WILLY AND THE POOR BOYS

Grup: Creedence Clearwater Revival.
Any: 1969.
Formació: John Fogerty, Tom Fogerty, Stu Cook i Doug Clifford.
Àlbum d’estudi precedent: Green river (1969).
Àlbum d’estudi posterior: Cosmo’s factory (1970).
El millor: període triomfal de la banda.
El pitjor: força intens, però molt curt.

El quartet californià Creedence Clearwater Revival, mitjançant una música senzilla, directa, rítmica i clarament més propera al rock’n roll que no pas a la psicodèlia, la qual es trobava llavors de moda, va marcar una sensacional època entre finals de la dècada dels 60 i començaments del decenni dels 70, amb una gran quantitat de hits i àlbums històrics, entre els quals es troba “Willy an the poor boys”, el seu quart treball de llarga durada. Al disc es troben alguns dels grans clàssics de la banda liderada pel cantant, compositor i guitarrista John Fogerty: el trepidant “Down on the corner”, “Cotton shields”, “The midnight special”, “Effigy” o l'extraordinària “Fortunate son”, una protesta contra la guerra del Vietnam, que aleshores es trobava en un dels seus períodes més àlgids, controvertits i polèmics.

JOHNNY CASH

Lloc de naixement: Kingsland (Estats Units).
Lloc de defunció: Nashville (Estats Units).
Gèneres: country, gospel, blues i rock’n roll.
Dècades: 50, 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: I walk the line (1964), Bitter tears: ballads of the American India (1964) i Orange blossom special (1965).
El millor: mite de la música country / l'àlbum en directe a la presó de Blossom.
El pitjor: els problemes amb l’alcohol / més enllà dels 60, la seva fama va minvar.

Johnny Cash és fonamentalment conegut com a cantant, guitarrista i compositor de country, gènere del qual és una autèntica llegenda, encara que també ha utilitzat altres estils com el gospel, el blues o el rock’n roll. Acompanyat dels Tennessee Three va composar i interpretar clàssics com “I walk the line”, “Folsom prison blues”, “Ring of fire” o “Men in black”; es va caracteritzar per temes que parlaven del dolor o la religió i les seves cançons han estat objecte de covers al llarg de la història de la música popular. Està considerat un dels artistes amb més influència de la segona meitat del segle XX.

IA & BATISTE

Lloc de fundació: Barcelona (Barcelonès).
Formació: Ia Clua i Jordi Batiste.
Gèneres: rock progressiu, rock independent i rock laietà.
Dècades: 70.
Principal àlbum: Chichonera’s CAT (1975).
Solistes que origina: Ia Clua i Jordi Batiste.
El millor: històrics de l’underground barceloní.
El pitjor: molt alternatius en una època difícil.

Durant els últims anys de la dictadura franquista, Catalunya va ser un país molt actiu musicalment parlant, amb l’aparició de la nova cançó, i posteriorment a la ciutat de Barcelona, del rock laietà, escenari dels moviments underground i alternatius de la ciutat comtal durant el primer lustre dels 70. El duet Ia & Batiste va ser un dels protagonistes d’aquell corrent i va tenir col·laboracions amb els llegendaris Jaume Sisa i Joan Manuel Serrat, que els hi va produir el seu àlbum més cèlebre: “Chichonera’s CAT”.

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: A CONTRACORRENT

Al llarg de la història de la música popular, com en totes les arts, han hagut modes que han marcat diferents èpoques i molts intèrprets i bandes s‘han apuntat a elles, fins i tot en casos d’artistes que, després d’una llarga trajectòria a través d’altres corrents, van decidir entrar-hi.

Podríem per exemple destacar la reconversió de Bob Dylan, des de trobador folk a músic elèctric; l’entrada dels Beatles a la psicodèlia, per la qual van passar també els Beach Boys; l’acostament dels Rolling Stones a la música disco, mitjançant l’àlbum “Some girls”; les contínues mutacions de David Bowie o les incursions del sempre inquiet Neil Young en el punk i més tard el grunge.

Tanmateix, pel contrari, hi ha artistes i grups que són fidels, durant pràcticament totes les seves trajectòries, als seus ideals i són aliens a qualsevol tipus de modes o moviments que hi tinguin lloc. En aquest aparat podríem significar Joan Báez, The Gratfeul Dead o el quartet Creedence Clearwater Revival (CRR), a la foto.

