EXILE ON MAIN ST.

Grup: The Rolling Stones.
Any: 1972.
Formació: Mick Jagger, Keith Richard, Mick Taylor, Bill Wymann i Charlie Watts.
Àlbum d’estudi precedent: Sticky fingers (1971).
Àlbum d’estudi posterior: Goats head soup (1973).
El millor: “Let it loose”.
El pitjor: va tenir dificultats al principi.

El 1971, The Rolling Stones van editar l’àlbum “Sticky fingers”, un treball magistral que pot trobar-se perfectament entre els millors 10 discs de la història de la música popular. Potser per aquest motiu, la següent obra de la mítica banda anglesa, “Exile on Main St.”, en un primer moment no va entusiasmar massa tant al públic com a la crítica, però amb el pas dels anys l’àlbum ha estat considerat un dels millors en la llegendària història dels Stones, en particular, i de la música del segle XX, en general, fins el punt que la revista Rolling Stone la considera la setena millor obra de tots els temps. En el disc, que usa diferents gèneres com rythm & blues, soul, rock o country rock, hi figuren cançons com “Rocks off”, la famosa “Tumbling dice” o la magnífica “Let it loose”, segons la meva opinió una de les millors peces de la història del rock.

FLEET FOXES

Lloc de naixement: Seattle (Estats Units).
Formació inicial: Robin Pecknold (veu i guitarra), Skyler Skjelset (guitarra). Craig Curran (baix i veu), Nicholas Peterson (bateria i veu) i Casey Wescott (teclats i veu).
Gèneres: folk pop i folk alternatiu.
Dècada principal: 00.
Àlbum estel·lar: Fleet Foxes (2008).
Altres àlbums d'estudi: Helpessness blues (2011) i Crack - up (2017.
El millor: inicis força prometedors.
El pitjor: s’ha d’esperar per veure si arriba la consolidació.

El cantant i guitarrista Robin Pecknold, líder i principal compositor de la banda, i Skyler Skjelset, guitarra solista del grup, van estudiar junts a Seattle, van entaular una bona amistat i van fundar la formació Fleet Foxes, que amb el seu primer àlbum, de títol homònim, es va convertir en la gran revelació de l’indie nord-americà, encara que el treball va tenir molt més èxit al Regne Unit. Les arrels de la seva música es troben en llegendes folk com Bob Dylan o Neil Young.

DIONNE WARWICK

Lloc de naixement: East Orange (Estats Units).
Gèneres: gospel, rythm & blues, soul, pop i soft rock.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Here where there is love (1966) i Dione Warwick in valley of the dolls (1968).
El millor: musa de Burt Bacharach i Hal David.
El pitjor: quan va deixar de relacionar’s-hi.

Per explicar la carrera de la cantant Dionne Warwick, iniciada en el món del gospel, forçosament s’ha de vincular amb els compositors Burt Bacharach i Hal David, que li van atorgar els seus grans èxits durant la dècada dels 60, la millor època de la intèrpret en particular i de la música soul, gènere que Warwick va usar abastament, en general. Una vegada es va separar de Bacharach i David, l’artista va iniciar una trajectòria més irregular, la qual va tenir el seu punt àlgid amb la cançó dels Bee Gees “Heartbreaker”.

PERCY SLEDGE

Lloc de naixement: Leighton (Estats Units).
Lloc de defunció: Baton Rouge (Estats Units).
Gèneres: rythm & blues i soul.
Dècades: 60, 70 i 80.
Principal àlbum: When a man loves a woman. The ultimate collection (1987).
El millor: la cançó “When a man loves a woman”.
El pitjor: bàsicament molts el recorden pel tema.

Dotat d’una extraordinària, profunda i passional veu, el cantant Percy Sledge, nascut a l’estat del sud d’Alabama, va ser una de les figures de l’era estel·lar del soul, durant els anys 60, sobretot quan va gravar la peça “When a man loves a woman”, un clàssic del gènere que va arribar al número u de les llistes nord-americanes i al top-10 de les britàniques. La cançó va suposar també el primer gran hit de la històrica discogràfica Atlantic Records.

