CULTURE CLUB

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació: Boy George (veu), Roy Hay (guitarra i teclats), Mickey Craig (baix) i John Moss (percussió).
Gèneres: new wave, nous romàntics i pop.
Dècades: 80.
Principals àlbums: Kissing to the clever (1982) i Colour by numbers (1983).
Solistes que origina: Boy George.
El millor: el període 1982 / 1983
El pitjor: els greus problemes de George amb les drogues.

Durant la dècada dels 80, i molt especialment en el moviment dels nous romàntics, la imatge va ser fonamental en el món de la música pop-rock i no és estrany que una de les grans marques de Culture Club fos la visió transvestida dels seu líder Boy George. La banda va triomfar espectacularment amb els àlbums “Kissing to the clever”, amb l’èxit “Do you really want to hurt me”, i “Colour by numbers”, amb el hit “Karma chameleon”, però l’invent es va desinflar ràpidament.

AL STEWART

Lloc de naixement: Glasgow (Escòcia).
Gèneres: cantautor, folk i folk rock.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Year of the cat (1976) i Time passages (1978).
El millor: l’èxit “Year of the cat”.
El pitjor: bàsicament se’l recorda pel seu gran hit de 1976.

L’artista escocès Al Stewart va ser un dels nombrosos cantautors que van aconseguir un important èxit durant la dècada dels 70. El punt d’inflexió del compositor de Glasgow va tenir lloc el 1976 amb l’edició de l’àlbum “Year of the cat”, produït per Alan Parsons i amb un triomf espectacular del senzill del mateix títol. Amb “Time passages”, també amb Parsons, va mantenir-se al cim, però a poc a poc va anar desapareixent del primer pla musical.

MARIANNE FAITHFULL

Lloc de naixement: Londres (Anglaterra).
Gèneres: pop, rock, jazz i cabaret.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Broken english (1979) i Strange weather (1987).
El millor: “Broken english”.
El pitjor: les drogues.

Durant els 60, a més de ser la nòvia de Mick Jagger, la cantant i actriu Marianne Faithfull va iniciar la seva carrera musical, basada en el pop-rock i amb el hit “As tears go by”, tema que li van proporcionar els Rolling Stones. Durant bona part dels 70 es va veure apartada del primer pla artístic per culpa de l’abús de drogues, les quals van estar a punt d’acabar amb la seva vida. L’àlbum “Broken english”, molt elogiat per la crítica, va suposar el seu ressorgiment, al qual va seguir una trajectòria extraordinària, mitjançant gèneres com el jazz o la música de cabaret.

THE CORRS

Lloc de fundació: Dundalk (Irlanda).
Formació: Andrea Corr (veu), Jim Corr (guitarra), Caroline Corr (bateria) i Sharon Corr (violí).
Gèneres: folk, música celta i pop.
Dècades: 90 i 00.
Principal àlbum: Talk on corners (1997).
Solistes que origina: Andrea Corr.
El millor: la fusió entre música celta i pop.
El pitjor: els últims anys.

Els Jocs Olímpics d’Atlanta, celebrats l’any 1996, van ser el trampolí del grup irlandès The Corrs, format per quatre germans a la ciutat de Dundalk. A partir d’aquell moment, el seu estil, una fusió entre la música tradicional celta i el pop, va sortir d’Irlanda i es va instal·lar en molts països, entre els quals hi van destacar el Regne Unit i la llunyana Austràlia. Durant els últims temps el grup, que ha col·laborat amb el líder de U 2 Bono, sembla haver-se anat apagant a poc a poc.

MIGUEL RÍOS

Lloc de naixement: Granada (Andalusia).
Gèneres: pop, rock i rock simfònic.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Miro hacia ti (1969), Despierta (1970) i Rock and Ríos (1982).
El millor: l’espectacular èxit d’”El himno de la alegría”.
El pitjor: alts i baixos molt marcats.

Miguel Ríos no va ser el primer espanyol en fer rock, però si probablement se’l pot considerar el més llegendari en utilitzar el gènere a l’estat. El 1970 va sorprendre, en una època d’auge del rock simfònic, amb una versió de la novena simfonia de Beethoven, anomenada “El himno de la alegría”, que va ser un èxit a nivell mundial. Més tard va arribar una etapa més irregular, superada el 1982 gràcies a l’impacte de l’àlbum en viu “Rock and Ríos”, un dels treballs més venuts de la història del rock a Espanya. Posteriorment va presentar el programa de televisió “Qué noche la de aquel año”, dedicada a la història del pop-rock estatal.

PRIMAL SCREAM

Lloc de fundació: Glasgow (Escòcia).
Formació clàssica: Bobby Gillespie (veu), Andrew Innes (guitarra), Gary Mounfield (baix), Darrin Mooney (bateria) i Martin Duffy (teclats).
Gèneres: rock psicodèlic, rock alternatiu, techno, acid - house i electrònica.
Dècada principal: 90.
Àlbum estel·lar: Screamadelica (1991).
Altres àlbums d'estudi: Sonic flower groove (1987), Primal Scream (1989), Give out but don't give up (1994), Vanishing paint (1997), XTRMNTR (2000), Evil heat (2002), Riot city blues (2006), Beautiful future (2008), More light (2013) i Choosmosis (2016).
El millor: l’àlbum “Screamadelica” / lloc important en l'ndie de les darreres dècades.
El pitjor: certa irregularitat / enyorança dels temps de l'escena Manchester.

Bobby Gillespie va alternar durant un temps la seva posició com a bateria a la banda The Jesus & Mary Chain i de cantant i líder de Primal Scream, grup al qual va dedicar finalment tota la seva activitat. Els inicis de la formació, una de les moltes sorgides en l’escena de la ciutat escocesa de Glasgow les darreres dècades, van estar caracteritzats per la música psicodèlica, mitjançant la influència de conjunts com Love, i utilitzant ritmes com l'acid - house, fet evidenciat en el seu cèlebre àlbum "Screamadelica". Tanmateix, Primal Scream acabaria acostant-se a postulats avantguardistes, tecnològics i d'electrònica.

