MIKE OLDFIELD

Lloc de naixement: Reading (Anglaterra).
Gèneres: rock simfònic, rock progressiu, avantguarda, pop, rock i world music.
Dècades: 70, 80, 90 i 00.
Àlbums principals: Tubular Bells (1973), Five miles out (1982) i Crises (1983).
El millor: l’impacte de “Tubular bells” / triomfar com a compositor sent pràcticament un adolescent.
El pitjor: la seva reconversió descaradament comercial / "Family man".

Només amb 20 anys i tocant la totalitat dels instruments, el 1973 va gravar la seva considerada obra mestra, “Tubular bells”, un dels treballs bàsics en l’època daurada del rock simfònic, durant la primera meitat dels 70. Pel que fa als anys 80, va canviar radicalment el seu registre i es va apuntar a un tipus de pop molt comercial i apte per a tots els públics, època en què va editar hits com “Five miles out”, “Family man” o “Moonlight shadow”. Posteriorment va entrar en el món de la música ètnica de caràcter irlandès i va realitzar una segona part menys aclamada de “Tubular bells”.

SUEDE

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació inicial: Brett Anderson (veu), Bernard Butler (guitarra), Justine Frischmann (guitarra), Matt Osman (baix) i Simon Gilbert (bateria).
Gèneres: pop, rock, glam revival, brit pop i pop independent.
Dècada principal: 90.
Àlbum estel·lar: Dog man star (1994).
Altres àlbums d'estudi: Suede (1993), Coming up (1996), Head music (1999), A new morning (2002), Bloodsports (2013) i Night thoughts (2016).
El millor: "Dog man star" / peces clàssiques de la moda del brit pop.
El pitjor: romandre a l’ombra de la lluita Oasis – Blur / la marxa de Butler després de "Dog man star".

El grup encapçalat pel cantant Brett Anderson i el guitarrista Bernard Butler va ser una de les principals bandes britàniques dels anys 90, essencialment per àlbums com l'inicial de títol homònim, l'extraordinari "Dog man star" o "Coming up", i una de les formacions clau del moviment del brit pop, malgrat que Suede va estar una mica enfosquit pels dos conjunts més populars del corrent: Oasis i Blur. Molt influenciat pel David Bowie del període glam i comparat amb The Smiths, la gran referència dels grups independents britànics de l'època, la banda londinenca va entrar en crisi per les males relacions entre els dos líders i compositors del grup, fet que va motivar la marxa de Butler.

ABBA

Lloc de fundació: Estocolm (Suècia).
Formació: Benny Andersson (teclats i veu), Björn Ulvaeus (guitarra i veu), Agnetha Fältskog (veu) i Anni-Frid Lyngstad (veu).
Gèneres: pop, dance pop, música disco i eurodisco.
Dècada principal: 70.
Àlbum estel·lar: Arrival (1976).
Altres àlbums d'estudi: Ring ring (1973), Waterloo (1974), Abba (1975), The album (1978), Voulez vous (1979), Super Trouper (1980) i The visitors (1981).
El millor: van causar autèntic furor després de guanyar el festival d’Eurovisió / "Dancing queen".
El pitjor: sempre se’ls hi podrà reprotxar la comercialitat / els problemes matrimonials van acabar afectant el grup.

Arran de la seva victòria al festival d’Eurovisió amb “Waterloo”, mitjan la dècada dels 70, el quartet escandinau Abba es va convertir en un autèntic fenomen mediàtic i comercial, mitjançant temes, compostos sempre per Andersson i Ulvaeus, com “Dancing queen”, la seva millor cançó, “Mamma mia”, “Chiquitita”, “Fernando” i un llarguíssim etcètera. Després d’uns 70 i inicis dels 80 espectaculars, va arribar la crisi, tant a nivell artístic com sentimental (els components de la formació estaven casats entre sí), i el grup va desaparèixer.

