THE B 52'S

Lloc de fundació: Athens (Estats Units).
Formació: Kate Pierson (veu), Cindy Wilson (veu), Fred Schneider (veu), Ricky Wilson (guitarra) i Keith Strikland (bateria).
Gèneres: new wave, pop, rock, rock electrònic i rock independent.
Dècada principal: 80.
Àlbum estel·lar: The B 52's (1979).
Altres àlbums d'estudi: Wild planet (1980), Whammy ! (1983), Bouncing off the satellites (1986), Cosmic thing (1989), Good stuff (1992) i Funplex (2008).
El millor: la seva originalitat / l'àlbum homònim inicial.
El pitjor: una carrera que va anar perdent consistència / la mort de Wilson.

The B 52’s va ser el millor grup de la new wave nord-americana no aparegut a Nova York, ciutat on es van fundar grans bandes com Blondie, Talking Heads o Television. El quintet d’Athens, amb una estètica, pel que fa a les dues vocalistes, que recordava l’Amèrica de la dècada dels 50, va sorprendre amb els seus dos primers àlbums i es va convertir en una de les formacions més admirades de la nova onada que va irrompre a finals dels 70. Posteriorment, el grup va utilitzar el gènere electrònic i es va acabar acostant a un estil més proper al pop.

PAU RIBA

Lloc de naixement: Palma de Mallorca (Illes Balears).
Gèneres: folk, folk rock, cantautor, nova cançó catalana, rock, glam rock, rock laietà i moviment hippy.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Dioptria (1970), Dioptria II (1971) i Jo, la donya i el gripau (1971).
El millor: molt reivindicat per músics i crítics actuals.
El pitjor: poca repercussió de cara al públic.

El mallorquí Pau Riba va ser un dels membres més originals dels 16 jutges: hippy autèntic (una de les seves actuacions al Canet Rock va passar a la història), pioner del rock en català, estètica moltes vegades semblant al moviment glam i representant del corrent anomenat com a rock laietà, l'illenc va passar bastant desapercebut pel gran públic, però avui és plenament reivindicat per artistes com Quimi Portet o diferents mitjans de comunicació. El seu disc “Dioptria” va ser elegit per la revista Enderrock com a millor àlbum en català del segle XX.

MIDNIGHT OIL

Lloc de fundació: Sidney (Australia).
Formació inicial: Peter Garrett (veu), Jim Moginie (guitarra i teclats), Martin Rotsey (guitarra), Andrew James (baix) i Rob Hirst (bateria i veu).
Gèneres: rock alternatiu, rock i rock dur.
Dècades: 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Diesel and dust (1987) i Blue sky mining (1990).
El millor: música i compromís.
El pitjor: Els hi va costar força triomfar fora del seu país.

Midnight Oil és una banda alternativa de hard rock que des de la dècada dels 70 ha triomfat plenament a la seva terra, Austràlia, encara que ho va tenir més complicat a l’hora de donar el salt als Estats Units i Europa. Finalment també va aconseguir l’èxit fora de la gran illa del Pacífic i la raó va ser fonamentalment l’edició de l’àlbum “Diesel and dust”, el qual l’obre el famós “Beds are burning”. Cal destacar també el seu compromís amb el medi ambient i els drets humans, en aquest cas en la defensa de la població aborigen.

AIR SUPPLY

Lloc de fundació: Melbourne (Australia).
Formació: Russell Hitchcock (veu) i Graham Russell (guitarra i veu).
Gèneres: pop, soft rock, AOR i cançó melòdica.
Dècades: 70, 80, 90 i 00.
Principal àlbum: Lost in love (1980).
El millor: molt de romanticisme.
El pitjor: els que van molt d’"autèntics" no els suporten.

El duet australià Air Supply va triomfar entre finals dels 70 i inicis dels 80 gràcies a cançons d’alt voltatge romàntic, intensament melòdiques i aptes per a qualsevol classe de públic, mitjançant un estil que recordava força a intèrprets italians com Umberto Tozzi o Sandro Giacobbe. Temes com “Lost in love” o “All out of love” els van consolidar al seu país i els van catapultar cap als Estats Units i Europa. Malgrat seguir vigents, poca cosa se’n sap de la seva activitat pel que fa als últims anys.

