HOLE

Lloc de fundació: Los Angeles (Estats Units).
Formació inicial: Courtney Love (veu i guitarra), Eric Erlandson (guitarra), Jill Emery (baix) i Caroline Rue (bateria i veu).
Gèneres: punk revival, noise rock, rock dur, grunge i rock alternatiu.
Principal dècada: 90.
Àlbum estel·lar: Celebrity skin (1998).
Altres Àlbums d'estudi: Pretty on the inside (1991), Live though this (1994) i Nobody's daughter (2010).
El millor: l’èxit de “Celebrity skin”.
El pitjor: que Love sigui moltes vegades més recordada per la seva tempestuosa relació amb Kurt Cobain.

El quartet Hole va ser fundat a Los Angeles per la cantant, guitarrista i actriu Courtney Love i el guitarrista Eric Erlandson. Els inicis del grup van estar caracteritzats per una música dura i de gran cruesa que recordava el noise rock de Sonic Youth, la baixista dels quals, Kim Gordon, els hi va produir el primer àlbum. Posteriorment, la banda va suavitzar una mica l'estil i amb el seu tercer disc, “Celebrity skin”, va assolir la seva etapa més popular i comercial. Hole va desaparèixer el 2002, però la formació va tornar set anys més tard.

HAPPY MONDAYS

OCEAN COLOUR SCENE

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: EL MOVIMENT MOD

A finals del decenni dels 50 va aparèixer a Londres el moviment Mod, clarament enfrontat a la cultura rock que va dominar durant la dècada. Tanmateix, el corrent no va triomfar de forma plena fins mitjan els anys 60, gràcies a l’èxit de bandes com The Who o The Small Faces. Les principals característiques de la moda en van ser els vestits i gavardines, la fascinació pel disseny italià, les motos scooter, les anfetamines o la preferència pel gènere del rythm & blues, sense oblidar però altres estils com pop, soul o ska.

El quartet The Who, malgrat que és possible que no fos una formació mod genuïna i de gran autenticitat, va acabar sent el grup més important i popular del moviment i va facturar himnes històrics de la subcultura com “My generation”, “I can’t explain” o “The kids are alright”. Posteriorment, la banda encapçalada pel compositor i guitarrista Pete Townshend va experimentar altres camins, però el 1973, quan la moda feia temps que havia deixat enrere la seva època estel·lar, va editar l’òpera rock “Quadrophenia”, que va tenir també la seva versió en film.

Un altre quartet, The Small Faces (foto), va ser l’altra gran banda protagonista del corrent mod. El grup liderat pel cantant, guitarrista i compositor Steve Marriott, va ser probablement més autèntic que The Who, però indiscutiblement no va comptar amb una trajectòria tan llarga, històrica i exitosa. La formació va deixar per a la posteritat cançons com “All or nothing”, va ser clau en el desenvolupament del hard rock i va originar dos dels conjunts més populars de la primera meitat dels anys 70: Humble Pie i The Faces.

El fenomen mod va perdre força a partir dels 70, però el moviment ha tingut varis revivals, començant pel que va motivar el ja significat àlbum “Quadrophenia” i sobretot el que va tenir lloc entre finals de la mateixa dècada dels 70 i els inicis del decenni dels 80, la qual va tenir la banda The Jam, amb Paul Weller al capdavant, com la gran protagonista.

JOSÉ LUIS PERALES

Lloc de naixement: Castejón (Castella - la Manxa).
Gèneres: cantautor i cançó melòdica.
Dècades: 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Tiempo de otoño (1979) i Nido de aguilas (1981).
El millor: “Tiempo de otoño”.
El pitjor: Què s’ha n’ha fet ?

El cantautor romàntic José Luis Perales va triomfar abans a l’Amèrica Llatina que no pas a Espanya i els seu primer gran hit a l’estat va tenir lloc amb la cançó “Porque te vas ?”, que va interpretar Jeanette i va ser utilitzada per Carlos Saura al film “Cría cuervos”. Posteriorment, el baladista manxec va triomfar també com a cantant i el seu èxit més important va arribar amb l’elapé “Tiempo de otoño”, el qual compta amb el tema “Un velero llamado libertad”. Perales ha compost igualment per a artistes com Raphael, Julio Iglesias, Rocío Jurado o Miguel Bosé.

THE PRODIGY

Lloc de fundació: Braintree (Anglaterra).
Formació inicial: Liam Howlett (teclats), Keith Flint (veu) i Maxim (veu).
Gèneres: techno, electrònica, dance, big beat, rock dur, Breakbeat, rave, punk revival, hardcore i rock independent.
Dècades: 90 i 00.
Principals àlbums: The fat of the land (1997) i Invaders must die (2009).
El millor: protagonistes en diversos gèneres.
El pitjor: les coses dures poden arribar a ser comercials.