LOVE

Lloc de fundació: Los Angeles (Estats Units).
Formació: Arthur Lee (veu i guitarra), Bryan McLean (guitarra i veu), Johnny Echols (guitarra), Ken Forssi (baix) i Michael Stuart (bateria).
Gèneres: folk rock i folk psicodèlic.
Dècada principal: 60.
Àlbum estel·lar: Forever changes (1967).
Altres àlbums d'estudi: Love (1966), Da Capo (1967), Four sail (1969), Out here (1969), False start (1970), Reel to real (1975), Arthur Lee and Love (1992) i Love cost (2009).
El millor: “Forever changes”.
El pitjor: van passar pràcticament desapercebuts.

La banda Love, liderada pel cantant, guitarrista i compositor negre Arthur Lee, va ser una de les primeres formacions multi-ètniques en el món de la música popular. Amb arrels folk, el grup es va veure més tard força influenciat pel moviment hippy i el gènere psicodèlic, imperants a l’Amèrica de la segona meitat de la dècada dels 60. Malgrat passar pràcticament desapercebuts durant la seva vigència, han estat posteriorment reivindicats, especialment pel que fa al seu àlbum estel·lar, el magnífic “Forever changes”, gravat el 1967.

PROCOL HARUM

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació inicial: Gary Brooker (veu i piano), Robin Trower (guitarra), Dave Knights (baix), B. J. Wilson (bateria), Matthew Fisher (òrgan) i Keith Reid (lletres).
Gèneres: rock simfònic, rock progressiu i rock psicodèlic.
Dècades: 60, 70 i 80.
Solistes que origina: Robin Trower.
Àlbums principals: Procol Harum (1967) i Shine of Brighty (1968).
El millor: "A wither shade of pale" / pioners de la fusió entre rock i música clàssica.
El pitjor: no poder superar mai el seu gran hit inicial / poca transcendència després del primer treball.

El tema “A wither shade of pale”, peça amb aires barrocs gravada el 1967, es va convertir en un enorme èxit d’aquell any, el de màxim apogeu del flower power i la psicodèlia, en un dels punts de partida del rock simfònic i en tot un clàssic de la dècada i la història de la música popular. No obstant, el grup britànic no va poder mai més repetir aquell gran hit, malgrat una llarga trajectòria, un gran número d’àlbums i la presència d’importants artistes com el líder i pianista Gary Brooker, el guitarrista Robin Trower o el lletrista Keith Reid.

TALKING HEADS

Lloc de fundació: Nova York (Estats Units).
Formació: David Byrne (veu i guitarra), Jerry Harrison (guitarra i teclats), Martina Weymouth (baix) i Chris Frantz (bateria).
Gèneres: punk, new wave, pop, rock, avantguarda, art rock, rock experimental i world music.
Dècada principal: 70.
Solistes que origina: David Byrne.
Grups que origina: Tom Tom Club.
Àlbum estel·lar: Remain in light (1980).
Altres àlbums d'estudi: Talking Heads: 77 (1977), More songs about building and food (1978), Fear of music (1979), Speaking in tongues (1983), Little creatures (1985), True stories (1986) i Naked (1988).
El millor: canvis de gèneres mantenint sempre la independència / va ser de les primeres bandes en experimentar amb ritmes exòtics.
El pitjor: el segell punk potser és una mica rebuscat / els últims anys.

Els inicis del quartet Talking Heads es troben en el sector més intel·lectualitzat i avanguardista del punk i la new wave de Nova York i en les actuacions en el llegendari local CBGB, encapçalant el moviment juntament amb bandes com Ramones, Blondie o Television. Més tard, després d'elogiats àlbums com "Talking Heads: 77" o "Fear of music", on es troba l'excel·lent tema "Heaven", el grup liderat per David Byrne va entrar, en primer lloc, en esferes experimentals, en un període de col·laboració amb Brian Eno en què van gravar el cèlebre "Remain in light", i, en segon lloc, es va acostar al món de la música ètnica. La trajectòria de la formació va anar de més a menys i es va dissoldre a finals de la dècada dels 80.

