FASES DE LA MUSICA POPULAR: EL GRUNGE

El grunge va sorgir durant la segona meitat dels 80 a la ciutat de Seattle, a l’estat occidental nord-americà de Washington, i les seves principals influències en van ser el rock dur, el punk rock, el noise rock i el hardcore. Igualment, en un clar paral·lelisme amb els diferents representants musicals del gènere, hi va tenir lloc una fornada d’artistes cinematogràfics amb una filosofia semblant, coneguda com a Generació X, com van ser els casos dels directors Gus van Sant i Kevin Smith i els actors Juliette Lewis, Brad Pitt, Johnny Depp, Ben Affleck, Matt Damon, Keanu Reaves o el desaparegut River Phoenix.

Pel que fa estrictament a la música, mitjançant el segell independent Sub Pop van aparèixer una sèrie de grups que van mantenir-se integrats en un reduït cercle, refugiats en un tipus de música alternatiu destinat a un públic poc nombrós. Després de l’alegre, optimista i moltes vegades poc transcendent dècada dels 80, el corrent grunge, que es va caracteritzar més aviat per un punt de vista desil·lusionat, desencantat i fins i tot tràgic, va canviar radicalment la situació. Particularment, els protagonistes del gènere m’han semblat sempre una cosa similar a uns hippys pessimistes.

Malgrat que, com ja s’ha indicat, el grunge va començar sent un esdeveniment independent, alternatiu i minoritari, dos àlbums van convertir l’estil en un fenomen de masses: “Ten”, la primera obra de la banda Pearl Jam, liderada per Eddy Vedder, i molt especialment “Nevermind”, segon treball del trio Nirvana, encapçalat pel llegendari Kurt Cobain (foto). Algunes estrelles del grunge no van acabar de digerir massa bé l’èxit i aquest fet va motivar els problemes interns en alguns grups o la mort de Cobain, que tres anys més tard de l’explosió que va significar “Nevermind” es va disparar un tret.

A més de Nirvana i Pearl Jam, els principals conjunts grunge van ser Soundgarden, que va ser la primera formació en triomfar; Alice in Chains, Hole, banda liderada per Courtney Love, controvertida companya sentimental de Cobain; Green River, Mudhoney o Stone, sense oblidar la incursió en l'estil del mític Neil Young, qui va col·laborar amb Pearl Jam i va dedicar a Cobain el tema "Sleeps with angels".

THE RIVER (CANÇÓ)

Intèrpret: Bruce Springsteen.
Any: 1981.
Gènere: folk rock.
Àlbum d’estudi: The river.
El millor: un clàssic del cantant.
El pitjor: no va ser extret com a single als Estats Units.

Després de l’excel·lent “Darkness on the edge of town”, Bruce Springsteen va gravar el doble àlbum “The river”, amb el qual es va acostar a un públic més ampli amb temes tan comercials com “Hungry heart”, fet que es consumaria més tard amb el popular “Born in the USA”, encara que abans l’autor de New Jersey editaria un disc molt intimista com “Nebraska”. La cançó de títol homònim, que precisament seria de certa forma un antecedent del que constituirien les característiques del seu següent àlbum, per la importància de l’harmònica, fet que recordava el Bob Dylan dels 60, i els seus tocs folk, no va sortir com a senzill als Estats Units, encara que si ho va fer a Europa, sent la peça un gran èxit a països com Dinamarca, Noruega o Suècia.

FACE TO FACE

Grup: The Kinks.
Any: 1966.
Formació: Ray Davies, Dave Davies, Pete Quaife i Mick Avory.
Àlbum d’estudi precedent: The kink kontroversy (1965).
Àlbum d’estudi posterior: Something else by The Kinks (1967).
El millor: la maduresa creativa de Ray Davies.
El pitjor: els prolegòmens.

Els primers tres àlbums del quartet anglès The Kinks, per explicar-ho d’alguna manera, coincidien amb un tipus de pop-rock tradicional, però la situació va canviar a partir de “Face to face”, treball considerat per alguns crítics com el primer disc conceptual de la història de la música popular i en què el líder del grup, Ray Davies, qui acabava de patir problemes de caire depressiu, va composar la totalitat de les cançons i va iniciar la seva faceta de cronista irònic, sarcàstic i punyent de l’alta societat britànica, característica que ja havia iniciat amb temes com “A well respected man”. “Face to face”, obra en la qual hi destaquen les peces "Rosie won't you please come home", "Too much on my mind", “A house in the country” i sobretot “Sunny afternoon”, va iniciar l’era estel·lar del conjunt britànic, que tindria una excel·lent continuïtat amb “Something else by The Kinks”.

