RUBBER SOUL

Grup: The Beatles.
Any: 1965.
Formació: John Lennon, Paul McCartney, George Harrison i Ringo Starr.
Àlbum d’estudi precedent: Help ! (1965).
Àlbum d’estudi posterior: Revolver (1966).
El millor: s’inicia l’evolució.
El pitjor: l’ensucrada “Michelle”.

A finals de 1965, el mateix any en què els Fab Four van gravar l’àlbum “Help !”, que va suposar també la seva segona pel·lícula, els Beatles van editar el seu sisè treball, “Rubber soul”, que segons els experts va suposar el primer pas del quartet de Liverpool per començar a desmarcar-se del beat i apropar-se a altres influències, fet que es consolidaria més tard a “Revolver”, realitzat el 1966, i sobretot a “Sgt. Pepper’s lonely hearts club band”, gravat el 1967. El disc va suposar també l’aparició de George Harrison, que va composar dues peces, com a tercer gran compositor de la formació. En l’obra, una de les més valorades de la llegendària banda britànica, hi destaquen temes com “Drive my car”, “Girl”, “In my life”, “Michelle”, “Nowhere man” o la folk “Norweggian wood (the bird has flown)”, on per primer cop apareix en una cançó dels Beatles l’instrument indi del sitar, tocat per un Harrison que feia ja temps rebia les lliçons del mestre Ravi Shankar.

KRIS KRISTOFERSON

Lloc de naixement: Brownsville (Estats Units).
Gèneres: country rock i folk rock.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Jesus was capricorn (1972) i Full moon (1973).
El millor: “Me and Bobby McGee”.
El pitjor: potser més conegut com a actor de cinema.

És possible que la trajectòria artística de Kris Kristoferson sigui més coneguda com a actor cinematogràfic, gràcies a pel·lícules com “Pat Garret and Billy the Kid” i “Convoy”, totes dues dirigides pel mític Sam Peckinpah, però la seva carrera com a compositor i intèrpret musical és també força important, fonamentalment per cançons com “For the good times”, “Help me make it through the night”, “Sunday mornin’ comin’ down” i sobretot “Me and Bobby McGee”, que va tenir una versió estel·lar de Janis Joplin.

FÓRMULA V

Lloc de fundació: Madrid (Comunitat de Madrid).
Formació inicial: Francisco Pastor (veu), Joaquín de la Peña (guitarra), Mariano Sanz (baix), Antonio Sevilla (bateria) i Amador Flores (òrgan).
Gèneres: pop, cançó melòdica i cançó d’estiu.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
Grups que origina: Fórmula Diablos.
El millor: molts es van aprendre de memòria ”Eva María”.
El pitjor: cançons típiques d’estiu.

Els madrilenys Fórmula V van ser, juntament amb Los Diablos, grup amb el qual col·laboraria posteriorment, el conjunt que va marcar la cançó d’estiu espanyola durant el primer lustre de la dècada dels 70, gràcies a temes com “Cuéntame”, que fins i tot ha inspirat una important i popular sèrie televisiva, la famosa “Eva María”, que va marcar l’estiu de 1973, “Vacaciones de verano” o “En la fiesta de Blas”.

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: EL RESSORGIMENT DEL ROCK ELÈCTRIC

Després de l’esclat punk, que va tenir el 1977 com a any estel·lar i que a finals de la dècada pràcticament havia perdut vigència, va arribar l’heterogeni moviment de la new wave, que va tenir com un dels seus principals gèneres la música tecno, que utilitzava abastament els sintetitzadors, deixant en un segon pla la guitarra, fins llavors un instrument bàsic en la història de la música pop-rock.

Posteriorment a un període en què els grups de l’anomenat synth pop van marcar una important etapa de la música britànica, durant el primer lustre dels 80, amb bandes com The Cure, Dépeche Mode, Eurythmics, Human League o New Order, les quals van utilitzar profundament les noves tecnologies, la situació va començar a canviar en el panorama musical del Regne Unit, quan va retornar el tradicional format de cantant, guitarrista, baixista i bateria, amb les seves variants.

Sense cap mena de dubte, la formació més important d’aquest gir de la música pop-rock va ser el quartet The Smiths (foto), banda de Manchester encapçalada pel vocalista Morrissey i el guitarrista Johnny Marr, compositors de les lletres i música del grup respectivament. Un altre conjunt important en va ser el també quartet The Housemartins, format a la localitat de Hull i caracteritzat per l’escassa transcendència que els seus components donaven a la imatge, una de les obsessions de la new wave.

Els dos grups es van caracteritzar per la seva curta durada, doncs The Smiths van gravar només quatre àlbums d’estudi, mentre The Housemartins en van editar tant sols dos. No obstant, les dues bandes van ser claus en el retorn del rock elèctric al primer pla musical britànic, destacant sobretot l’obra “The queen is dead”, treball de The Smiths gravat l’any 1986 i considerat un dels àlbums imprescindibles de la dècada dels 80.

