l’època. Posteriorment, superada la gran era del rock’n roll, va traslladar-se a Anglaterra i va morir a inicis dels 70 als 36 anys.

ECHO & THE BUNNYMEN

Lloc de fundació: Liverpool (Anglaterra).
Formació clàssica: Ian McCulloch (veu i guitarra), Will Sergeant (guitarra), Les Pattinson (baix) i Pete de Freitas (bateria).
Gèneres: postpunk, new wave, rock sinistre, rock psicodèlic i rock independent.
Dècada principal: 80.
Àlbum estel·lar: Ocean rain (1984).
Altres àlbums d'estudi: Crocodiles (1980), Heaven up here (1981), Porcupine (1983), Echo and the Bunnymen (1987), Reverberation (1990), Evergreen (1997), What are you going to do with your life ? (1999), Flowers (2001), Siberia (2005), The fountain (2009), Meteorites (2014) i The stars, the oceans and the moon (2018).
El millor: una de les primeres bandes independents en tenir cert èxit comercial / "Ocean rain" va significar un punt d'inflexió.
El pitjor: la mort de Pete de Freitas va suposar l’inici de la fi de l’època estel·lar / per als antics fans "Ocean rain" també va interpretar-se com un pas cap al gran públic.

La banda liderada pel cantant i guitarrista Ian McCulloch va sorgir de l’escena postpunk del Regne Unit i aviat es va convertir, mitjançant àlbums com “Crocodiles” o "Porcupine", en una de les formacions capdavanteres de la new wave britànica. Força influenciats pels mítics The Doors, el conjunt de Liverpool va fer revifar la psicodèlia i va assolir l’èxit comercial amb el treball “Ocean rain”, la seva gravació més cèlebre. La mort de Pete de Freitas i la posterior marxa de McCulloch van provocar el final de l’era clàssica del grup.

VAN HALEN

Lloc de fundació: Pasadena (Estats Units).
Formació clàssica: Eddie van Halen (guitarra), Alex van Halen (bateria), David Lee Roth (veu) i Michael Anthony (baix).
Gèneres: rock dur, heavy metal i AOR.
Dècada principal: 80.
Solistes que origina: David Lee Roth.
Àlbum estel·lar: 1984 (1984).
Altres àlbums d'estudi: Van Halen (1978), Van Halen II (1979), Women and children first (1980), Fair warning (1981), Diver down (1982), 5150 (1986); OUB812 (1988), For unlawful carnal knowledge (1991), Balance (1995), Van Halen III (1998) i A different kind of truth (2012).
El millor: l’àlbum “1984” i el seu hit "Jump"/ l'etapa amb Lee Roth de cantant.
El pitjor: l’excessiu protagonisme de Lee Roth no entusiasmava Eddie van Halen / no trobo que la versió del "You really got me" dels Kinks aportés massa de nou.

El grup fundat pels germans Eddie i Alex van Halen a Califòrnia és una de les bandes de rock dur més populars, comercials i venedores de tots els temps. El seu període àlgid va tenir lloc durant l’estada com a vocalista del carismàtic, però també una mica hortera, David Lee Roth i  especialment amb l’edició de l’àlbum “1984”, que incloïa l’èxit “Jump”. Les diferències, sobretot pel que fa al protagonisme, entre Eddie van Halen i Lee Roth van provocar la marxa d’aquest últim i una transformació més sofisticada.

IRON MAIDEN

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació inicial: Steve Harris (baix), Paul di Anno (veu), Dave Murray (guitarra), Dennis Stratton (guitarra) i Clive Burr (bateria).
Altres components bàsics: Bruce Dickinson (veu), Adrian Smith (guitarra) i Nicko McBrain (bateria).
Gèneres: rock dur , heavy metal i new wave of english heavy metal.
Dècada principal: 80.
Àlbum estel·lar: Piece of mind (1983).
Altres àlbums d'estudi: Iron Maiden (1980), Killers (1981), The number of the beast (1982), Powerslave (1984), Somewhere in time (1986), Seventh son of a seventh son (1988), No prayer for the dying (1990), Fear of the dark (1992), The x factor (1995), Virtual XI (1998), Brave new world (2000), Dance of death (2003), A matter of life and death (2006), The final frontier (2010) i The book of souls (2015).
El millor: probablement la banda heavy més popular dels 80 / l'època amb Dickinson de vocalista.
El pitjor: no van aconseguir la celebritat de grups mítics del rock dur com Led Zeppelin o AC DC / fa força temps que el període estel·lar va quedar enrere.

Influenciats per grups històrics de hard rock com Deep Purple, Iron Maiden, banda liderada pel baixista i compositor Steve Harris, es va erigir com la formació més popular de l’anomenada new wave of english heavy metal. Els anys estel·lars van tenir lloc durant l’època de Bruce Dickinson com a vocalista, després de substituir el cantant inicial Paul di Anno, però amb el pas del temps, tal com va succeir amb altres bandes metàliques, el grup es va acostar a postulats més AOR, comercials i sofisticats.

JETHRO TULL

Lloc de fundació: Blackpool (Anglaterra).
Formació inicial: Ian Anderson (veu, teclats i flauta), Mick Abrahams (guitarra), Glenn Cornick (baix) i Clive Bunker (bateria).
Altres components bàsics: Martin Barre (guitarra).
Gèneres: folk rock, blues rock, rock progressiu, art rock, rock dur, jazz rock, avantguarda i rock experimental.
Dècades: 70.
Àlbum estel·lar: Aqualung (1971).
Altres àlbums d'estudi: This was (1968), Stand up (1969), Benefit (1970), Thick is a brick (1972), A passion play (1973), War child (1974), Minstrel in the gallery (1975), Too old to rock'n roll: too young to die ! (1976), Songs from the wood (1977), Heavy horses (1978), Stormwatch (1979), A (1980), The broadsword and the beast (1982), Under wraps (1984), Crest of a knave (1987), Rock island (1989), Catfish rising (1991), Roots to franches (1995), T - Jull dot com (1999) i The Jethro Tull Christmas album (2003).
El millor: introduir conceptes originals en el món del rock / el carisma de Ian Anderson.
El pitjor: la crisi posterior al decenni dels 70 / formen part d'una època concreta i ja força llunyana.

Jethro Tull, una de les bandes més cèlebres sorgides a finals dels 60 i consolidades durant els 70, va tenir l’habilitat de barrejar grans desenvolupaments musicals amb un instrument tan tradicional i poc rocker com la flauta i combinar el rock progressiu amb unes lletres de caràcter popular a través d’un folk de tipus moltes vegades rural. Ian Anderson ha estat l’indiscutible i carismàtic líder del grup, cèlebre per àlbums com "Aqualung" o "This is a brick", i és actualment l’únic membre original d’una formació que va entrar en decadència a partir dels 80, moment en el qual es va introduir en barems experimentals.

EMERSON, LAKE & PALMER

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació: Keith Emerson (teclats), Greg Lake (veu, baix i guitarra) i Carl Palmer (bateria).
Gèneres: rock simfònic, rock progressiu, avantguarda i art rock.
Dècada principal: 70 i 90.
Grups que origina: Asia i Emerson, Lake & Powell.
Àlbum estel·lar: Tarkus (1971).
Altres àlbums d'estudi: Emerson, Lake and Palmer (1970), Trilogy (1972), Works volume 1 (1977), Woks volume 2 (1977), Love beach (1978), Black moon (1992) i In the hot seat (1994).
El millor: mestres en els seus instruments / els primers treballs.
El pitjor: massa efecticisme / certa pretenciositat.

Emerson, Lake & Palmer va ser un supergrup de rock simfònic format pel teclista Keith Emerson, exmembre de Nice; el baixista Greg Lake, arribat de King Crimson, i el bateria Carl Palmer, que havia tocat amb Atomic Rooster. El trio va ser un clar exemple de l’avantguarda més efectista, però també artificiosa, i va tenir des de fans incondicionals fins a crítics acèrrims, no deixant per tant indiferent absolutament ningú. Després de la seva època daurada, durant el primer lustre dels 70, el grup ha tingut vàries separacions i refundacions.

