JEREMY

Grup: Pearl Jam.
Any: 1992.
Formació: Eddie Vedder, Mike McCready, Stone Gossard, Jeff Ament i Dave Krusen.
Gènere: grunge.
Àlbum d’estudi: Ten.
El millor: l’èxit del vídeo.
El pitjor: el succés en què s’inspira el tema.

La banda grunge de Seattle Pearl Jam va editar el 1991 “Ten”, el seu primer àlbum, que de no haver existit el “Nevermind” de Nirvana, que va sortir a la venda el mateix any, segurament seria considerat el millor treball del gènere grunge i de l’era de la generació X. El tercer single de “Ten” va ser “Jeremy”, cançó composta pel cantant Eddie Vedder, pel que fa a les lletres, i el baixista Jeff Ament, quant a la música. La peça està basada en un cas real, quan un nen de Texas, sense l’atenció necessària dels seus pares i objecte de bullying a la seva escola, va decidir treure’s la vida. El vídeo del tema, que compta amb les principals característiques del grup, és a dir amb notes angoixants i torturades, va tenir un espectacular èxit i va ser exposat reiteradament a l’MTV.

WORDS (BETWEEN THE LINES OF AGE)

Intèrpret: Neil Young.
Any: 1972.
Gènere: folk rock.
Àlbum d’estudi: Harvest.
El millor: un dels millors temes en l’extensa, triomfal i extraordinària trajectòria de Young.
El pitjor: hi ha altres cançons més populars a “Harvest”.

El canadenc Neil Young va ser un dels líders de la formació Buffalo Springfield, va tenir una primera etapa en solitari, va unir-se a David Crosby, Stephen Stills, amb qui ja havia coincidit a Buffalo, i Graham Nash, i va tornar a emprendre la trajectòria com a solista, encara que moltes vegades amb l’essencial suport de Crazy Horse. “Harvest”, curiosament gravat sense Crazy Horse, ha estat l’àlbum més popular del cantautor de Toronto i compta amb peces com la de títol homònim, la famosa i emblemàtica “Heart of gold”, “Alabama” o “Words (between the lines of age)”, cançó que és una de les meves preferides de Young, encara que potser pot passar bastant desapercebuda per a qui no sigui un seguidor del compositor.

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: EL NOISE ROCK

Mitjan la dècada dels 60, la banda de Nova York The Velvet Underground va usar el gènere conegut com a noise rock (rock sorollós), caracteritzat per la distorsió de les guitarres o altres instruments, l’ús de sons dissonants o la posada en pràctica de la tècnica coneguda com a Feedback. El grup integrat per Lou Reed, John Cale, Sterling Morrison i Maureen Tucker podríem dir que es va avançar 20 anys al seu temps, doncs l’època daurada del noise tindria lloc durant el decenni dels 80.

Tanmateix, la formació, que durant els seus inicis va comptar amb l’ajut de l’artista Andy Warhol, no va ser l’única en fer servir el noise als 60, encara que si és la que en va fer un ús per extensiu del gènere. El mític guitarrista de Seattle Jimi Hendrix i la banda hippy de San Francisco The Grateful Dead també van utilitzar l’estil, raó per la qual podríem afirmar que el gènere, durant els seus començaments, va ser exclusivament portat a terme per artistes nord-americans.

Com havia comentat anteriorment, el gran període del noise va tenir lloc als 80, paradoxalment en una època en què la música de tipus comercial, el canal MVP, els vídeos musicals, l’AOR o el “heavy de perruqueria” es van posar de moda. Els nord-americans Sonic Youth (foto), els escocesos The Jesus & Mary Chain i els irlandesos My Bloody Valentine, famosos també per haver col·laborat en la moda Shoegazing, en van ser les bandes més importants, les quals van influenciar abastament conjunts indies de les següents dues dècades. Altres formacions que van entrar en el noise van ser Dinosaur Jr., Pixies, els espanyols Planetas o Yo la Tengo.

Pel que fa a la discografia, cal destacar els àlbums gravats per Sonic Youth entre finals dels 80 i inicis del 90, concretament “Sister”, “Evol”, Daydream nation”, considerat el cim de l’estil, i “Goo”; els dos primers treballs de The Jesus & Mary Chain, “Psycochandy” i “Barklands”, i el segon disc de My Bloody Valentine, “Loveless”.

