THE QUEEN IS DEAD

Grup: The Smiths.
Any: 1986.
Formació: Morrissey, Johnny Marr, Andy Rourke i Mike Joyce.
Àlbum d’estudi precedent: Meet is murder (1985).
Àlbum d’estudi posterior: Strangeways, here we come (1987).
El millor: un dels millors treballs realitzats a la dècada dels 80.
El pitjor: que la història del grup fos tan curta.

Durant el primer lustre dels 80, la música electrònica i tecnificada va viure una de les seves èpoques daurades, deixant fins i tot en un segon pla els grups tradicionals de pop-rock. No obstant, l’aparició de la banda de Manchester The Smiths va suposar un retorn a la música elèctrica i del típic format de cantant, guitarrista, baix i bateria. “The queen is dead” va ser el tercer àlbum de la formació britànica, el treball més alabat del quartet anglès i molt probablement es pugui considerar l’obra, en línies generals, una de les cinc millors edicions de la dècada dels 80. En l’àlbum, on les lletres de Morrissey i la música de Johnny Marr es fusionen perfectament, hi destaquen “Bigmouth strikes again”, "The boy with the thorn in his side" i “There is a light that never goes out”, però la meva preferida és “I know it’s over”.

JIMMY FONTANA

Lloc de naixement: Camerino (Itàlia).
Gèneres: estàndard.
Dècades: 60, 70 i 80.
El millor: “Il mondo”.
El pitjor: força inactivitat després dels 60.

Jimmy Fontana va ser un dels grans intèrprets de la música italiana dels 60 i, com no podia ser d’una altra manera, va participar en el mític festival de San Remo. Va triomfar gràcies a cançons com “No te ne andare” o “La mia serenata”, però sens dubte el seu tema estel·lar va ser “Il mondo”, gravat també en castellà i català, en plena dictadura franquista, i versionat pel grup barceloní Mustang. Va ser també l’autor de “Che sarà”, interpretada per José Feliciano i Richi e Poveri.

THE SEARCHERS

Lloc de fundació: Liverpool (Anglaterra).
Formació inicial: Ron Woodbridge (veu), John McNally (guitarra i veu), Brian Dolan (guitarra), Tony West (baix) i Joe Kennedy (bateria).
Gèneres: pop, rock i beat.
Dècades: 50, 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Meet the Searchers (1963) i Sugar and spice (1963).
Grups que origina: The Vibrations.
El millor: rivals dels Beatles durant els inicis.
El pitjor: Crisi a partir de 1965.

El grup de Liverpool Searchers va aparèixer el 1959 i va ser, durant els començaments dels Fab Four, un important rival dels beatles en l’anomenat Mersy sound i en el beat britànic. La banda va portar a l’èxit temes com “Sweets for my sweet”, una versió dels Drifters; “Needles and pins”, que va arribar a les llistes nord-americanes, contribuint d’aquesta forma a la british invasion, i “Sugar and spice”, número u al Regne Unit. Mitjan la dècada dels 60 es va iniciar la decadència.

SGT. PEPPER’S LONELY HEARTS CLUB BAND

Grup: The Beatles.
Any: 1967.
Formació: John Lennon, Paul McCartney, George Harrison i Ringo Starr.
Àlbum d’estudi precedent: Revolver (1966).
Àlbum d’estudi posterior: Magical mistery tour (1967).
El millor: considerat des de molts sectors el millor àlbum de la història de la música pop-rock.
El pitjor: Després de l’edició, es va iniciar la crisi que desembocaria en la dissolució tres anys més tard.

Mitjan la dècada dels 60, el quartet de Liverpool va realitzar un canvi de registre important i això es va començar a notar amb “Rubber soul”, el sisè àlbum dels Fab Four. Aquesta tendència va continuar amb “Revolver”, on ja hi tenien lloc els ritmes indis i la psicodèlia, i va arribar a la culminació amb l’edició de "Sgt. Pepper’s lonely hearts club band”, gravat l’any 1967. El mateix any la banda britànica va realitzar l’històric single format pels temes “Strawberry fields forever”, de John Lennon, i “Penny lane”, de Paul McCartney, on les diferències compositives entre els dos líders eren ja evidents, malgrat que seguien signant les cançons junts. En l’àlbum analitzat, amb una portada repleta de personatges famosos i amb les lletres de les peces, fet llavors gens corrent, hi destacaven el tema que donava títol al treball, “With a little help from my friends”, interpretada per Ringo Starr; la psicodèlica “Lucy in the sky with diamonds”, el tema de George Harrison “With you, within you”, de clares connotacions orientals; la lírica “She’s living home” o la brillant “A day in the life”. Poc després de la gravació, es va produir la mort del mànager Brian Epstein, es van aguditzar les diferències entre Lennon i McCartney i es va iniciar la crisi que acabaria portant a la separació el 1970.

