SOUNDGARDEN

Lloc de fundació: Seattle (Estats Units).
Formació inicial: Chris Cornell (veu i guitarra), Kim Thayil (guitarra), Hiro Yamamoto (baix i veu) i Matt Cameron (bateria).
Gèneres: grunge, rock alternatiu i rock dur.
Dècades: 80 i 90.
Àlbum estel·lar: Superunknown (1994).
Altres àlbums d'estudi: Ultramega OK (1988), Lounder than love (1989), Badmotorfinger (1991), Down on the upside (1996) i King animal (2012).
El millor: primera banda grunge en aconseguir triomfar / "Superunknown".
El pitjor: posteriorment van ser enfosquits per altres grups del gènere / les friccions a la formació.

Soundgarden va ser la primera formació grunge en firmar un contracte amb un gran segell discogràfic, avançant-se d’aquesta forma a mítiques bandes de l’estil com Nirvana, Pearl Jam o Alice in Chains. No obstant, posteriorment els grups de Kurt Cobain i Eddy Vedder aconseguirien més fama i popularitat que la banda liderada per Chris Cornell, la qual es va caracteritzar per una música propera al hard rock i unes lletres de caràcter èpic i tremendista. Les diferències entre els diferents components del conjunt nord-americà van portar a la separació.

MY BLOODY VALENTINE

Lloc de fundació: Dublín (Irlanda).
Formació: Kevin Shields (guitarra i veu), Bilinda Butcher (veu i guitarra), Debbie Googe (baix) i Colm O’Ciosoig (bateria).
Gèneres: rock independent, noise rock i shoegazing.
Dècada principal: 90.
Àlbum estel·lar: Loveless (1991).
Altre àlbum d'estudi: Isn’t anything (1988) i M B V (2013).
El millor: “Loveless”.
El pitjor: Després de “Loveless”, el buit.

Grup fundat a Dublín, el quartet My Bloody Valentine va ser força influenciat pels llegendaris Velvet Underground, a més de pels contemporanis Jesus & Mary Chain i Sonic Youth. Representants del rock independent de les dècades dels 80 i 90, es podria dir que van originar un nou estil, més estètic que no pas musical, com va ser el shoegazing, en un període en què els músics observaven el terra mentre semblaven al marge de l’audiència. El seu hipnòtic àlbum “Loveless” va ser molt aclamat per la crítica, però després d’aquest treball va arribar un llargíssim parèntesi.

LITTLE RICHARD

Lloc de naixement: Macon (Estats Units).
Gèneres: rock’n roll i gospel.
Dècades: 50, 60, 70, 80, 90 i 00.
Àlbums principals: Here’s Little Richard (1957), Volume 2 (1958) i The Fabulous Little Richard (1959).
El millor: la seva espectacularitat a l’escenari / clàssics inesborrables.
El pitjor: com tots els pioners, els seus grans treballs es van editar en els llunyans 50 / molts anys pendent de revivals.

Pioner de la música rock, en va ser l’intèrpret d’alguns grans clàssics de l’època com ara el famosíssim “Tutti frutti”, “Long tall Sally” o “Good Golly, miss Molly”. Malgrat no assolir la fama d’Elvis Presley, les seves actuacions en directe són les més recordades de la dècada dels 50 juntament amb les de Jerry Lee Lewis. Tenir la mort molt a prop durant un viatge aeri, va motivar la seva retirada del rock’n roll i la dedicació total a la música espiritual i el gospel, malgrat que ha estat un dels grans protagonistes dels diferents revivals que s’han realitzat de la música dels 50.

THE CARS

Lloc de fundació: Boston (Estats Units).
Formació: Ric Ocasek (veu), Benjamin Orr (baix i veu), Elliot Easton (guitarra), David Robinson (bateria) i Greg Hawkes (teclats).
Gèneres: postpunk, new wave, pop, rock i AOR.
Dècada principal: 70.
Solistes que origina: Ric Ocasek.
Àlbum estel·lar: The Cars (1978).
Altres àlbums d'estudi: Candy - o (1979), Panorama (1980), Shake it up (1981), Hardbeat city (1984), Door to door (1987) i Move like this (2011).
El millor: la primera etapa / l'àlbum homònim.
El pitjor: la deriva AOR / la decisió d'Ocasek d'acabar amb el grup i preferir la carrera de solista.