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: L’AOR

Fins a la dècada dels 70, les emissores de ràdio musicals comptaven amb uns DJ que programaven els seus respectius espais amb total llibertat, sense que res ni ningú interferís en la seva feina. No era estrany, doncs, que hi sonessin cançons de grups minoritaris o de gèneres poc convencionals.

Tanmateix, malauradament la situació va canviar a partir dels 70 i els programadors radiofònics es van veure obligats a acatar ordres que arribaven de dalt i van haver de posar cançons d'àlbums prèviament establerts, moltes vegades hits que es trobaven en els primers llocs de les llistes d’èxits, i fer-ho durant vàries vegades al llarg d’una jornada. Aquest fet es faria encara més visible amb l’arribada de la dècada dels 80, en què els moviments independents s’havien de cercar a través d’emissores alternatives.

En aquest marc va aparèixer l’AOR (Adult Oriented Rock), que com el mateix nom indica, estava destinat a un públic adult, sense massa pretensions, proper al rock de caràcter progressiu i simfònic, en la seva variant més comercial i accessible, i amb unes tornades explosives i espectaculars, semblants a allò que es coneix com a power pop. A més, els músics acostumaven a ser molt competents i tècnics en els seus respectius instruments i els temes eren normalment nets, elegants i sofisticats.

Els principals grups AOR van ser Boston, Foreigner, Journey, Reo Speedwagon (foto), Supertramp o Toto. Durant els 80, en el que també s’ha anomenat “heavy de perruqueria”, algunes bandes de rock dur es van decantar per l’AOR, com va ser els casos d'Aerosmith, Bon Jovi, Europe, Rainbow o Whitesnake.

DARKNESS ON THE EDGE OF TOWN (CANÇÓ)

Intèrpret: Bruce Springsteen.
Any: 1978.
Gènere: rock.
Àlbum d’estudi: Darkness on the edge of town.
El millor: per mi, una de les millors cançons que mai hagi compost Springsteen.
El pitjor: no és el tema més popular de l’àlbum homònim.

Malgrat que havia assistit al concert que Bruce Springsteen havia fet al Camp Nou mitjan la dècada dels 80, no era un gran entusiasta del músic de New Jersey (de fet tampoc ho sóc ara). Tanmateix, crec recordar que a començaments de l’any 1990 vaig escoltar una cinta de l’àlbum “Darkness on the edge of town” i em va encantar la peça del mateix títol, que tanca el treball. No obstant, en l’obra que Springsteen va gravar el 1978, i m’atreviria a dir que la millor de la seva extensa trajectòria, hi ha temes més famosos com ara “Badlands” o “Racing in the street”. A pesar d’això, per mi “Darkness...” continua sent una de les meves cançons preferides de l’artista nord-americà, molt per davant de hits com “Born to run” o els mol comercials “Hungry heart” i “Dancing in the dark”.

STAIRWAY TO HEAVEN

Grup: Led Zeppelin.
Any: 1971.
Formació: Jimmy Page, Robert Plant, John Paul Jones i Paul Bonham.
Gènere: folk rock.
Àlbum d’estudi: Led Zeppelin IV.
El millor: un clàssic dels 70 i de la història de la música popular.
El pitjor: Led Zeppelin no extreia singles.

Led Zeppelin, el grup fundat pel guitarrista Jimmy Page arran de la dissolució dels Yardbirs, va iniciar a finals dels 60 l’edició d’una sèrie d’àlbums homònims, que va culminar el 1971 amb la gravació del quart disc, que ha passat a la història com el més popular de la seva trajectòria i el qual compta amb el clàssic “Stairway to heaven”, tema compost per Page, que en va fer la música, i el vocalista Robert Plant, que va escriure la lletra. La cançó comença de manera acústica, continua amb instruments elèctrics i acaba amb un estil clarament de hard rock, en què el solo de guitarra de Page és un dels més aclamats de la història del rock. La peça es considerada per vàries publicacions un dels millors temes de tots els temps.

WAKE UP

Grup: Arcade Fire.
Any: 2004.
Formació: Win Butler, Régine Chassagne, Richard Reed Parry, Tim Kingsbury, Howard Bilerman, William Butler i Sarah Neufeld.
Gènere: rock alternatiu.
Àlbum: Funeral.
El millor: les valoracions de les revistes especialitzades.
El pitjor: va ser el cinquè single de l’àlbum.