EJECUTIVOS AGRESIVOS

Lloc de fundació: Madrid (Comunitat de Madrid).
Formació: Carlos Entrena (veu), Jaime Urrutia (guitarra), Jorge Alfonso (guitarra), Paco Trinidad (baix), Juan Luis Vizcaya (bateria) i Ignacio Gasca Poch (teclats).
Gèneres: pop, rock i movida.
Dècades: 70 i 80.
Grups que origina: Décima víctima, Derribos Arias i Gabiete Caligari.
El millor: “Mari Pili”.
El pitjor: només dos anys de vigència.

El cantant Carlos Entrena i el teclista Poch, després de coincidir en el grup Paraíso, van formar la banda Ejecutivos Agresivos, en què també hi destacava la presència, com a guitarrista, de Jaime Urrutia. La formació, enquadrada en la movida madrilenya, va triomfar amb el hit estiuenc “Mari Pili”, però l’èxit no va romandre massa temps i molt aviat va arribar la separació. Entrena va fundar Dècima Víctima, Poch va formar Derribos Arias i Urrutia es va convertir en cantant i líder de Gabinete Caligari.

PETER, PAUL & MARY

Lloc de fundació: Nova York (Estats Units).
Formació: Peter Yarrow (veu i guitarra), Paul Stookey (veu i guitarra) i Mary Travers (veu).
Gèneres: folk.
Dècades: 60.
Principals àlbums: Moving (1963) i In the wind (1963).
Solistes que origina: Peter Yarrow, Paul Stookey i Mary Travers.
El millor: habilitat per versionar clàssics del folk.
El pitjor: en solitari no van aconseguir la fama que van tenir com a trio.

El trio Peter, Paul and Mary va iniciar la seva carrera musical en el bohemi barri de Greenwich Village, a Nova York, i va ser habitual en el festival folk de Newport. Va aconseguir un gran èxit mitjançant versions, com “If i had a hammer (the hammer song)", de Pete Seeger, o “Blowin’ in the wind”, de Bod Dylan, sense oblidar la interpretació del temes “Lemon tree” o la cançó de caire infantil “Puff (the magic dragon)”. El 1970 van decidir separar-se i continuar per camins diferents.

HARVEST

Intèrpret: Neil Young.
Any: 1972.
Àlbum d’estudi precedent: After the gold rush (1970).
Àlbum d’estudi posterior: On the beach (1974).
El millor: el treball més popular en la prolífica trajectòria de Neil Young.
El pitjor: la controvèrsia sorgida amb “Alabama”.

“Harvest” va ser el quart àlbum en solitari gravat per Neil Young, que havia estat un dels líders del conjunt de folk rock Buffalo Springfield i acabava d’abandonar el supergrup format amb David Crosby, Stephen Stills i Graham Nash, que van col·laborar en el disc juntament amb Linda Rondstadt, James Taylor i el grup Stray Gators, que va substituir en el disc l’habitual banda d’acompanyament del compositor de Toronto, els Crazy Horse. L’àlbum va arribar al primer lloc de les llistes nord-americanes i el mateix camí va recórrer el senzill “Heart of gold”, potser el tema més conegut del cantant i guitarrista canadenc. Altres cançons importants del disc són “Old man”, número 31 a les llistes dels Estats Units, “Words (between the lines of age)” i “Alabama”, que va originar una gran polèmica que va desembocar en el “Sweet hot Alabama” de Lynyrd Skynyrd.

ALAIN BARRIÈRRE

Lloc de naixement: Trinité su Mer (França).
Gèneres: estàndard.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
El millor: el clàssic “Ma vie”.
El pitjor: els problemes amb la hisenda francesa.

Alain Barrière va ser un dels grans de la chanson francesa durant la dècada dels anys 60 i va interpretar clàssics de la música del país veí com “Tu te’n vas” i la cèlebre “Ma vie”, que a l’estat espanyol ha tingut versions de Dyango i els Mustang. A més, el 1963 va representar França al festival d’Eurovisió, aconseguint la cinquena posició. A partir del 70 va iniciar-se una certa decadència i va emigrar als Estats Units i Canadà per problemes amb el fisc.