CARAVAN

Lloc de fundació: Canterbury (Anglaterra).
Formació inicial: Pye Hastings (veu i guitarra), Richard Sinclair (baix), Richard Coughlan (bateria), Dave Sinclair (teclats) i Jimmy Hastings (saxofon i flauta).
Gèneres: rock progressiu, rock psicodèlic, jazz rock, so Canterbury i avantguarda.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Caravan (1968), If i could do it all over again, i’do it all over you (1970) i The land ant he grey and pink (1971).
El millor: banda de culte.
El pitjor: poc èxit als països anglosaxons.

La formació Caravan, fundada per músics que havien format part del grup Wilde Flowers, va ser una de les bandes cabdals de l’avantguarda britànica de finals dels 60 i de l’anomenat so Canterbury. El conjunt anglès, que ha tingut Pye Hastings i Richard Coughlan com a únics membres fixes, no va comptar amb massa repercussió al seu país ni tampoc als Estats Units, però en canvi va brillar en estats com Alemanya o Holanda, zones on el rock de caire progressiu es va fer amb un lloc important. Amb el pas dels anys, Caravan es va apropar a postulats jazz.

THE HIGH LLAMAS

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació actual: Sean O’Hagan (veu i guitarra), Pete Alves (guitarra), John Fell (baix), Rob Allum (bateria), Marcus Holdaway (teclats i violoncel) i Dominic Murcott (percussió).
Gèneres: pop, rock i rock alternatiu.
Dècades: 90 i 00.
Principals àlbums: Hawaii (1996) i Buzzlee bee (2000).
El millor: elogis de la crítica.
El pitjor: projecte molt personal d’O’Hagan.

El cantant i guitarrista irlandès Sean O’Hagan va formar a Londres el grup The High Llamas, després d’haver integrat les formacions Microdisney, on ja va coincidir amb el baixista John Fell, i Fatima Mansions. The High Llamas es va veure enormement influenciat pel mític conjunt californià The Beach Boys, especialment de l’època de “Pet sounds”, mitjançant unes harmonioses i sincronitzades veus i l’ús d’ambientacions orquestrals. La banda va arribar al seu punt àlgid amb l’edició de l’àlbum “Hawaii”.

CHICA DE AYER

Grup: Nacha Pop.
Any: 1980.
Formació: Antonio Vega, Nacho García Vega, Carlos Brooking i Ñete.
Gènere: pop.
Àlbum d’estudi: Nacha Pop.
El millor: per a alguns la millor cançó de la història del pop - rock espanyol.
El pitjor: quant a cançons, Nacha Pop no va poder igualar mai la seva popularitat.

Durant mols anys, la música espanyola va estar presidida, en primer lloc, per l’anomenada cançó melòdica i lleugera, i en segon lloc, per la afluència de cantautors molt polititzats, encara que el pop - rock havia tingut un cert èxit gràcies a bandes com Sírex, Mustang, Bravos o Lone Star. A inicis dels 80 hi va haver a l’estat un important canvi amb l’esclat de la movida madrilenya, potser la primera vegada que Madrid, musicalment parlant, va destronar Barcelona. Nacha Pop va ser un dels grups cabdals del moviment i el seu primer àlbum, de títol homònim, conté “Chica de ayer”, tema compost pel desaparegut Antono Vega i que alguns consideren la millor peça de la història del pop estatal.

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: CANET ROCK

El moviment hippy, que va aparèixer a San Francisco l’any 1966 i que aviat es va expandir per la resta de l’estat de Califòrnia, la totalitat dels Estats Units i alguns països europeus com el Regne Unit, Dinamarca o Holanda, no va tenir massa transcendència a Espanya, però va arribar amb cert èxit en alguns punts com l’illa de Formentera o Catalunya, on es va celebrar el festival de Canet de Mar, a la comarca del Maresme.

En aquells temps evidentment no existia Internet per a ús social i la propagació de les modes era molt més lenta que en els temps actuals. Així no és estrany que el corrent del flower power arribés amb molt de retard a Catalunya i a altres punts de l’estat espanyol, quan precisament la contracultura hippy ja es trobava en clara decadència, tant als Estats Units com a la Gran Bretanya, i superada per altres esdeveniments com el glam rock.