La banda canadenca Arcade Fire està considerada des d’amplis sectors, encara que el grup també compta amb detractors, una de les millors formacions del rock alternatiu de la primera dècada del segle XXI. El seu debut en format de llarga durada, l’aclamat treball “Funeral”, compta amb excel·lents cançons com “Crown of love”, “Rebellion (lies)” o “Wake up”. Aquest últim tema, malgrat ser elegit com el cinquè senzill de l’àlbum, s’ha convertit, amb el transcurs dels anys, en un dels grans clàssics del conjunt de Mont-real. La peça ha estat considerada entre les millors de l’actual segle per publicacions com Rolling Stone i NME i ha estat empleada en diversos esdeveniments esportius com la Superbowl.

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: ELS GRANS COMPOSITORS BRITÀNICS DELS 60

John Lennon i Paul McCartney, líders dels Beatles; Mick Jagger i Keith Richard, màxims exponents dels Rolling Stones; Pete Townshend, guitarrista dels Who, i Ray Davies, cantant i guitarrista dels Kinks, van ser els compositors més populars del rock britànic de la dècada dels anys 60.

Lennon / McCartney. Van tenir la personalitat suficient per exigir un tema propi, “Love me do”, com a primer single de la mítica banda de Liverpool, malgrat que tant el mànager Brian Epstein com el productor George Martin preferien una cançó aliena. Posteriorment, a pesar de seguir signant junts fins els darrers dies de vigència del grup, cada un va composar per separat, destacant en el repertori de Lennon peces com “Strawberry fields forever”, “Lucy in the sky with diamonds”, “All you need is love” o “Don’t let me down”, mentre pel que fa a l’obra de McCartney cal citar “Yesterday”, “Penny lane”, “Hey Jude” o “Let it be”. No obstant, cal dir que tots dos es van ajuntar per gravar la meravellosa “A day in the life”.

Jagger / Richard. A diferència d’allò que va succeir amb els Beatles, durant els primers anys i els àlbums inicials, la llegendària banda britànica va gravar principalment covers de mites del blues i el rock’n roll nord-americans i fins i tot va arribar a editar “I wanna be your man”, un tema menor de Lennon i McCartney. Mitjan el decenni dels 60, Jagger i Richard van començar a composar abastament les cançons de la formació, que en van ser la totalitat en l’històric àlbum “Aftermath”, de l’any 1966. Entre les moltes peces gravades pel tàndem cal destacar “The last time”, el clàssic “(I can’t get no) satisfaction”, “Get off of my cloud”, “Jumpin’ jack flash”, “Honky tonk women”, “Wild horses” o “Let it loose”.

Townshend. Líder i guitarrista de la més famosa formació del moviment mod de la dècada dels 60, va composar la gran majoria de les cançons del llegendari quartet britànic, encara que el baixista John Entwistle també va col·laborar en aquesta tasca. Dos dels grans himnes mods, “My generation” i “The kids are alright”; “Mary Anne with a shaky hand” o l’extraordinària “Behind your eyes” van ser algunes de les obres de Townshend, sense oblidar la confecció de les històriques òperes rock “Tommy” i “Quadrophenia”.

Ray Davis (foto). Ray, cantant, guitarra rítmica, líder i compositor de gairebé totes les cançons del grup, en va ser el germà reservat i contingut, mentre Dave, guitarra solista, en va ser l’extravertit i bromista, a més d’escriure i interpretar una de les millors peces de la banda: “Death of a clown”. Ray Davies va fer una crònica irònica, àcida i transgressora de la societat britànica més conservadora, clàssica i benestant i entre els seus temes es podrien significar el hit “You really got me”, “A well respected man”, “Sunny afternoon” o “Waterloo sunset”.

FACTO DELAFÉ Y LAS FLORES AZÚLES

Lloc de fundació: Barcelona (Barcelonès).
Formació inicial: Òscar d’Aniello (veu), Helena Miquel (veu) i Marc Barrachina (bases).
Altres components bàsics: Dani Acedo (bases).
Gèneres: pop, hip hop, trip hop i pop alternatiu.
Dècades: 00.
Principal àlbum: En la luz de la mañana (2007).
Grups que origina: Delafé y las Flores Azúles.
El millor: els premis.
El pitjor: la ràpida marxa de Barrachina.