JOE STRUMMER & THE MESCALEROS

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació inicial: Joe Strummer (veu i guitarra), Antony Genn (guitarra), Scott Shields (baix), Steve Barnard (bateria), Martin Slattery (teclats) i Pablo Cook (diferents instruments).
Gèneres: punk, reggae, funk, jazz rock i country rock.
Dècades: 90 i 00.
Principal àlbum: Rock art and the x-ray style (1999).
El millor: el ressorgiment de Joe Strummer.
El pitjor: la mort d’Strummer va truncar la consolidació de la banda.

Quan ja feia bastants anys de la separació del llegendari grup punk The Clash, el seu líder, cantant i guitarrista, Joe Strummer, va iniciar una trajectòria bastant allunyada del gran públic, fet que va canviar quan es va unir a la formació Mescaleros a finals de la dècada dels 90. La banda va alternar diferents gèneres, va realitzar llargues gires i va viure freqüents canvis de personal. Cal destacar el retrobament entre Strummer i el seu excompany a The Clash, Mick Jones, en un concert d’homenatge als bombers londinencs. Poc després, Joe va morir d’un atac cardíac.

BIG AUDIO DYNAMITE

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació inicial: Mick Jones (veu i guitarra), Leo Williams (baix), Greg Roberts (bateria), Dan Donovan (teclats) i Don Letts (efectes de so i veu).
Gèneres: postpunk, avantguarda, dance, funk, hip-hop i reggae.
Dècades: 80 i 90.
Principals àlbums: This is Big Audio Dynamite (1985) i No. 10, Upping Street (1986)
Solistes que origina: Mick Jones.
Grups que origina: Big Audio Dynamitte II i Big Audio.
El millor: començar de nou després de Clash.
El pitjor: molts canvis de registre, personal i denominacions.

Quan Mick Jones va ser expulsat del mític grup punk The Clash, va formar la banda Big Audio Dynamite (BAD), la qual va passar a denominar-se més tard Big Audio Dynamite II i simplement Big Audio. El triomf de Jones amb la nova formació va ser immediat, molt més ràpid que el del seu excompany Joe Strummer, amb qui es va reconciliar, col•laborant tots dos en el segon àlbum de BAD, “No. 10, Upping Street”. El nou grup va patir freqüents canvis de personal i va utilitzar diversos estils musicals.

BILLY JOEL

Lloc de naixement: Nova York (Estats Units).
Gèneres: cantautor, piano rock, pop i rock.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Piano man (1973) i The stranger (1977).
El millor: tres dècades en el cim / clàssics dels 70.
El pitjor: molta sofisticació, pulcritud i elegància / els últims temps.

El cantant, compositor i pianista nord-americà Billy Joel té unes marques espectaculars que el situen com una de les grans estrelles de la música popular contemporània: ha tingut temes que han arribat als primers llocs de les llistes dels Estats Units durant tres decennis diferents, els dels anys 70, 80 i 90; ha aconseguit guanyar sis cops en els premis Grammy i es troba entre els artistes més venedors de tots els temps al seu país, sense oblidar clàssics com “Piano man”, “Just the way you are” o “My life”.

RADIO FUTURA

Lloc de fundació: Madrid (Comunitat de Madrid)
Formació inicial: Santiago Auserón (veu i guitarra), Luis Auserón (baix), Enrique Sierra (guitarra), Javier Pérez Grueso (percussió) i Herminio Molero (sintetitzadors).
Gèneres: pop, rock, tecno pop, movida, rock llatí i fusió.
Dècades: 70, 80 i 90.
Principals àlbums: Música moderna (1980), La ley del desierto, la ley del mar (1984) i Veneno en la piel (1990).
Solistes que origina: Santiago Auserón (Juan Perro).
El millor: diversos registres.
El pitjor: molts canvis de personal.

Herminio Molero va formar el grup Radio Futura, al qual van entrar els germans Santiago i Luis Auserón, a més d'Enrique Sierra, que es van convertir en els membres estables de la banda. Els inicis, en el marc de la movida madrilenya, es van caracteritzar per l’electrònica i la tecnologia, encara que posteriorment van evolucionar cap a un tipus de música elèctric i en què hi va imperar la fusió, barrejant el rock amb ritmes llatins, rumba o fins i tot flamenc. A començaments dels 90 va arribar la separació i l’inici de la carrera en solitari de Santiago Auserón.

THE BANGLES

Lloc de fundació: Los Angeles (Estas Units).
Formació inicial: Susanna Hoffs (veu i guitarra), Vicki Peterson (guitarra), Michael Steeke (baix) i Debbie Peterson (bateria).
Gèneres: pop, rock i new wave.
Dècades: 80.
Principals àlbums: Different light (1986) i Every thing (1988).
Solistes que origina: Susanna Hoffs.
El millor: carrera curta, però intensa.
El pitjor: les males relacions van acabar amb la dissolució.

El grup femení Bangles es va formar a inicis de la dècada dels 80, durant l’era de la new wave, a la grans urbs californiana de Los Angeles. El primer gran èxit de la banda, liderada per Susanna Hoffs, va ser una peça composta per Prince, “Manic monday”, a la qual van seguir altres hits com el comercial “Walking like an egyptian”, cançó del seu àlbum més emblemàtic, “Different light”, i el molt radiat “Eternal flame”, editat en un moment en què l’ambient al grup ja no era el més adequat.

REO SPEEDWAGON

Lloc de fundació: Champaign (Estats Units).
Formació inicial: Terry Luttrell (veu), Gary Richrath (guitarra), Gregg Philbin (baix), Alan Gratzer (bateria) i Neal Doughty (teclats).
Gèneres: pop, rock i AOR.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Hi infidelity (1980) i Good trouble (1982).
El millor: l’himne AOR “Keep on loving you”.
El pitjor: algunes crítiques.

La banda nord-americana Reo Speedwagon es va fundar a finals de la dècada dels 60 i és va fer cèlebre per ser un dels grans grups del controvertit gènere AOR i per power ballads com “Can’t fight his feeling”, “Take it on the run" i sobretot el mega hit “Keep on loving you”. Després de gaudir de l’èxit als Estas Units durant el decenni dels 70, la banda va aconseguir el triomf a nivell mundial als 80 gràcies especialment a l’àlbum “Hi infidelity”. Anys més tard va arribar la crisi i es van mantenir mitjançant gires on interpretaven els seus clàssics.