WHAM

Lloc de fundació: Bushey (Anglaterra).
Formació: George Michael (veu) i Andrew Ridgeley (guitarra i veu).
Gèneres: pop i dance pop.
Dècades: 80.
Principal àlbum: The final (1986).
Solistes que origina: George Michael.
El millor: èxits per a adolescents.
El pitjor: limitació a adolescents.

Durant la dècada dels 80 la imatge es va convertir en un fet essencial en la música pop i això es pot comprovar en grups com ABC, Duran Duran, Spandau Ballet i Wham. Aquest últim va estar format per la futura estrella George Michael i el guitarrista Andrew Ridgeley, els quals es van especialitzar en la facturació de hits per a adolescents com “Wake me up before you go go”, encara que després van madurar una mica amb temes com “Careless whisper” o “Last Christmas”.

THE VELVET UNDERGROUND & NICO

Grup: The Velvet Underground.

Any: 1967.
Formació: Lou Reed, John Cale, Sterling Morrison, Maureen Tucker i Nico.
Àlbum d’estudi precedent: cap.
Àlbum d’estudi posterior: White light, white heat (1968).
El millor: un dels àlbums més reivindicats de la història.
El pitjor: al seu temps va passar desapercebut.

L’artista pop neoyorquí Andy Warhol, que va dissenyar la portada, va produir el primer àlbum del grup The Velvet Underground, però una de les condicions que va posar el pintor va ser la incorporació de la seva musa, la cantant i model alemanya Nico. El disc, podríem afirmar, es va avançar al seu temps, especialment si tenim en compte la utilització del gènere noise rock, estil que va passar pel seu moment àlgid dues dècades més tard mitjançant grups com The Jesus & Mary Chain, My Bloody Valentine o Sonic Youth. Potser per aquesta raó, el públic no va comprendre el treball i aquest no es va situar entre el top-100 nord-americà, però posteriorment l’àlbum ha estat un dels discs més reivindicats i influents de la història. Algunes de les cançons destacades són la pop “Sunday morning”, "All tomorrow parties", ”Venus in furs”, la controvertida “Heroin”, “There she goes again”, “Femme fatale” i “I’ll be your mirror”, les dues últimes interpretades per Nico.

ANA BELÉN

Lloc de naixement: Madrid (Comunitat de Madrid).
Gèneres: cantautora, world music, pop i rock.
Dècades: 70, 80, 90 i 00.
Grups que origina: Víctor Manuel i Ana Belén.
El millor: artista total.
El pitjor: potser hagués estat millor assentar-se clarament en un gènere concret.

La polifacètica Ana Belén ha triomfat en la música, tant en solitari com formant duo amb el seu company sentimental Víctor Manuel, amb qui va gravar el gran èxit “La puerta de Alcalá”; en la televisió, destacant la seva actuació a la sèrie “Fortunata y Jacinta; en el teatre i també en el cine, potser el mitjà on més s'ha significat, treballant amb directors com Vicente Aranda o Gonzalo Suárez. Pel que fa al món musical, ha venut una gran quantitat de discos tant a l’estat espanyol com a la totalitat de l’Amèrica Llatina.

BIG BROTHER & THE HOLDING COMPANY

Lloc de fundació: San Francisco (Estats Units).
Formació inicial: Janis Joplin (veu), Sam Andrew (guitarra), James Gurley (guitarra), Peter Albin (baix) i David Getz (bateria).
Gèneres: blues rock, rock dur i rock psicodèlic.
Dècada principal: 60.
Àlbum estel·lar: Cheap thrills (1968).
Altres àlbums d'estudi: Big Brother & the Holding Company (1967), Be a brother (1970), How hard it is (1971), Can't go home again (1997) i Do what you love (1999).
Solistes que origina: Janis Joplin.
El millor: Un dels grups cabdals de l’era psicodèlica de San Francisco.
El pitjor: se’ls coneix especialment per ser la banda on va actuar Janis Joplin.

The Big Brother & the Holding Company es va formar a San Francisco i va ser, juntament amb altres bandes com The Grateful Dead o Jefferson Airplane, una de les millors formacions psicodèliques de l’escena de la gran urbs californiana durant el segon lustre dels 60. En la seva recerca d’un cantant, van trobar la llegendària vocalista texana Janis Joplin, amb qui van gravar l’històric àlbum “Cheap thrills” i amb la qual es van presentar al festival hippy de Monterey.