Marc Barrachina, que havia format part del Grup Soundsntone; Òscar d’Aniello, excomponent de la banda Mishima, i Helena Miquel, que havia integrat la formació Élena, van fundar el trio Facto Delafé y las Flores Azúles, que mitjançant una barreja entre pop, hip hop i trip hop, va obtenir nombrosos premis amb les seves cançons i també amb el vídeos que va confeccionar. La marxa de Barrachina, que va ser substituït per Dani Acedo, un altre exintegrant de Mishima, va motivar que el grup passés a dir-se simplement Delafé y la Flores Azúles.

LOVE SONG

Grup: Antònia Font.
Any: 2005.
Formació: Joan Miquel Oliver, Pau Debon, Joan Roca, Pere Debon i Jaume Manresa.
Estil: pop.
Àlbum d’estudi: Batiscafo katiuscas.
El millor: la part instrumental.
El pitjor: el final.

Els inicis del quintet mallorquí Antònia Font van ser bastant complicats, però a partir del seu tercer àlbum, “Alegria”, el grup va aconseguir fer-se en un lloc important entre els conjunts de rock en català i podríem dir que va obrir la porta a la nova onada del corrent, integrada també per formacions com Manel, Mishima o Els Amics de les Arts. Amb “Taxi” va continuar la tendència, mentre que “Batiscafo katiuscas” va significar la consolidació definitiva de la banda liderada pel seu guitarrista i compositor, el surrealista Joan Miquel Oliver. “Love song” va ser una de les peces de “Batiscafo” i per a mi la millor cançó de la seva trajectòria, sobretot pel que fa, malgrat la bona veu de Pau Debon, a la seva part instrumental.

BOHEMIAN RHAPSODY

Grup: Queen.
Any: 1975.
Formació: Freddy Mercury, Brian May, John Deacon i Roger Taylor.
Gènere: glam rock.
Àlbum d’estudi: A night at the opera.
El millor: segurament és la millor cançó de Queen.
El pitjor: pel meu gust, va de més a menys.

Quan el 1975, el quartet britànic Queen va editar l’àlbum “A night at the opera”, en un període en què hi persistia la moda glam, el grup portava ja alguns anys d’exitosa trajectòria, però probablement l’àlbum va significar el seu triomf definitiu, fonamentalment per la seva peça més cèlebre, “Bohemian Rhapsody”, possiblement la millor cançó que va gravar mai la popular banda anglesa. El tema va ser compost pel seu cantant i líder, el carismàtic i ja desaparegut Freddy Mercury, i consta de tres parts diferenciades, entre les quals la meva preferida és la inicial, és a dir la que correspon a la balada. Posteriorment la cançó deriva cap a fórmules operístiques i finalitza en un estil proper al hard rock. “Bohemian rhapsody” es va reeditar el 1991, poc després de la mort de Mercury.

ALL THE YOUNG DUDES (CANÇÓ)

Grup: Mott the Hoople.
Any: 1972.
Formació: Ian Hunter, Mick Ralphs, Pete Overend Watts, Dale Buffin Griffin i Verden Allen.
Gènere: glam rock.
Àlbum d’estudi: All the young dudes.
El millor: himne glam.
El pitjor: un èxit una mica aïllat.

El grup britànic Mott the Hoople era una banda més de les moltes que van sorgir durant l’era del glam rock, fins que un dia el seu camí es va trobar amb el de David Bowie, que es va definir com un gran fan de la formació liderada per Ian Hunter. Bowie, que també va ser vital en la carrera dels nord-americans Lou Reed i Iggy Pop, va escriure per a Mott the Hoople el tema “All the young dudes”, una cançó que estava en la línia de l’històric àlbum “The rise and fall of Ziggy Stardust & the Spiders from Mars”. La peça va suposar un enorme èxit per a Mott, i es va convertir en un veritable himne glam, encara que el grup no ho va poder superar mai.