La primera edició del festival va tenir lloc l’estiu de 1975, quan a Francisco Franco li restaven només uns mesos de vida i per tant la censura estava encara vigent de forma notòria. Entre els artistes presents hi van ser la cantautora mallorquina Maria del Mar Bonet o alguns clàssics del rock laeità, aleshores en un dels seus períodes àlgids, com Jaume Sisa, a qui les autoritats franquistes finalment van prohibir-li cantar; Pau Riba, que va realitzar una actuació delirant; l’Orquestra Elèctrica Dharma i l’Orquestra Plateria.

Cal destacar que amb el pas del temps el festival es va obrir a intèrprets de la resta de l’estat i també es va internacionalitzar. Així, per exemple, van actuar en edicions posteriors solistes com la cantant alemanya Nico, exintegrant de The Velvet Underground, o grups com Lole y Manuel, Tequila, els britànics Ultravox o els nord-americans Blondie.

BAD MANNERS

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació inicial: Buster Bloodvessel (veu), Louis Alphonso Cook (guitarra), David Farren (baix), Brian Tuitt (bateria), Martin Stewart (teclats), Chris Kane (saxofon), Andrew Marson (saxofon), Paul Gus Hyman (trompeta) i Winston Bazoomies (harmònica).
Gèneres: ska i new wave.
Dècades: 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Ska ‘n’ B (1980) i Gosh it’s... Bad Manners (1981).
El millor: aprofitar perfectament la moda de l’ska.
El pitjor: el grup no es va mantenir amunt massa temps.

El conjunt londinenc Bad Manners va aparèixer a finals dels 70 i, com The Specials i Madness, va participar intensament en el revival ska que va viure llavors el Regne Unit i va pertànyer al segell independent 2 Tone. Sense cap mena de dubte, un dels màxims atractius de la banda anglesa, que va ser present en varis espais de la televisió britànica, va ser el seu curiós, voluminós i extravagant cantant, Buster Bloodvessel, tot un espectacle en els concerts en viu.

SPICE GIRLS

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació: Geri Halliwell (veu), Victoria Adams (veu), Melanie Brown (veu), Emma Bunton (veu) i Melanie Chisholm (veu).
Gèneres: pop, dance pop i disco.
Dècades: 90 i 00.
Principal àlbum: Spiceworld (1997).
Solistes que origina: Geri Halliwell.
El millor: una espectacular etapa comercial.
El pitjor: laboratori total.

Durant gairebé tota la història de la música pop - rock hi han hagut grups de laboratori i només cal recordar la irrupció dels Monkees als anys 60. No obstant, aquest fet es va fer notori a partir dels 80 i es va consolidar als 90, quan va aparèixer el quintet femení britànic Spice Girls, que va portar els seus dos primers àlbums al número u en més de 30 països i fins i tot van protagonitzar una pel·lícula. No obstant, com acostuma a passar en aquest tipus de formacions, la història no va durar gaire.

THE SPECIALS

Lloc de fundació: Coventry (Anglaterra).
Formació inicial: Terry Hall (veu), Neville Staple (veu), Lynval Golding (guitarra), Roddy Radiation (guitarra), Sir Horace Gentleman (baix), John Bradbury (bateria), Jerry Dammers (teclats), Dick Cuthell (instruments de vent) i Rico Rodríguez (trombó).
Gèneres: ska, punk i new wave.
Dècada principal: 80.
Àlbums d'estudi: The Specials (1979), More Specials (1980), In the studio (1984), Today's Specials (1996), Guilty 'til proved innocent ! (1998), Skinhead girl (2000) i Conquering ruler (2001).
El millor: fidelitat a 2 Tone.
El pitjor: la cosa no va durar gaire.

