NINA HAGEN

Lloc de naixement: Berlín Oriental (República Democràtica Alemanya).
Gèneres: punk, postpunk, new wave, rock gòtic, rock sinistre i òpera rock.
Dècades: 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Nina Hagen Band (1978) i Unbehagen (1979).
El millor: símbol del punk més extravagant.
El pitjor: els escàndols inicials.

Nascuda a la part oriental i comunista de Berlín, l’extravagant Nina Hagen va ser una de les figures del punk rock i també un dels personatges més polèmics de l’època. Després de gravar dos àlbums en alemany, la cantant va marxar als Estats Units, concretament a l’estat de Califòrnia, i va començar a usar abastament la llengua anglesa, en un període en què molts dels seus temes parlaven de la religió, els extraterrestres o la defensa dels animals.

TORREBRUNO

Lloc de naixement: Torino di Sangro (Itàlia).
Lloc de defunció: Madrid (Espanya).
Gèneres: cançó melòdica, cançó infantil i pop.
Dècades: 50, 60, 70, 80, 90 i 00.
El millor: artista polifacètic
El pitjor: finalment va aconseguir més celebritat com a showman televisiu que com a cantant.

Cantant, presentador de televisió i actor ocasional, Torrebruno va néixer a Itàlia, però va fer la major part de la seva carrera artística a Espanya, país en què va morir arran d’una aturada cardíaca. Després de presentar-se a llegendaris festivals com el del Mediterrani o el de San Remo, va dedicar-se plenament a fer de showman de programes de televisió infantil, com “La guagua”. Així mateix, va intervenir en algunes pel·lícules, com “Todos a la cárcel” o “Los peores años de nuestra vida”.

COME AS YOU ARE

Grup: Nirvana.
Any: 1992.
Formació: Kurt Cobain, Krist Novoselic i Dave Grohl.
Gènere: grunge.
Àlbum d’estudi: Nevermind.
El millor: segons la meva opinió, la millor peça de l’històric “Nevermind”.
El pitjor: no té la fama d’ “Smells like teen spirit”.

El 1991 va sortir a la venda l’àlbum “Nevermind”, el segon treball del trio de Seattle Nirvana, que segons els experts, a més de ser l’obra més popular del grup, en particular, i del gènere grunge, en general, va suposar un abans i un després de l’anomenada música indie, doncs es podria dir que després de l’edició del disc, el rock alternatiu va arribar a un públic molt més ampli. “Come as you are”, composta pel líder, cantant i guitarrista de la formació Kurt Cobain, va ser el segon single de l’àlbum, després del famós i més dur “Smells like teen spirit”, i al llarg del temps no ha comptat amb la fama i la popularitat del seu predecessor, malgrat que particularment em sembla la millor cançó del disc.

REMAIN IN LIGHT

Grup: Talking Heads.
Any: 1980.
Formació: David Byrne, Jerry Harrison, Tina Weymouth i Chris Frantz.
Àlbum d’estudi precedent: Fear of music (1979).
Àlbum d’estudi posterior: Speaking in tongues (1983).
El millor: experimentació no renyida amb popularitat.
El pitjor: amb aquest disc potser va acabar amb l’etapa més fructífera del grup.

Durant el segon lustre dels 70 va aparèixer a Nova York el punk nord-americà, que va tenir en el quartet Talking Heads, encapçalat pel cantant i guitarrista David Byrne, una de les seves bandes cabdals i la seva versió més intel·lectualitzada. “Remain in light” va ser el quart àlbum gravat per la formació i es troba força més a prop de la new wave que no pas del gènere punk. Produït per l’excomponent de Roxy Music Brian Eno, el treball, que va comptar amb una clara influència dels ritmes africans, una de les obsessions de Byrne, va tenir un caire avantguardista i experimental, fet que no va suposar cap impediment perquè l’obra fos un èxit a les dues bandes de l’Atlàntic i perquè el tema “Once in a lifetime" es convertís potser en la cançó més cèlebre de la trajectòria del grup. Altres peces importants són "Born under punches (the heat goes on)", "Crosseyed and painless" o "Houses in motion".

NINA SIMONE

Lloc de naixement: Tryon (Estats Units).
Lloc de defunció: Carry - le - Rouet (França).
Gèneres: gospel, jazz, blues, rythm & blues i soul.
Dècades: 50, 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Pastel blues (1965) i Wild is the wind (1966).
El millor: adaptar-se a diferents gèneres.
El pitjor: problemes psicològics.