THE WALKER BROTHERS

Lloc de fundació: Los Angeles (Estats Units).
Formació: Scott Walker (veu i baix), John Walker (guitarra i veu) i Gary Walker (bateria i veu).
Gèneres: pop.
Dècades: 60.
Principal àlbum: Portrait (1966).
Solistes que origina: Scott Walker i Gary Walker.
El millor: The sun ain’t gonna shine anymore.
El pitjor: millor al Regne Unit que no pas a la seva terra.

Els components del trio, que ni es deien Walker ni tampoc eren germans, es van formar a Califòrnia, però van haver d’emigrar a Londres per poder triomfar. A terres angleses, el grup va portar al número u del rànquing britànic les cançons “Make it easy on yourself”, composta per Bart Bacharach i Hal David, i la famosa “The sun ain’t gonna shine anymore”. Després d’uns anys excel·lents, en què fins i tot van arribar a les llistes nord-americanes, van decidir separar-se per desavinences internes.

LEÑO

Lloc de fundació: Madrid (Comunitat de Madrid).
Formació inicial: Rosendo Mercado (veu i guitarra), Chiqui Mariscal (baix) i Ramiro Penas (bateria).
Altres components bàsics: Tony Urbano (baix).
Gèneres: rock, rock dur i rock urbà.
Dècades: 70 i 80.
Principal àlbum: En directo (1981).
Solistes que origina: Rosendo Mercado.
El millor: grup de culte del rock espanyol.
El pitjor: una dissolució potser precipitada.

Rosendo Mercado, component de Ñu, Ramiro Penas, que havia format part de Coz, i Chiqui Mariscal, que ja havia coincidit amb Rosendo a Fresa i que molt aviat seria substituït per Tony Urbano, van formar a finals dels 70 Leño, una de les principals bandes de rock urbà de la història de la música popular espanyola. Després d’anys frenètics de concerts, el trio va optar per deixar-ho estar el 1983, mitjançant una gira organitzada per Miguel Ríos, un dels seus grans valedors. Posteriorment, Rosendo va iniciar una prolífica carrera en solitari.

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: HAIR

El moviment contracultural del flower power va aparèixer el 1966 a la ciutat californiana de San Francisco i va tenir el 1967, en el qual es va celebrar el mític festival de Monterey, també a l’estat de Califòrnia, el seu any àlgid, quan va tenir lloc el cèlebre estiu de la pau i l’amor. Per tant, quan el 1968 es va estrenar a Broadway l’òpera rock “Hair”, el corrent hippy es trobava plenament consolidat.

L’obra va ser composta per Gault McDermott, pel que fa a la lletra, i James Rado i Jerome Ragni, quant a la música. En l’espectacle s’hi podien trobar tots els tòpics del món hippy, com el pacifisme, l’amor, la protesta contra la guerra del Vietnam, que llavors es trobava en un dels seus períodes més violents, tràgics i polèmics, o les drogues al·lucinògenes. L’argument tracta d’un noi d’Oklahoma, Claude, que arriba a Nova York per allistar-se a l’exèrcit nord-americà i ser destinat al conflicte del sud-est asiàtic. A la gran urbs occidental hi troba un grup de hippys, amb els quals entaula una bona amistat, malgrat que finalment està disposat a embarcar-se cap al Vietnam, moment en què és suplantat per un dels seus nous amics, Berger, qui acaba morint a la guerra.

El musical va tenir, a pesar de les polèmiques que va originar, un enorme èxit a Broadway, on va romandre força anys en cartellera, i des d’aquest centre cultural novaiorquès es va expandir per tots els Estats Units, la Gran Bretanya, on va comptar amb un extraordinari èxit, la resta del continent europeu i Austràlia. Les principals peces musicals de l’espectacle en van ser “Aquarius”, el tema de títol homònim, “Good morning starshine” i “Let the sunshine it”.

El director txec Milos Forman, qui anys més tard guanyaria l’Oscar per “Amadeus”, en va fer una versió cinematogràfica, encara que en aquest cas les crítiques no van ser tan positives com les que va rebre l’obra teatral.

NO WOMAN, NO CRY

Intèrpret: Bob Marley & The Wailers.
Any: 1974.
Gènere: reggae.
Àlbum d’estudi: Natty dread.
El millor: un munt de covers.
El pitjor: la versió en directe va tenir més èxit.