JAMES BROWN

Lloc de naixement: Barnwell (Estats Units).
Lloc de defunció: Atlanta (Estats Units).
Gèneres: gospel, blues, rythm & blues, soul i funk.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
Àlbums principals: els directes Live at the Apollo (1963), Live at the garden (1967) i Live at the Apollo, volume II (1968).
El millor: un històric de la música negra i de la música popular en general del segle XX / els concerts en viu.
El pitjor: els problemes personals / que el gran públic el conegui sobretot per "Sex machine".

L’anomenat padrí del soul ha estat una peça clau en aquest gènere i també en el gospel, blues, rythm & blues i funk, sense oblidar la seva enorme influència en el hip–hop. Els seus concerts en directe van ser sempre un grandiós espectacle i no és estrany doncs que els seus àlbums gravats en viu, com els efectuats a l’Apollo de Harlem, a Nova York, es trobin entre els seus treballs més elogiats. Brown ha llegat també clàssics de la música contemporània com “Papa’s got a brand new bag”, “I got you (i feel good)”, “It’s a man’s man’s man’s world” o el popular “Get up (i feel being a) sex machine".

SIMPLE MINDS

Lloc de fundació: Glasgow (Escòcia).
Formació: Jim Kerr (veu), Charlie Burchill (guitarra i teclats), Eddie Duffy (baix) i Mel Gaynor (bateria).
Gèneres: new wave, synth pop, pop i rock.
Dècada principal: 80.
Àlbum estel·lar: Sons and fascination (1981).
Altres àlbums d'estudi: Life in a day (1979), Real to real cacophony (1979), Empires and dance (1980), Sister feelings call (1981), New gold dream (1982), Sparkle in the rain (1984), Once upon a time (1985), Street fighting years (1989), Real life (1991), Good news from the next world (1995), Neapolis (1998), Our secrets are the same (2000), Neon lights (2001), Cry (2002), Black and white (2005), Graffiti soul (2009), Big music (2014), Acoustic (2016) i Walk between worlds (2018).
El millor: la primera meitat dels 80 / el carisma del cantant Jim Kerr.
El pitjor: un canvi de registre que va sorprendre tothom / han seguit gravant, però fa temps que es troben lluny del primer pla.

Simple Minds van ser una de les moltes bandes tecno i experimentals aparegudes durant el període estel·lar de la new wave britànica, en una època en què van aconseguir hits com “Love song” i van gravar aclamats àlbums com "Sons and fascination". Tanmateix, el grup liderat per Jim Kerr va realitzar un canvi radical mitjan la dècada dels 80 per convertir-se en una formació pop clàssica, fet que va sorprendre els antics fans, però que en canvi, especialment gràcies a èxits com “Dont you (forget about me)”, els va fer arribar a un públic més ampli.

JOAN BÁEZ

Lloc de naixement: Nova York (Estats Units).
Gèneres: folk, folk pop, cançó protesta i pop.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
Àlbums principals: Joan Báez (1960), Farewell Angelina (1965) i David’s album (1969).
El millor: la seva lluita incansable / símbol històric del folk.
El pitjor: figura immutable / la manera de portar avui les seves protestes, probablement poc actualitzades.

Va ser una de les grans intèrprets de folk en les dècades dels 60 i 70, una clàssica en els diferents festivals de Newport, companya sentimental de Bob Dylan, del qual va adaptar cançons com “Blowin’ in the wind", i sobretot una lluitadora per causes com la pau, en un període on la guerra del Vietnam era vigent, els drets humans o la justícia social. Malgrat que la seva fama va minvar considerablement a partit dels 80, no ha abandonat mai les seves tasques més solidàries, com ha demostrat darrerament en les protestes per la guerra de l’Irak.

SPANDAU BALLET

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació: Gary Kemp (guitarra, teclats i veu), Martin Kemp (baix), Tony Hadley (veu), John Keeble (bateria) i Steve Norman (saxofon).
Gèneres: new wave, nous romàntics, pop i soft rock.
Dècada principal: 80.
Àlbum estel·lar: True (1983).
Altres àlbums d'estudi: Journeys to glory (1981), Diamond (1982), Parade (1984), Through the barricades (1986), Heart like a sky (1989) i Once more (2009).
El millor: una legió de fans / l'èxit de "True", tant del single com de l'àlbum.
El pitjor: alguns temes massa enganxosos / sofisticació, musical i visual, bastant exagerada.