JACKSON BROWNE

Lloc de naixement: Heidelberg (Alemanya).
Gèneres: folk pop, cantautor i pop.
Dècada principal: 70.
Àlbum estel·lar: Running on empty (1977).
Altres àlbums d'estudi: Jackson Browne (1972), For everyman (1973), Late for the sky (1974), The pretender (1976), Hold out (1980), Lawyers in love (1983), Lives in the balance (1986), World in motion (1989), I'm alive (1993), Looking east (1996), The naked ride home (2002), Time to conqueror (2008) i Standing in the breach (2014).
El millor: la segona meitat dels 70 / "Running on empty" (àlbum i cançó).
El pitjor: la seva composició més popular va ser portada a l’èxit pels Eagles / li va costar força triomfar com a intèrpret.

Durant els seus inicis, emmarcats en un folk amb aires pop i una música de caràcter íntim, Jackson Browne va exercir també de compositor per a altres solistes i grups, destacant el tema “Take it easy”, que de la mà de la banda The Eagles es va convertir en un hit mundial. Posteriorment, durant el segon lustre dels 70, va aconseguir triomfar popularment també com a intèrpret gràcies a treballs com “The pretender” o “Running on empty”, que contenia èxits com el que donava títol a l’àlbum o “Stay”, irònicament una composició aliena.

YES

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació inicial: Jon Anderson (veu), Peter Banks (guitarra), Chris Square (baix), Bill Bruford (bateria) i Tony Kaye (teclats).
Altres components bàsics: Steve Howe (guitarra), Rick Wakeman (teclats), Alan White (bateria), Patrick Moraz (teclats) i Geoff Downes (teclats).
Gèneres: rock progressiu, rock simfònic, art rock, avantguarda, pop i rock.
Dècada principal: 70.
Solistes que origina: Jon Anderson i Rick Wakeman.
Grups que origina: Jon & Vangelis i Asia.
Àlbum estel·lar: The Yes album (1971).
Altres àlbums d'estudi: Yes (1969), Time and word (1970), Fragile (1971), Close to the edge (1972), Tales from topografic oceans (1973), Relayer (1974), Going for the one (1977); Tormato (1978), Drama (1980), 90125 (1983), Big generator (1987), Union (1991), Talk (1994), Keys to ascention (1996), Keys to ascention 2 (1997), Open your eyes (1997), The ladder (1999), Magnification (2001), Fly from here (2011) i Heaven and earth (2014).
El millor: grans instrumentistes / el primer lustre dels 70.
El pitjor: vanagloriar-se de vendre més que els grups punk durant l'apogeu d'aquest gènere / quan van convertir-se en acomodats dinosaures del rock.

El grup britànic Yes va ser una de les formacions més importants i triomfadores en el període àlgid del rock progressiu, durant la dècada dels anys 70. La banda va comptar amb excel·lents músics com el bateria Bill Bruford (futur King Crimson), el guitarrista Steve Howe, el baixista Chris Square o el teclista Rick Wakeman, elegits com els millors en els seus instruments en vàries ocasions, a més a més de comptar amb un carismàtic vocalista com Jon Anderson. El grup, especialista en llargs i virtuosos desenvolupaments instrumentals, es va acostar al pop a partir dels 80.

SONIC YOUTH

Lloc de fundació: Nova York (Estats Units).
Formació clàssica: Thurston Moore (veu i guitarra), Lee Ranaldo (veu i guitarra), Kim Gordon (veu i baix) i Steve Shelley (bateria).
Gèneres: rock, rock alternatiu i noise rock.
Dècada principal: 80.
Àlbum estel·lar: Daydream nation (1988).
Altres àlbums d'estudi: Sonic Youth (1982), Confusion is sex (1983), Bad moon rising (1985), Evol (1986), Sister (1987), The whitey album (1988), Goo (1990), Dirty (1992), Experimetal jet set, trash and no star (1994), Washing machine (1995), A thousand leaves (1998), NYC ghosts and flowers (2000), Murray street (2002), Sonic nurse (2004), Rather ripped (2006) i The eternal (2009).
El millor: el grup noise més influenciable i regular / "Daydream nation".
El pitjor: els seus millors treballs daten dels 80 o inicis dels 90/ la dificultat de fitxar per una multinacional i seguir sent autèntic.

Influenciats per bandes com The Velvet Underground o The Stooges, Sonic Youth es va convertir durant la dècada dels 80 en el principal grup de noise rock i en una de les formacions bàsiques del rock alternatiu de l’època. Treballs com “Evol”, “Sister”, molt especialment l'extraordinari “Daydream nation” o "Goo" són avui considerats grans clàssics del noise i de la tècnica del feedback, i des de la seva irrupció fins als nostres dies, han sorgit multitud de bandes imitadores del seu estil i de la forma de tocar la guitarra dels seus dos líders: Thurston Moore i Lee Ranaldo.

KING CRIMSON

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació inicial: Robert Fripp (guitarra), Greg Lake (veu i baix), Michael Giles (bateria), Ian McDonald (teclats) i Peter Sinfield (lletres).
Altres components bàsics: Adrian Belew (veu i guitarra), Boz Burrell (baix), John Wetton (guitarra), Bill Bruford (bateria), Ian Wallace (bateria), Jamie Muir (percussió) i Richard Palmer - James (lletres).
Gèneres: rock progressiu, rock simfònic, avantguarda, art rock, jazz rock, rock experimental i jam band.
Dècada principal: 60.
Grups que origina: Emerson, Lake & Palmer.
Àlbum estel·lar: In the court of the crimson king (1969).
Altres àlbums d'estudi: In the wake of Poseidon (1970), Lizard (1970), Islands (1971), Lark’s tongues in aspic (1973), Starless and bible black (1974), Red (1974), Discipline (1981), Beat (1982), Three of a perfect pair (1984), Thrak (1995), The construktion of light (2000) i The power to believe (2003).
El millor: consideració de millor banda progressiva de la història / la primera època, entre finals dels 60 i inicis dels 70.
El pitjor: els nombrosos canvis de personal que ha efectuat Robert Fripp / la fugaç permanència de grans músics com Greg Lake, Boz Burrell o John Wetton.

El grup britànic King Crimson es va formar a finals de la dècada dels 60 i aviat es va erigir en una de les formacions estel·lars, bàsiques i amb més influència durant l’època daurada del rock progressiu, mitjançant elogiats treballs com "In the court of the crimson king", "In the wake of Poseidon" "Lizard" o "Islands". Fins i tot aquells sectors que ataquen durament el gènere, han salvat normalment de les seves crítiques la banda liderada pel guitarrista Robert Fripp, qui a partir del decenni dels 70 va canviar amb assiduïtat el personal. El grup, que s’ha refundat en vàries ocasions, ha tingut sempre un estil lliure i amb contínues improvisacions, fets que l’han aproximat al jazz.

THE STROKES

Lloc de fundació: Nova York (Estats Units).
Formació: Julian Casablancas (veu), Nick Valensi (guitarra), Albert Hammond Jr. (guitarra), Nikolai Fraiture (baix) i Fabrizio Moretti (bateria).
Gèneres: pop, rock, garage rock, punk revival i rock alternatiu.
Dècada principal: 00.
Àlbum estel·lar: Is this it ? (2001).
Altres àlbums d'estudi: Room on fire (2003), First impressions of earth (2006), Angles (2011) i Comedown machine (2013).

Solistes que origina: Julian Casablancas.
El millor: una de les principals aparicions alternatives de l’última dècada / el magnífic "Is this it ?".
El pitjor: el parèntesi obert pel llançament de Casablancas en solitari / no poder superar mai la qualitat del treball inicial.

El quintet The Strokes s’ha convertit en una de les principals bandes alternatives de l'actual segle i en una de les formacions protagonistes dels revivals del garage rock i del punk rock, amb una important influència de grups com The Velvet Underground o Television. La seva òpera prima, “Is this it ?”, va ser força aclamada per la crítica, que en algun cas la va elegir millor àlbum de l’any 2001, i molt ben rebuda pel públic independent, mentre que els seus següents treballs van continuar la tendència, encara que sense arribar al mateix nivell de qualitat del debut segons els mitjans. El seu cantant, líder i compositor, Julian Casablancas, ha tingut ja una experiència al marge de la formació.

THE JESUS & MARY CHAIN

Lloc de fundació: East Kilbride (Escòcia).
Formació inicial: Jim Reid (veu i guitarra), William Reid (guitarra i veu), Douglas Hart (baix) i Bobby Gillespie (bateria).
Gèneres: rock, rock independent i noise rock.
Dècada principal: 80.
Grups que origina: Primal Scream.
Àlbum estel·lar: Psychocandy (1985).
Altres àlbums d'estudi: Darklands (1987), Automatic (1989), Honey's dead (1992), Stoned and dethroned (1994), Munki (1998) i Damage and joy (2017).
El millor: la banda britànica noise més cèlebre / "Psychocandy".
El pitjor: els problemes entre els germans Reid / els seus àlbums més valorats són els dos inicials.