Entre finals dels 60 i començaments dels 70, en un període en què la psicodèlia va irrompre amb força a Califòrnia, des d’aquest estat CCR, banda encapçalada pel cantant, compositor i guitarrista John Fogerty, va triomfar espectacularment amb un tipus de música molt diferent, mitjançant gèneres com el clàssic rock’n roll, l’incipient country rock o l’anomenat swamp rock, estil aquest últim sense a penes tradició a l’estat limitat per l’oceà Pacífic.

I CAN’T GET NO) SATISFACTION

Grup: The Rolling Stones.
Any: 1965.
Formació: Mick Jagger, Keith Richard, Brian Jones, Bill Wyman i Charlie Watts.
Gènere: rock.
Àlbum d’estudi: Out of our heads.
El millor: el tema més popular de la mítica banda anglesa.
El pitjor: al seu temps va originar controvèrsia.

Ja feia algun temps que els Rolling Stones havien decidit, després de vàries versions d’altres artistes, composar les seves pròpies cançons i el clàssic “(I can’t get no) satisfaction” en va ser un dels primers exemples de la fructífera i prolífica col·laboració entre el vocalista Mick Jagger i el guitarrista Keith Richard, que va ser l’autor de l’inoblidable i famós riff de la peça. La cançó, segurament la més coneguda de la extensíssima trajectòria del llegendari grup britànic, va suposar el quart número u de la formació al Regne Unit, on va aixecar força polseguera, i el primer número u als Estats Units. Segons la prestigiosa publicació Rolling Stone, el tema és la segona millor cançó de la història del rock.

FOREVER CHANGES

Grup: Love.
Any: 1967.
Formació: Arthur Lee, Johnny Echols, Bryan MacLean, Ken Forssi i Michael Stuart.
Àlbum d’estudi precedent: Da Capo (1967).
Àlbum d’estudi posterior: Four sail (1969).
El millor: una joia molt amagada.
El pitjor: al seu dia el treball va passar molt desapercebut i em temo que molts pocs el coneixen encara.

Love és un grup poc conegut pel gran públic, però el seu tercer treball, “Forever changes”, és indubtablement una de les millors obres de tots els temps de la música popular i així ho reconeix, per exemple, la revista Rolling Stone. L’Àlbum ha passat també a la història per ser un dels treballs fonamentals de l’era contracultural dominada per la psicodèlia i el moviment hippy. No obstant, “Forever changes” va passar pràcticament desapercebut als Estats Units, on va quedar lluny del top-100, encara que el disc va comptar amb més fortuna al mercat britànic, aconseguint situar-se entre els 30 àlbums més venuts. En l’obra hi destaquen un gran número de cançons, però segurament les més valorades són “Alone again or” i “Maybe the people would be the times or between Clark and Hildale”, sense oblidar peces com "A house is not a motel", "Andmoreagain" "The daily planet" o "The red telephone".

HERMAN’S HERMITS

Lloc de fundació: Manchester (Anglaterra).
Formació inicial: Peter Noone (veu), Keith Hopwood (guitarra), Derek Leckenby (guitarra), Karl Green (baix) i Barry Whitwam (bateria).
Gèneres: pop i beat.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Herman’s Hermits (1965) i When the boys meet the girls (1966).
Solistes que origina: Peter Noone.
El millor: integrants de la british invasion.
El pitjor: el més comercial del beat.

Dels molts grups que van protagonitzar el beat anglès i la british invasion, potser la formació més comercial i accessible va ser Herman’s Hermits, conjunt de Manchester que va apropar-se força a postulats bublegum. La banda, liderada pel cantant Peter Noone, que va exercir també d’imatge del grup, va arribar al número u de les llistes britàniques amb “I’m into something good” i va tenir un gran èxit als Estats Units, on la seva fama va ser fins i tot superior a la del seu país natal.

LA FRONTERA

Lloc de fundació: Madrid (Comunitat de Madrid).
Formació inicial: Javier Andreu, Toni Marmota, José Bataglio, Quimo Hernández i Rafa Hernández.
Altres components bàsics: Ñete.
Gèneres: pop i rock.
Dècades: 80, 90 i 00.
Principals àlbums: La rosa de los vientos (1989) i Capturados vivos (1992).
El millor: l’etapa entre els dos treballs significats.
El pitjor: fa molt de temps que es troben distanciats del primer pla musical.

Quan la movida madrilenya es trobava ja pràcticament apagada, a finals de la dècada dels 80, va triomfar la banda La Frontera, la qual va ser fundada a Madrid per membres que havien coincidit a la universitat. El moment àlgid de la formació va tenir lloc el 1989, amb l’edició de l’àlbum “La rosa de los vientos”, que va extreure el single “Al limite”, un clàssic del període. De la seva trajectòria posterior cal destacar el disc en directe “Capturados vivos”, gravat el 1992 a l’Expo de Sevilla.