El quintet Spandau Ballet va ser amb Duran Duran el principal grup del moviment conegut com a nous romàntics, una branca de l'heterodoxa new wave. No obstant, la formació liderada pels germans Kemp va assolir els seus èxits més grans posteriorment, quan la banda va entrar en una alta sofisticació, tant pel que fa a la música com a la imatge, aconseguint aleshores un nombre molt important de fans. El seu moment àlgid es va produir gràcies a l’àlbum “True”, encapçalat pel single del mateix nom, però després de ”Through the barricades” es va iniciar la crisi que portaria a la separació.

THE BEE GEES

Lloc de fundació: Redcliffe (Australia).
Formació inicial: Barry Gibb (veu i guitarra), Robin Gibb (veu), Maurice Gibb (veu, baix i teclats), Vince Melouney (guitarra) i Colin Petersen (bateria).
Gèneres: pop, soft rock, disco i AOR.
Dècada principal: 70.
Solistes que origina: Barry Gibb i Robin Gibb.
Àlbum estel·lar: Spirits having flown (1979).
Altres àlbums d'estudi: The Bee Gees sing and play 14 Barry Gibb songs (1965), Spicks and specks (1966), Bee Gees' 1st (1967), Horizontal (1968), Idea (1968), Odessa (1969), Cucumber castle (1970), 2 years on (1970), Trafalgar (1971), To whom it may concern (1972), Life in a tin can (1973), Mr. Natural (1974), Main curse (1975), Children of the world (1976), Living eyes (1981), E. S. P. (1987), One (1989), High civilization (1991), Size isn't everything (1993), Still waters 1997) i This is where i came in (2001).
El millor: els inicis pop durant el segon lustre dels 60 / el boom de “Saturday night fever”.
El pitjor: les disputes entre Barry i Robin / el que va venir després de la febre de Tony Manero.

Van sorgir mitjan la dècada dels 60 com un grup clàssic de pop, aconseguint l’èxit gràcies a cançons com “Holidays”, "To love somebody", brillantment versionada per Nina Simone, “Massachussets” o “Words”. Més tard, les disputes internes van provocar la dissolució i la primera experiència de Robin en solitari. Posteriorment es van reunir, ja només amb els germans Gibb com a membres permanents de la formació, i van triomfar espectacularment en l’era daurada de la música disco, en un període en què van col·laborar en la famosa pel·lícula “Saturday night fever”. Finalment, l'AOR i una música de gran sofisticació es van imposar en el seu repertori.

AC / DC

Lloc de fundació: Sidney (Australia).
Formació inicial: Angus Young (guitarra), Malcolm Young (guitarra), Bon Scott (veu), Mark Evans (baix) i Phil Rudd (bateria).
Altres components bàsics: Brian Johnson (veu) i Cliff Williams (baix).
Gèneres: rock dur, blues rock i heavy metal.
Dècada principal: 80.
Àlbum estel·lar: Back in black (1980).
Altres àlbums d'estudi: High voltage (1975), T. N. T. (1975), Dirty deeds done dirt cheap (1976), Let there be rock (1977), Powerage (1978), Highway to hell (1979), For those about to rock we salute you (1981), Flick on the switch (1983), Fly on the wall (1985), Blow up your video (1988), The razors age (1990), Ballbreaker (1995), Stiff upper lip (2000), Black ice (2008) i Rock or beast (2014).
El millor: la banda de rock dur amb una trajectòria més llarga / "Back in black".
El pitjor: la crisi arribada mitjan la dècada dels 80 / la mort de Bon Scott, primer vocalista de la banda.