JOHN MAYALL

Lloc de naixement: Macclesfield (Anglaterra).
Gèneres: blues i rythm & blues.
Dècades: 50, 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: John Mayall plays John Mayall (1965), Blues Breakers with Eric Clapton (1966) i Bare wires (1968).
Grups que origina: The Bluesbreakers.
El millor: una factoria de grans músics / purista del blues.
El pitjor: un purisme que el va allunyar del públic / de vegades enfosquit pels seus propis contractats.

John Mayall va ser, juntament amb Alexis Korner, el pioner en incorporar el blues de Chicago al Regne Unit. El cantant, compositor i multinstrumentista britànic va formar la banda The Bluesbreakers, la qual va comptar amb excel·lents músics com els guitarristes Eric Clapton, Peter Green i el future stone Mick Taylor; els baixistes Jack Bruce i John McVie o el bateria Mick Fleetwood, entre molts d’altres. De tots ells van sorgir mítiques bandes com Cream (Clapton i Bruce) o Fleetwood Mac (Green, McVie i Fleetwood).

EDDIE COCHRAN

Lloc de naixement: Albert Lea (Estats Units).
Lloc de defunció: Bath (Anglaterra).
Gèneres: rock’n roll.
Dècades: 50 i 60.
Principals àlbums: Singin’ to my baby (1958) i The Eddy Cochran memorial album (1960).
El millor: compositor de la majoria dels seus temes.
El pitjor: una mort que va acabar amb una prometedora carrera.

Eddie Cochran va ser un dels grans intèrprets del rock’n roll dels 50 i un dels primers, juntament amb altres artistes com Chuck Berry o Buddy Holly, en escriure les seves pròpies cançons. La seva popularitat va iniciar-se arran de participar a la pel·lícula “The girl can’t help it” i posteriorment va triomfar amb clàssics com “Summertime blues”, “C’mon everybody” o “Three steps to heaven”, la qual va arribar al número u al Regne Unit. Va morir en accident de carretera.

LA UNIÓN

Lloc de fundació: Madrid (Comunitat de Madrid).
Formació: Rafa Sánchez (veu), Mario Martínez (guitarra), Luis Bolín (baix) i Íñigo Zabala (teclats).
Gèneres: pop, rock, tecno pop, electrònica i movida.
Dècades: 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Mil siluetas (1984) i El maldito viento (1985).
El millor: “Lobo hombre en París”.
El pitjor: a poc a poc es van anar apagant.

Durant el període considerat com l’era daurada del pop-rock espanyol va aparèixer el grup La Unión, que durant els seus inicis va rebre la vital ajuda del component de Mecano Nacho Cano. El primer senzill, “Lobo hombre en París”, es va convertir en un enorme èxit, número u en les llistes espanyoles, i és avui considerat un dels grans clàssics de la música popular estatal. Més tard el grup va editar l’àlbum “Mil siluetas”, que conté el citat hit a més de “Sildavia” o “La niebla”. La formació va anar perdent popularitat amb el pas dels anys.

PAUL YOUNG

Lloc de naixement: Luton (Anglaterra).
Gèneres: pop, rock i blue-eyed soul.
Dècades: 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: No parlez (1983) i The secret of association (1985).
El millor: la veu.
El pitjor: no va poder superar “No parlez”.

Paul Young va triomfar espectacularment durant el primer lustre dels 80 gràcies als hits “Wherever I lay my hat (that’s my home)", una versió d'un tema de Marvin Gaye, “Come back and stay” o la molt radiada “Every time you go away”, sense oblidar l’impacte de l’àlbum “No parlez”. Una vegada ja havia passat la seva època daurada, va aconseguir de nou celebritat per interpretar amb Zucchero Fornacciari “Senza una donna”, un dels grans èxits del compositor italià.

INXS

Lloc de fundació: Sidney (Australia).
Formació inicial: Michael Hutchence (veu), Tim Farriss (guitarra), Gary Beers (baix), Jon Farriss (bateria) Andrew Farriss (teclats) i Kirk Pengilly (saxofon).
Altres components bàsics: J.D. Fortune (veu).
Gèneres: pop, rock, dance pop, funk, sytnh pop i new wave.
Dècades: 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Listen Like Thieves (1985) i Kick (1987).
El millor: una llarga trajectòria mitjançant diversos gèneres / el carisma de Michael Hutchence.
El pitjor: un abans i un després de la mort de Hutchence / elegir el seu substitut mitjançant un reality.

Els germans Tim, Jon i Andrew Farriss van fundar a Sidney, juntament amb Gary Beers i Kirk Pengilly, la banda new wave INXS, la qual va incorporar com a vocalista Michael Hutchence, que gràcies al seu carisma es va convertir molt aviat en la gran estrella del sextet. Després d’una llarga trajectòria, que va passar per diferents estils, Hutchence va trobar la mort el 1997, suposant el final de l’era clàssica del grup australià, el qual va elegir el nou cantant, el canadenc J.D. Fortune, en un reality show.

BRYAN ADAMS

Lloc de naixement: Kingston (Canadà).
Gèneres: pop, rock i AOR.
Dècades: 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Reckless (1984) i Waking up the neighbours (1991).
El millor: multitud de discos venuts.
El pitjor: a mesura que passaven els anys, més comercial.

A inicis de la dècada dels 80, el canadenc Bryan Adams va editar el seu primer disc i el 1984 va gravar un dels seus millors treballs, “Reckless”, que conté el hit “It’s only love”. Més tard va comercialitzar més la seva música, va mostrar una imatge elegant i sofisticada i es va apropar al públic de masses, especialment gràcies a l’àlbum “Waking up the neighbours” i l’èxit de la cançó principal del popular film “Robin Hood: prince of the thieves”, la qual va interpretar amb Rod Stewart i Sting.

JOAQUÍN SABINA

Lloc de naixement: Úbeda (Andalusia).
Gèneres: cantautor, pop i rock.
Dècades: 70, 80, 90, 00 i 10.
Principals àlbums: Malas compañías (1984), Hotel, dulce hotel (1987) i El hombre del traje gris (1988).
El millor: els anys 80.
El pitjor: l’infart.

Joaquín Sabina, cantautor andalús que va haver d’exiliar-se a Londres per la seva oposició al franquisme, va aconseguir els seus primers èxits amb “Malas compañías”, que compta amb “Calle melancolía” i “Pongamos que hablo de Madrid”, probablement les seves millors cançons. Més tard va obtenir categoria d’estrella amb “Hotel, dulce hotel” i “El hombre del Traje gris”, mantenint-se en el cim de la popularitat fins a l’infart sofert la passada dècada. Ha col·laborat, al llarg de la seva trajectòria, amb artistes com Joan Manuel Serrat, Ana Belén o Miguel Ríos.