La banda escocesa The Jesus & Mary Chain, liderada pels germans Jim i William Reid, va ser el principal grup del noise rock britànic, destacant el seu exhaustiu ús de la tècnica del feedback. El primer àlbum del quartet, “Psychocandy”, és considerat el seu millor treball i una de les grans obres independents de tots els temps. El segon disc, “Darklands”, va continuar la tendència, però posteriorment es va iniciar una era més irregular, època en què el bateria Bobby Gillespie va abandonar per formar Primal Scream, reconvertint-se en líder i cantant, i els Reid van començar les seves tensions i disputes.

THE WHITE STRIPES

Lloc de fundació: Detroit (Estats Units).
Formació: Jack White (veu, guitarra i piano) i Meg White (bateria i veu).
Gèneres: rock alternatiu, garage rock, blues rock i rock dur.
Dècada principal: 00.
Àlbum estel·lar: Elephant (2003).
Altres àlbums d'estudi: The White Stripes (1999), De stjl (2000), White blood cells (2001), Get behind me satan (2005) i Icky thump (2007).
Solistes que origina: Jack White.
El millor: Elephant / les dots de guitarrista de Jack Whire.
El pitjor: poc coneguts fora de l’àmbit independent / una separació que va arribar en un moment àlgid.

Els ficticis germans Jack, un dels més grans guitarristes dels darrers anys, i Meg White van formar a Detroit la banda The White Stripes a finals dels 90 i van col·laborar en el renaixement del gènere conegut com a rock de garatge, cèlebre entre finals de la dècada dels 60 i inicis del decenni dels 70. El duo ha experimentat també amb blues, folk, punk i rock dur, convertint-se en una de les millors i més influents formacions de rock alternatiu dels últims temps, sobretot gràcies a àlbums com “White blood cells” i “Elephant”, que conté l'himne "Seven nation army".

THE HOLLIES

Lloc de fundació: Manchester (Anglaterra).
Formació inicial: Allan Clarke (veu), Graham Nash (guitarra i veu), Vic Steele (guitarra i veu), Eric Haydock (baix) i Don Rathbone (bateria).
Altres components bàsics: Tony Hicks (guitarra i veu), Bobby Elliot (bateria), Bernie Calvert (baix) i Terry Silvester (guitarra i veu).
Gèneres: pop i beat.
Dècades: 60, 70 i 80.
Grups que origina: Crosby, Stills & Nash (& Young).
Àlbums principals: Hollies (1965), Would you believe ? (1966) i For certain beacuse (1966).
El millor: unes veus extraordinàries / "He ain't heavy, he's my brother".
El pitjor: la marxa de Graham Nash / la seva trajectòria al marge dels anys 60.

El grup anglès The Hollies va ser una de les formacions bàsiques del moviment beat al Regne nit i de l'anomenada british invasion, mitjançant unes grans veus i importants èxits com “Bus stop”, “Stop stop stop” o “He ain’t heavy, he’s my brother”. Les divergències alhora de gravar un disc amb cançons de Bob Dylan van motivar la marxa d’un dels puntals del grup, Graham Nash, que es va unir a David Crosby, Stephen Stills i més tard Neil Young. A partir de la dècada dels 70 es va iniciar la decadència del grup, malgrat que es va mantenir vigent fins els 80.

FREE

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).

Formació: Paul Rodgers (veu), Paul Kossoff (guitarra), Andy Fraser (baix) i Simon Kirke (bateria).
Gèneres: rock, blues rock i rock dur.
Dècades: 60 i 70.
Grups que origina: Bad Company.
Àlbums principals: Free (1969), Fire and water (1970) i Highway (1970).
El millor: el clàssic “All right now” / partícips en els orígens del rock dur.
El pitjor: enfosquits per altres grans pioners del hard rock / els problemes de Kossoff amb les drogues.

El quartet Free va ser una de les bandes pioneres de rock dur, encara que van romandre una mica a l’ombra de formacions com Led Zeppelin, i va representar un dels grups fonamentals en el canvi de dècada dels 60 als 70. La formació va triomfar plenament gràcies a àlbums com “Highway” i molt especialment pel popular èxit “All right now”, un dels clàssics del decenni dels 70 . Coincidint amb els problemes de salut de Paul Kossoff, la banda es va dissoldre i Paul Rodgers i Simon Kirke van formar el supergrup Bad Company.

LOS BRAVOS

Lloc de fundació: Madrid (Comunitat de Madrid).
Formació: Mike Kennedy (veu), Antonio Martínez (guitarra), Miguel Vicens (baix), Pablo Sanllehí (bateria) i Manolo Fernández (teclats).
Gèneres: pop i rock.
Dècades: 60.
Solistes que origina: Mike Kennedy.
Àlbums principals: Los Bravos (1966) i Los chicos con las chicas (1967).
El millor: el grup espanyol més internacional, pel que fa al món anglosaxó, de la història.
El pitjor: l'escassa vigència de la formació.

Los Bravos segueix sent avui en dia la banda espanyola amb més èxit fora de l’estat, quant als països de parla anglesa, sobretot per l’impacte que va tenir el hit “Black is black”, que va aconseguir arribar al número 2 a les llistes britàniques i al 4 a les nord-americanes. El quintet triomfaria també amb el tema “Bring a little lovin’”, que va assolir igualment el top 5 al Regne Unit, i amb la pel·lícula “Los chicos con las chicas”. No obstant, el grup es va dissoldre aviat, en el moment en què el seu líder, l’alemany Mike Kennedy, es va llançar en solitari.

MIKE OLDFIELD

Lloc de naixement: Reading (Anglaterra).
Gèneres: rock simfònic, rock progressiu, avantguarda, pop, rock i world music.
Dècades: 70, 80, 90 i 00.
Àlbums principals: Tubular Bells (1973), Five miles out (1982) i Crises (1983).
El millor: l’impacte de “Tubular bells” / triomfar com a compositor sent pràcticament un adolescent.
El pitjor: la seva reconversió descaradament comercial / "Family man".

Només amb 20 anys i tocant la totalitat dels instruments, el 1973 va gravar la seva considerada obra mestra, “Tubular bells”, un dels treballs bàsics en l’època daurada del rock simfònic, durant la primera meitat dels 70. Pel que fa als anys 80, va canviar radicalment el seu registre i es va apuntar a un tipus de pop molt comercial i apte per a tots els públics, època en què va editar hits com “Five miles out”, “Family man” o “Moonlight shadow”. Posteriorment va entrar en el món de la música ètnica de caràcter irlandès i va realitzar una segona part menys aclamada de “Tubular bells”.

SUEDE

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació inicial: Brett Anderson (veu), Bernard Butler (guitarra), Justine Frischmann (guitarra), Matt Osman (baix) i Simon Gilbert (bateria).
Gèneres: pop, rock, glam revival, brit pop i pop independent.
Dècada principal: 90.
Àlbum estel·lar: Dog man star (1994).
Altres àlbums d'estudi: Suede (1993), Coming up (1996), Head music (1999), A new morning (2002), Bloodsports (2013) i Night thoughts (2016).
El millor: "Dog man star" / peces clàssiques de la moda del brit pop.
El pitjor: romandre a l’ombra de la lluita Oasis – Blur / la marxa de Butler després de "Dog man star".

El grup encapçalat pel cantant Brett Anderson i el guitarrista Bernard Butler va ser una de les principals bandes britàniques dels anys 90, essencialment per àlbums com l'inicial de títol homònim, l'extraordinari "Dog man star" o "Coming up", i una de les formacions clau del moviment del brit pop, malgrat que Suede va estar una mica enfosquit pels dos conjunts més populars del corrent: Oasis i Blur. Molt influenciat pel David Bowie del període glam i comparat amb The Smiths, la gran referència dels grups independents britànics de l'època, la banda londinenca va entrar en crisi per les males relacions entre els dos líders i compositors del grup, fet que va motivar la marxa de Butler.