El grup The Prodigy, que ha mantingut Liam Howlett, Keith Flint i Maxim com a components estables, ha utilitzat diferents estils de les noves tendències, com ara la música electrònica, el rave o el big beat, sent en aquest últim gènere els principals protagonistes juntament amb The Chemical Brothers, sense oblidar les seves incursions en el punk o el hardcore. El seu aspecte salvatge i agressiu, sobretot pel que fa a les actuacions en viu, no ha impedit que la formació britànica sigui una de les més populars de les darreres dècades.

ROXETTE

Lloc de fundació: Halmstad (Suècia).
Formació: Marie Fredriksson (veu) i Per Gessle (guitarra i veu).
Gèneres: pop i dance pop.
Dècades: 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Joyride (1991) i Tourism (1992).
El millor: èxit arreu del món.
El pitjor: la malaltia de Fredriksson.

El duo suec Roxette va assolir un enorme èxit durant els 80 i 90 gràcies a comercials i enganxosos hits com “The look”, “Listen to your heart”, “It must have been love” o “Joyride”, tots quatre número u a la Gran Bretanya. Marie Fredriksson i Per Gessle, una vegada aconseguit el triomf al seu país natal i a la resta d’Escandinàvia, van irrompre amb força als mercats del Regne Unit, Europa continental, Estats Units, Amèrica Llatina o Austràlia, però un càncer al cervell de Fredriksson va obligar a obrir un parèntesi.

DOVER

Lloc de fundació: Madrid (Comunitat de Madrid).
Formació clàssica: Cristina Llanos (veu i guitarra), Amparo Llanos (guitarra), Samuel Titos (baix) i Luis Antúnez (bateria).
Gèneres: rock alternatiu, grunge, rock dur, electrònica, pop i disco.
Dècades: 90 i 00.
Principals àlbums: Devil came to me (1997) i Late at night (1999).
El millor: rock indie amb èxit comercial.
El pitjor: un canvi estrany.

A diferència d’altres bandes espanyoles que han usat l’anglès per expressar-se, el quartet Dover, encapçalat per les germanes LLanos, va obtenir un clar triomf comercial i popular a partir del seu segon àlbum, que va suposar un gran èxit de vendes. Durant aquella època, el grup es va acostar a la moda grunge i va col·laborar amb el director cinematogràfic basc Daniel Calparsoro, que els hi va gravar un vídeo clip i va introduir un del seus temes a la pel·lícula “Salto al vacío”. Posteriorment, Dover va realitzar un canvi de registre bastant sorprenent.

AL VENT

Intèrpret: Raimon.
Any: 1963.
Gènere: nova cançó catalana.
Àlbum d’estudi: cap.
El millor: tret de sortida de la nova cançó.
El pitjor: de vegades fa l’efecte que sigui l’única peça que ha gravat Raimon.

Mentre anava de “paquet” en una moto, Raimon Pelegero, nascut a la localitat valenciana de Xàtiva, va composar el tema “Al vent”, que amb el pas del temps es va convertir en un inqüestionable clàssic de la nova cançó catalana, que llavors iniciava la seva trajectòria. El tema escrit pel cantautor valencià és possible que sigui la peça més emblemàtica del moviment dels 16 jutges, juntament amb “L’estaca” de Lluís Llach i “Paraules d’amor” de Joan Manuel Serrat. A inicis de la dècada dels 60, malgrat que llavors la dictadura franquista va fer una petita, gairebé insignificant, obertura, interpretar en català era tota una aventura i heroïcitat, però la cançó va poder editar-se sense grans entrebancs. Amb els anys, Raimon es ca convertir en la principal icona de la nova cançó, juntament amb els ja citats Llach i Serrat, a més de Maria del Mar Bonet.

WHISKYN’S

Lloc de fundació: Reus (Baix Camp).
Formació: Joan Masdéu, Manuel Lucio, Gerard Roca i Nando Oferino.
Gèneres: pop i rock.
Dècades: 90 i 00.
Principals àlbums: Toc al dos (1996) i Lila (1997).
El millor: una llarga regularitat.
El pitjor: a l’ombra d’altres grups del rock en català.

