MARIA DEL MAR BONET

Lloc de naixement: Palma de Mallorca (Illes Balears).
Gèneres: cantautora, folk, músiques del món i nova cançó catalana.
Dècades: 60, 70, 80, 90, 00 i 10.
Principals àlbums: Maria del Mar Bonet (1969), A l’Olympia (1975) i Jardí tancat (1981).
El millor: més 40 anys en el primer pla de la música en català.
El pitjor: una mica a l’ombra de cantautors com Lluís Llach, Joan Manuel Serrat o Raimon.

La mallorquina Maria del Mar Bonet va ser una representant cabdal del moviment dels 16 jutges de la nova cançó catalana i la més cèlebre pel que fa a la part femenina del corrent. El seu estil musical és un recorregut per tota la Mediterrània i, a diferència del que ha succeït amb altres cantautors i cantautores en llengua catalana, no va viure cap crisi important a partir de la dècada dels 80. Bonet ha actuat en diversos països d’Europa i del nord d’Àfrica i ha tingut col·laboracions amb altres intèrprets com Lluís Llach, Quico Pi de la Serra, Ovidi Montllor, Martirio o Miguel Poveda.

BILL HALEY

Lloc de naixement: Highland Park (Estats Units).
Lloc de defunció: Harlingen (Estats Units).

Formació inicial dels Comets: Billy Williamson (guitarra), Franny Beecher (guitarra), Al Rex (baix), Ralph Jones (bateria), Johnny Grande (piano i acordió) i Rudy Pompili (saxofon).
Gèneres: rock’n roll i country.
Dècades: 50, 60, 70 i 80.
Principals àlbums: Rock’n roll stage show (1956) i Rockin’ the oldies (1957).
Grups que origina: The Comets.
El millor: pioner del rock’n roll.
El pitjor: superat aviat per altres estrelles.

Bill Haley, acompanyat de la banda Comets, era un important intèrpret de country & western i mitjançant aquest estil va gravar una versió del tema originari de rythm & blues “Rocket 88”. No obstant, la seva gran fama la deu al fet de ser un pioner del rock’n roll i fins i tot la seva peça “Rock around the clock” està considerada la primera cançó rock de la història. Malgrat tot, Haley es va veure ràpidament eclipsat per les aparicions de joves estrelles com Elvis Presley, Chuck Berry o Little Richard.

JOE COCKER

Lloc de naixement: Sheffield (Anglaterra).
Lloc de defunció: Crawford (Estats Units).
Gèneres: rythm & blues i rock.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: With a little help from my firends (1969), Cocker (1986) i Unchain my heart (1987).
El millor: la veu / la seva imatge de Woodstock és una de les més recordades del mític festival.
El pitjor: que se’l recordi pels seus hits dels 80 / "Unchain my heart".

Joe Cocker es va donar a conèixer gràcies a l'enèrgica versió del tema dels Beatles “With a little help from my friends”, el qual va interpretar en el festival hippy de Woodstock. No obstant, la dècada dels 70 es va convertir per al britànic en una autèntica “travessa pel desert” i el seu nom va desaparèixer del primer pla musical, amb la sensació que el seu triomf anterior havia estat simplement un cas aïllat. Tanmateix va ressorgir amb força durant els 80 mitjançant temes de populars pel·lícules i la cançó “Unchain my heart”.

JOHNNY HALLIDAY

Lloc de naixement: París (França).
Lloc de defunció: Marnes - la Coquette (França).
Gèneres: rock’n roll.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
El millor: considerat l’Elvis francès.
El pitjor: el rock no va arrelar massa a França durant els 60.

Durant la dècada dels 60, la influència de la música rock anglosaxona va arribar a l’Europa continental, assolint un important èxit a països com Itàlia i fins i tot l’Espanya de Franco. Tanmateix, el gènere no va acabar de consolidar-se a França, on els diferents representants de la chanson i els cantautors van seguir acaparant gran part de la música nacional. No obstant això, del país veí va sorgir una gran estrella del rock’n roll en la persona de Johnny Halliday, qui molt aviat va ser considerat l’”Elvis Presley francès”.

