El passat 11 de maig es van complir 30 anys de la mort, degut a un càncer, de Bob Marley. L’artista jamaicà ha estat un dels grans símbols i un dels intèrprets més reivindicats de la història de la música popular del segle XX.
El reggae, malgrat la irrupció de Jimmy Cliff amb cançons com “Many rivers to cross”, era un gènere musical reclòs a la petita illa caribenya fins que Marley va internacionalitzar l’estil. Això si, perquè el reggae triomfés fora de Jamaica, especialment a la Gran Bretanya, el líder rasta va haver de comercialitzar i donar un ritme més ràpid al gènere, que aviat va tenir força seguidors al Regne Unit, tant pel que fa a artistes negres, com Eddy Grant, quant a bandes mestisses, com UB 40, els quals van portar el reggae cap a postulats força pop, o fins i tot formacions integrades exclusivament per músics blancs, com va ser el cas dels primers discs del trio The Police, liderat per Sting.
Marley va triomfar amb àlbums com “Natty dread”, “Rastaman vibration”, “Exodus” i “Kaya”, mentre va convertir en èxits temes com “I shot a sheriff”, versionada per Eric Clapton, “No woman, no cry”, segurament el seu títol més cèlebre, “Three little birds”, “One love / people get ready” o “Is this love”, encara que de llarg la meva preferida és la menys coneguda “Redemption song”.
Es podria dir que l’artista rastafari ha estat, juntament amb el mexicà Carlos Santana, el més gran artista de la música popular sorgit d’un país de l’anomenat Tercer Món i potser l’únic que ha aconseguit un enorme triomf i ha obtingut el caràcter de mite i llegenda, malgrat els importants èxits, més enllà de les fronteres dels estats que els han vist néixer, del ja significat Cliff, l’indi Ravi Shankar, l’Algerià Khaled, l’ivorià Yossou N’Dour o el malià Salif Keita.
No hay comentarios:
Publicar un comentario