Whiskyn’s es va formar a Reus i de seguida es va fer un nom entre els principals grups de rock en català, encara que va romandre una mica a l’ombra d’altres bandes com Lax’n Busto, Sau, Sopa de Cabra o Els Pets, el bateria dels quals, Joan Reig, els hi ha produït alguns discs. Després d’una etapa força regular, la formació encapçalada pel cantant Joan Masdéu ha decidit deixar-ho estar. El quartet va col·laborar en el film “Un cos al bosc”, de Joaquim Jordà, en què Masdéu va fer un dels papers protagonistes.

WEATHER REPORT

Lloc de fundació: Nova York (Estats Units).
Formació inicial: Joe Zawinul (piano), Wayne Shorter (saxofon), Miroslav Vitous (baix), Alphonse Mouzon (bateria i veu) i Airto Moreira (percussió).
Altres components bàsics: Jaco Pastorius (baix).
Gèneres: jazz, jazz rock, jazz fusió i world music.
Dècades: 70 i 80.
Principals àlbums: Black market (1976), Heavy weather (1977) i Mr. Gone (1978).
Solistes que origina: Jaco Pastorius.
El millor: músics excel·lents.
El pitjor: inestabilitat de personal.

El pianista austríac Joe Zawinul, el saxofonista nord-americà Wayne Shorter i el baixista txec Miroslav Vitous van fundar a Nova York la banda Weather Report, per a molts experts el grup cabdal en la fusió del jazz amb altres gèneres, juntament amb les diverses formacions de Miles Davis, els Return to Forever de Chick Corea o la Maharavishnu Orquestra de John McLaughlin. Els canvis de personal van ser freqüents al llarg dels anys i entre les noves incorporacions que va realitzar el conjunt cal destacar la de Jaco Pastorius, un dels més grans baixistes de tots els temps.

KASABIAN

Lloc de fundació: Leicester (Anglaterra).
Formació inicial: Tom Meighan (veu), Sergio Pizzorno (guitarra i veu), Christopher Karloff (guitarra), Chris Edwards (baix) i Ian Matthews (bateria).
Gèneres: rock independent, nova psicodèlia i electrònica.
Dècada principal: 90.
Principal àlbum: Velociraptor ! (2011).
Àlbums d'estudi: Kasabian (2004), Empire (2006), West ryder pauper lunatic asylum (2009), 48:13 (2014) i For crying out loud (2017).
El millor: dos dels quatre àlbums han arribat al número u.
El pitjor: no és fàcil mantenir-se a dalt.

La banda britànica Kasabian, fundada a la ciutat anglesa de Leicester, ha estat una de les sensacions del rock indie del Regne Unit de la primera dècada del segle actual, mentre que, sobretot amb l’edició de l’àlbum “West ryder pauper lunatic asylum”, la seva popularitat ha travessat abastament vàries fronteres. El grup, que compta amb Sergio Pizzorno com el seu principal compositor arran de la marxa de Christopher Karloff, té les seves arrels en el so característic de Manchester dels anys 80.

THE MANIC STREET PREACHERS

Lloc de naixement: Blackwood (Gal·les).
Formació inicial: James Dean Bradfield (veu i guitarra), Richey Edwards (guitarra), Nicky Wire (baix) i Sean Moore (bateria).
Gèneres: glam revival, punk revival, pop, rock, rock dur i rock independent.
Dècades: 90, 00 i 10.
Principal àlbum: This is my truth tell me yours (1998).
Altres àlbums d'estudi: Generation terrorists (1992),  Gold against thhe soul (1993), The holy bible (1994), Everything must go (1996), Know your enemy (2001), Lifeblood (2004), Send away the tigers (2007), Journal for plague lovers (2009), Postcards form a young man (2010), Rewind the film (2013), Futurology (2014) i Resistance is futile (2018).
El millor: un període estel·lar durant els 90.
El pitjor: l’estrany cas de Richey Edwards.

El grup gal·lès The Manic Street Preachers, fomat a la ciutat de Cardiff, es va iniciar com a quartet amb la presència del lletrista Richey Edwards, amb el qual la banda va tenir unes característiques glam, fosques, sinistres i força polititzades. Tanmateix, Edwards va desaparèixer misteriosament (avui en dia encara no es coneix amb tota seguretat si és mort o no) i la formació va realitzar un important canvi que li va proporcionar molta més popularitat, sobretot arrel de l’àlbum “This is my truth tell me yours”, número u al Regne Unit.

CLOSER

Grup: Joy Division.
Any: 1980.
Formació: Ian Curtis, Bernard Sumner, Peter Hook i Stephen Morris.
Àlbum d’estudi precedent: Unknown pleasures (1979).
Àlbum d’estudi posterior: cap.
El millor: objecte de culte.
El pitjor: àlbum pòstum per la mort de Curtis.