BLONDE ON BLONDE

Intèrpret: Bob Dylan.
Any: 1966.
Àlbum d’estudi precedent: Highway 61 revisited (1965).
Àlbum d’estudi posterior: John Wesley Harding (1967).
El millor: probablement el millor disc en la llarga trajectòria de Dylan.
El pitjor: un accident posterior va truncar una etapa que hauria pogut donar més de si.

Durant 1965, arran de la versió rock dels Byrds del tema de Bob Dylan “Mr. Tambourine man”, l’autor de Duluth va decidir electrificar la seva música, encara que en el seu primer intent va haver d’abandonar l’escenari d’un concert per les protestes del públic. Tanmateix, Dylan no cediria més en la seva idea i el mateix 1965 va sorgir l’album “Highway 61 revisited”, on el canvi era evident i el cèlebre tema “Like a rolling stone” n’és tot un exemple. Una any després, el compositor va editar el doble àlbum “Blonde on blonde”, per a molts especialistes el millor treball de Dylan, fet gens fàcil si tenim en compte que l’obra del nord-americà és vasta i extraordinària. En el disc, de lírica surrealista i on es barregen folk, rock, blues i country, hi destaquen peces com la fantàstica “One of us must know (sooner or later)", “I want you”, l’extraordinària balada “Just like a woman”, una de les cançons clàssiques del cantautor, i “Sad eyed lady of the lowlands”, tema que ocupa la totalitat de la quarta cara. Després d’aquest treball, en el qual hi van col·laborar Al Kooper i Robbie Robertson, futur líder de The Band, Dylan va tenir un greu accident de moto i va haver d’obrir un nou parèntesi a la seva carrera.

UMPAH PAH

Lloc de fundació: Girona (Gironès).
Formació: Adrià Puntí (veu i harmònica), Jordi Gimbernat (guitarra), Pau Marquès (guitarra), Joan Solà (baix), Marc Marquès (bateria) i Francesc Terrades (teclats).
Gèneres: pop, rock i reggae.
Dècades: 80 i 90.
Principal àlbum: Bamboo avenue (1992).
Solistes que origina: Adrià Puntí.
El millor: trampolí per a Adrià Puntí.
El pitjor: van arribar una mica tard i van acabar massa aviat.

El grup gironí Umpah Pah, encapçalat pel cantant, compositor i actor Adrià Puntí, va ser una de les millors bandes del rock en català dels 90, encara que la seva fama va arribar una mica tard per poder actuar, per exemple, en l’històric concert del Palau Sant Jordi. Amb “Bamboo Avenue”, disc d’influència jamaicana, va aconseguir un dels seus moments àlgids, posteriorment va gravar també en castellà i finalment va arribar la separació, començant llavors la carrera en solitari de Puntí.

ARLO GUTHRIE

Lloc de naixement: Coney Island (Estats Units).
Gèneres: folk, folk rock, blues rock i cançó protesta.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
Principal àlbum: Alice’s restaurant (1967).
El millor: “Alice’s retaurant massacree”.
El pitjor: l’ombra de la trajectòria del seu mític pare.

Arlo Guthrie és fill del llegendari intèrpret i compositor de folk Woody Guthrie i va iniciar la seva trajectòria durant la dècada dels 60, aconseguint celebritat gràcies a l’àlbum “Alice’s restaurant” i el seu tema “Alice’s restaurant massacree”, una llarga cançó, d’uns 18 minuts de durada, que parlava sobre la guerra de Vietnam en el més pur estil de l’anomenada protest song. El 1969 va actuar al mític festival hippy de Woodstock.

AFTERMATH

Grup: The Rolling Stones.
Any: 1966.
Formació: Mick Jagger, Keith Richard, Brian Jones, Bill Wymann i Charlie Watts.
Àlbum d’estudi precedent: December’s children and everybody’s (1965).
Àlbum d’estudi posterior: Between the buttons (1967).
El millor: el primer àlbum 100% dels Stones.
El pitjor: que “Pain’t it black” no estigui present a la versió britànica i "Out of time" no hi tingui lloc a la nord-americana.