SEPULTURA

Lloc de fundació: Belo Horizonte (Brasil).
Formació inicial: Max Calavera (veu i guitarra), Jairo Guedes (guitarra), Paulo Jr. (baix) i Igor Calavera (bateria).
Gèneres: rock dur, heavy metal, thrash metal, hardcore i world music.
Dècades: 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Chaos A. D. (1993) i Roots (1996).
Grups que origina: Soulfly.
El millor: èxit arreu del món / la conquista del mercat anglosaxó.
El pitjor: no aptes per a gent calmada / la marxa de Max Calavera.

La banda brasilera Sepultura, després de triomfar al seu país, es va convertir en una de les formacions cabdals del heavy metal, en la seva versió més radical, i del thrash metal a nivell mundial, aconseguint l’èxit en llocs tan diversos com els Estats Units, Espanya, França, Austràlia o el continent asiàtic. El grup va arribar al cim amb els àlbums “Chaos A. D.” o “Roots”, aquest darrer amb pinzellades ètniques, però aviat perdria el seu líder Max Calavera, qui va formar Soulfly. Actualment només continua Paulo Jr. com a membre original.

ULTRAVOX

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació inicial: John Foxx (veu), Stevie Shears (guitarra), Chris Saint John (baix) i Warren Cann (bateria).
Altres components bàsics: Midge Ure (veu i guitarra).
Gèneres: new wave, synth pop i nous romàntics.
Dècades: 70 i 80.
Principals àlbums: Systems of romance (1978) i Vienna (1980).
El millor: un dels primers grups new wave en utilitzar l’electrònica.
El pitjor: els canvis de vocalistes.

Ultravox es va convertir en una de les formacions bàsiques de la new wave britànica, entre finals dels 70 i començaments dels 80, i va ser un dels primers grups del moviment en fer servir l’electrònica en els seus treballs. La banda va iniciar la seva trajectòria amb John Foxx de cantant però, abans de l’arribada dels 80, va cedir el seu lloc a Midge Ure, el qual va debutar amb “Vienna”, l’àlbum més elogiat del conjunt britànic. La formació va anar perdent popularitat i la marxa de Ure va suposar la crisi definitiva.

THEM

Lloc de fundació: Belfast (Irlanda del Nord).
Formació inicial: Van Morrison (veu, saxofon i harmònica), Billy Harrison (guitarra), Alan Henderson (baix), Patrick McAuley (bateria) i Jackie McAuley (teclats).
Gèneres: rythm & blues, blue-eyed soul i garage rock.
Dècades: 60 i 70.
Principals àlbums: The angry young Them (1965) i Them again (1966).
Solistes que origina: Van Morrison.
El millor: “Gloria”.
El pitjor: la ràpida marxa de Van Morrison.

El grup de Belsfast Them va ser una de les millors bandes britàniques de rythm & blues, una de les formacions pioneres de l’anomenat garage rock i un dels conjunts integrants de la british invasion, però essencialment és recordat per dos motius: el primer pel hit "Gloria”, versionat a la seva manera per Patti Smith, i el segon per suposar el llançament de la futura estrella Van Morrison. Them es va dissoldre el 1972, encara que tornaria anys més tard amb Alan Henderson com a únic membre original.

THE RONETTES

Lloc de fundació: Nova York (Estats Units).
Formació: Veronica Bennett (veu solista), Estella Bennett (veu) i Nedra Talley (veu).
Gèneres: pop i rock.
Dècades: 50 i 60.
Principal àlbum: Presenting the fabulous Ronettes featuring Veronica (1963).
Solistes que origina: Veronica Bennett.
El millor: “Be my baby”.
El pitjor: quan la moda dels grups de noies va acabar.

The Ronettes va ser un dels nombrosos grups de noies que van sorgir a finals de la dècada dels 50 i la formació és especialment recordada per ser un dels primers conjunts en ser produïts per Phil Spector i els seus experiments coneguts com el “mur del so”, els quals van servir per editar l’àlbum dels Beatles “Let it be”. El trio, que va portar a la posteritat el hit “Be my baby”, va ser format per les germanes Veronica, que es va convertir en esposa d’Spector, i Estella Bennett i la seva cosina Nedra Talley

REBELDES

Lloc de fundació: Barcelona (Barcelonés).
Formació actual: Carlos Segarra (veu i guitarra), Santiago Campillo (guitarra), Alfonso Múgica (baix), Juan Francisco García de Maya (bateria), Quico Lunas (piano) i Dani Pérez (saxofon).
Gèneres: pop i rock.
Dècades: 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Preferentemente vivos (1987) i Más allá del bien y del mal (1988).
Solistes que origina: Carlos Segarra.
El millor: el polifacètic Carlos Segarra.
El pitjor: alguns hits de “40 Principales”.

Després d’haver col·laborat amb el seu amic Loquillo, el cantant, guitarrista, compositor i arranjador Carlos Segarra, considerat un dels millors músics espanyols en el seu instrument, va fundar la banda Rebeldes, la qual s’inspirava en el rock’n roll dels 50, a través d’intèrprets com Jerry Lee Lewis o Eddie Cochran. Durant els seus inicis van fer de teloners, en concerts a Barcelona, de Chuck Berry o Ramones i més tard es van convertir en una de les formacions més populars d’Espanya, acostant-se posteriorment a la música comercial amb èxits com “Mediterráneo”.

SONNY & CHER

Lloc de fundació: Los Angeles (Estats Units).
Formació: Sonny Bono (veu) i Cher (veu).
Gèneres: pop i flower power.
Dècades: 60 i 70.
Principals àlbums: Look at us (1965) i All I ever need is you (1968).
Solistes que origina: Sonny Bono i Cher.
El millor: “I got you babe”.
El pitjor: amb els 70 va arribar la crisi total.

En plena època hippy hi va tenir lloc el període estel·lar del duo format per Sonny Bono i Cher, amb una imatge típicament fidel a la del moviment del flower power. Durant gairebé la totalitat dels anys 60 van triomfar plenament i van vendre un gran nombre de singles i àlbums, destacant la cançó “I got you babe”, la qual seria versionada per Chryssie Hynde i UB 40. Amb els 70 va arribar la separació, tant personal com artística, Bono va iniciar la seva carrera com a polític i Cher es va convertir, sense abandonar la música, en una cèlebre actriu.