The Specials va aparèixer a Coventry durant la segona meitat dels 70 i va contribuir, juntament amb els més populars Madness, a posar de moda el ritme caribeny de l'ska. Amb un comportament proper al punk, van protestar davant la injustícia social i l’atur i van fer-se notar amb temes com “Too much, too young”, “Ghost town” o “A message to you Rudy”. Malgrat que algunes grans discogràfiques se’ls van disputar, la banda va ser fidel al segell independent 2 Tone, al qual també van pertànyer els citats Madness.

ZUCCHERO FORNACCIARI

Lloc de naixement: Reggio Emilia (Itàlia).
Gèneres: pop, rock, soul i blues rock.
Dècades: 80, 90 i 00.
Principal àlbum: Blue’s (1987).
El millor: “Blue’s”.
El pitjor: l’època molt comercial de “Baila”.

Després de formar alguns grups, d’escriure cançons per a altres artistes, de guanyar el festival de Castrocaro i de participar vàries vegades, com a intèrpret i com a compositor, al de Sanremo, Zucchero va començar a triomfar a finals dels 80, quan per exemple va editar l’àlbum “Blue’s”, el qual conté el tema “Senza una donna”, del qual en va fer una versió amb el cantant britànic Paul Young, que va arribar al número quatre de les llistes del Regne Unit. El cantant i guitarrista de l’Emilia Romagna és l’intèrpret italià que més ha vengut fora del país mediterrani.

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: EL FENOMEN BOB MARLEY

El passat 11 de maig es van complir 30 anys de la mort, degut a un càncer, de Bob Marley. L’artista jamaicà ha estat un dels grans símbols i un dels intèrprets més reivindicats de la història de la música popular del segle XX.

El reggae, malgrat la irrupció de Jimmy Cliff amb cançons com “Many rivers to cross”, era un gènere musical reclòs a la petita illa caribenya fins que Marley va internacionalitzar l’estil. Això si, perquè el reggae triomfés fora de Jamaica, especialment a la Gran Bretanya, el líder rasta va haver de comercialitzar i donar un ritme més ràpid al gènere, que aviat va tenir força seguidors al Regne Unit, tant pel que fa a artistes negres, com Eddy Grant, quant a bandes mestisses, com UB 40, els quals van portar el reggae cap a postulats força pop, o fins i tot formacions integrades exclusivament per músics blancs, com va ser el cas dels primers discs del trio The Police, liderat per Sting.

Marley va triomfar amb àlbums com “Natty dread”, “Rastaman vibration”, “Exodus” i “Kaya”, mentre va convertir en èxits temes com “I shot a sheriff”, versionada per Eric Clapton, “No woman, no cry”, segurament el seu títol més cèlebre, “Three little birds”, “One love / people get ready” o “Is this love”, encara que de llarg la meva preferida és la menys coneguda “Redemption song”.

Es podria dir que l’artista rastafari ha estat, juntament amb el mexicà Carlos Santana, el més gran artista de la música popular sorgit d’un país de l’anomenat Tercer Món i potser l’únic que ha aconseguit un enorme triomf i ha obtingut el caràcter de mite i llegenda, malgrat els importants èxits, més enllà de les fronteres dels estats que els han vist néixer, del ja significat Cliff, l’indi Ravi Shankar, l’Algerià Khaled, l’ivorià Yossou N’Dour o el malià Salif Keita.

DEVO

Lloc de fundació: Kent (Estats Units).
Formació inicial: Fred Weber (veu), Bob Lewis (guitarra), Bob Casale (guitarra), Gerald Casale (baix), Rod Reisman (bateria) i Mark Mothersbaugh (sintetitzadors).
Gèneres: punk, postpunk, new wave, synth pop i techno.
Dècades: 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Freedom of choice (1980) i New traditionalists (1981).
El millor: grup de culte i amb molt influència.
El pitjor: fugaç etapa mainstream.

El grup nord-americà Devo, fundat a l’estat d’Ohio, va passar per l’etapa punk, però el seu període àlgid va transcórrer durant la new wave i més concretament per la moda del synth pop. Amb un ús exhaustiu de les noves tecnologies, com els sintetitzadors, Devo va ser una de les formacions pioneres en la utilització del vídeo i, tant en els seus discs com en els seus concerts, l’humor, la ironia i la sàtira van ser constants. El single “Whip it” va ser una de les poques mostres comercials de la seva trajectòria.