Quintet fundat a Boston, aparegut a l’era punk i erigit com una de les formacions clau de la new wave nord-americana, entre finals de la dècada dels 70 i començaments del decenni dels 80. Després de ser una de les bandes fonamentals de l’escena independent dels Estats Units, especialment per l'edició del seu primer àlbum, de títol homònim, el conjunt liderat pel vocalista Ric Ocasek, principal compositor del grup, i el baixista i ocasional cantant Benjamin Orr va entrar posteriorment en paràmetres més conformistes i comercials. Arran de la dissolució, Ocasek va iniciar la carrera en solitari.

THE FOUR TOPS

Lloc de fundació: Detroit (Estats Units).
Formació clàssica: Levi Stubbs (veu solista), Abdul “Duke” Fakir (veu), Renaldo “Obie” Benson (veu) i Lawrence Payton (veu).
Gèneres: blues, rythm & blues, soul, doo wop, funk i disco.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
Àlbums principals: I can’t help myself – sugar pie, honey bunch (1965), Reach out i’ll be there (1966) i Bernadette (1967).
El millor: més de tres dècades amb els mateixos integrants / clàssics com "I'll be there".
El pitjor: malgrat la llarga trajectòria, el més significatiu data dels 60 / una mica a l'ombra d'altres estrelles de Motown.

Llegendari quartet vocal nord-americà, format a Detroit, i una de les grans apostes de la Motown, el segell fundat per Berry Gordy a la ciutat de Michigan. Amb el grup liderat per Levi Stubbs, la veu solista de la formació, es va estrenar la gran maquinària de compositors que formaven Holland – Dozier – Holland, els quals els hi van lliurar els súper hits “I can’t help myself” i “I’ll be there”, dos dels grans clàssics de la dècada dels 60. Després de més de 30 anys junts, la formació inicial es va trencar el 1997 per la mort de Lawrence Payton.

TRAVIS

Lloc de fundació: Glasgow (Escòcia).
Formació: Fran Healey (veu, guitarra i piano), Dougie Payne (baix i veu), Andy Dunlop (guitarra, banjo i teclats) i Neil Primrose (bateria).
Gèneres: pop, folk pop, brit pop i pop independent.
Dècada principal: 00.
Àlbum estel·lar: The man who (1999).
Altres àlbums d'estudi: Good feeling (1997), The invisible band (2001), 12 Memories (2003), The boy with no name (2007), Ode to J. Smith (2008), Why you stand ? (2013) i Everything at once (2016).
El millor: les valoracions de la crítica / "The man who".
El pitjor: una mica enfosquits per altres bandes de similar estil / els hi va costar una mica definir-se.

Banda escocesa formada a Glasgow durant la dècada dels 90, el quartet Travis, amb arrels que venen de la música britànica dels anys 60, va ser un dels grups importants de la moda del brit pop, una de les formacions fonamentals del moviment independent escocès, especialment a través de l'aclamat àlbum "The man who", i una clara influència per als avui cèlebres Coldplay. Elogiats per la crítica, aquesta ha considerat dos dels seus treballs com a àlbums de l’any, encara que el seu estil, de caràcter alternatiu, els ha fet romandre relativament allunyats del públic de masses.

BELLE & SEBASTIAN

Lloc de fundació: Glasgow (Escòcia).
Formació inicial: Stuart Murdoch (veu i guitarra), Stevie Jackson (guitarra), Stuart David (baix), Richard Colburn (bateria), Chris Geddes (teclats i piano), Mick Cooke (trompeta) i Isobel Campbell (violoncel).
Gèneres: pop, folk pop i pop independent.
Dècada principal: 90.
Àlbum estel·lar: If you're feeling sinister (1996).
Altres àlbums d'estudi: Tigermilk (1996), The boy with the arab strap (1998), Fold your hands child, you walk like a peasant (2000), Storytelling (2002), Dear catastrophe waitress (2003), The life pursuit (2006), Belle and Sebastian write about love (2010) i Girls in peacetime want to dance (2015).
Solistes que origina: Isobel Campbell.
El millor: els anys 90 / tendresa indie.
El pitjor: els seus treballs més cèlebres es van realitzar fa més d’una dècada / poden donar la imatge de ser uns nois políticament correctes.