No és que “Unknown pleasures”, l’àlbum de debut de la banda postpunk Joy Division, fos un disc accessible i senzill d’assimilar, més aviat tot el contrari, però “Closer”, el segon i últim treball del quartet de Manchester, va ser encara una obra més fosca i sinistra que el seu predecessor. L’àlbum va tenir unes característiques pessimistes, tenses i fins i tot desesperades, envoltades d’unes atmosferes tètriques i funeràries, fet aquest últim que ja es pot entreveure a la portada del disc. Vistes totes aquestes peculiaritats, no és estrany que quan el treball va sortir a la venda, el cantant i líder del grup, Ian Curtis, hagués ja decidit posar punt i final a la seva vida. A l’obra, que va arribar al número sis de les llistes britàniques, hi destaquen cançons com “Isolation”, "A means to an end", “Soul and heart” o la magnífica "Twenty-four hours". Després de la realització de “Closer”, els restants membres de la formació van continuar sota la denominació de New Order.

MAZONI

Lloc de naixement: La Bisbal d'Empordà (Baix Empordà).
Gèneres: pop, rock i rock alternatiu.
Dècades: 00 i 10.
Principal àlbum: Fins que la mort ens separi (2011).
El millor: una de les icones de l’indie català.
El pitjor: li manca obrir-se a un públic més ampli.

Després de col·laborar amb un altre representant del rock alternatiu català, Carles Sanjosex, Jaume Pla Mazoni, músic de la Bisbal d’Empordà, es va llançar en solitari de la mà de la discogràfica independent Bankrobber. Després de gravar en castellà i anglès, Mazoni va començar a editar discs en català i va actuar en festivals importants com Primavera Sound, BAM, Altaveu, Senglar Rock i els esdeveniments d’Austin o Toronto. El seu àlbum “Fins que la mort ens separi” ha estat premiat per la revista Enderrock.

THE 5TH DIMENSION

Lloc de fundació: Los Angeles (Estats Units).
Formació inicial: Florence LaRue (veu), Marilyn McCoo (veu), Billy Davis Jr. (veu), LaMonte McLemore (veu) i Ron Towson (veu).
Gèneres: rythm & blues, soul i pop.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Up, up and away (1967) i The age of aquarius (1969).
El millor: els clàssics de “Hair”.
El pitjor: els temps van canviar.

El quintet vocal The 5th Dimension va brillar espectacularment entre finals dels 60 i inicis dels 70 gràcies a hits com “Up, up and away”, “Stoned soul picnic”, “One less bell to answer” i de manera especial els dos grans hits del musical hippy “Hair”: “Aquarius” i “Let it sunshine in”. El grup, que va interpretar temes de Laura Nyro, Jimmy Webb o el duo format per Burt Bacharach i Hal David, es va veure molt involucrat en el període de “bon rotllo” originat pel flower power, la crisi del qual també ho va ser de la formació.

LAURIE ANDERSON

Lloc de naixement: Glen Ellyn (Estats Units).
Gèneres: avantguarda, rock experimental, art rock i new age.
Dècades: 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Big science (1982) i Mister Heartbreak (1984).
El millor: artista multimèdia.
El pitjor: una curta etapa popular.

La cantant i violinista nord-americana Laurie Anderson, els darrers anys parella sentimental del mític i ja desaparegut Lou Reed, és una artista completíssima, fet que ha demostrat abastament en els seus diferents espectacles, en els quals ha barrejat música, dansa, cine o projeccions de vídeo. Malgrat que normalment ha utilitzat l’experimentació en les seves composicions, Anderson, que també ha exercit de professora d’història egípcia, es va apropar al gran públic a inicis dels 80 gràcies al single “Oh, superman!”.

STEPHEN STILLS

Lloc de naixement: Dallas (Estats Units).
Gèneres: rock, folk rock, country rock i blues rock.
Dècades: 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Stephen Stills (1970) i Stephen Stills 2 (1971).
Grups que origina: Bloomfield / Kooper / Stills, Crosby, Stills and Nash (and Young), The Stills / Young Band i Manassas.
El millor: estada en llegendàries bandes / la composició de "For what it's worth".
El pitjor: la seva carrera en solitari no ha tingut tanta popularitat / Les seves freqüents col·laboracions amb Neil Young han estat sempre molt curtes.

El compositor texà Stephen Stills, considerat un dels millors guitarristes de la història de la música popular, va ser, juntament amb Neil Young i Richie Furay, el líder de la banda Buffalo Springfield, un dels grups pioners de folk rock i country rock. Més tard es va ajuntar amb David Crosby i Graham Nash, als qual s’uniria el mateix Young, per formar un dels supergrups de més èxit de tots els temps. Posteriorment, Stills alternaria la seva trajectòria en solitari amb la fundació d’altres formacions, com per exemple Manassas.