KEVIN AYERS

Lloc de naixement: Herne Bay (Anglaterra).
Gèneres: rock psicodèlic, rock progressiu, rock experimental, avantguarda i so Canterbury.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Joy of a toy (1969) i Shooting at the moon (1970).
El millor: personatge molt important en l’avantguarda britànica.
El pitjor: no ha estat mai un artista de llistes i rànquings.

Kevin Ayers va ser el baixista de la banda Soft Machine, un dels grups decisius pel que fa a la psicodèlia i l’avantguarda musicals que hi van tenir lloc al Regne Units durant el segon lustre dels anys 60. Arran d’abandonar el grup, Ayers, també personatge decisiu de l’anomenat so Canterbury, es va llançar en solitari, en una carrera caracteritzada per l’autenticitat i el distanciament del gran públic. Al llarg de la seva trajectòria ha col·laborat amb artistes com Mike Oldfield, Syd Barrett, el primer líder de Pink Floyd, o el seu excompany a Soft Machine Robert Wyatt.

DIRE STRAITS (ÀLBUM)

Grup: Dire Straits.
Any: 1978.
Formació: Mark Knopfler, David Knopfler, John Illsley i Pick Pickers.
Àlbum d’estudi precedent: cap.
Àlbum d’estudi posterior: Communiqué (1979).
El millor: per a alguns el treball més autèntic del grup.
El pitjor: la banda es convertiria molt aviat en una eina personal de Mark Knopfler.

El 1978 havia ja esclatat el Punk rock, el qual havia estat una resposta al rock progressiu i simfònic, que havia passat per la seva era daurada poc abans. El llavors quartet Dire Straits va ser un exemple força allunyat dels barems progressius, mitjançant un rock tradicional, fresc i accessible, però tampoc tenia res a veure amb el punk, per la qual cosa la música del conjunt britànic anava clarament a contracorrent. No obstant això, no hi va haver cap impediment perquè el primer àlbum de Dire Straits, de títol homònim, representés un important èxit a països com el Regne Unit, els Estats Units o Austràlia. El líder, cantant, guitarrista i compositor de la formació, David Knopfler, va escriure totes les cançons, entre les quals hi destaquen “Down to the waterline”, “Water of love”, “Setting me up” i evidentment “Sultans of swing”, un autèntic clàssic de la música rock de tots els temps.

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: L’ETAPA DE RODAMÓN D’ERIC CLAPTON

Eric Clapton ha estat considerat el millor guitarrista de la història de la música rock, juntament amb els nord-americans Jimi Hendrix i Duanne Allman i els també britànics Jeff Beck i Jimmy Page, que com ell van tocar en el llegendari grup anglès The Yardbirds.

Clapton va ser un dels membres fundadors dels Yardbirds, una de les bandes cabdals del rythm & blues britànic, amb Rolling Stones, Animals, Spencer Davis Group o John Mayall & The Bluesbreakers. Quan els Yardbirds van decidir incorporar el pop al seu repertori, en un intent d’incrementar la seva popularitat i també la venda dels seus discs, Clapton va decidir abandonar el grup. Més tard, el guitarrista es va ajuntar amb els Bluesbreakers de Mayall, per on també van passar altres grans de l’instrument com Peter Green, fundador de Fleetwood Mac, o Mick Taylor, fugaç integrant dels Rolling Stones.

Clapton es va unir després amb Jack Bruce i Ginger Baker per formar Cream, en un moment en què respectivament eren considerats els millors guitarrista, baixista i bateria del Regne Unit. El supergrup, que no va tenir una trajectòria massa extensa, va barrejar el rythm & blues amb la psicodèlia, llavors plenament de moda, i va ser un clar referent per al hard rock. Després de la dissolució del trio, Clapton va ser partícip d’un altre supergrup, Blind Faith, on va coincidir amb Steve Windwood, excomponent d’Spencer Davis Group i Traffic, i novament amb Baker, i va crear una sèrie de bandes en què ell n’era l’inqüestionable líder, com Derek & the Dominos, amb els quals va gravar l’històric “Layla”.