La cantant, compositora, pianista i arranjadora nord-americana Nina Simone ha estat una de les grans artistes, amb una gran influència, de la segona meitat del segle XX. Els seu gènere bàsic i preferit va ser el jazz, però en el seu repertori també hi van cabre gospel, blues, rythm & blues, soul, en un moment en què aquest estil es trobava de moda, i fins i tot música clàssica i pop. Entre les seves moltes cançons hi destaquen la cèlebre “My baby just cares for me”, “I put a spell on you” i “Somebody to love”, una magnífica versió d’una peça pop dels Bee Gees.

BASILIO

Lloc de naixement: Ciutat de Panamà (Panamà).
Lloc de defunció: Miami (Estats Units).
Gèneres: cançó melòdica i pop.
Dècades: 70, 80, 90 i 00.
El millor: els 70.
El pitjor: la mort li va arribar en un moment de baixa popularitat.

El cantant Basilio va néixer al Panamà, país al qual va representar en el I Festival de l’OTI, i es va traslladar posteriorment a Espanya, on es va convertir en un dels molts intèrprets de cançó melòdica del país, triomfant gràcies a cançons com “Ve con él”, “Tanto amor”, “Costumbres” o la popular “Cisne de cuello negro”. Com va succeir amb tants artistes establerts a l’estat espanyol, durant els 80 va viure una important pèrdua de fama. Va morir el 2009 a la seva residència de Miami.

SULTANS OF SWING

Grup: Dire Straits.
Any: 1978.
Formació: Mark Knopfler, David Knopfler, John Illsley i Pick Withers.
Gènere: rock.
Àlbum d’estudi: Dire Straits.
El millor: la versió allargada.
El pitjor: una arrancada complicada.

En una època en què el rock progressiu encara gaudia d’un important èxit i en la qual el punk rock ja havia realitzat la seva irrupció, van aparèixer els Dire Straits, llavors encapçalats pels germans Mark i David Knopfler, encara que aquest abandonaria molt aviat el grup. Al marge de les modes, el conjunt britànic, en el seu primer àlbum de títol homònim, va preferir expressar-se mitjançant un rock bastant clàssic i prova d’això n’és el primer single extret: “Sultans of swing”. El tema, la cançó més popular en la trajectòria de la banda, va arribar al top 10 a les dues bandes de l’Atlàntic, malgrat les dificultats inicials, i va tenir una versió posterior de més de 10 minuts, apareguda a l’àlbum “Alchemy”, amb un extraordinari solo de guitarra de Mark.

IMAGINE (ÀLBUM)

Intèrpret: John Lennon.
Any: 1971.
Àlbum d’estudi precedent: John Lennon / Plastic Ono Band (1970).
Àlbum d’estudi posterior: Some time in New York City (1972).
El millor: la gran obra de Lennon al marge dels Beatles.
El pitjor: posteriorment s’iniciaria una etapa bastant inestable.

Quan els Beatles encara eren vigents, John Lennon havia compost dos àlbums molt estranys, de caràcter avantguardista, que no havien comptat amb el beneplàcit de la crítica, el contrari del succeït amb la seva primera experiència amb el grup Plastic Ono Band. Posteriorment, el músic va editar “Imagine”, el seu àlbum en solitari més cèlebre, almenys des del punt de vista comercial, el qual, sobretot pel que fa a la cançó del mateix títol, s’ha convertit en un dels grans clàssics de la història de la música popular. A més del tema principal, de característiques pacifistes, una de les grans obsessions de Lennon durant aquella època, hi destaquen “Jealous guy”, un lament del compositor cap a la seva esposa Yoko Ono; “I don’t wanna be a soldier”, una altra mostra anti-bèlica; “How do you sleep ?”, una sàtira contra el seu excompany Paul McCartney, o l’alegre “Oh Yoko !”.

THE DURRUTI COLUMN

Lloc de fundació: Manchester (Anglaterra).
Component bàsic: Vini Reilly (guitarra i piano).
Gèneres: postpunk i new wave.
Dècades: 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: The return of the Durruti Column (1980) i LC (1981).
El millor: grup capdavanter de The Factory.
El pitjor: una trajectòria poc coneguda al marge de Tony Wilson.