STEELY DAN

Lloc de fundació: Annadole on Hudson (Estas Units).
Formació: Walter Becker (veu i baix) i Donald Fagen (piano i òrgan).
Gèneres: jazz rock, avantguarda, pop i rock.
Dècades: 70 i 80.
Principals àlbums: Aja (1977) i Gaucho (1980).
Solistes que origina: Walter Becker i Donald Fagen.
El millor: la professionalitat.
El pitjor: deixar-ho en un moment àlgid.

El duo californià Steely Dan va tenir una trajectòria brillant i regular durant gairebé la totalitat de la dècada dels 70, període en què la banda de Los Angeles es va convertir en una de les formacions més destacades dels Estat Units. Molt perfeccionistes, van utilitzar els estudis més sofisticats i els enginyers més competents, arribant a la plenitud gràcies a l’àlbum “Aja”. No obstant, després de “Gaucho”, un altre treball cabdal, van decidir separar-se, encara que es reunirien durant el segon lustre dels 90.

SIOUXSIE & THE BANSHEES

Lloc de fundació:  Londres (Anglaterra).
Formació inicial: Sioxsie Sioux (veu), John McKay (guitarra i saxofon), Steve Severin (baix) i Kenny Morris (bateria).
Altres components bàsics: Sid Vicious (bateria).
Gèneres: punk, postpunk, rock sinistre, rock gòtic i new wave.
Dècades: 70, 80 i 90.
Principals àlbums: The scream (1978) i Kaleidoscope (1980).
Grups que origina: The Creatures.
El millor: formació bàsica del postpunk.
El pitjor: poca cosa després de l’era gòtica.

Sioxsie & the Banshees es van iniciar en plena era punk (van arribar a tenir a les seves files a Sid Vicious) i més tard es van convertir en una de les bandes essencials de l’anomenat postpunk, del rock sinistre, de la moda gòtica i en línies generals del moviment de la new wave. Una vegada van passar de moda tots aquests corrents, el grup va passar a un segon pla, encara que es va mantenir durant un temps només amb Sioxsie Sioux i Steve Severin com a membres originals.

SLADE

Lloc de fundació: Wallsall (Anglaterra).
Formació inicial: Noddy Holder (veu i guitarra), Dave Hill (guitarra), Jim Lea (baix) i Don Powell (bateria).
Gèneres: glam, pop, rock i rock dur.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Slayed ? (1972) i Old, new, borrowed and blue (1974).
El millor: un dels grups més populars dels glam rock.
El pitjor: poc èxit després dels 70.

El quartet Slade, en principi anomenats Ambrose Slade, va ser una de les bandes més populars i comercials del període àlgid del glam rock, durant el primer lustre dels 70, i va suposar una gran influència per a formacions com Kiss. Va triomfar gràcies a hits com la versionada “Cum on feel the noize” i “Merry Xmas everybody”, la qual és una de les cançons nadalenques de més èxit de tots els temps. Quan el glam va perdre força, Slade va iniciar una lenta decadència.

GOSSOS

Lloc de fundació: Manresa (Bages).
Formació inicial: Natxo Tarrés (veu i guitarra), Roger Farré (veu i baix), Juanjo Muñoz (veu i guitarra) i Oriol Farré (veu i guitarra).
Altres components bàsics: Santi Serratosa (bateria).
Gèneres: pop, folk i folk pop.
Dècades: 90, 00 i 10.
Principals àlbums: Metamorfosi (1997) i Oxigen (2007).
El millor: al principi, una de les mostres més originals del pop-rock en català.
El pitjor: potser l’estil inicial es va repetir massa.

La formació Gossos es va formar a Manresa, a inicis de la dècada dels 90, com a quartet acústic, prescindint de guitarres elèctriques i de bateria, suposant llavors una versió força peculiar del pop-rock en català, el qual passava per l’època de més popularitat. Després de convertir-se en un dels grups de més èxit del corrent, els quatre membres originals van decidir incorporar un bateria i electrificar la seva música, període en què hi va destacar l'àlbum "Oxigen".

TOTO

Lloc de fundació: Van Nuys (Estas Units).
Formació inicial: Bobby Kimball (veu), Steve Lukather (guitarra), David Hungate (baix), Jeff Porcaro (bateria), Steve Porcaro (teclats) i David Paich (teclats).
Gèneres: AOR, pop, rock progressiu i jazz rock.
Dècades: 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Toto (1978) i Toto IV (1982).
El millor: Banda AOR més cèlebre.
El pitjor: amb els 90 es va iniciar la pèrdua de popularitat.

El grup nord-americà Toto es va formar amb excel·lents músics d’estudi i sessió i ja amb l’àlbum inicial, de títol homònim i el qual conté el hit “Hold the line”, es va convertir en una de les bandes fonamentals de l’AOR, juntament, amb Foreigner, Journey i Reo Speedwagon, i en una de les formacions més venedores dels Estats Units. L’èxit va continuar durant els 80, especialment amb el disc “Toto IV” i el single “Africa”, però a partir dels 90 el grup va entrar en una època menys brillant.

PUBLIC IMAGE LIMITED

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació inicial: John Lydon (veu), Keith Levene (guitarra), Jah Wobble (baix) i Jim Walker (bateria).
Gèneres: postpunk i new wave.
Dècada principal: 80.
Àlbum estel·lar: Metal box (1979).
Altres àlbums d'estudi: First issue (1978), The flowers of romance (1981), This is what you want... this is what you get (1984), Album (1986), Happy ? (1987), 9 (1989), That what is not (1992), This is PIL (2012) i What the world needs now ? (2015).
El millor: hi va haver futur més enllà de Sex Pistols / John Lydon es va posar seriós.
El pitjor: no van tenir la popularitat dels reis del punk / segueixen actius, però no hi ha massa notícies.

Public Image Limited, conegut també com a PIL, va ser el grup que va formar John Lydon (anteriorment Johnny Rotten) després de la fugaç, però molt sorollosa vigència dels Sex Pistols. La nova banda va ser una de les pioneres de l’anomenat postpunk, corrent en el qual també hi van estar involucrats formacions com Joy Division o The Cure. PIL va realitzar una música més alternativa i experimental que la popular banda punk, encara que es va dirigir a tendències més comercials durant els darrers anys de trajectòria regular.