WHITE RABBIT

Grup: Jefferson Airplane.
Any: 1967.
Formació: Grace Slick, Paul Kantner, Marty Balin, Jorma Kaukonen, Jack Casidy i Spencer Dryden.
Gènere: rock psicodèlic.
Àlbum d’estudi: Surrealistic pillow.
El millor: cim de la psicodèlia.
El pitjor: no és una interpretació original del grup.

Els inicis de la banda hippy Jefferson Airplane van passar pràcticament desapercebuts, fins que la corrosiva Grace Slick es va convertir en la seva líder i vocalista. La cantant havia compost i interpretat amb la seva anterior formació, The Great Society, el tema “White rabbit”, el qual va ser introduït a Surrealistic Pillow, el segon àlbum dels Airplane. La cançó, inspirada en el relat “Alícia al país de les meravelles”, de Lewis Carroll, va ser un dels primers i més grans èxits del rock psicodèlic, arribant al top 10 de les llistes nord-americanes. La peça ha estat utilitzada en algunes pel·lícules nord-americanes, com a l’oscaritzada “Platoon”, d’Oliver Stone.

ABRAXAS

Grup: Santana.
Any: 1970.
Formació: Carlos Santana, David Brown, Gregg Rulie, Michael Schrieve, Alberto Giaquinto, José Chepito Areas, Mike Carabello, Rico Reyes i Steven Saphore.
Àlbum d’estudi precedent: Santana (1969).
Àlbum d’estudi posterior: Santana III (1971).
El millor: el disc més reconegut de la banda.
El pitjor: Carlos només va composar una cançó.

La banda de rock llatí Santana, encapçalada pel guitarrista de mateix cognom, va ser una de les grans sensacions del llegendari festival de Woodstock de 1969, fet que va ajudar que el seu primer àlbum, de títol homònim, fos una de les sorpreses de l’any. El 1970 el grup va gravar “Abraxas”, considerat el millor treball de Carlos Santana, tant en la seva carrera en solitari com en les diferents formacions que ha anat creant al llarg de la seva trajectòria. Editat en un moment en què el flower power comptava encara amb una força notable, el disc va barrejar diferents estils, com ara ritmes llatins, jazz, blues i rock. En l’obra hi sobresurten “Black magic woman”, del llavors líder de Fleetwood Mac Peter Green; “Oye como va”, peça clàssica de Tito Puente, i la famosa i sensual “Samba pa tí”, tema intrumental i l´únic compost per Carlos.

ONCE (DUO)

Lloc de fundació: Dublín (Irlanda).
Formació: Glen Hansard i Marketa Irglova.
Gèneres: pop i rock.
Dècades: 00.
Principal àlbum: Once soundtrack (2006).
El millor: la cosa segueix funcionant.
El pitjor: però no deixa de tenir sensació de provisionalitat.

John Carney va dirigir el 2006, a Dublín, el film “Once”, pel·lícula independent que va tenir un important èxit de públic i excel·lents crítiques per part de la premsa especialitzada. Els protagonistes en van ser l’irlandès Glen Hansard, líder del grup The Frames i que ja havia actuat a “The Commitments”, d'Alan Parker, i la txeca Marketa Irglova. Junts van interpretar peces com “When your mind’s made up” o la famosa “Falling slowly”.

LOS DIABLOS

Lloc de fundació: L'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès).
Formació: Agustín Ramírez (veu), Enrique Marín (guitarra), Estanislao Olmos (guitarra), Amado Jaén (baix) i Emilio Sánchez (bateria).
Gèneres: pop, cançó melòdica i cançó d’estiu.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
Grups que origina: Fórmula Diablos.
El millor: reis dels estius dels 70.
El pitjor: la cançó d’estiu no ha tingut mai una gran consideració.

Ja des de la dècada dels 60, l’anomenada canço d’estiu, un subgènere caracteritzat per temes molt comercials, senzills, de fàcil record i refrescants, es va fer amb un lloc important en el panorama musical espanyol. Durant els 70, el grup més famós del corrent, juntament amb Fórmula V, van ser el Diablos, formació de l’Hospitalet de Llobregat cèlebre per peces com “Un rayo de sol”, “Fin de semana”, “Talismán” o “Acalorado”.

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: ELS ROLLING STONES A LA DÈCADA DELS 70

Els Rolling Stones no van poder evitar, encara que segurament no els hi importava massa, l’etiqueta de banda més polèmica del rock britànic i aquesta consideració va fer-se més notòria i evident arrel del greu succés que va tenir el 1969 al festival d’Altamont. El quintet anglès, en una decisió sorprenent, va atorgar les tasques de seguretat a membres del grup radical dels Àngels de l’Infern, un dels quals va disparar i assassinar un espectador negre en plena actuació dels Stones.