Sorgits en un moment en què bandes de rock dur com Led Zeppelin o Deep Purple es trobaven ja plenament consolidades, AC / DC es van convertir aviat en una de les formacions cabdals de l’estil, gràcies per exemple a treballs com “Powerage”. La mort del vocalista Bon Scott va sembrar la incertesa, però el primer àlbum amb Brian Johnson de cantant, “Back in black”, està considerat avui el millor disc de la seva llarga trajectòria. Durant els 80 ja tenien la consideració de la més gran banda de heavy metal, situant-se com a stadium band i dinosaures del rock.

BUFFALO SPRINGFIELD

Lloc de fundació: Los Angeles (Estats Units).
Formació inicial: Stephen Stills (guitarra i veu), Neil Young (guitarra i veu), Richie Furay (veu i guitarra), Bruce Palmer (baix) i Dewey Martin (bateria i veu).
Altres components bàsics: Jim Messina (baix i veu).
Gèneres: folk rock i country rock.
Dècada princiapl: 60.
Solistes que origina: Stephen Stills i Neil Young.
Grups que origina: Crosby, Stills & Nash (& Young) i Poco.
Àlbum estel·lar: Buffalo Sprinfield again (1967).
Altres àlbums d'estudi: Buffalo Springfield (1966) i Last time around (1968).
El millor: la història posterior d’alguns dels seus components.
El pitjor: la curta experiència de tots junts.

El grup Buffalo Sprinfield va ser una de les bandes pioneres en fusionar folk i rock i va aconseguir l’èxit amb temes com “Broken arrow”, de Neil Young, i molt especialment amb el clàssic i revolucionari “For what it’s worth, d’Stepehn Stills. Després de només tres àlbums d’estudi, la formació es va dissoldre, moment en el qual Young va iniciar la seva estel·lar carrera en solitari, Stills es va ajuntar amb David Crosby i Graham Nash (als quals també s’uniria més tard el mateix Young) i Furay i Messina van fundar el grup de country pop Poco.

VAN MORRISON

Lloc de naixement: Belfast (Irlanda del Nord).
Gèneres: rythm & blues, soul, folk rock, country rock, jazz rock, rock i world music.
Dècada principal: 70.
Àlbum estel·lar: Astral weeks (1968).
Altres àlbums d'estudi: Blowin' your mind (1967), Moondance (1970), His band and the street choir (1970), Tupelo honey (1971), Saint Dominic's preview (1972), Hard nose the highway (1973), Veedon fleece (1974), A period of transition (1977), Wavelength (1978), Into the music (1979), Common one (1980), Beautiful vision (1982), Inarticulate speech of the heart (1983), A sense of wonder (1985), No guru, no method, no teacher (1986), Poetic champions compose (1987), Irish heartbeat (1988), Avalon sunset (1989), Enlightenment (1990), Hymns of the silence (1991), Too long in exile (1993), Days like this (1995), How long has this been going on (1996), Tell me something: the songs of Mose Allison (1996), The healing game (1997), Back on top (1999), You win again (2000), Down the road (2002), What's wrong with this picture ? (2003), Magic time (2005), Pay the devil (2006), Keep it simple (2008), Born to sing: no plan B (2012), Duets: reworking the catalogue (2015), Keep me singing (2016), Roll with the punches (2017), Versatile (2017) i You're driving me crazy (2018).
El millor: una llarga trajectòria, amb varietat d’estils i a penes sense errors / els elogis de la crítica a "Astral weeks".
El pitjor: els continus canvis de registre poden sorprendre qualsevol / poques vegades ha comptat amb el beneplàcit del gran públic.

Van Morrison, l’anomenat Lleó de Belsfast, va ser el líder del grup de rythm & blues i garage rock Them, cèlebres sobretot pel tema “Gloria”, un dels grans clàssics de la música popular. Més tard va iniciar la carrera en solitari amb “Blowin’ your mind”, que comptava amb la popular cançó “Brown eyed girl”, el poètic i místic “Astral weeks” i “Moondance”. Posteriorment va seguir una llarga trajectòria caracteritzada per l’autenticitat, regularitat, qualitat i continuats canvis de gèneres, utilitzant rock, blues, soul, country, folk i fins i tot els ritmes de la seva Irlanda natal.