WHITESNAKE

Lloc de fundació: Middlesbrough (Anglaterra).
Formació inicial: David Coverdale (veu), Bernie Marsden (guitarra), Mick Moody (guitarra), Neil Murray (baix) i David Dowle (bateria).
Altres components bàsics: Jon Lord (teclats), Ian Paice (bateria), Cozy Powell (bateria), Steve Vai (guitarra) i Adrian Vandenberg (guitarra).
Gèneres: blues rock, rock dur, heavy metal, new wave of english heavy metal i AOR.
Dècades: 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Come an’get it (1981) i Slide it in (1984).
El millor: els inicis.
El pitjor: la deriva comercial.

Una vegada la banda Deep Purple va posar fi a la seva etapa inicial, David Coverdale, l’últim vocalista de la formació, va fundar el grup Whitesnake, en el qual més tard es van incorporar altres dos membres del llegendari conjunt britànic: el teclista Jon Lord i el bateria Ian Paice. Després de convertir-se en un dels grups essencials de l’època daurada del heavy metal anglès, Whitesnake, com van fer tantes altres bandes de rock dur, va entrar en barems més comercials i sofisticats.

RAINBOW

Lloc de fundació: Hertford (Anglaterra).

Formació inicial: Ritchie Blackmore (guitarra), Ronnie James Dio (veu), Craig Gruber (baix), Gary Driscoll (bateria) i Mickey Lee Soule (teclats).
Gèneres: rock dur, heavy metal i new wave of english heavy metal.
Dècades: 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Difficult to cure (1981) i Bent out of shape (1983).
El millor: aprofitar l’era estel•lar del heavy metal.
El pitjor: el “jardí particular” de Ritchie Blackmore.

Una vegada el mític grup de hard rock Deep Purple es va dissoldre, el guitarrista Ritchie Blackmore va portar a terme la formació de la banda Rainbow, per a la qual es va reclutar Ronnie James Dio com a vocalista. Després de triomfar al Regne Unit, mitjançant àlbums més comercials i accessibles com “Difficult to cure”, el grup es va guanyar el mercat nord-americà. El retorn de Deep Purple va originar un parèntesi en la trajectòria de Rainvow, que es va refundar més tard amb molts canvis.

SILVIE VARTAN

Lloc de naixement: Iskrets (Bulgaria).
Gèneres: chanson i pop.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
El millor: una celebritat a la França dels 60.
El pitjor: va anar perdent gas a partir dels 70.

Silvie Vartan, cantant i actriu francesa, nascuda a Sofia (Bulgària) i amb arrels armènies i hongareses, va ser, juntament amb Johnny Halliday i Françoise Hardy, la principal figura del pop-rock francès dels 60. Precisament va contraure matrimoni amb Halliday, fet que els va convertir en la parella de moda a l’estat veí i en assidus a la premsa rosa. Vartan va triomfar gràcies a cançons com “Panne d’essence” o “Irrestiblement”, la qual va versionar en italià.

SUZI QUATTRO

Lloc de naixement: Detroit (Estats Units).
Gèneres: glam, pop i rock.
Dècades: 70 i 80.
Principal àlbum: Suzi Quattro (1973).
El millor: la part central dels anys 70.
El pitjor: l’èxit va durar poc.

La cantant i baixista nord-americana Suzi Quatto va gaudir d’un important èxit a Europa i Austràlia mitjan la dècada dels 70, gràcies a temes com “Can i can”. Curiosament, el triomf al seu propi país va ser molt més complicat malgrat haver col•laborat amb Alice Cooper. Una vegada la moda del glam rock, a la qual es va unir, va minvar, la fama de Quattro també ho va fer, encara que va ressorgir amb la cançó “Tumblin’in”, interpretada a duo amb Chris Norman.

EMINEM

Lloc de naixement: Saint Joseph (Estats Units).
Gèneres: hip-hop.
Dècades: 90 i 00.
Principals àlbums: The slim shady (1999) i The Marshall mathers (2000).
El millor: estrella blanca en un món de negres.
El pitjor: la controvèrsia de les seves lletres.

Podríem fer un parel•lelisme entre el que ha aconseguit Eminem en el hip-hop i el que va realitzar Elvis Presley en el primitiu rock’n roll. És a dir, conquistar el triomf com a blancs en móns clarament dominats pels negres. El raper de Detroit és un dels artistes més venedors del gènere, ha obtingut els elogis de la crítica, ha guanyat diferents premis i fins i tot ha protagonitzat el film “8 miles”. Tanmateix, és centre de polèmica pel rerefons de les seves lletres.

THE MARVELETTES

Lloc de fundació: Inkster (Estats Units).
Formació: Gladys Horton (veu), Wanda Young (veu), Katherine Anderson (veu), Anne Bogan (veu), Juanita Cowart (veu) i Georgeanna Tillman (veu).
Gèneres: doo wop, rythm & blues, soul i pop.
Dècades: 60 i 70.
Principal àlbum: Please Mr. Postman (1961).
El millor: la cançó “Please Mr. Postman”.
El pitjor: no van tenir un èxit tan constant com altres grups de Motown.

The Marvelettes va ser un dels molts conjunts femenins vocals que van sorgir entre finals dels 50 i començaments dels 60. Van pertànyer al segell Motown i van gaudir de la col•laboració de Berry Gordy, Smokey Robinson, Marvin Gaye o el trio Dozier – Holland – Dozier. La formació, encapçalada per les veus de Gladys Horton i Wanda Young, es va acostar molt a barems pop i va portar al número u el tema “Please Mr. Postman”, posteriorment versionat pels Beatles.

CAN

Lloc de fundació: Colònia (Alemanya).
Formació inicial: Malcolm Mooney (veu), Michael Karoli (guitarra i violí), Holger Czukay (baix, electrònica i enginyeria), Jaki Liebezeit (bateria) i Irmin Schmidt (teclats).
Gèneres: krautrok, rock progressiu, rock psicodèlic, avantguarda, rock experimental i electrònica.
Dècades: 60 i 70.
Principals àlbums: Monster movie (1969) i Tago mago (1971).
El millor: la influència en moltes bandes posteriors.
El pitjor: música per a minories.