ABBA

Lloc de fundació: Estocolm (Suècia).
Formació: Benny Andersson (teclats i veu), Björn Ulvaeus (guitarra i veu), Agnetha Fältskog (veu) i Anni-Frid Lyngstad (veu).
Gèneres: pop, dance pop, música disco i eurodisco.
Dècada principal: 70.
Àlbum estel·lar: Arrival (1976).
Altres àlbums d'estudi: Ring ring (1973), Waterloo (1974), Abba (1975), The album (1978), Voulez vous (1979), Super Trouper (1980) i The visitors (1981).
El millor: van causar autèntic furor després de guanyar el festival d’Eurovisió / "Dancing queen".
El pitjor: sempre se’ls hi podrà reprotxar la comercialitat / els problemes matrimonials van acabar afectant el grup.

Arran de la seva victòria al festival d’Eurovisió amb “Waterloo”, mitjan la dècada dels 70, el quartet escandinau Abba es va convertir en un autèntic fenomen mediàtic i comercial, mitjançant temes, compostos sempre per Andersson i Ulvaeus, com “Dancing queen”, la seva millor cançó, “Mamma mia”, “Chiquitita”, “Fernando” i un llarguíssim etcètera. Després d’uns 70 i inicis dels 80 espectaculars, va arribar la crisi, tant a nivell artístic com sentimental (els components de la formació estaven casats entre sí), i el grup va desaparèixer.

LOVE

Lloc de fundació: Los Angeles (Estats Units).
Formació: Arthur Lee (veu i guitarra), Bryan McLean (guitarra i veu), Johnny Echols (guitarra), Ken Forssi (baix) i Michael Stuart (bateria).
Gèneres: folk rock i folk psicodèlic.
Dècada principal: 60.
Àlbum estel·lar: Forever changes (1967).
Altres àlbums d'estudi: Love (1966), Da Capo (1967), Four sail (1969), Out here (1969), False start (1970), Reel to real (1975), Arthur Lee and Love (1992) i Love cost (2009).
El millor: “Forever changes”.
El pitjor: van passar pràcticament desapercebuts.

La banda Love, liderada pel cantant, guitarrista i compositor negre Arthur Lee, va ser una de les primeres formacions multi-ètniques en el món de la música popular. Amb arrels folk, el grup es va veure més tard força influenciat pel moviment hippy i el gènere psicodèlic, imperants a l’Amèrica de la segona meitat de la dècada dels 60. Malgrat passar pràcticament desapercebuts durant la seva vigència, han estat posteriorment reivindicats, especialment pel que fa al seu àlbum estel·lar, el magnífic “Forever changes”, gravat el 1967.

PROCOL HARUM

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació inicial: Gary Brooker (veu i piano), Robin Trower (guitarra), Dave Knights (baix), B. J. Wilson (bateria), Matthew Fisher (òrgan) i Keith Reid (lletres).
Gèneres: rock simfònic, rock progressiu i rock psicodèlic.
Dècades: 60, 70 i 80.
Solistes que origina: Robin Trower.
Àlbums principals: Procol Harum (1967) i Shine of Brighty (1968).
El millor: "A wither shade of pale" / pioners de la fusió entre rock i música clàssica.
El pitjor: no poder superar mai el seu gran hit inicial / poca transcendència després del primer treball.

El tema “A wither shade of pale”, peça amb aires barrocs gravada el 1967, es va convertir en un enorme èxit d’aquell any, el de màxim apogeu del flower power i la psicodèlia, en un dels punts de partida del rock simfònic i en tot un clàssic de la dècada i la història de la música popular. No obstant, el grup britànic no va poder mai més repetir aquell gran hit, malgrat una llarga trajectòria, un gran número d’àlbums i la presència d’importants artistes com el líder i pianista Gary Brooker, el guitarrista Robin Trower o el lletrista Keith Reid.

TALKING HEADS

Lloc de fundació: Nova York (Estats Units).
Formació: David Byrne (veu i guitarra), Jerry Harrison (guitarra i teclats), Martina Weymouth (baix) i Chris Frantz (bateria).
Gèneres: punk, new wave, pop, rock, avantguarda, art rock, rock experimental i world music.
Dècada principal: 70.
Solistes que origina: David Byrne.
Grups que origina: Tom Tom Club.
Àlbum estel·lar: Remain in light (1980).
Altres àlbums d'estudi: Talking Heads: 77 (1977), More songs about building and food (1978), Fear of music (1979), Speaking in tongues (1983), Little creatures (1985), True stories (1986) i Naked (1988).
El millor: canvis de gèneres mantenint sempre la independència / va ser de les primeres bandes en experimentar amb ritmes exòtics.
El pitjor: el segell punk potser és una mica rebuscat / els últims anys.

Els inicis del quartet Talking Heads es troben en el sector més intel·lectualitzat i avanguardista del punk i la new wave de Nova York i en les actuacions en el llegendari local CBGB, encapçalant el moviment juntament amb bandes com Ramones, Blondie o Television. Més tard, després d'elogiats àlbums com "Talking Heads: 77" o "Fear of music", on es troba l'excel·lent tema "Heaven", el grup liderat per David Byrne va entrar, en primer lloc, en esferes experimentals, en un període de col·laboració amb Brian Eno en què van gravar el cèlebre "Remain in light", i, en segon lloc, es va acostar al món de la música ètnica. La trajectòria de la formació va anar de més a menys i es va dissoldre a finals de la dècada dels 80.

JAMES BROWN

Lloc de naixement: Barnwell (Estats Units).
Lloc de defunció: Atlanta (Estats Units).
Gèneres: gospel, blues, rythm & blues, soul i funk.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
Àlbums principals: els directes Live at the Apollo (1963), Live at the garden (1967) i Live at the Apollo, volume II (1968).
El millor: un històric de la música negra i de la música popular en general del segle XX / els concerts en viu.
El pitjor: els problemes personals / que el gran públic el conegui sobretot per "Sex machine".

L’anomenat padrí del soul ha estat una peça clau en aquest gènere i també en el gospel, blues, rythm & blues i funk, sense oblidar la seva enorme influència en el hip–hop. Els seus concerts en directe van ser sempre un grandiós espectacle i no és estrany doncs que els seus àlbums gravats en viu, com els efectuats a l’Apollo de Harlem, a Nova York, es trobin entre els seus treballs més elogiats. Brown ha llegat també clàssics de la música contemporània com “Papa’s got a brand new bag”, “I got you (i feel good)”, “It’s a man’s man’s man’s world” o el popular “Get up (i feel being a) sex machine".

SIMPLE MINDS

Lloc de fundació: Glasgow (Escòcia).
Formació: Jim Kerr (veu), Charlie Burchill (guitarra i teclats), Eddie Duffy (baix) i Mel Gaynor (bateria).
Gèneres: new wave, synth pop, pop i rock.
Dècada principal: 80.
Àlbum estel·lar: Sons and fascination (1981).
Altres àlbums d'estudi: Life in a day (1979), Real to real cacophony (1979), Empires and dance (1980), Sister feelings call (1981), New gold dream (1982), Sparkle in the rain (1984), Once upon a time (1985), Street fighting years (1989), Real life (1991), Good news from the next world (1995), Neapolis (1998), Our secrets are the same (2000), Neon lights (2001), Cry (2002), Black and white (2005), Graffiti soul (2009), Big music (2014), Acoustic (2016) i Walk between worlds (2018).
El millor: la primera meitat dels 80 / el carisma del cantant Jim Kerr.
El pitjor: un canvi de registre que va sorprendre tothom / han seguit gravant, però fa temps que es troben lluny del primer pla.

Simple Minds van ser una de les moltes bandes tecno i experimentals aparegudes durant el període estel·lar de la new wave britànica, en una època en què van aconseguir hits com “Love song” i van gravar aclamats àlbums com "Sons and fascination". Tanmateix, el grup liderat per Jim Kerr va realitzar un canvi radical mitjan la dècada dels 80 per convertir-se en una formació pop clàssica, fet que va sorprendre els antics fans, però que en canvi, especialment gràcies a èxits com “Dont you (forget about me)”, els va fer arribar a un públic més ampli.

JOAN BÁEZ

Lloc de naixement: Nova York (Estats Units).
Gèneres: folk, folk pop, cançó protesta i pop.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
Àlbums principals: Joan Báez (1960), Farewell Angelina (1965) i David’s album (1969).
El millor: la seva lluita incansable / símbol històric del folk.
El pitjor: figura immutable / la manera de portar avui les seves protestes, probablement poc actualitzades.