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: EL COUNTRY ROCK

El naixement del rock, mitjan la dècada dels 50, va estar caracteritzat per rebre una important influència, a més del blues, de la música country, però no va ser fins el segon lustre dels anys 60 quan country i rock, que va incorporar noves facetes com el pedal steel, es van fusionar de forma profunda.

Des de molts sectors està considerat Gram Parsons (foto) com el gran artífex de la unió entre els dos gèneres. Després d’integrar el grup International Submarine Band, Parsons va tenir una fugaç presència a la banda The Byrds, amb els quals va gravar l’àlbum “Sweetheart of the rodeo”, treball de contingut country que va suposar un parèntesi en la trajectòria folk de la formació liderada per Roger McGuinn. Posteriorment, Parsons, acompanyat de Chris Hillman, membre fundador del grup, va abandonar The Byrds i va fundar Flyng Burrito Brothers, un conjunt fonamental en la fusió entre els dos estils.

Altres bandes o intèrprets cabdals que van utilitzar el country rock durant els darrers anys del decenni dels 60 van ser Buffalo Springfield (BS), amb Neil Young, Stephen Stills i Richie Furay com a components estel·lars; Creedence Clearwater Revival o el mateix Young, que una vegada es va desfer BS, i abans d’unir-se a David Crosby, una vegada més Stills i Graham Nash, va tenir una primera experiència en solitari, en la qual va destacar l’àlbum “After the gold rush”.

Els anys 70 van ser l’època d’apogeu del country rock, quan van triomfar cantants i formacions com Emmilou Harris, Linda Rondstadt, els súpervendes The Eagles, Poco, grup fundat per l’exmembre de BS Richie Furay; el trio America, The Doobie Brothers, Allman Brothers Band o Lynyrd Skynyrd, aquestes dues últimes bandes les grans protagonistes del southern rock. No obstant, el gènere es va anar acostant cada cop més a estils com el pop, com ho demostra el famós “Hotel California” de The Eagles, o l’AOR, com van ser els casos de Poco o America.

HEY JUDE !

Grup: The Beatles.
Any: 1968.
Formació: Paul McCartney, John Lennon, George Harrison i Ringo Starr.
Gènere: pop.
Àlbum d’estudi: cap.
El millor: la gran obra de McCartney.
El pitjor: és possible que en aquell moment sorprengués la llarga durada de la cançó.

Després de l’impacte de l’àlbum “Sgt. Pepper’s lonely hearts club band”, el 1967, els Beatles van entrar en un dels períodes més inestables de la seva trajectòria, amb la mort del mànager Brian Epstein i les crítiques adverses al telefilm “Magical mistery tour”. Tanmateix, el quartet de Liverpool va ressorgir amb força el 1968 amb el doble elapé “The Beatles”, que va rebre el sobrenom de doble blanc, i el senzill “Hey Jude !”, segons el meu criteri la millor cançó que mai hagi compost Paul McCartney, doncs el tema, malgrat que també el va signar John Lennon, era una aposta personal del baixista de la mítica banda. “Hey Jude !”, de més de 7 minuts de durada, fet insòlit llavors en una composició pop, va ser número u a les dues bandes de l’Atlàntic.

A RUSH OF BLOOD TO THE HEAD

Grup: Coldplay.
Any: 2002.
Formació: Chris Martin, Jon Buckland, Guy Berryman i Will Champion.
Àlbum d’estudi precedent: Parachutes (2000).
Àlbum d’estudi posterior: X & Y (2005).
El millor: Coldplay es converteix en banda d’estadi.
El pitjor: part del públic alternatiu hi pot trobar massa tendresa.

La formació britànica Coldplay, liderada pel cantant i pianista Chris Martin, va debutar l'any 2000 amb l’àlbum “Parachutes”, el qual va tenir un important èxit sobretot gràcies als hits “Yellow”i "Trouble". Dos anys més tard, després d’una esgotadora gira, el quartet anglès va editar “A rush of blood to the head”, el qual va guanyar el premi Grammy al millor disc alternatiu i es troba entre els deu treballs més venguts del segle XXI. L’obra, segons la meva opinió el seu millor àlbum juntament amb X & Y, que la banda gravaria tres anys més tard, va convertir definitivament la formació anglesa en un fenomen de masses capaç d'omplir grans estadis. Del disc es van extreure com a senzills “In my life”, “The scientist”, “Clocks”, versionada després amb el conjunt cubà Buena Vista Social Club, i "God put a smile upon your face".