El grup alternatiu de Glasgow, Belle & Sebastian, que va extreure el nom d'un llibre de l’escriptora francesa Cécile Aubry, va ser una de les principals sensacions de la música independent britànica de la dècada dels anys 90, especialment durant la seva segona meitat, gràcies a treballs com “If you’re feeling sinister”, el qual conté el tema “Like Dylan in the movies”, o "The boy with the arab strap". Representants del boom musical indie que ha tingut lloc a Escòcia els últims temps, les seves influències es troben en bandes com Love o els Smiths.

PETER GABRIEL

Lloc de naixement: Chobham (Anglaterra).
Gèneres: rock progressiu, rock experimental, art rock, avantguarda, world music, pop i rock.
Dècada principal: 70.
Àlbum estel·lar: Peter Gabriel 1 (1977).
Altres àlbums d'estudi: Peter Gabriel 2 (1978), Peter Gabriel 3 (1980), Peter Gabriel 4 (1982), So (1986), Us (1992), Up (2002), Scratch my back (2010) i New blood (2011).
El millor: ell s’arriscava mentre Genesis s’acomodava / els àlbums homònims.
El pitjor: un canvi de tendència a partir dels 80 / "Don't give up".

Peter Gabriel va ser líder i vocalista de l’emblemàtica banda de rock progressiu Genesis. Una vegada va abandonar el grup britànic, que va passar a ser encapçalat per Phil Collins, va iniciar una carrera marcada pel risc, la independència i l’experimentació, mitjançant una sèrie de reivindicats àlbums sense títol concret i amb col·laboracions amb Brian Eno, Robert Fripp o Kate Bush. Posteriorment va realitzar un gir més comercial, afirmat amb el disc “So”, i va entrar a la wolrd music i en les causes solidàries.

TRACY CHAPMAN

Lloc de naixement: Cleveland (Estats Units).
Gèneres: folk, folk rock i cançó protesta.
Dècades: 80, 90 i 00.
Àlbums principals: Tracy Chapman (1988) i Crossroads (1989).
El millor: el disc homònim inicial / "Talkin' bout a revolution".
El pitjor: pel que fa a Europa, poc se'n coneix els darrers anys / "Baby, can i hold you ?".

Es va donar a conèixer internacionalment a finals de la dècada dels 80, quan va formar part dels concerts d’una gira internacional d’Amnistia Internacional, compartint cartell amb llegendaris intèrprets com Peter Gabriel, Bruce Springsteen o Sting. Tracy Chapman va aconseguir posar de nou d’actualitat la protest song i va editar un primer àlbum homònim que va ser una de les grans sensacions dels últims 80, amb temes com “Talkin’ bout a revolution”, “Baby, can i hold you ?” o “Fast car”.

PULP

Lloc de fundació: Sheffield (Anglaterra).
Formació inicial: Jarvis Cocker (veu i guitarra), Mark Webber (guitarra), Steve Mackey (baix), Nick Banks (bateria) i Candida Doyle (teclats i veu).
Gèneres: pop, rock, brit pop i pop independent.
Dècada principal: 90.
Àlbum estel·lar: Different class (1995).
Altres àlbums d'estudi: It (1983), Freaks (1987), Separations (1992), His’n’hers (1994), This is hardcore (1998) i We love life (2001).
Solistes que origina: Jarvis Cocker.
El millor: el grup de brit pop amb més longevitat / "Different class".
El pitjor: molts tombs fins a arribar al triomf / molt de temps ja sense gravar un àlbum d'estudi.

A diferència d’altres grups emblemàtics del brit pop, com Oasis, Blur o Suede, la trajectòria de la banda liderada pel cantant, compositor i guitarrista Jarvis Cocker es va iniciar molt abans de l’era daurada del gènere, però no va trobar el camí de l’èxit fins a la dècada dels 90, gràcies a una aclamada trilogia formda per “His’n’hers”, “Different class”, que és la seva obra més popular,  o "This is hardcore". Una vegada situat al cim de la fama, Pulp va decidir realitzar un nou canvi de tendència i apropar-se a estils més foscos, experimentals  i sinistres, abans de tenir lloc una transitòria dissolució.