ELS PETS

Lloc de fundació: Constantí (Tarragonès).
Formació: Lluís Gavaldà (veu i guitarra), Falín Cáceres (baix) i Joan Reig (bateria).
Gèneres: pop i rock.
Dècades: 80, 90, 00 i 10.
Principals àlbums: Bon dia (1997), Sol (1999) i Com anar al cel i tornar (2007).
El millor: la maduresa.
El pitjor: els hi va costar molt treure’s l’etiqueta de grup de festa major.

La veritat és que quan el trio de Constantí va aconseguir la fama, poc feia presagiar que el destí els hi atorgués un futur llarg i brillant perquè la majoria dels seus temes inicials no semblaven anar massa més lluny que els d'un típic espectacle de revetlla o festa major. Tanmateix, després de l’històric concert del palau Sant Jordi, que va compartir amb Sau, Sopa de Cabra i Sangtraït, el grup va anar evolucionant a poc a poc i més tard de l’edició de “Bon dia”, el seu àlbum més popular, la formació va aconseguir una extraordinària maduresa que va trobar el beneplàcit de la crítica.

IGGY POP

Lloc de naixement: Muskegon (Estats Units).
Gèneres: rock, garage rock, glam, protopunk, punk, rock dur i grunge.
Dècades: 60, 70, 80, 90, 00 i 10.
Àlbum estel·lar: The idiot (1977).
Altres àlbums d'estudi: Lust for life (1977), New values (1979), Soldier (1980), Party (1981), Zombie birdhouse (1982), Blah blah blah (1986), Instinct (1988), Brick by brick (1990), American caesar (1993), Naughtly little doggie (1996), Avenue B (1999), Beat'em up (2001), Skull ring (2003), Préliminaires (2009), Après (2012) i Post pop depression (2016).
El millor: els punks el consideren la seva més gran influència / els seus àlbums dels 70.
El pitjor: l’abús de les drogues / cert descens a partir dels 80.

L'anomenat padrí del punk, debut a l’enorme influència que va exercir cap a aquest moviment, es va iniciar com a líder i cantant dels Stooges. Una vegada el grup es va dissoldre, Iggy Pop va entrar en un tortuós camí amb molts problemes provocats per la ingestió de drogues, havent de realitzar programes de rehabilitació. Però precisament en aquell moment, quan semblava totalment perdut, David Bowie el va rescatar i li va produir “The idiot”, el seu àlbum estel·lar. Posteriorment va passar per diversos estils i al llarg del temps ha tingut diferents contactes amb el cinema.

LUCIO BATTISTI

Lloc de naixement: Poggio Bustone (Itàlia).
Lloc de defunció: Milà (Itàlia).
Gèneres: cantautor, pop, rock experimental i electrònica.
Dècades: 60, 70, 80 i 90.
Principals àlbums: Amore e non amore (1971) i Il mio canto libero (1972).
El millor: el tàndem format amb Mogol.
El pitjor: la irregularitat a partir dels 80.

“La canzone del sole”, “I giardini di marzo”, “Anche per te” o molt especialment “Il mio canto libero”, que va tenir un enorme èxit a Espanya, encara que malauradament va arribar traduït al castellà, van ser alguns dels grans èxits que Lucio Battisti va aconseguir formant equip amb el lletrista Mogol. A mig camí entre el pop-rock i la música de cantautor, Battisti es va convertir en una enorme estrella a l’Itàlia dels 70, encara que, després de la separació de Mogol el 1980, va entrar en una etapa força inestable, caracteritzada per la música electrònica i experimental.

GREEN DAY

Lloc de fundació: East Bay (Estats Units).
Formació inicial: Billie Joe Armstrong (veu i guitarra), Mike Dirnt (baix) i Tré Cool (bateria).
Altres components bàsics: John Kiffmeyer (bateria).
Gèneres: punk revival, pop, rock, rock alternatiu i òpera rock.
Dècada principal: 90.
Àlbum estel·lar: Dookie (1994).
Altres àlbums d'estudi: 39 / smooth (1990), Kerplunk ! (1992), Insomniac (1995), Nimrod (1997), Warning (2000), American idiot (2004), 21st century breakdown (2009), Uno ! (2012), Dos ! (2012), Tré ! (2012) i Revolution radio (2016).
El millor: l’èxit de "Dookie" / els premis a "American idiot".
El pitjor: punk molt comercial / els puristes i pioners del punk no devien estar massa contents.