QUEEN

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació clàssica: Freddy Mercury (veu), Brian May (guitarra), John Deacon (baix) i Roger Taylor (bateria).
Altres components bàsics: Paul Rodgers (veu).
Gèneres: glam rock, pop, rock i rock dur.
Dècada principal: 70.
Solistes que origina: Freddy Mercury.
Àlbum estel·lar: A night at the opera (1975).
Altres àlbums d'estudi: Queen (1973), Queen II (1974), Sheer heart attack (1974), A day at the races (1976), News of the world (1977), Jazz (1978), The game (1980), Flash Gordon (1980), Hot space (1982), The works (1984), A kind of magic (1986), The miracle (1989), Innuendo (1991) i Made in heaven (1995).
El millor: un munt de seguidors fins a la mort de Mercury / "A night at the opera" i el seu hit "Bohemian rapsody".
El pitjor: durant els 80 semblaven més pendents dels vídeos que no pas de la música / sense Mercury no és el mateix.

Van triomfar en l’era glam amb l’àlbum “A night at the opera”, segurament el seu millor treball i el qual conté el cèlebre tema “Bohemian rapsody”. Seguidament van canviar de registre i van convertir-se en una de les formacions més cèlebres del planeta, en un període en què Freddy Mercury, tant carismàtic com histriònic, s’erigia com un dels personatges més populars del món del rock. Més tard, entre finals del 70 i els anys 80, van especialitzar-se en bandes sonores de films i en la confecció de vídeos. La mort de Mercury, a diferència del que es temia, no va suposar el final del grup, que té ara l’ex Free Paul Rodgers com a vocalista.

DÉPÉCHE MODE

Lloc de fundació: Basildon (Anglaterra).
Formació inicial: Martin Gore (teclats, guitarra i veu), David Gahan (veu), Andrew Fletcher (teclats) i Vince Clarke (teclats).
Altres components bàsics: Alan Wilder (teclats).
Gèneres: postpunk, new wave, synth pop i nous romàntics.
Dècada principal: 80.
Grups que origina: Yahoo, The Assembly i Erasure.
Àlbum estel·lar: Music for the masses (1987).
Altres àlbums d'estudi: Speak and spell (1981), A broken frame (1982), Construction time again (1983), Some great reward (1984), Black celebration (1986), Violator (1990), Songs of faith and devotion (1993), Ultra (1997), Exciter (2001), Playing the angel (2005), Sounds of the universe (2009), Delta machine (2013) i Spirit (2017).
El millor: el grup més regular de tecno pop dels molts que hi van sorgir a inicis dels 80 / "Music for the masses" va fer honor al títol.
El pitjor: certa repetició de registres / la fugaç presència al grup de Vince Clarke.

Dépéche Mode va ser el grup més popular, important i regular en la introducció espectacular dels sintetitzadors en el món de la música popular, durant l’auge de la new wave britànica a començaments de la dècada dels 80. La marxa de Vince Clarke, principal compositorde la formació  juntament amb Martin Gore, per formar Yahoo, no va alterar la carrera de la banda, la qual va continuar en ple èxit durant tot el decenni amb obres com "Music for the masses", arribant a la maduresa a inicis dels 90 amb l’edició de l’àlbum “Violator”, un treball força valorat i aclamat per la crítica.

SMALL FACES

Lloc de fundació: Londres (Anlaterra).
Formació: Steve Marriott (veu i guitarra), Ronnie Lane (baix i veu), Kenny Jones (bateria) i Ian McLagan (teclats).
Gèneres: rythm & blues, rock, rock psicodèlic i moviment mod.
Dècada principal: 60.
Grups que origina: Humble Pie i Faces.
Àlbum estel·lar: From the beggining (1967).
Altres àlbums d'estudi: Small Faces (1966), Small Faces II (1967), Ogden's nut gone flake (1968) i The autumn stone (1969).
El millor: grup estel·lar de rythm & blues i precursors del hard rock.
El pitjor: trobar-se a l’ombra de The Who.