AUSTRALIAN BLONDE

Lloc de fundació: Gijón (Astúries).
Formació inicial: Fran Fernández (veu i guitarra), Tito Valdés (baix) i Roberto Cinieza (bateria).
Gèneres: pop, rock i rock alternatiu.
Dècades: 90 i 00.
Àlbums principals: Pizza pop (1993) i Australian B (1996).
El millor: l’impacte de “Chup chup”.
El pitjor: pràcticament depenen d’un públic de caràcter alternatiu.

La banda asturiana de Gijón ha estat una de les formacions indie més importants d'Espanya les últimes dècades. Com en el cas dels mallorquins Sexy Sadie o els madrilenys Dover, Australian Blonde ha utilitzat la llengua anglesa per compondre la majoria dels seus temes i el seus seguidors es troben limitats en ambients alternatius i de festivals d'aquesta tendència. No obstant, la seva cançó “Chup chup” va tenir un èxit extraordinari, en bona part gràcies a ser utilitzat per la multinacional Pepsi i el film “Historias del Kronen”.

MORRISSEY

Lloc de naixement: Davyhulme (Anglaterra).
Gèneres: rock alternatiu.
Dècades: 80, 90 i 00.
Àlbums principals: You are the quarry (2004) i Ringleader of the Tormentors (2006).
El millor: la seva capacitat com a lletrista / saber sortir endavant després de l'experiència de The Smiths.
El pitjor: la seva carrera no ha aconseguit la trascendència dels Smiths / es troba a faltar la composició musical de Johnny Marr.

Fan del grup glam nord-americà The New York Dolls, va ser durant part dels anys 80 vocalista, lletrista i, juntament amb el guitarrista Johnny Marr, líder de la influenciable banda independent britànica The Smiths, considerada la formació alternativa més important del període. Arran de la dissolució del grup, Morrissey va començar la seva trajectòria en solitari, caracteritzada per la longevitat, certa irregularitat i el seu apropament a un públic més ampli en el segle actual.

PETER & GORDON

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació: Peter Asher (veu i guitarra) i Gordon Waller (veu i guitarra).
Gèneres: beat i pop.
Dècades: 60.
Àlbum principal: Peter and Gordon (1964).
El millor: una llarga sèrie d’èxits.
El pitjor: una història més aviat curta.

El duo format per Peter Asher i Gordon Waller va ser una de les moltes formacions que van sorgir en la etapa daurada del beat britànic, mitjan la dècada dels anys 60, durant l’anomenada british invasion, quan molts grups del Regne Unit va ser capaços d’entrar amb força al mercat nord-americà. El duet va deixar hits com “I go to pieces”, “True love ways”, “Lady Godiva” o “Woman”, aquesta última composta sota pseudònim per Paul McCartney, que llavors festejava amb l’actriu Jane Asher, germana de Peter.

SEXY SADIE

Lloc de fundació: Palma de Mallorca (Illes Balears)
Formació inicial: Miquel Serra (veu i guitarra), Jaime García Soriano (veu i guitarra), José Luis Sampol (baix) i Toni Toledo (bateria).
Gèneres: pop, rock i rock alternatiu.
Dècades: 90 i 00.
Àlbums principals: Draining your brain (1994) i Butterflies (2000).
El millor: la valentia de cantar en anglès en un país on aquest idioma ven poc.
El pitjor: les dificultats per obrir-se un mercat.

El grup Sexy Sadie es va formar a Palma de Mallorca el 1992 i les seves influències venien tant dels mítics Beatles, d’una cançó dels quals van adoptar el nom, com del rock alternatiu dels anys 80, a través de bandes com els Pixies. El conjunt balear es va convertir aviat, juntament amb altres formacions com Australian Blonde o Los Planetas, en un dels grups independents espanyols de més èxit, però va romandre gairebé sempre allunyat del gran públic o dels “40 Principales”.