La formació de Colònia Can va ser una de les principals bandes de l’avantguarda alemanya i és, juntament amb Kraftwerk, el grup més reivindicat de l’anomenat Krautrok. Va rebre importants influències de conjunts com Velvet Underground i a través de diversos gèneres com el free jazz, com queda evident en les seves constants improvisacions, o la psicodèlia. La seva aportació ha estat bàsica per corrents posteriors, entre els quals es troben la new wave, l’ambient, el techno o la música electrònica.

LUCIO DALLA

Lloc de naixement: Bologna (Itàlia).
Lloc de defunció: Montreux (Suïssa)
Gèneres: cantautor.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
El millor: quatre dècades en el primer pla.
El pitjor: durant els inicis no va ser massa comprès.

El cantant, compositor, clarinetista i teclista de Bologna Lucio Dalla és, juntament amb el sicilià Franco Battiato, el més gran cantautor italià dels últims 40 anys. Després d’uns inicis una mica desconcertants, en què no va ser massa comprés pel públic, va arribar una etapa de col•laboració amb el poeta, també bolonyès, Roberto Roversi. Posteriorment va passar per la seva era clàssica, en la qual va composar temes com “Anna e Marco”, “Futura” o “Caruso”, aquest darrer versionat per Luciano Pavarotti.

SCORPIONS

Lloc de fundació: Hannover (Alemanya).

Formació inicial: Klaus Meine (veu), Michael Schenker (guitarra), Rudolf Schenker (guitarra), Lothar Heimberg (baix) i Wolfgang Dziony (bateria).

Gèneres: rock dur i heavy metal.

Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.

Principals àlbums: Blackout (1982) i Love at first sting (1984).

Solistes que origina: Michael Schencker.

El millor: autors de clàssics del hard rock / concretament l'himne "Still loving tou".

El pitjor: la marxa de Michael Schenker / les diferents ràdios ens han fet avorrir una mica "Still loving you".

El grup de rock dur Scorpions es va fundar a Hannover a la segona meitat dels anys 60, encara que no va aconseguir situar-se entre les bandes de més èxit del gènere fins mitjan la dècada dels 70. Amb hits, en algun cas veritables himnes, com “I rock you like a hurricane”, “Wing of change” i la famosa balada “Still loving you” arribarien a un públic molt ampli, obtenint el triomf comercial i convertint-se en una de les formacions clàssiques de l’era daurada del heavy metal.

MARTHA & THE VANDELLAS

Lloc de fundació: Detroit (Estats Units).
Formació inicial: Martha Reeves (veu solista), Annette Beard (veu) i Rosalind Ashford (veu).
Gèneres: doo wop, rythm & blues, soul, pop i rock.
Dècades: 50, 60 i 70.
Principal àlbum: Dance Party (1965).
Solistes que origina: Martha Reeves.
El millor: “Dancing in the street”.
El pitjor: l’ombra de les Supremes.

Entre finals dels 50 i començaments dels 60 van sorgir una gran quantitat de grups compostos només per noies i entre aquests hi van destacar Martha & the Vandellas, les quals van ser contractades per Motown, el mateix segell que va dirigir les Supremes de Diana Ross. La formació va portar molts temes a les llistes nord-americanes de rythm & blues, amb dos números 1, però la seva péça més cèlebre va ser, sens dubte, “Dancing in the street”.

ALICE IN CHAINS

Lloc de fundació: Seattle (Estats Units).
Formació inicial: Jerry Cantrell (guitarra i veu) i Layne Staley (veu).
Altres components bàsics: William DuVall (veu).
Gèneres: grunge, rock alternatiu i rock dur.
Dècades: 80, 90 i 00.
Principal àlbum: Dirt (1992).
El millor: l’època daurada del grunge.
El pitjor: el problemes d’Staley, els quals van desembocar en la mort.

El grup Alice in Chains va ser una de les principals bandes de l’era estel·lar del gènere grunge, sorgit a Seattle a finals dels 80, si bé és veritat que va romandre una mica a l’ombra de formacions com Nirvana, Pearl Jam o Soudgarden. L’estil empleat pel conjunt liderat pel guitarrista Jerry Cantrell es va apropar força més al rock dur que no pas al punk, mitjançant unes lletres pessimistes i desencantades. Els problemes amb les drogues i la posterior mort d’Staley van acabar amb l’època clàssica del conjunt nord-americà.

VÍCTOR MANUEL

Lloc de naixement: Mieres del Camino (Astúries).
Gèneres: cantautor i folk.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Soy un corazón tendido al sol (1979) i ¡ Ay amor ! (1981).
Grups que origina: Víctor Manuel y Ana Belén.
El millor: “Soy un corazón tendido al sol”.
El pitjor: quan va decidir convertir-se en productor.

Víctor Manuel va aconseguir els seus primers èxits a finals de la dècada dels 60 gràcies a un àlbum de títol homònim. Més tard va casar-se amb la cantant i actriu Ana Belén, va ser víctima de la censura franquista i fins i tot va viure uns mesos exiliat a Mèxic. Després va obtenir el seu més gran triomf amb l’àlbum “Soy un corazón tendido al sol”, amb l’èxit “Sólo pienso en ti”, i posteriorment va formar un popular duo amb Ana Belén i es va convertir en productor cinematogràfic, fet que el va allunyar del primer pla musical.

THE PLATTERS

Lloc de fundació: Los Angeles (Estats Units).
Formació inicial: Tony Williams (veu solista), David Lynch (veu), Paul Robi (veu) i Herb Reed (veu).
Altres components bàsics: Zola Taylor (veu).
Gèneres: doo wop i rythm & blues.
Dècades: 50 i 60.
Solistes que origina: Tony Williams.
El millor: èxits perdurables.
El pitjor: quan l’estil doo wop va passar de moda.

Mitjan la dècada dels anys 50, en plena febre del rock’n roll, va aparèixer el grup vocal de doo wop Platters, el qual va aconseguir l’estrellat una vegada es va trobar en la seva trajectòria el mànager Buck Ram, qui també produïa els Penguins. Amb Ram, la formació, mitjançant Tony Williams com a veu solista, va triomfar amb clàssics inesborrables com “Only you”, “The great pretender”, “My prayer”, “Twilight time” o “Smoke gets in your eyes”. La marxa de Williams va suposar l’inici de la crisi.