Small Faces va ser, després dels populars The Who, la banda mod més popular de la dècada dels 60, una de les millors formacions de rythm & blues britànic i important influència per al futur rock dur. Van triomfar gràcies a àlbums com “From the beggining”, que contenia el hit “All or nothing”, però el 1969 el grup es va dissoldre, moment en el qual Marriott va fundar la formació de hard rock Humble Pie, amb Peter Frampton com a component, i Lane, Jones i McLagan van formar Faces, amb Rod Stewart i el futur stone Ron Wood.

RED HOT CHILI PEPPERS

Lloc de fundació: Los Angeles (Estats Units).
Formació inicial: Anthony Kiedis (veu), Flea (baix), Jack Sherman (guitarra), Hillel Slovak (guitarra), Cliff Martínez (bateria) i Jack Irons (bateria).
Altres components bàsics: John Frusciante (guitarra i veu), Dave Navarro (guitarra) i Chad Smith (bateria).
Gèneres: rock alternatiu, punk revival, rock dur, heavy metal, funk i funk metal.
Dècada principal: 90.
Àlbum estel·lar: Blood sugar sex magik (1992).
Altres àlbums d'estudi: Red Hot Chili Peppers (1984), Freakey Styley (1985), The uplift mofo party plan (1987), Mother’s milk (1989), One hot minute (1995), Californication (1989), By the way (2002), Stadium arcadium (2006), I'm with you (2011) i The gateway (2016).
El millor: un quart de segle de regularitat / pioners en fusionar els estils funk i metal.
El pitjor: és difícil mantenir sempre l'autenticitat / el problemes amb les drogues, les quals per exemple van acabar amb la vida d'Slovak.

Red Hot Chili Peppers, banda fundada a Los Angeles mitjan la dècada dels 80 i amb exitosa i llarga trajectòria, ha abordat diversos gèneres com pop, rock, punk i sobretot rock dur, heavy metal i funk, convertint-se en creadora d’un estil al fusionar aquests dos últims, fet en el qual ha influenciat en un gran número de grups posteriors. L’àlbum “Mother’s milk” els va situar entre les millors formacions alternatives, mentre que el següent treball, “Blood sugar sex magik”, va suposar l’estrellat a gran escala, fet consumat amb "One hot minute" i el fantàstic "Californication". Des de la fundació de la banda, només hi resten el cantant Anthony Kiedis i el baixista Flea.

THE JAM

Lloc de fundació: Woking (Anglaterra).
Formació: Paul Weller (veu i guitarra), Bruce Foxton (baix) i Rick Buckler (bateria).
Gèneres: punk, postpunk, new wave, rock, rythm & blues, cançó protesta i mod revival.
Dècada principal: 70.
Solistes que origina: Paul Weller.
Grups que origina: The Style Council.
Àlbum estel·lar: Setting sons (1979).
Altres àlbums d'estudi: In the city (1977), This is the modern world (1977), All mod cons (1978), Sounds affects (1980) i The gift (1982).
El millor: Paul Weller / el període entre "All mod cons" i "Sounds affects".
El pitjor: una trajectòria massa curta / l'intent de reunió sense Weller.

El trio britànic The Jam, liderat per Paul Weller, cantant, guitarrista i compositor de la gran majoria dels temes del grup, va ser una de les bandes cabdals dels moviments punk i sobretot de la new wave al Regne Unit, entre la segona meitat dels 70 i els primers 80, quan la formació va editar emblemàtics àlbums com "All mod cons", "Setting sons" i "Sound affects". El conjunt anglès també va ser clau en el revival mod que va viure llavors Anglaterra, evidenciant-se les influències de grups mítics com The Who, Small Faces o The Kinks. El 1982, el trio es va dissoldre, Weller va fundar la banda The Style Council i va continuar més tard en solitari.