STING

Lloc de naixement: Wallsend (Anglaterra).
Gèneres: pop, jazz rock i world music.
Dècada principal: 80.
Àlbum estel·lar: The dream of the blue turtles (1985).
Altres àlbums d'estudi: ... nothing like the sun (1987), The soul cages (1991), Ten summoner’s tales (1993), Mercury falling (1996), Brand new day (1999), Sacred Love (2003), Songs from the labyrinth (2006), If on a winter's night... (2009), Symphonicities (2010), The last ship (2013), 57th & 9th (2016) i 44 / 876 (2018).
El millor: categoria de superstar / saber trobar un públic diferent al de The Police.
El pitjor: enyorança de Police / animadversió de certa crítica.

Malgrat que “Sinchronicity”, el cinquè i darrer àlbum d’estudi de Police, va ser un èxit comercial extraordinari, el trio britànic va decidir deixar-ho estar, fonamentalment per les diferències entre el bateria Stewart Copeland i el cantant, baixista i líder del grup Sting. Aquest últim va començar llavors la carrera en solitari i molt aviat es va convertir en un dels grans ídols de la música popular a nivell mundial. No obstant, si bé és cert que, en l’apartat comercial, Sting fins i tot va incrementar la fama de la seva època amb Police, la crítica no va ser tan positiva amb alguns dels seus treballs.

EURYTHMICS

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació: Annie Lennox (veu) i Dave Stewart (guitarra).
Gèneres: synth pop, new wave i pop.
Dècades: 80 i 90.
Principals àlbums: Touch (1983) i Revenge (1986).
Solistes que origina: Annie Lennox.
El millor: grup bàsic a l’època daurada del synth pop.
El pitjor: massa sintetitzadors.

El duo Eurythmics va ser una de les formacions cabdals del període àlgid del pop tecnificat, del moviment de la new wave i, en línies generals, de la totalitat de la dècada dels 80. Després de triomfar mitjançant temes com “Love is a stranger” o el famós “Sweet dreams (are made of this)”, el grup es va situar mitjan el decenni en postulats força més comercials, etapa en què destaca el single “The miracle of love”. Arran de la dissolució, Annie Lennox va iniciar la seva trajectòria en solitari.

ADRIANO CELENTANO

Lloc de naixement: Milà (Itàlia).
Gèneres: cançó melòdica, pop i rock.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
El millor: una llegenda de la música italiana.
El pitjor: la seva gran època queda llunyana.

Durant els 60, la febre del rock va arribar també al sud d’Europa i en concret a Itàlia, on una sèrie d’intèrprets es van apuntar a la nova moda. Entre tots ells, probablement el que més èxit va tenir va ser el milanès Adriano Celentano, que per exemple va fer una de les moltes versions que s’han realitzat del clàssic de Ben E. King “Stand by me”, al qual va anomenar “Pregherò”. No obstant, Celentano, un autèntic mite en el país transalpí, no només va brillar com a cantant de pop-rock sinó que també ho va fer a través de la cançó melòdica, amb actuacions al festival de San Remo.

BJÖRK

Lloc de naixement: Reykjiavik (Islàndia).
Gèneres: rock alternatiu, avantguarda, electrònica, jazz rock, folk rock, pop i rock.
Dècada principal: 90.
Àlbum estel·lar: Debut (1993).
Altres àlbums d'estudi: Post (1995), Homogenic (1997), Vespertine (2001), Medúlla (2004), Volta (2007), Biophilia (2011), Vulnicura (2015) i Utopia (2017).
El millor: convertida en una gran estrella en l’àmbit independent / una totterreny.
El pitjor: certa pretenciositat / es recorden millor els seus primers treballs.