PJ HARVEY

Lloc de naixement: Bridport (Anglaterra).
Gèneres: rock independent i rock experimental.
Dècada principal: 90.
Àlbum estel·lar: Rid of me (1993).
Altres àlbums d'estudi: Dry (1992), To bring you my love (1995), Is this desire ? (1998), Stories from the city, stories from the sea (2000), Uh huh her (2004), White chalk (2007), Let England shake (2011) i The hope six demolition project (2016).
El millor: un dels símbols independents dels últims temps / "Rid of me".
El pitjor: millors els 90 que no pas les dècades posteriors / algunes acusacions d'acomodar-se després dels dos primers àlbums.

La cantant, compositora i guitarrista Polly Jean Harvey va formar un grup homònim, amb el qual va editar els aclamats treballs "Dry" i "Rid of me", juntament amb el bateria Rob Ellis i el baixista Ian Oliver, el qual seria aviat substituït per Steve Vaughan. Després de la marxa d’aquest i Ellis, Harvey va decidir continuar en solitari, moment en què va gravar l’àlbum “To bring you my love”, un dels seus treballs més elogiats. La intèrpret anglesa va ser posteriorment elegida artista de l’any per algunes publicacions, a mesura que s’ha apropava a barems més experimentals, tot i que amb "Stories from the city, stories from the sea" es va apropar a un públic més ampli.

BECK

Lloc de naixement: Los Angeles (Estats Units).
Gèneres: psicodèlia revival, rock alternatiu i rock experimental.
Dècada principal: 90.
Àlbum estel·lar: Mellow gold (1994).
Altres àlbums d'estudi: Golden feelings (1993), Stereopathetic soulmanure (1994), On foot on the grave (1994), Odelay (1996), Mutations (1998), Midnite voltures (1999), Sea change (2002), Guero (2005), The information (2006), Modern guilt (2008), Morning phase (2014) i Colors (2017).
El millor: èxit popular des d’un sector alternatiu / la fase entre "Mellow gold" i "Odelay".
El pitjor: alts i baixos en la seva trajectòria / la seva millor etapa va tenir lloc durant els 90.

El cantant, compositor i guitarrista californià Beck Hansen ha estat una de les indiscutibles icones de la música independent de les darreres tres dècades. El seu primer triomf va tenir lloc gràcies al tema “The loser”, inclòs al treball "Mellow gold" i emmarcat en el pessimisme d’una època presidida per la generació X i la música grunge. Posteriorment, va arribar a un públic més ampli amb l’edició de l’àlbum Odelay, que va ser elegit millor disc de l’any 1996 per vàries publicacions i el qual es va fer amb un premi Grammy.

THE TROGGS

Lloc de fundació: Andover (Anglaterra).
Formació inicial: Reg Presley (veu), Dave Wright (guitarra i veu), Chris Britton (guitarra), Pete Staples (baix) i Ronnie Bond (bateria).
Altres components bàsics: Tony Murray (baix).
Gèneres: beat, pop i rock.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: From nowhere... The Troggs (1966) i Trogglodynamite (1966).
El millor: hits molt importants.
El pitjor: l’èxit va romandre poc.

En el marc de l’anomenada british invasion va aparèixer la banda The Troggs, que va passar pel seu període més popular mitjan la dècada dels 60, especialment gràcies a l’àlbum “From nowhere... The Troggs” i a les cançons "I can't control myself" i sobretot “Wild Thing” i “With a girl like you”, dos inqüestionables clàssics del pop-rock anglès de l’època. No obstant, el conjunt britànic restaria molt aviat al marge del primer pla musical.

FRANÇOISE HARDY

Lloc de naixement: París (França).
Gèneres: chanson i pop.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
El millor: “Tout les garçons et les filles”.
El pitjor: pop en època dominada per cantautors.

Cantant, compositora, actriu i model, Françoise Hardy va ser una de les primeres intèrprets de pop-rock a França i va aconseguir un espectacular èxit amb el clàssic “Tout les garçons et les filles”, un dels temes més venuts al país veí que té inclosa una filmació de Claude Lelouch. Posteriorment es va presentar al llavors esplendorós festival d’Eurovisió representant el diminut estat de Mònaco, havent-se de conformar amb el cinquè lloc.

THE MIRACLES

Lloc de fundació: Detroit (Estats Units).
Formació inicial: Smokey Robinson (veu solista), Ronnie White (veu), Pete Moure (veu), Clarence Deson (veu) i James Grice (veu).
Altres components bàsics: Bobby Rogers (veu), Claudette Rogers (veu), Merv Tarplin (veu) i Billy Griffin (veu solista).
Gèneres: doo wop, rythm & blues i soul.
Dècades: 50, 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Going to a go-go (1965) i Time out for Smokey Robinson & The Miracles (1969).
Solistes que origina: Smokey Robinson.
El millor: la personalitat de Robinson.
El pitjor: des dels 70 han perdut força.

Smokey Robinson va ser un excel•lent cantant i també compositor, productor i directiu de la discogràfica Motown, de la qual va arribar a ser-ne el vice-president. Mitjan la dècada dels 50 va fundar el grup Miracles, que a partir de 1962 es va convertir en Smokey Robinson & The Miracles, formació que va portar al número 1 els hits “If you can want”, “The tears of a clown” i “I don’t blame you at all”. A inicis dels 70 Robinson va abandonar els seus companys per seguir en solitari.

CHIC

Lloc de fundació: Nova York (Estats Units).
Formació inicial: Nile Rodgers (guitarra), Bernard Edwards (baix) i Tony Thompson (bateria).
Altres components bàsics: Norma Jean Wright (veu).
Gèneres: rythm & blues, soul, funk i disco.
Dècades: 70 i 80.
Principals àlbums: Chic (1977) i C’est Chic (1978).
El millor: saber aprofitar el gran moment de la música de ball.
El pitjor: certa decadència després de la moda disco.

El grup capitanejat per Nile Rodgers va ser una de les formacions cabdals del funk i la música disco del segon lustre dels 70, aconseguint influenciar en una gran quantitat de bandes posteriors, com va ser el cas del conjunt de rap Sugarhill Gang. Van triomfar plenament, en ple auge de la música de ball, amb temes com “Le freak” i “Good times”, però el grup no trigaria en separar-se, moment en el qual va iniciar-se la carrera de Rodgers com a productor de grans estrelles com David Bowie o Madonna.