L’any 1954, amb l’esclat del rock’n roll mitjançant el “Rock around the clock” de Bill Haley & his Comets, està considerat el del naixement de la música rock, que va tenir com a primeres grans estrelles Elvis Presley (foto), Chuck Berry, Little Richard, Jerry Lee Lewis, Eddy Cochran o Buddy Holly. Tanmateix, per una causa o per una altra, tots aquests intèrprets van desaparèixer del primer pla musical al finalitzar el decenni dels 50.
La societat més conservadora dels Estats Units es va espantar i escandalitzar quan va veure les primeres imatges de Presley movent el seu cos mentre entonava els seus èxits. Els pares no podien acceptar que les seves pulcres i inofensives filles tinguessin com a ídol aquell “provocador” cantant nascut a les ribes del Mississipí, però podríem dir que amb el pas del temps el van acabar acceptant com un producte més de l’anomenat somni americà. No obstant, el que ja no podien digerir era que també triomfés un intèrpret negre com Chuck Berry (en els anys 50 la segregació racial a Amèrica era encara molt intensa) i que, a més a més, ho fes mitjançant unes lletres, escrites per ell mateix, força compromeses per a l’època.
Va ser en aquest punt quan es va pensar allò de “si no pots amb el teu enemic, uneix-te a ell”. Per tant, la societat nord-americana va acabar acceptant el rock’n roll, però el va domesticar i adaptar a la seves conveniències i així no és estrany que, al mateix temps que “desapareixien” homes com Presley, Berry o Lewis, feien acte d’aparició artistes menys molestos i més tendres com Franky Avalon, Fabian, Ricky Nelson o el canadenc Paul Anka.
Entre finals dels 50 i inicis dels 60, Presley va marxar a Alemanya per realitzar el servei militar, Berry va ser empresonat per un fosc afer amb una menor, Richard va abandonar el rock’n roll i va concentrar-se únicament en el gospel, després de fer un jurament quan va estar a punt de trobar la mort en un accident d’avió; Lewis, com Berry, es va trobar involucrat en un assumpte amb una noia menor d’edat, que a més era una familiar, i Holly i Cochran van perdre la vida en un accident aeri i un altre de carretera respectivament.
La societat més conservadora dels Estats Units es va espantar i escandalitzar quan va veure les primeres imatges de Presley movent el seu cos mentre entonava els seus èxits. Els pares no podien acceptar que les seves pulcres i inofensives filles tinguessin com a ídol aquell “provocador” cantant nascut a les ribes del Mississipí, però podríem dir que amb el pas del temps el van acabar acceptant com un producte més de l’anomenat somni americà. No obstant, el que ja no podien digerir era que també triomfés un intèrpret negre com Chuck Berry (en els anys 50 la segregació racial a Amèrica era encara molt intensa) i que, a més a més, ho fes mitjançant unes lletres, escrites per ell mateix, força compromeses per a l’època.
Va ser en aquest punt quan es va pensar allò de “si no pots amb el teu enemic, uneix-te a ell”. Per tant, la societat nord-americana va acabar acceptant el rock’n roll, però el va domesticar i adaptar a la seves conveniències i així no és estrany que, al mateix temps que “desapareixien” homes com Presley, Berry o Lewis, feien acte d’aparició artistes menys molestos i més tendres com Franky Avalon, Fabian, Ricky Nelson o el canadenc Paul Anka.
Entre finals dels 50 i inicis dels 60, Presley va marxar a Alemanya per realitzar el servei militar, Berry va ser empresonat per un fosc afer amb una menor, Richard va abandonar el rock’n roll i va concentrar-se únicament en el gospel, després de fer un jurament quan va estar a punt de trobar la mort en un accident d’avió; Lewis, com Berry, es va trobar involucrat en un assumpte amb una noia menor d’edat, que a més era una familiar, i Holly i Cochran van perdre la vida en un accident aeri i un altre de carretera respectivament.
No hay comentarios:
Publicar un comentario