LAURENT VOULZY

Lloc de naixement: París (França).
Gèneres: chanson, pop i rock.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
El millor: l’original “Rockollection”.
El pitjor: en general, no massa èxits fora de les fronteres franceses.

El cantant i guitarrista Laurent Voulzy ha estat una de les estrelles de la música francesa de les últimes quatre dècades, encara que fora del país veí, la seva fama i popularitat no ha estat molt destacada. Després d’una important col·laboració amb el cantant Alain Souchon, Voulzy va composar “Rockollection”, una cançó força original en què, a través d’una melodia que feia de fil conductor, incrustava hits del pop-rock anglosaxó, d’artistes com The Beatles, The Rolling Stones o The Mamas & the Papas.

XESCO BOIX

Lloc de naixement: Barcelona (Barcelonès).
Lloc de defunció: Malgrat de Mar (Maresme).
Gèneres: cantautor, folk, pop, rock i cançó infantil.
Dècades: 60, 70 i 80.
Grups que origina: Grup de folk, Ara va de Bo, El Sac i Els Cinc Dits d’una Mà.
El millor: referent de la música catalana dels 60 i 70.
El pitjor: la mort va truncar una carrera important.

Xesco Boix va ser un seguidor dels folk singers Woody Guthrie, Pete Seeger, amb el qual va entaular una bona amistat i de qui va versionar algunes peces, o el més jove Bob Dylan, de qui també va realitzar algun cover, com de la popular “Blowin’ in the wind”. Boix també va cantar espirituals amb Jaume Arnella i va formar part de l’històric Grup de Folk o de la formació Ara va de Bo, que va adaptar al català i per al públic infantil clàssics del rock’n roll.

PAUL ANKA

Lloc de naixement: Ottawa (Canada).
Gèneres: pop, soft rock i estàndard.
Dècades: 50, 60, 70, 80, 90 i 00.
El millor: nen prodigi.
El pitjor: retir a las Vegas.

Ja des de molt curta edat, el canadenc Paul Anka, nascut a la ciutat d’Ottawa, va destacar com a cantant, fet que va consolidar més tard, sent encara molt jove, amb hits com “Diana”, dedicat a la mainadera que tenien a casa, o “Put your head in my shoulder”. L’èxit va arribar en un moment en què el rebel rock’n roll dels 50 va declinar per diferents circumstàncies i va ser substituït per una música menys polèmica. Després de la seva millor etapa, l’intèrpret, ja nacionalitzat nord-americà, va dedicar-se a fer gales a las Vegas, tal com van fer també Elvis Presley o Tom Jones.

GUESS WHO

Lloc de fundació: Winnipeg (Canadà).
Formació inicial: Randy Bachman (guitarra i veu), Burton Cummings (veu i guitarra), Jim Kale (baix) i Garry Peterson (bateria).
Gèneres: rock, blues rock i rock dur.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: American woman (1970) i Share the land (1970).
Grups que origina: Bachman - Turner Overdrive.
El millor: banda mítica al Canadà.
El pitjor: poca regularitat a l’estranger.

Amb arrels a la banda The Expressions, de la qual en formava part Randy Bachman, es va formar a la ciutat canadenca de Winnipeg, a l’estat de Manitoba, el grup Guess Who. Des d’un bon començament, la formació va triomfar clarament al seu país, però no va ser tan senzill fer-se un nom als Estats Units o la Gran Bretanya, on el conjunt va acabar aconseguint l’èxit gràcies a títols com “These eyes”, “Share the land” i sobretot “American woman”. Posteriorment, Bachman va fundar la Bachman – Turner Overdrive.

TIM BUCKLEY

Lloc de naixement: Washington (Estats Units).
Lloc de defunció: Los Angeles (Estats Units).
Gèneres: folk rock, rock psicodèlic, jazz rock, avantguarda, soul i funk.
Dècades: 60 i 70.
El millor: reinventar-se constantment.
El pitjor: la seva prematura mort.

Els inicis de la trajectòria artística de Tim Buckley, una de les veus més personals dels anys 60 i 70, es troben en la música folk, però el cantant i compositor nord-americà va canviar moltes vegades de registre, malgrat la seva curta vida, doncs posteriorment s’uniria a la moda de la psicodèlia i entraria en el món del jazz, amb una gran influència de Miles Davis. Va morir per una sobredosi quan només comptava amb 28 anys, mentre el seu fill Jeff també desapareixeria prematurament després de començar una carrera molt prometedora.