The Durruti Column, nom extret del bloc encapçalat per l’anarquista espanyol Buenaventura Durruti durant la Guerra Civil d’Espanya, va ser un projecte molt personal del guitarrista i pianista Vini Reilly. La banda va ser una de les abanderades del gènere postpunk i un dels principals grups de The Factory, el segell independent fundat per Tony Wilson a Manchester, que va tenir com a altres formacions estel·lars Joy Division, Happy Mondays o New Order.

LUIS AGUILÉ

Lloc de naixement: Buenos Aires (Argentina).
Lloc de defunció: Madrid (Espanya).
Gèneres: pop, cançó melòdica i estàndard.
Dècades: 50, 60, 70, 80, 90 i 00.
El millor: un munt de cançons.
El pitjor: que algú el recordi més per les seves corbates cridaneres.

El cantant i compositor argentí Luis Aguilé es va convertir, una vegada instal·lat a Espanya, en un dels intèrprets més famosos i de més èxit del país, gràcies a cançons com “Cuando salí de Cuba”, abastament versionada, “Con amor o sin amor”, “Camina, camina” o “Es una lata el trabajar”. També va triomfar en programes de televisió com “Llegada internacional” i “El hotel de las mil i una estrellas”. A partir dels 80 la seva fama va minvar notablement.

HEART OF GOLD

Intèrpret: Neil Young.
Any: 1972.
Gènere: country rock.
Àlbum d’estudi: Harvest.
El millor: la cançó més popular d’un autor essencialment d’àlbums.
El pitjor: el seu únic número u com a single en la seva extensa trajectòria.

Neil Young, un dels artistes més autèntics de la història de la música popular, havia iniciat a finals dels 60 la carrera en solitari, arran de la dissolució de la banda Buffalo Springfield, però poc més tard es va unir al supergrup que havien fundat David Crosby, Stephen Stills i Graham Nash. No obstant, l’inquiet autor canadenc va tornar a treballar pel seu compte i el 1972 va gravar el seu àlbum més cèlebre: “Harvest”. En el treball hi destaca “Heart of gold”, la seva cançó més coneguda i l’única en arribar al número u a les llistes nord-americanes, èxit que també va aconseguir l’elapé. En el tema, en què Young va usar la guitarra acústica, hi van intervenir Linda Rondstadt i James Taylor.

PLOU I FA SOL

Grup: Sopa de Cabra.
Any: 2001.
Formació: Gerard Quintana, Josep Thió, Francesc Lisisic, Joan Cardona i Josep Bosch.
Àlbum d’estudi precedent: Dies de carretera (2000).
Àlbum d’estudi posterior: El llarg viatge (2003).
El millor: potser el disc més brillant de la banda gironina.
El pitjor: la dissolució estava ja molt a prop.

La trajectòria del grup gironí Sopa de Cabra, probablement amb Els Pets la formació més popular i estable del rock interpretat en català de tots els temps, es troba marcada, per bé o per mal, pels àlbums de títol homònim, el seu primer treball de llarga durada i que conté el popular “L’Empordà”; “Ben endins”, directe gravat a l’antiga sala Zeleste; “Mundo infierno”, el seu fallit intent de triomfar al mercat espanyol, i “Plou i fa sol”, probablement la seva gran obra. L’àlbum va ser un dels darrers del grup liderat per Gerard Quintana, que de fet ja havia iniciat la seva carrera en solitari, que el portaria per un estil més semblant al de cantautor. A “Plou i fa sol” hi destaquen “Camins”, segurament la peça més coneguda, “Els teus somnis” i molt especialment la tràgica “Cada minut”.

GARBAGE

Lloc de fundació: Madison (Estats Units).
Formació: Shirley Manson (veu), Steve Marker (guitarra), Duke Erikson (baix) i Butch Vig (bateria).
Gèneres: rock alternatiu, grunge, electrònica i trip hop.
Dècada principal: 90.
Àlbum estel·lar: Garbage (1995).
Altres àlbums d'estudi: Version 2.0 (1998), Beautiful Garbage (2001), Bleed like me (2005), Not your king of people (2012) i Strange little birds (2016).
Solistes que origina: Shirley Manson.
El millor: barreja entre alternatiu i comercial.
El pitjor: uns darrers anys molt inestables.