Va ser una de les grans intèrprets de folk en les dècades dels 60 i 70, una clàssica en els diferents festivals de Newport, companya sentimental de Bob Dylan, del qual va adaptar cançons com “Blowin’ in the wind", i sobretot una lluitadora per causes com la pau, en un període on la guerra del Vietnam era vigent, els drets humans o la justícia social. Malgrat que la seva fama va minvar considerablement a partit dels 80, no ha abandonat mai les seves tasques més solidàries, com ha demostrat darrerament en les protestes per la guerra de l’Irak.

SPANDAU BALLET

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació: Gary Kemp (guitarra, teclats i veu), Martin Kemp (baix), Tony Hadley (veu), John Keeble (bateria) i Steve Norman (saxofon).
Gèneres: new wave, nous romàntics, pop i soft rock.
Dècada principal: 80.
Àlbum estel·lar: True (1983).
Altres àlbums d'estudi: Journeys to glory (1981), Diamond (1982), Parade (1984), Through the barricades (1986), Heart like a sky (1989) i Once more (2009).
El millor: una legió de fans / l'èxit de "True", tant del single com de l'àlbum.
El pitjor: alguns temes massa enganxosos / sofisticació, musical i visual, bastant exagerada.

El quintet Spandau Ballet va ser amb Duran Duran el principal grup del moviment conegut com a nous romàntics, una branca de l'heterodoxa new wave. No obstant, la formació liderada pels germans Kemp va assolir els seus èxits més grans posteriorment, quan la banda va entrar en una alta sofisticació, tant pel que fa a la música com a la imatge, aconseguint aleshores un nombre molt important de fans. El seu moment àlgid es va produir gràcies a l’àlbum “True”, encapçalat pel single del mateix nom, però després de ”Through the barricades” es va iniciar la crisi que portaria a la separació.

THE BEE GEES

Lloc de fundació: Redcliffe (Australia).
Formació inicial: Barry Gibb (veu i guitarra), Robin Gibb (veu), Maurice Gibb (veu, baix i teclats), Vince Melouney (guitarra) i Colin Petersen (bateria).
Gèneres: pop, soft rock, disco i AOR.
Dècada principal: 70.
Solistes que origina: Barry Gibb i Robin Gibb.
Àlbum estel·lar: Spirits having flown (1979).
Altres àlbums d'estudi: The Bee Gees sing and play 14 Barry Gibb songs (1965), Spicks and specks (1966), Bee Gees' 1st (1967), Horizontal (1968), Idea (1968), Odessa (1969), Cucumber castle (1970), 2 years on (1970), Trafalgar (1971), To whom it may concern (1972), Life in a tin can (1973), Mr. Natural (1974), Main curse (1975), Children of the world (1976), Living eyes (1981), E. S. P. (1987), One (1989), High civilization (1991), Size isn't everything (1993), Still waters 1997) i This is where i came in (2001).
El millor: els inicis pop durant el segon lustre dels 60 / el boom de “Saturday night fever”.
El pitjor: les disputes entre Barry i Robin / el que va venir després de la febre de Tony Manero.

Van sorgir mitjan la dècada dels 60 com un grup clàssic de pop, aconseguint l’èxit gràcies a cançons com “Holidays”, "To love somebody", brillantment versionada per Nina Simone, “Massachussets” o “Words”. Més tard, les disputes internes van provocar la dissolució i la primera experiència de Robin en solitari. Posteriorment es van reunir, ja només amb els germans Gibb com a membres permanents de la formació, i van triomfar espectacularment en l’era daurada de la música disco, en un període en què van col·laborar en la famosa pel·lícula “Saturday night fever”. Finalment, l'AOR i una música de gran sofisticació es van imposar en el seu repertori.

AC / DC

Lloc de fundació: Sidney (Australia).
Formació inicial: Angus Young (guitarra), Malcolm Young (guitarra), Bon Scott (veu), Mark Evans (baix) i Phil Rudd (bateria).
Altres components bàsics: Brian Johnson (veu) i Cliff Williams (baix).
Gèneres: rock dur, blues rock i heavy metal.
Dècada principal: 80.
Àlbum estel·lar: Back in black (1980).
Altres àlbums d'estudi: High voltage (1975), T. N. T. (1975), Dirty deeds done dirt cheap (1976), Let there be rock (1977), Powerage (1978), Highway to hell (1979), For those about to rock we salute you (1981), Flick on the switch (1983), Fly on the wall (1985), Blow up your video (1988), The razors age (1990), Ballbreaker (1995), Stiff upper lip (2000), Black ice (2008) i Rock or beast (2014).
El millor: la banda de rock dur amb una trajectòria més llarga / "Back in black".
El pitjor: la crisi arribada mitjan la dècada dels 80 / la mort de Bon Scott, primer vocalista de la banda.

Sorgits en un moment en què bandes de rock dur com Led Zeppelin o Deep Purple es trobaven ja plenament consolidades, AC / DC es van convertir aviat en una de les formacions cabdals de l’estil, gràcies per exemple a treballs com “Powerage”. La mort del vocalista Bon Scott va sembrar la incertesa, però el primer àlbum amb Brian Johnson de cantant, “Back in black”, està considerat avui el millor disc de la seva llarga trajectòria. Durant els 80 ja tenien la consideració de la més gran banda de heavy metal, situant-se com a stadium band i dinosaures del rock.

BUFFALO SPRINGFIELD

Lloc de fundació: Los Angeles (Estats Units).
Formació inicial: Stephen Stills (guitarra i veu), Neil Young (guitarra i veu), Richie Furay (veu i guitarra), Bruce Palmer (baix) i Dewey Martin (bateria i veu).
Altres components bàsics: Jim Messina (baix i veu).
Gèneres: folk rock i country rock.
Dècada princiapl: 60.
Solistes que origina: Stephen Stills i Neil Young.
Grups que origina: Crosby, Stills & Nash (& Young) i Poco.
Àlbum estel·lar: Buffalo Sprinfield again (1967).
Altres àlbums d'estudi: Buffalo Springfield (1966) i Last time around (1968).
El millor: la història posterior d’alguns dels seus components.
El pitjor: la curta experiència de tots junts.

El grup Buffalo Sprinfield va ser una de les bandes pioneres en fusionar folk i rock i va aconseguir l’èxit amb temes com “Broken arrow”, de Neil Young, i molt especialment amb el clàssic i revolucionari “For what it’s worth, d’Stepehn Stills. Després de només tres àlbums d’estudi, la formació es va dissoldre, moment en el qual Young va iniciar la seva estel·lar carrera en solitari, Stills es va ajuntar amb David Crosby i Graham Nash (als quals també s’uniria més tard el mateix Young) i Furay i Messina van fundar el grup de country pop Poco.

VAN MORRISON

Lloc de naixement: Belfast (Irlanda del Nord).
Gèneres: rythm & blues, soul, folk rock, country rock, jazz rock, rock i world music.
Dècada principal: 70.
Àlbum estel·lar: Astral weeks (1968).
Altres àlbums d'estudi: Blowin' your mind (1967), Moondance (1970), His band and the street choir (1970), Tupelo honey (1971), Saint Dominic's preview (1972), Hard nose the highway (1973), Veedon fleece (1974), A period of transition (1977), Wavelength (1978), Into the music (1979), Common one (1980), Beautiful vision (1982), Inarticulate speech of the heart (1983), A sense of wonder (1985), No guru, no method, no teacher (1986), Poetic champions compose (1987), Irish heartbeat (1988), Avalon sunset (1989), Enlightenment (1990), Hymns of the silence (1991), Too long in exile (1993), Days like this (1995), How long has this been going on (1996), Tell me something: the songs of Mose Allison (1996), The healing game (1997), Back on top (1999), You win again (2000), Down the road (2002), What's wrong with this picture ? (2003), Magic time (2005), Pay the devil (2006), Keep it simple (2008), Born to sing: no plan B (2012), Duets: reworking the catalogue (2015), Keep me singing (2016), Roll with the punches (2017), Versatile (2017) i You're driving me crazy (2018).
El millor: una llarga trajectòria, amb varietat d’estils i a penes sense errors / els elogis de la crítica a "Astral weeks".
El pitjor: els continus canvis de registre poden sorprendre qualsevol / poques vegades ha comptat amb el beneplàcit del gran públic.