WILCO

Lloc de fundació: Chicago (Estats Units).
Formació inicial: Jeff Tweedy (veu i guitarra), John Stirratt (baix), Ken Coomer (bateria) i Max Johnson (diferents instruments).
Altres components bàsics: Nels Cline (guitarra), Glen Kotche (bateria), Pat Sansone (diferents instruments) i Mikael Jorgensen (diferents instruments).
Gèneres: country rock, folk rock, folk alternatiu i folk experimental.
Dècada principal: 00.
Àlbum estel·lar: Yankee hotel foxtrot (2002). 
Altres àlbums d'estudi: A. M. (1995), Being there (1996), Summerteeth (1999), The ghost is born (2004), Sky blue sky (2007), Wilco. The album (2009), The whole love (2011), Star wars (2015) i Schmilco (2016).
El millor: probablement la millor banda alternativa nord-americana de la primera dècada de l'actual segle / l'aclamació de la crítica a "Yankee hotel foxtrot".
El pitjor: els nombrosos canvis / algunes crítiques, potser injustes, a "Sky blue sky".

Mitjançant una base de country i folk, Wilco, banda fundada a Chicago mitjan la dècada dels 90 arran de la dissolució del grup Uncle Tupelo, es va convertir, durant el primer decenni del segle XXI, en una de les formacions més admirades de l’escena independent dels Estats Units, sobretot a partir de l’edició de l’àlbum de caire experimental “Yankee hotel foxtrot”. Al llarg de la seva trajectòria, la banda d'Yllinois ha tingut molts canvis de personal, restant només el vocalista Jeff Tweedy i el baixista John Stirratt pel que fa a la formació inicial.

THE KILLERS

Lloc de fundació: Las Vegas (Estats Units).
Formació: Brandon Flowers (veu i teclats), Dave Brent Keuning (guitarra), Mark Stoermer (baix) i Ronnie Vannucci Jr. (bateria).
Gèneres: pop, rock, rock alternatiu, synth pop i new wave revival.
Dècada principal: 00.
Àlbum estel·lar: Sa's town (2006).
Altres àlbums d'estudi: Hot fuss (2004), Day and age (2008), Battle born (2012) i Wonderful, wonderful (2017).

Solistes que origina: Brandon Flowers.
El millor: cada àlbum és una història diferent.
El pitjor: força anys de diferència entre els últims àlbums.

El cantant i teclista Brandon Flowers va formar el 2002, a Las Vegas (Nevada), el grup The Killers, una de les bandes de més èxit del rock alternatiu nord-americà pel que fa a la primera dècada del segle XXI. Amb un estil inicial que podríem qualificar de revival de la new wave, concretament pel que fa al synth pop d’inicis dels anys 80, mitjançant una clara influència de grups com The Cure, Dèpéche Mode o Duran Duran, posteriorment, el quartet ha gravat quatre àlbums d'estudi més, entre els quals hi destaca "Sam's town", influenciat per Bruce Springsteen. Amb el tercer treball, "Day and age", i el hit "Human" va acoseguir un impressionant triomf que els ha convertit en una autèntica stadium band.

THE VERVE

Lloc de fundació: Wigan (Anglaterra).
Formació inicial: Richard Ashcroft (veu), Nick McCabe (guitarra), Simon Jones (baix) i Peter Salisbury (bateria).
Altres components bàsics: Simon Tong (guitarra i teclats).
Gèneres: pop, rock, brit pop i pop alternatiu.
Dècada principal: 90.
Àlbum estel·lar: Urban hymns (1997).
Altres àlbums d'estudi: A storm in heaven (1993), A norther soul (1995) i Forh (2008).
El millor: “Urban hymns”.
El pitjor: inicis complicats.

El camí de The Verve, un dels grups capdavanters del brit pop i del pop independent britànic de la dècada dels 90, no va ser gens fàcil, amb treballs que no acabaven de consolidar-se i enmig de disputes internes i altres tipus de problemes, però tot va canviar radicalment gràcies al tema “Bitter sweet simphony”, de gran impacte, i a l’àlbum del qual formava part, “Urban hymns”, una de les grans obres de l'últim decenni del segle XX. Des d’aquell moment, la banda liderada per Richard Ashcroft es va convertir en una de les formacions més aclamdes de la música popular del Regne Unit, encara que des de llavors només ha editat un àlbum més.