Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació clàssica: Francis Rossi (veu i guitarra), Rick Parfitt (guitarra i veu), Alan Lancaster (baix i veu) i John Coghlan (bateria).
Altres components bàsics: Roy Lines (teclats).
Gèneres: rock, boogie i rock dur.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
Àlbums principals: Blue for you (1976), Whatever you want (1979) i Just supposin’ (1980).
El millor: 1975–1985, una dècada triomfant / l'èxit del tema "Whatever you want".
El pitjor: repetir massa vegades la mateixa fórmula / el descens vertiginós a partir del segon lustre dels 80.
Sorgits durant la segona meitat dels anys 60, Status Quo va romandre bastant temps en l’anonimat, però, una vegada va obtenir l’èxit, es va convertir en una de les bandes més famoses, populars i venedores del món, de manera especial pel que fa a Espanya, on van tenir un enorme seguiment sobretot arrel del hit "Whatever you want". Rock pur, una mica endurit, directe, senzill i apte per a tots els públics, el conjunt anglès potser va abusar massa temps del mateix registre i així no és estrany que finalment hi arribés la crisi mitjan la dècada dels 80.
Formació clàssica: Francis Rossi (veu i guitarra), Rick Parfitt (guitarra i veu), Alan Lancaster (baix i veu) i John Coghlan (bateria).
Altres components bàsics: Roy Lines (teclats).
Gèneres: rock, boogie i rock dur.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
Àlbums principals: Blue for you (1976), Whatever you want (1979) i Just supposin’ (1980).
El millor: 1975–1985, una dècada triomfant / l'èxit del tema "Whatever you want".
El pitjor: repetir massa vegades la mateixa fórmula / el descens vertiginós a partir del segon lustre dels 80.
Sorgits durant la segona meitat dels anys 60, Status Quo va romandre bastant temps en l’anonimat, però, una vegada va obtenir l’èxit, es va convertir en una de les bandes més famoses, populars i venedores del món, de manera especial pel que fa a Espanya, on van tenir un enorme seguiment sobretot arrel del hit "Whatever you want". Rock pur, una mica endurit, directe, senzill i apte per a tots els públics, el conjunt anglès potser va abusar massa temps del mateix registre i així no és estrany que finalment hi arribés la crisi mitjan la dècada dels 80.
No hay comentarios:
Publicar un comentario