És evident que els temps canvien i així no és estrany que el punk rock hagi variat molt des de la seva inicial irrupció a Anglaterra el 1976 fins els successius renaixements que ha tingut el gènere. Per exemple, el trio Green Day demostra que les bandes punk poden ser comercials, accessibles, situar-se el capdamunt de les llistes de vendes i fins i tot guanyar premis MTV. El grup liderat per Billie Joe Armstrong va passar pel seu moment àlgid amb la gravació del seu tercer disc, “Dookie”.

PHIL COLLINS

Lloc de naixement: Chiswick (Anglaterra).
Gèneres: pop, rock, rock progressiu i jazz.
Dècada principal: 80.
Àlbum estel·lar: Face value (1981).
Altres àlbums d'estudi: Hello, i must be going ! (1982), No jacket required (1985), ... but seriously (1989), Both sides (1993), Dance into the light (1996), Testify (2002) i Going back (2010).
El millor: el públic l’adora / home polifacètic.
El pitjor: la crítica el destrossa / algunes opinions sobre "... but seriously".

Va entrar al grup Genesis com a bateria, quan el grup anglès era encara liderat per Peter Gabriel. Una vegada aquest va decidir marxar, Phil Collins es va convertir en el nou vocalista de la banda, que a poc a poc va anar abandonant el rock progressiu per erigir-se en una formació de pop-rock tradicional. Sense deixar mai Genesis, Collins ha protagonitzat dues carreres simultànies: una l’ha portat pel món del jazz i l’altra, la més popular, a través d’una música molt comercial que ha tingut el beneplàcit del públic, però el clar rebuig de la crítica.

SOPA DE CABRA

Lloc de fundació: Girona (Gironès).
Formació clàssica: Gerard Quintana (veu), Josep Thió (guitarra i veu), Joan Ninyin Cardona (guitarra), Francesc Cuco Lisicic (baix) i Josep Bosch (bateria).
Gèneres: pop, rock i blues rock.
Dècades: 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Sopa de cabra (1989), La roda (1990) i Plou i fa sol (2001).
Solistes que origina: Gerard Quintana i Josep Thió.
Grups que origina: Kabul Baba.
El millor: grup estel·lar en el moment més popular del rock en català.
El pitjor: no van tenir sort en el seu intent de gravar en castellà.

En el seu primer treball homònim s’hi trobava el tema “L’Empordà”, un dels grans clàssics del pop-rock en català, i amb aquest inici no és estrany que aviat es convertissin en una de les bandes clau en l’època daurada del corrent, quan van compartir cartell amb Sau, Els Pets i Sangtraït en un històric concert al palau Sant Jordi. Posteriorment es van consolidar plenament gràcies al directe “Ben endins”, gravat a l’antiga sala Zeleste; van fracassar en el seu intent de triomfar en castellà i van madurar clarament a través d’àlbums molt ben acollits per crítica i públic.

AEROSMITH

Lloc de fundació: Boston (Estats Units).
Formació clàssica: Steven Tyler (veu), Joe Perry (guitarra), Brad Whitford (guitarra), Tom Hamilton (baix) i Joey Kramer (bateria).
Gèneres: rock dur, glam metal, blues rock, rock i AOR.
Dècada principal: 70.
Àlbum estel·lar: Toys in the attic (1975).
Altres àlbums d'estudi: Aerosmith (1973), Get your wings (1974), Rocks (1976), Draw the line (1977), Night in the ruts 1979), Rock in a hard place (1982), Done with mirrors (1985), Permanent vacation (1987), Pump (1989), Get a grip (1993), Nine lives (1997), Just push play (2001), Honkin' on bobo (2004) i Music from another dimension ! (2012).
El millor: "Toys in the attic" / ressorgir després de l’enfonsament.
El pitjor: les drogues / un ressorgiment bastant comercial.

Sorgits a inicis dels 70, en el marc del glam rock, Aerosmith es va convertir aviat en una de les bandes cabdals del hard rock, en la seva part més comercial, gràcies sobretot a l’àlbum “Toys in the attic”. No obstant, l’abús de diferents tipus de drogues va provocar una profunda crisi en el grup i va obrir un llarg parèntesi en la seva trajectòria. Arran de superar els problemes, la formació de Boston es va recuperar plenament a la segona meitat dels 80 i podríem afirmar que la banda va viure una segona gran època, la qual els va acostar a un públic encara més ampli.