BREAKFAST IN AMERICA (ÀLBUM)

Grup: Supertramp.
Any: 1979.
Formació: Roger Hodgson, Rick Davies, Dougie Thompson, Bob Siedenberg i John Helliwell.
Àlbum d’estudi precedent: Even in the quietest moments (1977).
Àlbum d’estudi posterior: ... famous last words... (1982).
El millor: el cim comercial del grup.
El pitjor: els problemes començaven a entreveure’s.

Després d’uns inicis molt complicats, Supertramp va poder triomfar amb “Crime of the centrury”, el seu tercer àlbum, i va mantenir la línia amb “Crisis, what crisis ?” i “Even in the quietest moments”. “Breakfast in America” va suposar el seu èxit més espectacular i va situar tres singles en el top 10 nord-americà i dos entre els 10 principals al seu país, el Regne Unit. El treball va suposar també el pas d’un rock progressiu per a tots els públics a una tendència més clarament pop, com molt bé ho demostra el seu hit més remarcable: “The logical song”. Altres temes importants de l’obra van ser el de títol homònim, “Goodby stranger” i “Take the long way home”. Malgrat la conjuntura favorable, els problemes entre Roger Hodgson i Rick Davies, els dos líders de la formació, s’iniciarien molt aviat, desembocant en la marxa del primer.

EMIR KUSTURICA

Lloc de naixement: Sarajevo (Bòsnia i Hercegovina).
Llengües: serbi i anglès.
Gèneres: world music i rock.
Dècades: 80, 90 i 00.
Principal àlbum (amb The No Smoking Orchestra): Unza unza time (1999).
Grups que origina: Zobranjeno Pusenje i The No Smoking Orchestra.
El millor: les col·laboracions amb Goran Bregovic.
El pitjor: evidentment, és més conegut pels seus treballs cinematogràfics.

Emir Kusturica, serbi nascut a la capital bosniana Sarajevo, és un dels millors cineastes europeus de les últimes dècades, gràcies a pel·lícules com “Els temps dels gitanos”, “El somni d’Arizona”, “Gat negre, gat blanc”, “El pare està en viatge de negocis” o Underground”, guanyant aquests dos darrers films la Palma d’Or al Festival de Cannes. Tanmateix, Kusturica també s’ha involucrat força en el món de la música, amb diverses col·laboracions amb Goran Bregovic i amb la fundació dels grups Zobranjeno Pusenje i The No Smoking Orchestra.

SMOKE ON THE WATER

Grup: Deep Purple.
Any: 1972.
Formació: Ritchie Blackmore, Jon Lord, Ian Peace, Ian Gillan i Roger Glover.
Gènere: rock dur.
Àlbum d’estudi: Machine head.
El millor: un riff inoblidable.
El pitjor: millor a Amèrica que no pas a casa.

Malgrat que els seus inicis van estar emmarcats, de la mà de Jon Lord, en el rock simfònic, Deep Purple es va convertir aviat en una banda clau en la irrupció i consolidació del hard rock. L’àlbum d’estudi estel·lar del grup britànic va ser “Machine head” i del treball es va extreure el senzill “Smoke on the water”, sobretot famós pel cèlebre riff de Ritchie Blackmore, adient per a qualsevol persona que comenci estudis de guitarra. La cançó va ser escrita arran d’un succés que va tenir lloc durant el festival de Montreux (Suïssa) l’any 1971, quan el casino de la localitat es va incendiar durant una actuació de Frank Zappa. El tema va tenir molt més èxit als Estats Units i el Canadà que no pas a la Gran Bretanya.

STAND BY ME

Intèrpret: Ben E. King.
Any: 1960.
Gènere: soul.
Àlbum d’estudi: cap.
El millor: una gran quantitat de versions.
El pitjor: com tots els grans clàssics, massa escoltat.

Ben E. King va composar, juntament amb els habituals de la Motown Jerry Lieber i Mike Stoller, el tema “Stand by me”, que s’ha convertit en un autèntic clàssic de la història de la música del segle XX, fins el punt que és possible que, després del “Yesterday” dels Beatles, sigui la cançó que més covers ha tingut en la història de la música popular, destacant-hi les versions realitzades per artistes com John Lennon, Otis Redding, Jimi Hendrix, l’italià Adriano Celentano, que la va titular “Pregherò”, o el ja desaparegut intèrpret valencià Bruno Lomas. El tema, que va arribar al top 10 de les llistes nord-americanes i que va inspirar el film d’idèntic títol, és una de les peces cabdals del gènere soul.