Van Morrison, l’anomenat Lleó de Belsfast, va ser el líder del grup de rythm & blues i garage rock Them, cèlebres sobretot pel tema “Gloria”, un dels grans clàssics de la música popular. Més tard va iniciar la carrera en solitari amb “Blowin’ your mind”, que comptava amb la popular cançó “Brown eyed girl”, el poètic i místic “Astral weeks” i “Moondance”. Posteriorment va seguir una llarga trajectòria caracteritzada per l’autenticitat, regularitat, qualitat i continuats canvis de gèneres, utilitzant rock, blues, soul, country, folk i fins i tot els ritmes de la seva Irlanda natal.

QUEEN

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació clàssica: Freddy Mercury (veu), Brian May (guitarra), John Deacon (baix) i Roger Taylor (bateria).
Altres components bàsics: Paul Rodgers (veu).
Gèneres: glam rock, pop, rock i rock dur.
Dècada principal: 70.
Solistes que origina: Freddy Mercury.
Àlbum estel·lar: A night at the opera (1975).
Altres àlbums d'estudi: Queen (1973), Queen II (1974), Sheer heart attack (1974), A day at the races (1976), News of the world (1977), Jazz (1978), The game (1980), Flash Gordon (1980), Hot space (1982), The works (1984), A kind of magic (1986), The miracle (1989), Innuendo (1991) i Made in heaven (1995).
El millor: un munt de seguidors fins a la mort de Mercury / "A night at the opera" i el seu hit "Bohemian rapsody".
El pitjor: durant els 80 semblaven més pendents dels vídeos que no pas de la música / sense Mercury no és el mateix.

Van triomfar en l’era glam amb l’àlbum “A night at the opera”, segurament el seu millor treball i el qual conté el cèlebre tema “Bohemian rapsody”. Seguidament van canviar de registre i van convertir-se en una de les formacions més cèlebres del planeta, en un període en què Freddy Mercury, tant carismàtic com histriònic, s’erigia com un dels personatges més populars del món del rock. Més tard, entre finals del 70 i els anys 80, van especialitzar-se en bandes sonores de films i en la confecció de vídeos. La mort de Mercury, a diferència del que es temia, no va suposar el final del grup, que té ara l’ex Free Paul Rodgers com a vocalista.

DÉPÉCHE MODE

Lloc de fundació: Basildon (Anglaterra).
Formació inicial: Martin Gore (teclats, guitarra i veu), David Gahan (veu), Andrew Fletcher (teclats) i Vince Clarke (teclats).
Altres components bàsics: Alan Wilder (teclats).
Gèneres: postpunk, new wave, synth pop i nous romàntics.
Dècada principal: 80.
Grups que origina: Yahoo, The Assembly i Erasure.
Àlbum estel·lar: Music for the masses (1987).
Altres àlbums d'estudi: Speak and spell (1981), A broken frame (1982), Construction time again (1983), Some great reward (1984), Black celebration (1986), Violator (1990), Songs of faith and devotion (1993), Ultra (1997), Exciter (2001), Playing the angel (2005), Sounds of the universe (2009), Delta machine (2013) i Spirit (2017).
El millor: el grup més regular de tecno pop dels molts que hi van sorgir a inicis dels 80 / "Music for the masses" va fer honor al títol.
El pitjor: certa repetició de registres / la fugaç presència al grup de Vince Clarke.

Dépéche Mode va ser el grup més popular, important i regular en la introducció espectacular dels sintetitzadors en el món de la música popular, durant l’auge de la new wave britànica a començaments de la dècada dels 80. La marxa de Vince Clarke, principal compositorde la formació  juntament amb Martin Gore, per formar Yahoo, no va alterar la carrera de la banda, la qual va continuar en ple èxit durant tot el decenni amb obres com "Music for the masses", arribant a la maduresa a inicis dels 90 amb l’edició de l’àlbum “Violator”, un treball força valorat i aclamat per la crítica.

SMALL FACES

Lloc de fundació: Londres (Anlaterra).
Formació: Steve Marriott (veu i guitarra), Ronnie Lane (baix i veu), Kenny Jones (bateria) i Ian McLagan (teclats).
Gèneres: rythm & blues, rock, rock psicodèlic i moviment mod.
Dècada principal: 60.
Grups que origina: Humble Pie i Faces.
Àlbum estel·lar: From the beggining (1967).
Altres àlbums d'estudi: Small Faces (1966), Small Faces II (1967), Ogden's nut gone flake (1968) i The autumn stone (1969).
El millor: grup estel·lar de rythm & blues i precursors del hard rock.
El pitjor: trobar-se a l’ombra de The Who.

Small Faces va ser, després dels populars The Who, la banda mod més popular de la dècada dels 60, una de les millors formacions de rythm & blues britànic i important influència per al futur rock dur. Van triomfar gràcies a àlbums com “From the beggining”, que contenia el hit “All or nothing”, però el 1969 el grup es va dissoldre, moment en el qual Marriott va fundar la formació de hard rock Humble Pie, amb Peter Frampton com a component, i Lane, Jones i McLagan van formar Faces, amb Rod Stewart i el futur stone Ron Wood.

RED HOT CHILI PEPPERS

Lloc de fundació: Los Angeles (Estats Units).
Formació inicial: Anthony Kiedis (veu), Flea (baix), Jack Sherman (guitarra), Hillel Slovak (guitarra), Cliff Martínez (bateria) i Jack Irons (bateria).
Altres components bàsics: John Frusciante (guitarra i veu), Dave Navarro (guitarra) i Chad Smith (bateria).
Gèneres: rock alternatiu, punk revival, rock dur, heavy metal, funk i funk metal.
Dècada principal: 90.
Àlbum estel·lar: Blood sugar sex magik (1992).
Altres àlbums d'estudi: Red Hot Chili Peppers (1984), Freakey Styley (1985), The uplift mofo party plan (1987), Mother’s milk (1989), One hot minute (1995), Californication (1989), By the way (2002), Stadium arcadium (2006), I'm with you (2011) i The gateway (2016).
El millor: un quart de segle de regularitat / pioners en fusionar els estils funk i metal.
El pitjor: és difícil mantenir sempre l'autenticitat / el problemes amb les drogues, les quals per exemple van acabar amb la vida d'Slovak.

Red Hot Chili Peppers, banda fundada a Los Angeles mitjan la dècada dels 80 i amb exitosa i llarga trajectòria, ha abordat diversos gèneres com pop, rock, punk i sobretot rock dur, heavy metal i funk, convertint-se en creadora d’un estil al fusionar aquests dos últims, fet en el qual ha influenciat en un gran número de grups posteriors. L’àlbum “Mother’s milk” els va situar entre les millors formacions alternatives, mentre que el següent treball, “Blood sugar sex magik”, va suposar l’estrellat a gran escala, fet consumat amb "One hot minute" i el fantàstic "Californication". Des de la fundació de la banda, només hi resten el cantant Anthony Kiedis i el baixista Flea.

THE JAM

Lloc de fundació: Woking (Anglaterra).
Formació: Paul Weller (veu i guitarra), Bruce Foxton (baix) i Rick Buckler (bateria).
Gèneres: punk, postpunk, new wave, rock, rythm & blues, cançó protesta i mod revival.
Dècada principal: 70.
Solistes que origina: Paul Weller.
Grups que origina: The Style Council.
Àlbum estel·lar: Setting sons (1979).
Altres àlbums d'estudi: In the city (1977), This is the modern world (1977), All mod cons (1978), Sounds affects (1980) i The gift (1982).
El millor: Paul Weller / el període entre "All mod cons" i "Sounds affects".
El pitjor: una trajectòria massa curta / l'intent de reunió sense Weller.

El trio britànic The Jam, liderat per Paul Weller, cantant, guitarrista i compositor de la gran majoria dels temes del grup, va ser una de les bandes cabdals dels moviments punk i sobretot de la new wave al Regne Unit, entre la segona meitat dels 70 i els primers 80, quan la formació va editar emblemàtics àlbums com "All mod cons", "Setting sons" i "Sound affects". El conjunt anglès també va ser clau en el revival mod que va viure llavors Anglaterra, evidenciant-se les influències de grups mítics com The Who, Small Faces o The Kinks. El 1982, el trio es va dissoldre, Weller va fundar la banda The Style Council i va continuar més tard en solitari.