ANTÒNIA FONT

Lloc de fundació: Palma de Mallorca (Illes Balears).
Formació clàssica: Joan Miquel Oliver (guitarra), Pau Debon (veu), Joan Roca (baix), Pere Debon (bateria) i Jaume Manresa (teclats).
Gèneres: pop, rock i rock alternatiu.
Dècades: 90, 00 i 10.
Principals àlbums: Taxi (2004), Batiscafo katiuskas (2006) i Lamperetes (2011).
Solistes que origina: Joan Miquel Oliver.
El millor: els textos surrealistes d’Oliver.
El pitjor: inicis complicats.

Fins a la gravació del seu tercer disc, “Alegria”, el quintet mallorquí Antònia Font ho va passar força malament, va trobar-se molt a prop de la dissolució i la seva música a penes va tenir repercussió fora de les illes Balears. Tanmateix, seguidament es va convertir en un dels grups en llengua catalana més aclamats per la crítica, traspassant fins i tot la barrera de la “frontera” lingüística. “Taxi”, “Batiscafo katiuskas”, el directe “Coser y cantar”, gravat amb l’Orquestra Simfònica de Bratislava; "Lamparetes" i el singular "Vostè és aquí" van consolidar una banda caracteritzada pels textos de caràcter espacial i surrealista de Joan Miquel Oliver.

THE BAND

Lloc de fundació: Toronto (Canadà).
Formació clàssica: Robbie Robertson (veu i guitarra), Rick Danko (baix), Levon Helm (bateria), Richard Manuel (teclats) i Garth Hudson (saxofon).
Gèneres: folk rock i country rock.
Dècada principal: 60.
Àlbum estel·lar: Music from big pink (1968).
Altres àlbums d'estudi: The Band (1969), Stage fright (1970), Cahoots (1971), Moondog matinee (1973), Northern lights - southern cross (1975), Islands (1977), Jericho (1993), High on the hog (1996) i Jubilation (1998).
Solistes que origina: Robbie Robertson.
El millor: “The weight”, potser la millor cançó de folk-rock de tots els temps / els dos primers àlbums.
El pitjor: que se’ls recordi sobretot com a grup d’acompanyament de Bob Dylan / les esporàdiques gravacions després de "The last waltz".

Després d’iniciar-se com a The Hawks, van passar a denominar-se simplement The Band i es van convertir en grup d’acompanyament de Bob Dylan, amb qui per exemple van gravar l’històric disc “Blonde on blonde”. Posteriorment es van independitzar de l’autor de Duluth i van debutar amb l’aclamat àlbum “Music from big pink”, amb el tema “The weight”, un dels grans clàssics de la música popular. El 1976 es van acomiadar amb “The last Waltz”, documental dirigit per Martin Scorsese i amb la presència del mateix Dylan, Neil Young, Van Morrison o Joni Mitchell, entre d’altres.

NILSSON

Lloc de naixement: Nova York (Estats Units).
Lloc de defunció: Agoura Hills (Estats Units).
Gèneres: pop.
Dècades: 60, 70, 80 i 90.
Principals àlbums: Nilsson Schmilsson (1971) i Son of Schmilsson (1972).
El millor: importants hits.
El pitjor: manca de regularitat.

Si bé és veritat que la carrera de Harry Nilsson no va ser massa estable ni tampoc regular, no es pot oblidar que el cantant, guitarrista i pianista nord-americà d’origen suec va ser capaç de guanyar dos premis Grammy i d’aconseguir importants èxits, que van assolir els primers llocs de les llistes de vendes, com van ser els casos del hit “Without you”, una versió d’alt voltatge romàntic d’un tema original del grup Badfinger, i “Everybody’s talkin'”, peça principal del cèlebre film “Midnight cowboy”, protagonitzat per Dustin Hoffmann i Jon Voight.

LOQUILLO

Lloc de naixement: Barcelona (Barcelonés).
Formació clàssica dels Trogloditas: Ricard Puigdomènech (guitarra), Josep Simón (baix) i Jordi Vila (bateria).
Gèneres: rock, rock urbà i cantautor.
Dècades: 70, 80, 90, 00 i 10.
Principals àlbums: El ritmo del garaje (1983), La mafia del baile (1985) i Mis problemas con las mujeres (1987).
Grups que origina: Intocables i Trogloditas.
El millor: uns 80 esplendorosos.
El pitjor: la ruptura entre Loquillo i Méndez.