RADIOHEAD

Lloc de fundació: Abington (Anglaterra).
Formació: Thom Yorke (veu i guitarra), Johnny Greenwood (guitarra), Ed O’Brien (guitarra), Colin Greenwood (baix) i Phil Selway (bateria).
Gèneres: rock independent, brit pop, rock electrònic i rock experimental.
Dècada principal: 90.
Àlbum estel·lar: OK computer (1997).
Altres àlbums d'estudi: Pablo honey (1993), The bends (1995), Kid A (2000), Amnesiac (2001), Hail to the thief (2003), In rainbows (2007), The king of limbs (2011) i A man shaped pool (2016).
El millor: probablement el grup indie amb més bona crítica / el període format per "The bends" i "OK computer".
El pitjor: els hi ha costat trobar una certa regularitat / molts tombs quant a estils.

Després d’uns inicis una mica dubitatius i irregulars, emmarcats entre en un pop convencional i un rock indie més allunyat del gran públic, el quintet Radiohead, encapçalat pel cantant, guitarrista i compositor Thom Yorke, es va convertir en una de les bandes més admirades de l’escena alternativa britànica amb l’edició dels magnífics àlbums "The bends" i “OK computer”, considerats per la crítica dos dels treballs cabdals de la música independent de tots els temps. Més tard, el grup d’Abington va entrar en un rock de tipus electrònic i experimental i i va usar, fins i tot en un mateix disc, diversitat de gèneres.

THE BOOMTOWN RATS

Lloc de fundació: Dublín (Irlanda).
Formació: Bob Geldof (veu), Garry Roberts (guitarra), Pete Briquette (guitarra), Simon Crowe (baix), Gerry Cott (bateria) i Johnny Fingers (piano).
Gèneres: pop, postpunk i new wave.
Dècades: 70 i 80.
Solistes que origina: Bob Geldof.
Àlbums principals: Rat trap (1978) i I don’t like Mondays (1979).
El millor: la cançó “I don’t like Mondays” / un dels grups puntals de la new wave britànica.
El pitjor: molta irregularitat / viure massa temps del seu gran hit.

La trajectòria de The Boomtown Rats, grup capdavanter del postpunk i la posterior new wave britànics, va ser força irregular: va ser capaç de gravar un dels temes més extraordinaris del període, “I don’t like Mondays”, número u al Regne Unit, i va portar igualment a dalt de tot de les llistes britàniques l’àlbum del mateix títol i el seu treball anterior, “Rat trap”. Pel contrari, poca cosa més es pot explicar de la banda dublinesa liderada pel carismàtic Bob Geldof, cèlebre posteriorment per les seves tasques humanitàries i per organitzar els històrics concerts “Live Aid” a Londres i Philadelphia.

HUMBLE PIE

Lloc de fundació: Essex (Anglaterra).
Formació inicial: Steve Marriott (veu i guitarra), Peter Frampton (guitarra i veu), Greg Ridley (baix) i Jerry Shirley (bateria).
Altres components bàsics: Clem Clempson (guitarra).
Gèneres: blues rock, rock i rock dur.
Dècades: 60 i 70.
Solistes que origina: Steve Marriott i Peter Frampton.
Àlbums principals: As safe as yesterday is (1969) i Smokin’ (1972).
El millor: les individualitats.
El pitjor: no van ser “profetes a la seva terra”.

Quan Steve Marriott, líder, vocalista i guitarrista dels Small Faces, va abandonar els seus companys, va formar el supergrup Humble Pie amb el cantant i guitarrista Peter Frampton, integrant de Herd, i el baixista Greg Ridley, component de Spoohy Tooth, a més del bateria Jerry Shirley. Curiosament, la banda britànica, pionera del hard rock, va obtenir més èxit i popularitat als Estats Units que al Regne Unit, on pràcticament van passar desapercebuts. Mitjan la dècada dels 70, el grup va desaparèixer i Frampton va iniciar una irregular carrera en solitari.

THE FACES

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació inicial: Rod Stewart (veu), Ron Wood (guitarra), Ronnie Lane (baix), Kenny Jones (bateria) i Ian McLagan (teclats).
Altres components bàsics: Tetsu Yamauchi (baix).
Gèneres: blues rock, rock i rock dur.
Dècades: 60 i 70.
Solistes que origina: Rod Stewart.
Àlbums principals: A nood is as good as a wink... to a blind horse (1971) i Ooh la la (1973).
El millor: Aconseguir una més que digna continuïtat dels Small Faces.
El pitjor: Rod Stewart va eclipsar una mica la trajectòria del grup.