A inicis dels 70, el reggae va sortir definitivament de l’illa caribenya de Jamaica i va triomfar amb força a l’exterior, molt especialment a la Gran Bretanya. Encara que el primer artista en gaudir de l’èxit en va ser Jimmy Cliff, va ser el mític Bob Marley, acompanyat dels Wailers, el més regular, estable i constant. “No woman, no cry”, cançó sorgida a l’àlbum “Natty dread”, va ser el seu primer gran èxit fora del seu país natal, encara que posteriorment en va gravar una versió en directe, la qual forma part del recopilatori “Legend”, que va comptar amb més fama i popularitat. El tema ha estat versionat per Nina Simone, Joan Báez o The Fugees, entre d’altres.

DARKNESS ON THE EDGE OF TOWN

Intèrpret: Bruce Springsteen.
Any: 1978.
Àlbum d’estudi precedent: Born to run (1975).
Àlbum d’estudi posterior: The river (1980).
El millor: segurament el millor treball de l’estrella de New Jersey.
El pitjor: aviat s’oferiria a un públic més ampli.

El tercer àlbum de Bruce Springsteen, “Born to run”, va suposar el primer gran èxit de l’intèrpret de New Jersey, però, per problemes contractuals amb el seu mànager d’aleshores, va haver de romandre tres anys sense gravar cap altre disc. No és estrany doncs que el següent treball del compositor nord-americà, “Darkness on the edge of town”, fos una obra força més pessimista que l’anterior. Gravat amb la banda E Street Band, l’àlbum és probablement el millor en l’extensa, triomfant i en línies generals magnífica discografia d’Springsteen, que va decidir no incloure el tema “Because the night”, que finalment va adaptar Patti Smith en el seu disc coetani “Easter”. Malgrat això, en el treball hi destaquen grans cançons com “Badlands”, "Adam raised a Cain", “Racing in the street”, "The promised land", “Prove it all night” i la peça de títol homònim.

A - Ha

Lloc de fundació: Oslo (Noruega).
Formació: Mortan Harket (veu), Pal Waaktaar (guitarra i veu) i Magne Furuholmen (teclats i veu).
Gèneres: pop, nous romàntics, synth pop i new wave.
Dècades: 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Hunting high and low (1985) i Scoundrel days (1986).
El millor: “Take on me”.
El pitjor: van començar molt de pressa i poc més tard es van apagar.

Amb una imatge de nous romàntics va sorgir el trio noruec A – Ha, que va triomfar espectacularment amb el seu primer àlbum, “Hunting high and low”, amb els hits “The sun always shine in TV” i sobretot “Take on me”, peça que va arribar al número u a Noruega, al número dos al Regne Unit i al top-20 als Estats Units. Posteriorment, hi va tenir lloc una època més irregular i inestable, però A -Ha és la segona banda escandinava més venedora de tots els temps, evidentment per darrere dels suecs Abba.

MARTIRIO

Lloc de naixement: Huelva (Andalusia).
Gèneres: copla, bolero, flamenc, jazz, rock i fusió.
Dècades: 60, 70, 80, 90, 00 i 10.
Principals àlbums: Estoy mala (1986) i Cristalitos machacaos (1989).
El millor: el seu gran èxit a la segona meitat dels 80.
El pitjor: tot plegat bastant pintoresc.

La cantant Martirio es va iniciar com a component dels grups Jarcha, cèlebre durant la transició, i Veneno, amb Kiko Veneno i els germans Rafael i Raimundo Amador. No va ser fins el segon lustre dels 80 quan, vestida de forma pintoresca i estrafolària, va triomfar en solitari, en un moment en què va fusionar gèneres com la copla, el rock o el jazz. Al llarg de la seva carrera ha col·laborat també amb artistes com Alberto Cortez, Maria del Mar Bonet, Pedro Guerra, Miguel Poveda o Fermín Muguruza.

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: LA CRISI DE LES ESTRELLES DEL ROCK’N ROLL

L’any 1954, amb l’esclat del rock’n roll mitjançant el “Rock around the clock” de Bill Haley & his Comets, està considerat el del naixement de la música rock, que va tenir com a primeres grans estrelles Elvis Presley (foto), Chuck Berry, Little Richard, Jerry Lee Lewis, Eddy Cochran o Buddy Holly. Tanmateix, per una causa o per una altra, tots aquests intèrprets van desaparèixer del primer pla musical al finalitzar el decenni dels 50.

La societat més conservadora dels Estats Units es va espantar i escandalitzar quan va veure les primeres imatges de Presley movent el seu cos mentre entonava els seus èxits. Els pares no podien acceptar que les seves pulcres i inofensives filles tinguessin com a ídol aquell “provocador” cantant nascut a les ribes del Mississipí, però podríem dir que amb el pas del temps el van acabar acceptant com un producte més de l’anomenat somni americà. No obstant, el que ja no podien digerir era que també triomfés un intèrpret negre com Chuck Berry (en els anys 50 la segregació racial a Amèrica era encara molt intensa) i que, a més a més, ho fes mitjançant unes lletres, escrites per ell mateix, força compromeses per a l’època.