MONEY FOR NOTHING

Grup: Dire Straits.
Any: 1985.
Formació: Mark Knopfler, John Illsley, Tony Williams, Alan Clark i Guy Fletcher.
Gènere: rock.
Àlbum d’estudi: Brothers in arms.
El millor: la presència d’Sting.
El pitjor: feien el que criticaven.

Una mica lluny quedaven magnífics temes com “Sultans of swing” o “Tunnel of love”, i grans àlbums com l’inicial de títol homònim o “Making movies”, quan el grup Dire Straits va editar el 1985 el treball “Brothers in arms”, més sofisticat i elegant que les obres anteriors de la formació, de caràcter més fresc i directe. Al nou disc hi prenien part dues de les cançons que personalment més rebuig em provoquen de la banda encapçalada per Mark Knopfler: “Walk of life” i “Money for nothing”. Aquesta darrera va ser composta pel mateix Knopfler i l’exlíder de The Police Sting, que també hi va posar els cors. Curiosament, la peça, que va arribar al número u als Estats Units, va ser molt vista a l’MTV... malgrat que la cançó era una sàtira contra el canal.

DEXYS MIDNIGHT RUNNERS

Lloc de fundació: Birmingham (Anglaterra).
Formació inicial: Kevin Rowland (veu i guitarra), Kevin Archer (guitarra), Pete Williams (baix), Andy Gowcott (bateria), Mick Talbot (teclats), Andy Leek (òrgan), Peter Saunders (òrgan), Geoffrey Blythe (saxofon), Steve Spooner (saxofon) i Jim Paterson (trombó).
Gèneres: blue eyed soul, pop, rock, ska, world music i new wave.
Dècada principal: 80.
Àlbum estel·lar: Searching for the young soul rebels (1980).
Altres àlbums d'estudi: Too – rye – ay (1982), Don't stand me down (1985), One day i'm going to soar (2012) i Let there record show: Dexys do irish and country soul (2016).
El millor: clàssics de la new wave.
El pitjor: projecte molt personal de Rowland.

Durant els inicis de la new wave, va sorgir la macrobanda Dexy’s Midnight Runners, que va debutar amb l’àlbum “Searching for the young rebels”, que conté al hit “Geno”, número u al Regne Unit. Posteriorment, amb excepció de Jim Paterson, tots els components van abandonar el líder Kevin Rowland, que va incorporar aires celtes en el segon treball, “Too – rye – ay”, que va extreure el single “Come on Eyleen”, també número u a la Gran Bretanya i porta d’entrada a Amèrica. Després del tercer àlbum, “Don’t stand me now”, el grup es va dissoldre.

DECIBELIOS

Lloc de fundació: el Prat de Llobregat (Baix Llobregat).
Formació incial : Fray (veu), Macià (guitarra), Manel (guitarra), Manolo (baix) i Miguel (bateria).
Altres components bàsics: Xavi (guitarra).
Gèneres: ska, oi ! i skinhead.
Dècades: 80 i 90.
Principal àlbum: Vacaciones el el Prat (1986).
El millor: primer grup oi! de l’estat espanyol.
El pitjor: la problemàtica amb Antonio Machín.

La banda Decibelios va aparèixer el 1980 al Prat de Llobregat i està considerada la primera formació espanyola oi!, mitjançant una estètica skinhead versió esquerranista. Després de fitxar per la mítica discogràfica indie Dro, molt vinculada a la movida madrilenya, el grup va passar per la seva millor època, en què per exemple va actuar a la sala barcelonina Zeleste. El pitjor de la seva trajectòria va succeir quan van ser acusats de plagiar Antonio Machín i haver de destruir una gran quantitat de discs.

INSURRECCIÓN

Grup: El Último de la Fila.
Any: 1986.
Formació: Manolo García i Quimi Portet.
Gènere: pop.
Àlbum d’estudi: Enemigos de lo ajeno.
El millor: una de les joies del pop estatal.
El pitjor: el seu curt minutatge.