Després d’iniciar-se com a vocalista dels Intocables, on hi tocava el guitarrista i compositor Sabino Méndez, José María Sanz Loquillo es va convertir, acompanyat del grup Trogloditas, en un líder carismàtic que va realitzar una extraordinària carrera durant la dècada dels 80, amb cançons com “El ritmo del garaje”, “La mataré”, “El rompeolas” o la famosa “Cadillac solitario”, totes elles compostes per Méndez. Posteriorment aquest i el del Clot van perdre contacte i va començar una nova etapa, en què Loquillo va actuar molts cops al marge dels Trogloditas i es va aproximar a la cançó d’autor.

FRANK ZAPPA

Lloc de naixement: Baltimore (Estats Units).
Lloc de defunció: Los Angeles (Estats Units).
Formació inicial de The Mothers of Invention: Frank Zappa (guitarra i veu), Ray Collins (veu), Roy Estrada (baix), Jimmy Carl Black (bateria) i Davy Coronado (saxofon).
Gèneres: avantguarda, rock, rock progressiu, rock experimetal, art rock, rock psicodèlic i jazz rock.
Dècades: 60, 70, 80 i 90.
Principals àlbums: Freak out (1966), We’re only in it fort he money (1968) , Absolutely free (1969) i Hot rats (1973).
Grups que origina: The Mothers of Invention.
El millor: músic completíssim / un munt d'àlbums elogiats per la crítica.
El pitjor: continus canvis de registres i de gèneres / un desconegut pel gran públic.

Sarcàstic, irònic i divertit, Frank Zappa va ser una de les grans aparicions de la música popular mitjan la dècada dels 60. Al llarg de la seva llarga trajectòria, fins a la seva mort a inicis dels 90, va liderar la banda The Mothers of Invention, va utilitzar una gran quantitat de gèneres, caracteritzats molts d’ells pels segells avantguardistes i experimentals, va col·laborar amb músics com Captain Beefheart, Jean-Luc Ponty o Eddie Jobson, va editar àlbums històrics com "Absolutely free" o “Hot rats” i va ser punyent amb el corrent hippy, almenys pel que fa a la seva branca més artificial, malgrat utilitzar la psicodèlia en alguns dels seus treballs.

EL ÚLTIMO DE LA FILA

Lloc de fundació: Barcelona (Barcelonés).
Formació: Manolo García (veu) i Quimi Portet (guitarra).
Gèneres: pop, rock i flamenc rock.
Dècades: 80 i 90.
Principals àlbums: Enemigos de lo ajeno (1986), Como la cabeza al sombrero (1988) i Astronomía razonable (1993).
Solistes que origina: Manolo García i Quimi Portet.
El millor: probablement la banda pop-rock espanyola més regular de tots els temps.
El pitjor: a la llarga tot massa repetitiu.

El barceloní Manolo García i el vigatà Quimi Portet es van convertir en El Último de la Fila després de passar per altres denominacions com Los Rápidos o Los Burros. No obstant, no va ser fins a l’adopció del nom definitiu quan el duo es va consolidar com una de les formacions més venedores i reconegudes de la música popular espanyola. Després d'un treball molt reivindicat, “Enemigos de lo ajeno”, on es troben “Insurrección” i “Aviones plateados”, García i Portet es van convertir en grup de masses sobretot a partir del comercial “Como la cabeza al sombrero".

THE ZOMBIES

Lloc de fundació: Saint Albans (Anglaterra).
Formació: Rod Argent (piano i veu), Colin Blunstone (veu), Paul Atkinson (guitarra), Chris White (baix) i Hugh Grundy (bateria).
Gèneres: beat i pop.
Dècada principal: 60.
Àlbum este·lar: Odissey and oracle (1968).
Altres àlbums d'estudi: Begin here (1965), New world (1991), As far as i can see... (2004) i Breathe out, breathe in (2011).
El millor: l’èxit als Estats Units.
El pitjor: l’èxit al seu propi país.

El quintet Zombies va ser una de les bandes clau del beat anglès i de la british invasion, fins el punt que van aconseguir més hits als Estats Units que no pas al Regne Unit, on només van portar un èxit al top-10. Mitjançant l’harmònica veu de Colin Blunstone, les composicions de Rod Argent i temes com “She’s not there” o la magnífica “Times of season”, són reinvindicats avui com un dels millors grups del pop britànic dels 60. El seu àlbum més cèlebre, “Odissey and oracle”, es va editar quan la formació s’havia ja dissolt.