WILCO

Lloc de fundació: Chicago (Estats Units).
Formació inicial: Jeff Tweedy (veu i guitarra), John Stirratt (baix), Ken Coomer (bateria) i Max Johnson (diferents instruments).
Altres components bàsics: Nels Cline (guitarra), Glen Kotche (bateria), Pat Sansone (diferents instruments) i Mikael Jorgensen (diferents instruments).
Gèneres: country rock, folk rock, folk alternatiu i folk experimental.
Dècada principal: 00.
Àlbum estel·lar: Yankee hotel foxtrot (2002). 
Altres àlbums d'estudi: A. M. (1995), Being there (1996), Summerteeth (1999), The ghost is born (2004), Sky blue sky (2007), Wilco. The album (2009), The whole love (2011), Star wars (2015) i Schmilco (2016).
El millor: probablement la millor banda alternativa nord-americana de la primera dècada de l'actual segle / l'aclamació de la crítica a "Yankee hotel foxtrot".
El pitjor: els nombrosos canvis / algunes crítiques, potser injustes, a "Sky blue sky".

Mitjançant una base de country i folk, Wilco, banda fundada a Chicago mitjan la dècada dels 90 arran de la dissolució del grup Uncle Tupelo, es va convertir, durant el primer decenni del segle XXI, en una de les formacions més admirades de l’escena independent dels Estats Units, sobretot a partir de l’edició de l’àlbum de caire experimental “Yankee hotel foxtrot”. Al llarg de la seva trajectòria, la banda d'Yllinois ha tingut molts canvis de personal, restant només el vocalista Jeff Tweedy i el baixista John Stirratt pel que fa a la formació inicial.

THE KILLERS

Lloc de fundació: Las Vegas (Estats Units).
Formació: Brandon Flowers (veu i teclats), Dave Brent Keuning (guitarra), Mark Stoermer (baix) i Ronnie Vannucci Jr. (bateria).
Gèneres: pop, rock, rock alternatiu, synth pop i new wave revival.
Dècada principal: 00.
Àlbum estel·lar: Sa's town (2006).
Altres àlbums d'estudi: Hot fuss (2004), Day and age (2008), Battle born (2012) i Wonderful, wonderful (2017).

Solistes que origina: Brandon Flowers.
El millor: cada àlbum és una història diferent.
El pitjor: força anys de diferència entre els últims àlbums.

El cantant i teclista Brandon Flowers va formar el 2002, a Las Vegas (Nevada), el grup The Killers, una de les bandes de més èxit del rock alternatiu nord-americà pel que fa a la primera dècada del segle XXI. Amb un estil inicial que podríem qualificar de revival de la new wave, concretament pel que fa al synth pop d’inicis dels anys 80, mitjançant una clara influència de grups com The Cure, Dèpéche Mode o Duran Duran, posteriorment, el quartet ha gravat quatre àlbums d'estudi més, entre els quals hi destaca "Sam's town", influenciat per Bruce Springsteen. Amb el tercer treball, "Day and age", i el hit "Human" va acoseguir un impressionant triomf que els ha convertit en una autèntica stadium band.

THE VERVE

Lloc de fundació: Wigan (Anglaterra).
Formació inicial: Richard Ashcroft (veu), Nick McCabe (guitarra), Simon Jones (baix) i Peter Salisbury (bateria).
Altres components bàsics: Simon Tong (guitarra i teclats).
Gèneres: pop, rock, brit pop i pop alternatiu.
Dècada principal: 90.
Àlbum estel·lar: Urban hymns (1997).
Altres àlbums d'estudi: A storm in heaven (1993), A norther soul (1995) i Forh (2008).
El millor: “Urban hymns”.
El pitjor: inicis complicats.

El camí de The Verve, un dels grups capdavanters del brit pop i del pop independent britànic de la dècada dels 90, no va ser gens fàcil, amb treballs que no acabaven de consolidar-se i enmig de disputes internes i altres tipus de problemes, però tot va canviar radicalment gràcies al tema “Bitter sweet simphony”, de gran impacte, i a l’àlbum del qual formava part, “Urban hymns”, una de les grans obres de l'últim decenni del segle XX. Des d’aquell moment, la banda liderada per Richard Ashcroft es va convertir en una de les formacions més aclamdes de la música popular del Regne Unit, encara que des de llavors només ha editat un àlbum més.

BLONDIE

Lloc de fundació: Nova York (Estats Units).
Formació inicial: Deborah Harry (veu), Chris Stein (guitarra), Gary Valentine (baix), Clement Burke (bateria) i James Destri (teclats).
Gèneres: punk, postpunk, new wave, pop i rock.
Dècada principal: 70.
Solistes que origina: Deborah Harry.
Àlbum estel·lar: Parallel lines (1978).
Altres àlbums d'estudi: Blondie (1976), Plastic letters (1977), Eat to the beat (1979), Autoamerican (1980), The hunter (1982), No exit (1999), The curse of Blondie (2003), Panic of girls (2011), Ghosts of download (2014) i Pollinator (2017).
El millor: apropar-se a la música comercial sense perdre el costat alternatiu / "Parallel lines".
El pitjor: moltes virtuts ofuscades per la imatge de Deborah Harry / la lenta decadència després de "Parallel lines".

Conjunt estel·lar del punk i la new wave de Nova York i del mític i ja inexistent local CBGB, Blondie va tenir dos integrants bàsics: la vocalista Deborah Harry, que va exercir també com a icona de la formació, i el guitarrista Chris Stein, compositor de la majoria de la cançons del grup. Després dels àlbums característics de l’escena alternativa nord-americana de la segona meitat dels 70, entre els quals hi va destacar clarament  “Parallel lines”, el seu treball més elogiat, la formació va anar perdent força i va acabar separant-se el 1982, encara que posteriorment hi ha hagut reagrupacions.

SANTANA

Lloc de fundació: San Francisco (Estats Units).
Components regulars: Carlos Santana (guitarra i veu), Andy Vargas (veu), Tony Lindsay (veu), Tommy Anthony (guitarra i veu), Benny Rietveld (baix), Dennis Chambers (bateria), Chester Thompson (teclats), Karl Perazzo (percussió), Raúl Rekow (percussió), Bill Ortiz (trompeta) i Jeff Gressman (trombó).
Gèneres: rock llatí, rock, blues rock, jazz rock, rock psicodèlic i world music.
Dècada principal: 70.
Solistes que origina: Carlos Santana.
Àlbum estel·lar: Abraxas (1970).
Altres àlbums d'estudi: Santana (1969), Santana III (1971), Caravanserai (1972), Welcome (1973), Borboletta (1974), Amigos (1976), Festival (1976), Moonflower (1977), Inner secrets (1978), Marathon (1979), Zebop ! (1981), Shangó (1982), Beyond Appearances (1985), Freedom (1987), Spirtits dancing in the flesh (1990), Milagro (1992), Supernatural (1999), Shaman (2002), All that i am (2005), Guitar heaven (2010), Shape shifter (2012), Corazón (2014) i Santana IV (2016).
El millor: l’habilitat per canviar de gèneres / "Abraxas".
El pitjor: la comercialització dels darrers temps / la irregularitat entre "Abraxas" i "Supernatural".

El guitarrista d’origen mexicà Carlos Santana va formar la banda que porta el seu cognom a finals de la dècada dels 60, sent una de les primeres formacions en popularitzar en ambients anglosaxons l’anomenat rock llatí. Després de ser una de les atraccions del festival de Woodstock el 1969, van gravar el 1970 l’àlbum “Abraxas”, considerada la seva obra mestra. Posteriorment, Carlos va entrar en el món de la filosofia índia, es va fer anomenar Devadip, va fer amistat amb John Mclaughlin i es va acostar al jazz rock. Curiosament, l’èxit amb el gran públic li ha arribat els últims temps a través d’una música força comercial, sent-ne testimoni el supervendes "Supernatural".

BUDDY HOLLY

Lloc de naixement: Lubbock (Estats Units).
Lloc de defunció: Clear Lake (Estats Units).
Formació dels Crickets: Niki Sullivan (guitarra), Joe B. Mauldin (baix) i Jerry Allison (bateria).
Gèneres: Rock’n roll i country.
Dècades: 50.
Grups que origina: The Crickets.
Àlbums principals: Buddy Holly (1958) i That’ll be the day (1958).
El millor: va influenciar en molts grups dels 60 com els Beatles.
El pitjor: la mort va truncar una gran carrera.