Durant els seus començaments, els Rolling Stones realitzaven bàsicament versions de clàssics del blues i el rock'n roll, fins que a l’àlbum “Out of your heads”, gravat el 1965, els temes compostos per Mick Jagger i Keith Richard eren ja molt nombrosos. A “Aftermath”, considerat des de diferents sectors el millor disc editat mai per la mítica banda britànica, totes les cançons eren escrites pels dos líders del grup, arran dels consells del jove mànager Andrew Loog Oldham. Pel contrari, la figura de Brian Jones, en els inicis el més ben dotat dels cinc components del grup, anava declinant, encara que el guitarrista va realitzar un gran treball com a arranjador. En l’àlbum hi destaquen “Pain’t it black”, d'aires orientals, només present en la versió nord-americana i número u a les dues bandes de l’Atlàntic; “Under my thumb”; “Think”; la llarguíssima “Goin’ home” o les fantàstiques “Lady Jane”, "I'm waiting" i “Out of time”, aquesta última únicament en la versió britànica.

GUILLERMINA MOTTA

Lloc de naixement: Barcelona (Barcelonès).
Gèneres: nova cançó catalana, folk i estàndard.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
El millor: artista polifacètica.
El pitjor: els darrers anys té més protagonisme a les ones radiofòniques.

Guillermina Motta va ser component dels 16 Jutges de la nova cançó catalana, va aconseguir un important èxit amb cançons com la molt popular “Remena nena” i va tenir col·laboracions amb altres artistes com Joan Manuel Serrat o Sergi Barbat, amb qui va gravar “Tango”. Motta també ha compost cançons per a films catalans i ha treballat com a locutora de ràdio, exercint com a tal, des de fa molts anys, a Catalunya Ràdio.

WOODY GUTHRIE

Lloc de naixement: Okemah (Estats Units).
Gèneres: folk, cantautor i cançó protesta.
Dècades: 30, 40 i 50.
El millor: una enorme influència cap a intèrprets folk, com el mateix Bob Dylan.
El pitjor: no poder arribar a l’última època daurada del Folk, als anys 60.

El cantautor folk d’Oklahoma Woody Guthrie, que a la seva guitarra hi posava la frase “this machine kills fascists”, va iniciar la seva carrera musical en un període força difícil als Estats Units, com va ser la gran depressió dels anys 30. En aquella època, Guthrie va situar-se al costat dels més oprimits, com eren els obrers, molts d’ells immigrants a l’atur. Amb peces com la cèlebre “This land is your land”, va aconseguir una gran fama, mentre la seva influència cap a estrelles folk dels anys 60, com Bob Dylan o Joan Báez, és inqüestionable. El seu fill Arlo i la seva néta Sarah també han entrat en el món de la interpretació.

JOAN MIQUEL OLIVER

Lloc de naixement: Sóller (Illes Balears).
Gèneres: pop, rock i rock alternatiu.
Dècades: 00.
Principal àlbum: Bombón Mallorquín (2009).
El millor: potser el millor compositor en llengua catalana dels darrers anys.
El pitjor: la llarga absència d'Antònia Font.

El mallorquí Joan Miquel Oliver és el líder, compositor i guitarrista del grup de Palma Antònia Font, que va tenir un llarg parèntesi de 6 anys sense gravar cap disc. Aquest període sense la presència de la banda, el va aprofitar Oliver per escriure una novel·la i també per editar el disc “Bombón mallorquín”, per ara el seu major èxit en solitari. De clar caràcter surrealista, les seves lletres tenen una important influència de Jaume Sisa.

CRAZY HORSE

Lloc de fundació: Los Angeles (Estats Units).
Formació inicial: Danny Whitten (guitarra), Billy Talbot (baix) i Ralph Molina (bateria).
Altres components bàsics: Frank Sampedro (guitarra).
Gèneres: garage rock, folk rock, country rock, rock i rock dur.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
Principal àlbum: Crazy Horse (1971).
El millor: la intensa i extensa col·laboració amb Neil Young.
El pitjor: que s’ignori el seu treball sense el canadenc.

Crazy Horse es va iniciar a finals de la dècada del 60 amb Billy Talbot, Ralph Molina i Danny Whitten, encara que aquest últim va morir a causa d’una sobredosi i va ser substituït per Frank Sampedro. Malgrat que el grup ha actuat sovint de forma autònoma i ha gravat com a tal cinc àlbums, la seva trajectòria és fonamentalment coneguda per ser la banda d’acompanyament del llegendari Neil Young, amb qui ha col·laborat en treballs com “Tonight’s the night”, “Zuma” o “Sleeps with angels”.