SIDONIE

Lloc de fundació: Barcelona (Barcelonés).
Formació: Marc Ros (veu i guitarra), Jesús Senra (baix, sitar i veu) i Axel Pi (bateria).
Gèneres: pop alternatiu, rock psicodèlic i pop.
Dècades: 90, 00 i 10.
Principals àlbums: Sidonie (2001) i Shell kids (2003).
El millor: una de les mostres més originals del pop-rock espanyol.
El pitjor: l’acostament a una música més comercial.

A finals de la dècada dels 90 es va formar a Barcelona el trio Sidonie, una de les bandes alternatives més populars de pop-rock espanyol dels últims temps. La utilització de la psicodèlia i l’apropament a la música ètnica de caràcter hindú, amb l’ús del sitar, troben els seus arrels en músics com Sid Barrett, primer líder de Pink Floyd, i el beatle George Harrison respectivament. Després d’una època en què la majoria de cançons eren compostes en anglès, en els darrers treballs han decidit gravar en castellà, mitjançant un estil molt més comercial i accessible.

JOAN MANUEL SERRAT

Lloc de naixement: Barcelona (Barcelonés).

Gèneres: nova cançó catalana, cantautor i folk.
Dècades: 60, 70, 80, 90, 00 i 10.
Principals àlbums: Ara que tinc 20 anys (1967), Dedicado a Antonio Machado. Poeta (1969), Mediterráneo (1971) i Miguel Hernández (1972).
El millor: el més gran cantautor de l’estat espanyol de tots els temps.
El pitjor: durant les últimes tres dècades més aviat s’ha repetit.

Es va iniciar en els moviments dels 16 jutges i la nova cançó catalana, època en què va editar l’àlbum “Ara que tinc 20 anys” i es va negar a actuar al festival d’Eurovisió al no poder interpretar en català. Aquest darrer fet no va impedir, però, que seguidament comencés a gravar en llengua castellana, amb un treball dedicat al poeta Antonio Machado, amb el famós “Cantares”, i l’històric “Mediterráneo”, un dels àlbums més importants de la història de la música popular espanyola. Convertit ja en un mite, es va acomodar una mica i a partir dels anys 80 la seva producció ha estat força semblant i repetitiva.

JERRY LEE LEWIS

Lloc de naixement: Ferriday (Estats Units).
Gèneres: rock’n roll i country.
Dècades: 50, 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: High school confidential (1958), Golden hits of Jerry Lee Lewis (1964) i All killer, no filler. The anthology (1993).
El millor: les seves actuacions en viu / clàssics que han perdurat en el temps.
El pitjor: els seus escàndols personals / la crisi del rock'n roll dels 50 va ser també la seva.

Jerry Lee Lewis va ser, juntament amb altres intèrprets com Elvis Presley, Chuck Berry, Little Richard o Buddy Holly, la gran estrella del rock’n roll de la dècada dels 50 i, juntament amb Richard, el més espectacular pel que fa als concerts en directe. No obstant, es va veure involucrat en un greu escàndol de tipus familiar i el fet va aturar durant un temps la seva brillant carrera. Va deixar com a llegat clàssics com “Whole lotta shakin’ goin’on” o “Great ball of fire”, títol també d’un film sobre la seva vida.

LLUÍS LLACH

Lloc de naixement: Verges (Baix Empordà).
Gèneres: nova cançó catalana, cantautor i folk.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: I si canto trist (1974), viatge a Ítaca (1975), Campanades a mort (1977) i Verges 50 (1980).
El millor: un símbol català durant els últims anys de Franco i la transició.
El pitjor: el millor d’ell data dels 70.

Lluís Llach va ser un dels integrants bàsics del moviment dels 16 jutges i del corrent de la nova cançó catalana, esdeveniments molt influenciats per cantautors francòfons com Jacques Brel i Georges Brassens. Amb temes com “L’estaca”, un autèntic himne generacional, “El bandoler” o “Que tinguem sort”, i amb àlbums com “I si canto trist” o “Viatge a Ítaca”, l’autor de Verges es va convertir en tot un símbol a Catalunya, la qual lluitava llavors pels seus drets durant els últims anys de la dictadura franquista i la transició. Posteriorment, a partir de la dècada dels 80, va realitzar un gir menys combatiu i potser una mica acomodat, encara que va ser capaç d'omplir el Camp Nou en un històric concert.