La islandesa Björk, una vegada havia abandonat els Sugarcubes, va iniciar una trajectòria en solitari caracteritzada per l’avantguarda, els continus canvis de gèneres, alguns apropaments a la música comercial, una certa extravagància i una admirada veu. Després de deixar el seu país, es va instal·lar a Londres i molt aviat es va convertir en la gran diva de la música alternativa mundial, amb un ritme de vendes molt elevat pel que fa al sector independent. La seva faceta com a actriu és també important i va ser la protagonista de la pel·lícula “Dancing in the dark”, de Lars von Trier.

STEVIE WONDER

Lloc de naixement: Saginaw (Estats Units).
Gèneres: rythm & blues, soul, funk, disco i avantguarda.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Talking book (1972), Innervisions (1973) i Songs in the key of life (1976).
El millor: quan es va independitzar de les directrius de la Motown / els seus àlbums dels 70.
El pitjor: el ritme frenètic que va portar als 60 sent només un adolescent / els anys 80.

Durant els 60 i quan era només un adolescent, Stevie Wonder, llavors conegut com a Little Stevie, es va convertir en una de les grans estrelles de la discogràfica Motown, mitjançant una intensa agenda preparada pel seu president Berry Gordy. Una vegada assolida la majoria d’edat, Wonder es va distanciar de les ordres del segell de Detroit i va iniciar una brillant carrera independent durant els 70, en què va editar el seus àlbums més cèlebres. Als 80 va donar un nou gir a la seva trajectòria i es va especialitzar en bandes sonores de comercials pel·lícules.

JAUME SISA

Lloc de naixement: Barcelona (Barcelonès).
Gèneres: nova cançó catalana, folk, rock laietà, pop i rock.
Dècades: 60, 70, 80, 90, 00 i 10.
Principals àlbums: L’home dibuixat (1968), Qualsevol nit pot sortir el sol (1975) i Nit de Sant Joan (1981).
El millor: una de les apostes més originals de la nova cançó.
El pitjor: que alguns el coneguin només per “Qualsevol nit pot sortir el sol”.

Jaume Sisa va ser un dels membres dels 16 jutges de la nova cançó catalana, però també un dels pioners de la música pop-rock en català i representant de l’underground barceloní dels anys 70, l’anomenat rock laietà. El 1975 va aconseguir un gran èxit amb l’àlbum “Qualsevol nit pot sortir el sol”, sobretot pel que fa al tema del mateix nom, i més tard l’administració franquista li va prohibir actuar al mític Canet Rock. Posteriorment va col·laborar amb la companyia teatral Dagoll Dagom (“Antaviana” i “Nit de Sant Joan”) i va canviar temporalment el seu nom pel de Ricardo Solfa.

KRAFTWERK

Lloc de fundació: Düsseldorf (Alemanya).
Formació inicial: Ralf Hütter (veu, òrgan i sintetitzadors) i Florian Schneider-Esleben (sintetitzadors, computadores i veu).
Gèneres: krautrok, electrònica, rock progressiu, avantguarda, Synth pop, ambient i techno.
Dècada principal: 70.
Àlbum estel·lar: Autobahn (1974).
Altres àlbums d'estudi: Kraftwerk (1970), Krafwerk 2 (1972), Ralf and Florian (1973), Radio - activity (1975), Trans - Europe express (1977), The man - machine (1978), Computer world (1981), Electric café (1986) i Tour de France soundtracks (2003).
El millor: el que avui es considera modern, ells ja ho feien fa més de 40 anys / constantment reivindicats.
El pitjor: fred com el gel / certa i lògica incomprensió durant els seus inicis.

Mentre hi ha gent que veu l’electrònica com l'última tendència de la música pop-rock, Kraftwerk ja realitzava aquesta tasca a finals de la dècada dels 60, per la qual cosa podríem afirmar que el grup alemany es va avançar bastants anys al seu temps. Prescindint d’instruments tan propis del rock com la guitarra, la formació de Düsseldorf porta més de quatre dècades vigent i ha estat una influència cabdal per bandes de la new wave britànica, com Dépéche Mode o Human League, de modes com l’ambient o del so techno dels últims decennis.