L'intèrpret texà Buddy Holly, acompanyat pel grup The Crickets, va ser una de les grans llegendes del rock’n roll de la dècada dels 50, autor de clàssics com “Peggy Sue” i una clara influència per a solistes i bandes posteriors, com en el cas de les diverses formacions que van protagonitzar el beat britànic durant els 60, amb els Beatles al capdavant. Amb només 22 anys va trobar la mort en un accident aeri en què també hi van perdre la vida The Big Hopper i Ritchie Valens.

GENESIS

Lloc de fundació: Goldaming (Anglaterra).
Formació inicial: Peter Gabriel (veu), Anthony Phillips (guitarra), Mike Rutherford (baix), Chris Stewart (bateria) i Tony Banks (teclats).
Altres components bàsics: John Silver (bateria) i Phil Collins (veu i bateria).
Gèneres: rock progressiu, art rock, avantguarda, glam rock, pop i rock.
Dècada principal: 70.
Solistes que origina: Peter Gabriel i Phil Collins.
Grups que origina: Mike & the Mechanics.
Àlbum estel·lar: The lamb lies down in Broadway (1974).
Altres àlbums d'estudi: For Genesis to revelation (1969), Traspass (1970), Nursery cryme (1971), Foxtrot (1972), Selling England by the pound (1973), Trick of the tail (1976), Wind and wuthering (1976), ... and they there were three... (1978), Duke (1980), Abacab (1981), Genesis (1983), Invisible touch (1986), We can't dance (1991) i Calling all stations (1997).
El millor: la primera etapa amb Gabriel / "The lamb lies down on Broadway".
El pitjor: els treballs excessivament comercials arran de la marxa de Gabriel / el poc temps que van coincidir Gabriel i Collins.

Genesis, durant l’època inicial amb Peter Gabriel com a vocalista i líder, va ser una de les grans bandes de rock progressiu en l’era daurada d’aquest gènere i també un dels conjunts capdavanters del glam més intel·lectualitzat. El grup es va caracteritzar pels seus shows en directe, els quals es convertien de vegades en autèntiques obres teatrals, i per històrics treballs com "Selling England by the pound" i “The lamb lies down on broadway”, el seu àlbum estel·lar. Més tard, Gabriel va marxar i Phil Collins, que havia entrat a la formació com a bateria, es va convertir en el nou cantant en una època en què Genesis es va acostar al pop comercial

TELEVISION

Lloc de fundació: Nova York (Estats Units).
Formació: Tom Verlaine (veu i guitarra), Richard Lloyd (guitarra), Fred Smith (baix) i Billy Ficca (bateria).
Gèneres: punk i new wave.
Dècada principal: 70.
Àlbum estel·lar: Marquee moon (1977).
Altres àlbums d'estudi: Adventure (1978) i Television (1992).
El millor: l’àlbum “Marquee moon” / pioners punk al CBGB.
El pitjor: van passar força desapercebuts pel gran públic / poc més es pot explicar després de "Marquee moon".

Television, conjunt liderat pel cantant i guitarrista Tom Verlaine, va ser un dels grups capdavanters del punk i la new wave de Nova York, juntament amb altres clàssics del CBGB, com Patti Smith, Ramones, Talking Heads o Blondie. Influenciats per Velvet Underground, com la banda de Lou Reed no van arribar a un públic ampli durant el seu període d’activitat, però han estat posteriorment força reivindicats. Després de l’aclamat per la crítica “Marquee moon”, una de les grans obres de la història del rock, Television va portar una trajectòria que va anar clarament de més a menys.

RAMONES

Lloc de fundació: Nova York (Estats Units).
Formació inicial: Joey Ramone (veu), Johnny Ramone (guitarra), Dee Dee Ramone (baix i veu) i Tommy Ramone (bateria).
Gèneres: punk i rock.
Dècada principal: 70.
Àlbum estel·lar: Ramones (1976).
Altres àlbums d'estudi: Leave home (1977), Rocket to Russia (1977), Road to ruin (1978), End of the century (1980), Pleasant dreams (1981), Subterranean jungle (1982), Too tough to die (1984), Animal boy (1986), Halfway to sanity (1987), Brain drain (1989), Mondo bizarro (1992), Acid eaters (1993) i Adios amigos ! (1995).
El millor: l’espontaneïtat i la senzillesa / el grup punk nord-americà més "britànic".
El pitjor: més cèlebres a Europa que al seu país / les relacions entre els components de la banda no van ser les més cordials.

Ramones va ser una de les bandes bàsiques, essencials i més autèntiques i genuïnes del punk de Nova York i un dels grups assidus de l’històric i ja desaparegut local CBGB. Amb cançons senzilles, directes, espontànies, immediates i de curta durada, que contrastaven radicalment amb els temes del rock progressiu i simfònic, fins llavors imperants, van guanyar un nombrós públic, encara que van tenir més èxit a Anglaterra que no pas al seu país. Els quatre fundadors de la formació (Joey, Johnny, Dee Dee i Tommy) ja es troben morts.

COLDPLAY

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra)
Formació: Chris Martin (veu, piano i guitarra), Jonny Buckland (guitarra), Guy Berryman (baix) i Will Champion (bateria).
Gèneres: pop, pop alternatiu, soft rock i piano rock.
Dècada principal: 00.
Àlbum estel·lar: A rush of blood to the head (2002).
Altres àlbums d'estudi: Parachutes (2000), X and Y (2005), Viva la vida or death and all his friends (2008), Mylo xyloto (2011), Ghosts stories (2014) i A head full of dreams (2015).
El millor: fer arribar el rock independent a un públic molt ampli / categoria de mainstream.
El pitjor: els alternatius més radicals els poden acusar de massa sofisticats / plenament establerts en el món dels dinosaures del rock.

Coldplay va ser una de les formacions de rock alternatiu més populars i triomfadores de la primera dècada del segle XXI, aconseguint uns fets poc usuals en la música independent britànica: arribar clarament al mercat nord-americà i omplir grans aforaments com estadis de futbol i bèisbol. El grup és encapçalat pel carismàtic cantant, pianista, guitarrista i compositor Chris Martin i, fins el moment, ha editat set àlbums, en què hi sobresurten el premiat "A rush of blood to the head", penso que la seva millor obra, i el popular "Viva la vida or death and all his friends", disc que els va convertir en autèntica stadium band. 

FLEETWOOD MAC

Lloc de fundacio: Londres (Anglaterra).
Formació inicial: Peter Green (veu i guitarra), Jeremy Spencer (veu i guitarra), Bob Brunning (baix) i Mick Fleetwood (bateria).
Altres components bàsics: John McVie (baix), Danny Kirwan (guitarra i veu), Christine Perfect (teclats i veu), Bob Welch (veu i guitarra), Dave Walker (veu), Bob Weston (guitarra), Lindsay Buckingham (guitarra i veu) i Stevie Nicks (veu).
Gèneres: blues rock, rock, pop i soft rock.
Dècada principal: 70.
Solistes que origina: Peter Green, Christine Perfect, Lindsay Buckingham i Stevie Nicks.
Àlbum estel·lar: Rumors (1977).
Altres àlbums d'estudi: Peter Green’s Fleetwood Mac (1968), Mr. Wonderful (1968), The pay on (1969), Kiln house (1970), Future games (1971), Bare trees (1972), Penguin (1973), Mistery to me (1973), Heroes are hard to fine (1974), Fleetwood Mac (1975), Tusk (1979), Mirage (1982), Tango in the night (1987), Behind the mask (1990), Time (1995) i Say you will (2003).
El millor: el inicis amb Peter Green de líder / el gran èxit de l'àlbum "Rumors".
El pitjor: l’excessiva comercialització, sobretot durant els 80 / que Peter Green deixés aviat la formació.

Poques bandes en la història de la música popular han viscut una metamorfosi tan radical i profunda com Fleetwood Mac. Peter Green, estel·lar guitarrista dels Bluesbreackers de John Mayall, amb el qual també havien col·laborat el bateria Mick Fleetwood, en va ser el primer líder quan el grup era una típica formació de blues rock. La marxa de Green i la posterior entrada de Christine Perfect van apropar la banda al pop-rock, fet que es va fer força evident amb les arribades de Lindsay Buckingham i Stevie Nicks, fins el punt d'editar treballs clarament comercials i força assequibles durant la dècada dels 80, sent-ne un clar exemple l'obra "Tango in the night".