Posteriorment, el guitarrista britànic va decidir llançar-se en solitari, en una carrera que va tenir molts problemes durant els inicis, fonamentalment pels seus greus problemes amb les drogues, dels quals finalment va poder sortir-se’n. Durant els 70, Clapton va col·laborar en el festival de Bangladesh, organitzat pel seu amic, l’exbeatle George Harrison; va ser el protagonista del Rainbow Concert, portat a terme per Pete Townshend, líder de The Who, per commemorar el retorn d’Eric; va actuar al film “Tommy”, l’obra precisament creada pel grup de Townshend; va participar al documental “The last waltz”, dedicat a The Band i dirigit per Martin Scorsese; va fer covers de “I got a sheriff”, de Bob Marley, i “Cocaine”, de JJ Cale, i va editar àlbums històrics com “641 Boulevard ocean”. Pel que fa als 80, 90 i primera dècada de l’actual segle, Clapton s’ha apropat més al gran públic, per exemple amb una versió de “Layla” més lenta i sofisticada.

RUSSIAN RED

Lloc de naixement: Madrid (Comunitat de Madrid).
Gèneres: folk rock i rock alternatiu.
Dècades: 00.
Principal àlbum: I love your glasses (2008).
El millor: un debut important.
El pitjor: acaba tot just de gravar el seu segon àlbum.

La cantant i compositora madrilenya Lourdes Hernández, que va adoptar el sobrenom de Russian Red, va iniciar la seva encara curta trajectòria musical arran de gravar una maqueta amb el seu amic Brian Hunt. Posteriorment, la intèrpret espanyola, que sempre ha usat l’anglès per expressar-se, va editar el seu primer àlbum, “I love your glasses”, el qual va tenir una bona acceptació. Russian Red acaba de gravar el seu segon treball: “Fuerteventura”.

BOB GELDOF

Lloc de naixement: Dun Laoghaire (Irlanda).
Gèneres: pop, rock i new wave.
Dècades: 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Deep in the heart of nowhere (1986) i Vegetarians of love (1990).
El millor: els “Live Aid” a Londres i Philadelphia.
El pitjor: molt per sota de la popularitat de Boomtown Rats.

Bob Geldof va ser el vocalista i líder de la banda The Boomtown Rats, la qual va participar en l’era del punk i va ser bàsica en la irrupció de la new wave. Geldof, que havia actuat a la pel·lícula “The Wall”, basada en l’àlbum de Pink Floyd i dirigida per Alan Parker, va composar el gran hit del grup irlandès: “I don’t like mondays”. Després de la desaparició de la formació, l’intèrpret va seguir en solitari, però llavors va ser cèlebre per les seves tasques humanitàries, especialment quan va organitzar els festivals Live Aid.

TORTOISE

Lloc de fundació: Chicago (Estats Units).
Formació (diferents components): John Herndon, Doug McCombs, John McEntire, Don Bitney, Jeff Parker, Bundy K. Brown i David Pajo.
Gèneres: electrònica, rock experimental, jazz, ambient, avantguarda i rock alternatiu.
Dècades: 90 i 00.
Principals àlbums: Milions now living will never die (1996) i TNT (1998).
El millor: grup cabdal de l’avantguarda dels 90.
El pitjor: públic reduït.

John Herndon i Doug McCombs van ser els fundadors de la banda avantguardista de Chicago Tortoise, però va ser el percussionista i productor John McEntire qui d’alguna manera va agafar les regnes de la formació d’Illynois. Amb una gran influència del krautrok, l’electrònica alemanya sorgida a finals dels 60, Tortoise es va erigir en un dels grans estendards de la música alternativa dels 80, barrejant diferents estils com l’electrònica, l’experimentació, l’ambient o el jazz. Els treballs “Milions now living will never die” i “TNT” van marcar la seva època àlgida.