Els exintegrants del grup Small Faces Ronnie Lane, Kenny Jones i Ian McLagan van fundar a finals de la dècada dels 60 una nova banda anomenada simplement Faces, amb la futura estrella Rod Stewart de vocalista i l’actual membre dels Rolling Stones Ron Wood com a guitarrista. La formació va tenir una trajectòria important, encara que curta i alterada pels canvis, malgrat que l’exitosa carrera d’Stewart com a solista, la qual tenia lloc de forma paral·lela, va originar certa controvèrsia en el grup britànic.

STATUS QUO

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació clàssica: Francis Rossi (veu i guitarra), Rick Parfitt (guitarra i veu), Alan Lancaster (baix i veu) i John Coghlan (bateria).
Altres components bàsics: Roy Lines (teclats).
Gèneres: rock, boogie i rock dur.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
Àlbums principals: Blue for you (1976), Whatever you want (1979) i Just supposin’ (1980).
El millor: 1975–1985, una dècada triomfant / l'èxit del tema "Whatever you want".
El pitjor: repetir massa vegades la mateixa fórmula / el descens vertiginós a partir del segon lustre dels 80.

Sorgits durant la segona meitat dels anys 60, Status Quo va romandre bastant temps en l’anonimat, però, una vegada va obtenir l’èxit, es va convertir en una de les bandes més famoses, populars i venedores del món, de manera especial pel que fa a Espanya, on van tenir un enorme seguiment sobretot arrel del hit "Whatever you want". Rock pur, una mica endurit, directe, senzill i apte per a tots els públics, el conjunt anglès potser va abusar massa temps del mateix registre i així no és estrany que finalment hi arribés la crisi mitjan la dècada dels 80.

THE SHADOWS

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Principals components: Hank Marvin (veu i guitarra), Bruce Welch (guitarra), Jet Harris (baix), Brian Bennett (bateria), Brian Locking (baix), John Rostill (baix) i Tony Moohan (bateria).
Gèneres: pop i rock.
Dècades: 50, 60, 70, 80, 90 i 00.
Àlbums principals: The Shadows (1961) i Out of the Shadows (1962).
El millor: pioners del pop–rock britànic / "Apache".
El pitjor: una carrera que va anar clarament de més a menys quant a popularitat / molt associats a Cliff Richard, fet que enfosqueix una mica la trajectòria independent.

Grup britànic, bàsicament instrumental, format a la dècada dels 50 amb el nom de Drifters i com a banda d’acompanyament de l’estrella Cliff Richard. La formació, que va tenir com a líder el cantant i guitarrista Hank Marvin, va haver de canviar el seu nom pel de Shadows debut a la coincidència amb el famós grup nord-americà. La banda ha tingut una llarga trajectòria tant com a conjunt independent, amb cèlebres hits com “Apache”, com a formació de Richard, amb qui van gravar i interpretar el clàssic “The young ones”.

CLIFF RICHARD

Lloc de naixement: Lucknow (Índia).
Gèneres: pop, rock i cançó melòdica.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.

Grups que origina: The Shadows.
Àlbums principals: The young ones (1961), I’m 21 today (1961) i Summer holiday (1963).
El millor: la primera gran estrella del pop–rock britànic / "The young ones", un clàssic dels 60.
El pitjor: la major part del seu èxit es concentra en la primera meitat dels 60 / la tempesta de la beatlemania va ser massa forta.

El cantant i actor britànic Cliff Richard va ser el primer gran triomfador de la música pop–rock al Regne Unit i l’home que va llançar a la fama el grup instrumental The Shadows, amb els quals va gravar un dels grans clàssics de la música popular: “The young ones”. Malgrat la irrupció dels Beatles i altres bandes de la british invasion, Richard va seguir pel camí de l’èxit durant tota la dècada dels 60 i part dels 70, i fins i tot va concursar dues vegades el festival d’Eurovisió, sense aconseguir el premi (en la primera experiència va quedar segon darrere Massiel).