Els productors nord-americans Steve Marker, Duke Erikson i Butch Vig van decidir formar una banda de rock i van contractar la cantant escocesa Shirley Manson per completar el grup, el qual va usar un rock de tipus alternatiu, amb estètica grunge i algunes dosis comercials, que va permetre a la formació de Madison triomfar als Estats Units, la Gran Bretanya i Austràlia. Després d’un parèntesi, en què Manson va gravar un disc en solitari, Garbage va tornar amb un nou disc i una gira mundial.

HOMBRES G

Lloc de fundació: Madrid (Comunitat de Madrid).
Formació: David Summers (veu i baix), Rafa Gutiérrez (guitarra), Dani Mezquita (guitarra) i Javi Molina (bateria).
Gèneres: pop i rock.
Dècades: 80 i 90.
Principal àlbum: Hombres G (1985).
Solistes que origina: David Summers.
El millor: uns anys explosius.
El pitjor: tot plegat una mica infantil.

“Venezia” i "Marta tiene un marcapasos” van passar en principi pràcticament desapercebudes, però arran de la gravació de l’èxit “Devuelveme a mi chica”, les altres dues peces van viure un espectacular ressorgiment i Hombres G es van convertir en un autèntic fenomen de masses, especialment per part d’un públic pijo i acomodat. La formació, que també va triomfar a l’Amèrica Llatina, fins i tot va protagonitzar dues pel·lícules a les ordres de Manolo Summers, pare de David, líder i vocalista de la banda.

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: L’ERA DAURADA DEL ROCK EN CATALÀ

El rock en català de la dècada dels 90, la seva època més popular, va rebre força crítiques des dels ambients més intel·lectuals i des dels sectors més propers a la nova cançó catalana. Es va comentar que el moviment era massa comercial, molt poc original i que va comptar sempre amb l’ajut de la Generalitat presidida per Jordi Pujol, qui no va mantenir massa bones relacions amb la majoria dels anomenats setze jutges.

Potser és cert que, en un començament, el rock en català dels 90 comptés amb més quantitat de grups que no pas amb qualitat, però a poc a poc la situació es va anar normalitzant fins a romandre com a bandes capdavanteres Lax’n Busto, potser la formació més comercial; Els Pets, que han tingut una important i clara evolució en la seva trajectòria; Sangtraït, un dels pocs representants del rock dur en català; Sau, que va desaparèixer amb la mort del seu carismàtic líder Carles Sabater (foto); Sopa de Cabra, segurament el grup més regular i popular del moviment fins a la seva dissolució, i Umpah - Pah, amb Adrià Puntí com a vocalista.

Sense cap mena de dubte, el moment culminant d’aquella època del rock interpretat en català va tenir lloc el 1991, amb un multitudinari concert celebrat al palau Sant Jordi de Barcelona que van compartir, per ordre d’aparició, Sau, Els Pets, Sopa de Cabra i Sangtraït. A partir d’aquell esdeveniment, la trajectòria dels conjunts participants, especialment les dels tres primers, es va consolidar i va suposar també un empenta per a l’aparició posterior de noves formacions com Gossos, Whiskyn’s o els menorquins Ja t’ho Diré.

Després d’aquell període del pop-rock interpretat en llengua catalana, es va iniciar una nova època, caracteritzada per un tipus de música més alternativa i independent, de vegades de cantautor, i que compta com a màxims representants amb l’exlíder de Sopa de Cabra, Gerard Quintana, el ja significat Adrià Puntí, Roger Mas, Refree, Sanjosex, Els Amics de les Arts, Antònia Font, Manel o Mishima.

SUSPICIOUS MINDS

Intèrpret: Elvis Presley.
Any: 1969.
Gènere: soul.
Àlbum d’estudi: cap.
El millor: època de ressorgiment de Presley.
El pitjor: s’iniciaria aviat una era decadent fins a la seva mort el 1977.

Elvis Presley va ser la primera gran estrella mediàtica de la música rock, però la seva popularitat va decaure notablement al finalitzar la dècada dels 50, amb la irrupció de la britsh invasion amb els Beatles al capdavant, període que va coincidir amb la seva estada a Alemanya per realitzar el servei militar. Tanmateix, el cantant de Memphis va ressorgir espectacularment el 1969 amb dos grans hits: “In the Ghetto” i “Suspicious minds”. Aquesta última cançó, particularment la meva preferida de Presley, va ser composta per Mark James en estil soul, llavors plenament de moda, i va arribar al número u als Estats Units.