No va ser Altamont l’única gran polèmica del quintet, doncs en aquell període els problemes de Keith Richard amb les drogues van passar pel seu moment més conflictiu i el guitarrista va estar molt a prop de rebre una greu condemna. Tanmateix, els Stones van gravar dos dels millors àlbums de la seva extensa trajectòria pel que fa als començaments del decenni: “Sticky fingers” i “Exile on Main street”. El primer treball, amb portada dissenyada per Andy Warhol, la qual va ser prohibida pel franquisme a Espanya, compta amb clàssics com “Brown sugar” i “Wild horses”, mentre el segon, un doble disc gravat al sud de França, on el grup es va “exiliar” per problemes fiscals, conté temes com “Tumbling dice” o “Let it loose”.

Quatre anys més tard de la mort de Brian Jones i la seva substitució per Mick Taylor, aquest va decidir deixar la banda i va arribar al seu lloc Ron Wood, que havia tocat amb una de les formacions de Jeff Beck i amb els Faces de Rod Stewart. Va ser llavors quan el grup anglès va passar per una de les etapes menys afortunades almenys pel que fa a la valoració de la crítica, amb tres elapés, “Goats head soup”, amb la dolça “Angie” en el seu repertori, “It’s only rock’n roll” i “Black and blue”, que no van entusiasmar a la premsa especialitzada.

No obstant, els Stones van ressorgir amb l’aclamat “Some girls”, un àlbum que s’apropava a una de les grans modes de finals de la dècada, com era la música disco, tal com certificava “Miss you”, el primer single extret del treball. “Some girls”, on hi forma part l'esplèndida "Beat of burden", està considerat l’últim disc de la banda encapçalada per Mick Jagger catalogat com a obra mestra, doncs s’iniciaria aviat una llarga i lenta decadència, fet evidenciat amb l’últim àlbum del decenni, “Emotional rescue”, que va obtenir crítiques força pobres.

GOOD VIBRATIONS

Grup: The Beach Boys.
Any: 1966.
Formació: Brian Wilson, Carl Wilson, Dennis Wilson, Mike Love, Al Jardine i Bruce Johnston.
Gènere: pop psicodèlic.
Àlbum d’estudi: Smiley smile.
El millor: canvi d’estil, el mateix èxit.
El pitjor: no formar part de Pet Sounds.

Cansat de les intenses gires de la banda californiana, Brian Wilson va decidir prescindir d’elles, encara que no van fer el mateix els seus companys, i va tancar-se en un estudi de gravació, des del qual va iniciar el canvi de rumb del grup, que va entrar clarament en l’emergent psicodèlia, la qual va fer acte d’aparició precisament en l’estat banyat per l’oceà Pacífic. Wilson va composar llavors l’històric àlbum “Pet sounds”, una de les obres cabdals de la història de la música pop - rock, i juntament amb el seu cosí Mike Love la peça Good Vibrations, que va assolir el número u, tant als Estats Units com a la Gran Bretanya. El tema, número sis a la llista de les millors cançons de tots els temps de la revista Rolling Stone, no va ser inclosa a “Pet sounds”, però si formaria part de l’elapé posterior de la formació: “Smiley smile”.

BORN IN THE USA (ÀLBUM)

Intèrpret: Bruce Springsteen.
Any: 1984.
Àlbum d’estudi precedent: Nebraska (1982).
Àlbum d’estudi posterior: Tunnel of love (1987).
El millor: set singles van arribar al top-10.
El pitjor: Springsteen per a tots els públics.

Després d’una dècada dels 70 marcada per històrics treballs com “Born to run” o “Darkness on the edge of town”, potser la millor obra de la seva trajectòria, Bruce Springsteen va fer la seva primera incursió en el món comercial amb el doble àlbum “The river”, però seguidament va optar per un elapé minoritari, acústic, fosc i pessimista com “Nebraska”. Tanmateix, l’intèrpret de New Jersey va realitzar un nou gir radical en la seva carrera i va gravar “Born in the USA”, un disc que definitivament el va situar davant una audiència de masses, àmplia i diversa, i les anomenades ràdio-fórmules, constituint el seu gran triomf a nivell comercial i de popularitat. L’àlbum, que tenia, a diferència del seu predecessor, un caràcter optimista, alegre i esperançador, va extreure set cançons que van arribar al top-10 de les llistes nord-americanes: el single de títol homònim, “Cover me”, la famosa i popular “Dancing in the dark”, “Glory days”, “I’m goin’ down”, “I’m in fire” i “My hometown”.