THE DOOBIE BROTHERS

Lloc de fundació: San José (Estats Units).
Formació inicial: Tom Johnston (veu i guitarra), Patrick Simmons (veu i guitarra), Dave Shogren (baix) i John Hartman (bateria).
Altres components bàsics: Michael McDonald (teclats).
Gèneres: country rock, rock, rock dur, soul i pop.
Dècades: 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Toulouse street (1972) i The captain and me (1973).
El millor: hits perdurables en el temps.
El pitjor: el llarg parèntesi dels 80.

Els inicis del grup californià es van caracteritzar per la utilització del country rock, en una època en què la banda va triomfar amb temes com “Listen to the music”, “Jesus is just alright” o “Last train coming”. Posteriorment, a mesura que hi tenien lloc els primers canvis a la formació, aquesta es va anar apropant més a postulats pop i soul, desembocant en una etapa en la qual hi va prendre part el teclista Michael McDonald. Després d’una separació de cinc anys, el grup va tornar a finals dels 80.

AMARAL

Lloc de fundació: Saragossa (Aragó).
Formació: Eva Amaral (veu i guitarra) i Juan Aguirre (guitarra i veu).
Gèneres: pop i folk pop.
Dècades: 90, 00 i 10.
Principals àlbums: Estrella de mar (2002) i Pájaros en la cabeza (2005).
El millor: del més positiu dels “40 Principales”.
El pitjor: ... però assidus de l’emissora.

El duo Amaral, com els també aragonesos Heroes del Silencio, ha estat una de les poques formacions clàssiques de la ràdio- fórmula “40 Principales” que ha intentat anar una mica més enllà de la típica cançó comercial i sense excessives pretensions, dirigida a un públic de masses i popular. Eva Amaral i Juan Aguirre han portat innumerables temes al número u, com per exemple “Moriría por vos”, i han triomfat plenament, gràcies a àlbums com “Pájaros en la cabeza”, en estats llatinoamericans com Argentina o Mèxic.

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: EL FESTIVAL DE MONTEREY

Malgrat que molts consideren la celebració del festival de Woodstock, el 1969, com la culminació de la contracultura hippy, 1967 està reconegut com l’any estel·lar del flower power, que havia aparegut un any abans a la ciutat de San Francisco, al nord de l’estat de Califòrnia.

Més al sud de l’estat limitat per l’oceà Pacífic, a la localitat de Monterey, va tenir lloc el juny de 1967 un històric festival que simbòlicament va obrir, malgrat que l’esdeveniment va tenir lloc, meteorològicament parlant, a finals de primavera, l’anomenat i recordat estiu de la pau, l’amor i les flors, en el qual va esclatar definitivament el corrent hippy.

Van ser moltes les figures del moment que van actuar a Monterey, destacant les actuacions del músic indi Ravi Shankar, Otis Redding, poc abans de la seva mort, el duo Simon & Garfunkel, The Grateful Dead, Jefferson Airplane, Country Joe & the Fish, Big Brother & the Holding Company, amb una enèrgica Janis Joplin com a vocalista, Jimi Hendrix Experience, amb l’espectacular guitarrista de Seattle cremant el seu instrument, The Who, en la primera actuació del mític quartet britànic als Estats Units, o The Mamas & the Papas, el líder dels quals, John Philips, va ser un dels organitzadors del certamen.

Monterey va ser clau en posar de moda els grans festivals a l’aire lliure i, sense cap mena de dubte, va suposar una clara influència pels històrics esdeveniments de Woodstock i l’illa de Wight.

I DON’T LIKE MONDAYS

Grup: The Boomtown Rats.
Any: 1979.
Formació: Bob Geldof, Gerry Cott, Garry Roberts, Pete Briquette, Simon Crowe i Johnnie Fingers.
Gènere: new wave.
Àlbum d’estudi: The fine art of surfacing.
El millor: el gran èxit d’un grup irregular.
El pitjor: la problemàtica del fet real en que està basada la cançó.

A inicis de 1979, en una escola de San Diego, a l’estat nord-americà de Califòrnia, una adolescent va començar a disparar, provocant la mort de dues persones i ferides en nou mes. La noia va comentar després del crim que “no li agradaven els dilluns”. Bob Geldof, cantant, líder i principal compositor del grup new wave britànic The Boomtown Rats, i artífex dels solidaris festivals Live Aid, a Londres i Philadelphia, va decidir escriure una cançó sobre el succés, la qual va ser editada l’estiu del mateix any, convertint-se en el segon número u de la banda al Regne Unit. Tanmateix, la peça, la qual es va veure envoltada de polèmica, va passar bastant desapercebuda als Estats Units.