Va ser en aquest punt quan es va pensar allò de “si no pots amb el teu enemic, uneix-te a ell”. Per tant, la societat nord-americana va acabar acceptant el rock’n roll, però el va domesticar i adaptar a la seves conveniències i així no és estrany que, al mateix temps que “desapareixien” homes com Presley, Berry o Lewis, feien acte d’aparició artistes menys molestos i més tendres com Franky Avalon, Fabian, Ricky Nelson o el canadenc Paul Anka.

Entre finals dels 50 i inicis dels 60, Presley va marxar a Alemanya per realitzar el servei militar, Berry va ser empresonat per un fosc afer amb una menor, Richard va abandonar el rock’n roll i va concentrar-se únicament en el gospel, després de fer un jurament quan va estar a punt de trobar la mort en un accident d’avió; Lewis, com Berry, es va trobar involucrat en un assumpte amb una noia menor d’edat, que a més era una familiar, i Holly i Cochran van perdre la vida en un accident aeri i un altre de carretera respectivament.

SO LONELY

Grup: The Police.
Any: 1978.
Formació: Sting, Andy Summers i Stewart Copeland.
Gènere: reggae rock.
Àlbum d’estudi: Outlandos d’amour.
El millor: una de les primeres mostres de la fusió entre rock i reggae.
El pitjor: el primer intent.

Dos britànics, el cantant i baixista Sting i el veterà guitarrista Andy Summers, i un nord-americà, el bateria Stewart Copeland, van formar durant el segon lustre dels 70 el trio The Police, que va intentar, sense massa èxit, involucrar-se en el moviment punk. Quan ja s’intuïa la new wave, el grup va gravar el seu primer àlbum, “Outlandos d’amour”, que va extreure com a senzills “Roxanne”, “Can’t stand losing you” i “So lonely”. Aquesta última, una peça d’aires reggae, llavors ja plenament de moda fora de l’illa de Jamaica, va passar gairebé desapercebuda en la primera edició, però va suposar tot un èxit en la segona, quan la banda ja s’havia convertit en una de les més cèlebres d’Europa.

MUSIC FROM BIG PINK

Grup: The Band.
Any: 1968.
Formació: Robbie Robertson, Levon Helm, Rick Danko, Richard Manuel i Garth Hudson.
Àlbum d’estudi precedent: Cap.
Àlbum d’estudi posterior: The Band (1969).
El millor: un dels grans debuts de la història de la música pop-rock.
El pitjor: no va constituir un gran èxit de vendes.

The Band, que en un principi es van anomenar The Hawks, van exercir durant una temporada com a grup d’acompanyament del llegendari Bob Dylan, però aviat van demostrar que podien també actuar com a formació independent del cantautor de Duluth. El seu primer àlbum en va ser “Music from big pink”, un dels grans debuts en la història de la música popular, el qual barrejava diferents gèneres com folk, country, blues o rock. Tanmateix, el treball no va pujar molt amunt en els diferents rànquings de vendes, situació que no ha estat un impediment perquè l’obra sigui considerada una les millors de tots els temps i hagi tingut una enorme influència. Cal destacar entre les cançons de l’àlbum el clàssic “The weight”, la qual va ser utilitzada en el mític film hippy “Easy ryder”.

KANSAS

Lloc de fundació: Topeka (Estats Units).
Formació inicial: Steve Walsh (veu, piano i òrgan), Kenny Livgren (guitarra), Rich Williams (guitarra), Dave Hope (baix i veu), Phil Ehart (bateria) i Robbie Steinhardt (violí, harmònica i veu).
Gèneres: rock americà, rock progressiu, rock simfònic, rock dur i AOR.
Dècades: 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Leftoverture (1976) i Point of know return (1977).
El millor: les emissores radiofòniques es van omplir de les seves cançons.
El pitjor: la crítica no va ser molt amistosa.

La banda Kansas, fundada per Kenny Livgren, Dave Hope i Phil Ehart, va fusionar el rock típic americà amb el rock progressiu i simfònic que arribava del Regne Unit. Durant el decenni dels 70, la formació va triomfar espectacularment gràcies a àlbums com “Leftoverture” i “Point of know return”, a les llargues gires que va efectuar i a hits com l’himne AOR “Dust in the wind”, que es va convertir en un clàssic de la dècada. Mitjan els 80, el grup es va dissoldre, però va tornar ràpidament a l’activitat amb nous membres.