TRAFFIC

Lloc de fundació: Birmingham (Anglaterra).
Formació inicial: Steve Windwood (veu, guitarra i teclats), Dave Mason (guitarra i baix), Jim Capaldi (bateria) i Chris Wood (flauta i saxofon).
Gèneres: blues rock, rock dur, rock psicodèlic, rock progressiu, avantguarda i jazz rock.
Dècada principal: 70.
Àlbum estel·lar: John Barleycom must die (1970).
Altres àlbums d'estudi: Reaping (1967), Mr. Fantasy (1967), Traffic (1968), Last exit (1969), The low spark of high heeled boys (1971), Shoot out at the fantasy factory (1973), When the eagles flies (1974) i Far from home (1994).
Solistes que origina: Steve Windwood.
Grups que origina: Blind Faith.
El millor: grup clau en el canvi de dècada dels 60 als 70 / "John Barleycom must die".
El pitjor: la inestabilitat / el perèntesi que va realitzar Windwood per formar Blind Faith.

Després d’abandonar Spencer David Group, Steve Windwood va fundar la banda psicodèlica i avantguardista Traffic, formació d’important trascendència durant els últims anys del decenni dels 60. Posteriorment, Windwood va obrir un parèntesi per formar el supergrup Blind Faith, del qual també era integrant el cèlebre guitarrista Eric Clapton. No obstant, l’experiència va ser fugaç i es va iniciar la segona etapa de Traffic, que va començar amb l’aclamat treball “John Barleycom must die”.

BURNING

Lloc de fundació: Madrid (Comunitat de Madrid).
Formació clàssica: Pepe Risi (veu i guitarra), Johnny Cifuentes (teclats i veu) i Antonio Martín (veu i guitarra).
Gèneres: rock, rock urbà, punk i movida.
Dècades: 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Madrid (1978) i El fin de la dècada (1979).
El millor: aparèixer en el moment oportú.
El pitjor: un període d’èxit més aviat curt.

Era temps de transició després de la mort de Franco i al país hi triomfaven els cantautors , però entre finals dels 70 i inicis dels 80 el panorama va canviar i va començar el corrent de la movida madrileña, la qual va tenir en el grup Burning una de les seves formacions cabdals. La banda va fer ús d’un rock de tipus urbà, suburbà per ser més exactes, i va aconseguir èxits com “Que hace una chica como tu en sitio como éste”, tema que va encapçalar la pel·lícula del mateix títol dirigida per Fernando Colomo. El grup continua vigent malgrat les morts de Martín i Risi.

T. REX

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació inicial: Marc Bolan (veu i guitarra) i Steve Peregrin Took (percussió).

Altres components bàsics: Steve Currie (baix), Bill Legend (bateria) i Mickey Finn (percussió).
Gèneres: folk rock, glam rock, pop i rock.
Dècada principal: 70.
Àlbum estel·lar: Electric warrior (1971).
Altres àlbums d'estudi: My people were fair and had sky in their hair... but now they're content to wear stars on their brows (1968), Prophets, seers and sages: the angels of the ages (1968), Unicorn (1969), A beard of stars (1970), T Rex (1970), The slider (1972), Tanx (1973), Zinc Alloy and the hidden riders of tomorrow (1974), Light of love (1974), Bolan's zip gun (1975), Futuristic dragon (1976) i Dandy in the underworld (1977).
El millor: Marc Bolan, una de les grans estrelles del glam rock / l'època d'"Electric warrior" i "The slider".
El pitjor: uns inicis desorientadors / la decadència mitjan els 70.

El grup es va iniciar com a Tyrannosaurius Rex, amb la presència de Marc Bolan i Steve Peregrin Took i com a típica formació folk i hippy. No obstant, amb Bolan com a únic integrant original i amb el nom abreviat a T. Rex, la banda és va convertir en un dels grups fonamentals en la moda del glam rock. Amb senzills com el famós “Hot love” o “Telegram Sam” i àlbums històrics com “Electric Warrior” o "The slider", la formació britànica es va erigir com una de les més grans del període, encara que la decadència no trigaria en arribar. El 1977, Bolan va morir en un accident de cotxe.