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: L’ESCLAT DEL ROCK’N ROLL

Quan va finalitzar la Segona Guerra Mundial, l’any 1945, a diferència del que va succeir a Alemanya, França, Gran Bretanya, Itàlia o la Unió Soviètica, devastats i destrossats pel conflicte bèl·lic, els Estats Units en van sortir indemnes i fins tot reforçats econòmicament, amb el terrible crack de la borsa de Wall Street, ocorregut el 1929, totalment oblidat i superat. Això va originar un grans ascens en el nivell de vida de la població nord-americana, en general, i de la seva joventut, en particular. D’aquesta manera els adolescents i joves dels Estats Units van comptar amb prou recursos per consumir la nova cultura nord-americana, entra la qual es trobava el naixent rock’n roll.

Molts experts consideren l'inici del rock’n roll, es podria dir que un híbrid entre el country blanc i el blues negre, la cançó “Rock around the clock”, la qual va aparèixer al film d’idèntic títol i que van interpretar Bill Haley & his Comets (foto). No obstant, el ja veterà Haley va cedir aviat el testimoni a intèrprets més joves com Elvis Presley, la primera estrella mediàtica de la història del rock, Chuck Berry, Little Richard, Jerry Lee Lewis, Buddy Holly, Eddy Cochran, Carl Perkins o Gene Vincent.

El cert és que la població nord-americana més conservadora i políticament correcta no va pair gens bé el primer cop que va veure Presley a la televisió; no podien suportar que els seus pulcres fills, i sobretot filles, tinguessin com a ídol aquell jove que ells consideraven un provocador. Tanmateix, Elvis no deixava de ser un noi blanc i dolç i, de certa manera, va acabar sent acceptat i fins i tot convertit en un producte americà. Allò que ja no es podia suportar ni permetre era que els joves blancs fossin fans de cantants negres com Chuck Berry, que a més escrivia els seus propis temes, o Little Richard. Durant els 50, el racisme i la segregació racial als Estats Units eren encara molt intensos, especialment quant als conservadors estats del sud.

Per diverses raons, els grans protagonistes del rock’n roll dels 50 van anar desapareixent del primer pla musical a finals de la dècada: Presley va marxar a Alemanya per realitzar el servei militar, Berry va ser denunciat per un cas poc clar i va ser empresonat, Lewis va tenir també problemes amb la justícia, Richard va dedicar-se exclusivament al gospel arran d’estar a punt de morir en un accident aeri i Cochran i Holly van trobar la mort en accidents, el primer de cotxe i el segon d’avió, en el qual també van desaparèixer Richie Valens i The Big Bopper.

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: BRITISH INVASION

La música rock va néixer als Estats Units i durant el decenni dels anys 50 les grans figures del gènere, com Elvis Presley, Chuck Berry, Little Richard o Jerry Lee Lewis, van ser nord-americanes. La música d’aquests artistes i d’altres va arribar amb força al Regne Unit, però en canvi els intèrprets britànics passaven quasi desapercebuts a l’altra banda de l’Atlàntic. Tot això va canviar de manera radical a partir de la dècada dels 60.

Podria ser per la desaparició del primer pla musical, per diferents circumstàncies, de les grans estrelles del rock’n roll dels 50, per la posterior arribada de cantants mol tous, sofisticats i domesticats o simplement pel ganxo del beat britànic aparegut a inicis dels 60, però el cert és que el pop - rock del Regne Unit va triomfar de forma espectacular als Estats Units en un fenomen que es va anomenar british invasion.

Sense cap mena de dubte, els Beatles (a la foto a la seva arribada a Nova York), també en aquest aspecte, van ser els grans protagonistes de la invasió britànica a Amèrica, arrel del gran èxit que va obtenir el tema “I want to hold your hand”, però també altres bandes del Regne Unit van tenir un gran impacte als Estats Units, tant grups llegendaris com els Rolling Stones o els Kinks (no van tenir tanta sort els mítics Who), així com formacions de no tan relleu en la història de la música popular com Dave Clark Five, Manfred Mann, Peter & Gordon o els Zombies.

Durant el segon lustre dels 60, a partir de l’explosió hippy a la costa oest nord-americana i de l’aparició de rock psicodèlic, que també va fer acte de presència a la Gran Bretanya, la música popular va tornar a tenir Amèrica com a punt clau del corrent pop-rock.