ELS AMICS DE LES ARTS

Lloc de fundació: Barcelona (Barcelonès).
Formació: Ferran Piqué (veu i guitarra), Joan Enric Barceló (veu i guitarra), Dani Alegret (veu, piano i teclats) i Eduard Costa (veu, percussions, melòdica, xilòfon i moog).
Gèneres: pop, folk pop i pop alternatiu.
Dècades: 00 i 10
Principals àlbums: Bed & breaksat (2009) i Espècies per catalogar (2012).
El millor: grup de moda del pop en català del 2010 i el 2012.
El pitjor: la sensació d'intentar evitar Manel.

Els Amics de les Arts han estat, juntament amb Manel, la formació estel·lar de folk pop en català entre finals del primer decenni i inicis de la segona dècada del segle XXI. Després de diversos premis, l'elaboració de diferents maquetes i la gravació del disc "Castafiore cabaret", el grup va editar l’àlbum “Bed & breakfast”, que va rebre gran elogis de la revista Enderrock i va ser un dels treballs cabdals de la música catalana l’any 2009, fet que es va repetir l'any 2012 amb l'aparició d"Espécies per catalogar", la seva obra de maduresa.

PREMIATA FORNERIA MARCONI

Lloc de fundació: Milà (Itàlia).
Formació inicial: Franz de Ciccio (veu i bateria), Flavio Premoli (veu, piano i òrgan), Franco Mussida (guitarra i mandolina), Giorgio Piazza (baix) i Mauro Pagani (violí i flauta).
Gèneres: rock progressiu, rock simfònic i avantguarda.
Dècades: 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: L’isola di niente (1974) i Chocolate kings (1975).
El millor: el rock progressiu arriba amb força a Itàlia de la seva mà.
El pitjor: els llunyans 70 van ser la seva gran època.

Itàlia ha estat sempre un país on la música ha tingut una gran importància, sobretot pel que fa a intèrprets de tipus melòdic, que es presentaven al festival de San Remo. També el gènere pop - rock hi va arribar durant els 60, però es va tractar d’un fenomen que a penes va superar les fronteres. Pel contrari, durant el primer lustre dels 70, la banda de rock progressiu i simfònic Premiata Forneria Marconi, que va sorgir en el període àlgid de les diferents avantguardes, va triomfar en l’àmbit internacional, combinant les llengües italiana i anglesa.

IN BETWEEN DAYS

Grup: The Cure.
Any: 1985.
Formació: Robert Smith, Porl Thompson, Simon Gallup, Boris Williams i Lol Tolhurst.
Gènere: synth pop.
Àlbum d’estudi: The head on the door.
El millor: menys foscor.
El pitjor: potser va sorprendre els fans tradicionals del grup.

La banda The Cure, sempre liderada pel cantant, guitarrista i compositor Robert Smith, es va donar a conèixer durant els inicis de la new wave i el postpunk, caracteritzant-se per un tipus de música i estètica sinistra i gòtica, encara que de tant en tant gravava algun tema més popular i comercial, com va ser el cas de “Boys don’t cry”, un dels seus clàssics. El grup britànic va editar el 1985 “The head on the door”, un dels seus àlbums més cèlebres, i el primer single extret del treball va ser “In between days”, una cançó accessible i ballable que va suposar un important èxit al Regne Unit i el primer tema de la formació que va entrar al top-100 nord-americà.

MR. TAMBOURINE MAN (ÀLBUM)

Grup: The Byrds.
Any: 1965.
Formació: Jim McGuinn, Gene Clark, David Crosby, Chris Hillman i Michael Clarke.
Àlbum d’estudi precedent: cap.
Àlbum d’estudi posterior: Turn ! Turn ! Turn ! (1965).
El millor: sorgeix el folk elèctric.
El pitjor: potser massa versions.

“Mr. tambourine man” va ser el primer àlbum gravat pel conjunt nord-americà The Byrds i molts experts consideren l’obra com el naixement del folk rock, que des de llavors es va convertir en un dels gèneres estel·lars de la música popular. La formació, encapçalada per Jim McGuinn, va saber també fusionar a la perfecció el folk tradicional, per exemple de Bob Dylan, amb la música de la british invasion, que llavors es trobava de moda als Estats Units amb The Beatles al capdavant. A “Mr. Tambourine man” es troben quatre covers de Dylan, la cançó del mateix títol, que va ser número u, “Spanish Haarlem incident”, “All i really want to do” i “Chimes of freedom”, i un de Pete Seeger: “The bells of rhymney”. Pel que fa a les peces pròpies hi destaca “I feel a whole lot better”, composta per Gene Clark.