Si hagués d’elegir la millor cançó de la història del pop-rock en castellà, tindria dubtes entre “Chica de ayer”, de Nacha Pop, i dos temes de l’Último de la Fila, tots dos gravats per a l’àlbum “Enemigos de lo ajeno”: “Aviones plateados” i “Insurrección”, la cançó analitzada en aquesta entrada. Abans d’arribar a aquest punt, els catalans Manolo García i Quimi Portet van haver de recórrer un llarg i complicat camí que va tenir els primers èxits amb la denominació de Los Burros, en plena movida madrilenya. Ja amb el nom que definitivament els va fer populars, el duo va editar el tema “Insurrección”, la peça més famosa del grup, juntament amb la més comercial “Sara”, i versionada posteriorment pel mateix García i Miguel Ríos.

JESUS, ETC.

Grup: Wilco.
Any: 2002.
Formació: Jeff Tweedy, Jay Bennett, Leroy Bach, John Stirratt i Glenn Kotche.
Gènere: rock alternatiu.
Àlbum d’estudi: Yankee hotel foxtrot.
El millor: la seva accessibilitat sense perdre el sentit indie.
El pitjor: Wilco és més aviat una banda d’àlbums.

A partir de la dissolució del grup Uncle Tupello, es va formar a Chicago la banda Wilco, que des de la seva fundació s’ha convertit en una de les formacions més seguides i admirades de l’escena alternativa nord-americana. Després d’uns treballs bastants propers als gèneres folk i country, el conjunt liderat pel cantant, compositor i guitarrista Jeff Tweddy va editar el disc experimental “Yankee hotel foxtrot”, del qual formen part temes com “Reservations”, que tanca l’obra, i “Jesus, etc.”. Aquesta última cançó és sens dubte la peça més accessible de l’àlbum, que va situar definitivament Wilco en el circuit de concerts independents. El tema, que en cap cas sobrepassa la línia que separa allò alternatiu del que es considera comercial, compta amb evidents aires folk.

BILLIE JEAN

Intèrpret: Michael Jackson.
Any: 1983.
Gènere: funk.
Àlbum d’estudi: Thriller.
El millor: les xifres.
El pitjor: les diferències entre Jackson i Quincy Jones.

Una vegada havia abandonat els Jackson V, Michael va triomfar amb el treball “Off the wall”, mentre que “Thriller” va suposar el seu definitiu estrellat, fins el punt de ser considerat el rei de la música pop durant els anys 80. Malgrat les importants desavinences que van mantenir Michael Jackson, compositor del tema, i el seu productor Quincy Jones, a qui no li entusiasmava “Billie Jean”, la cançó va acabar apareixent a l’àlbum supervendes i fins i tot va ser el segon senzill extret del disc, per darrera de “The girl is mine”. La peça, un dels grans hits de Jackson, va arribar al número u de les llistes dels Estats Units, la Gran Bretanya, o altres estats com Espanya, i va obtenir un premi Grammy.

LOS MANOLOS

Lloc de fundació: Barcelona (Barcelonès).
Diferents components: Xavier Calero (guitarra), Josep Gómez (veu i guitarra), Ramon Grau (bateria i percussió), Andreu Hernández (bateria i percussió), Joan Herrero (percussió), Rogeli Herrero (guitarra i percussió), Carles Lordan (guitarra i baix), José Luis Muñoz (guitarra i baix), Toni Pelegrín (guitarra) i Rafa Soriano (piano).
Gèneres: rumba.
Dècades: 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Pasión condal (1991) i Dulce veneno (1992).
Solistes que origina: The Manolo.
El millor: el cover d’”Amigos para siempre”.
El pitjor: èxit via versions.

A finals dels 80, un període de revival de la rumba catalana, va aparèixer la formació Los Manolos, seguidors d’històrics del gènere com Peret o Gato Pérez. Malgrat que el grup va interpretar temes propis, els seus grans hits van tenir lloc amb els covers de l’havanera “El meu avi”, la cançó "olímpica" “Amigos para siempre” o el tema de The Beatles “All my loving”, que va tenir un enorme èxit. Després de dos discs inicials que es van vendre molt bé, la banda es va començar a desintegrar.

YOSSOU N’DOUR

Lloc de naixement: Dakar (Senegal).
Gèneres: world music.
Dècades: 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Immigrés (1988) i Egypt (2004).
El millor: potser l’intèrpret de l’Àfrica sub-sahariana més conegut a occident.
El pitjor: necessitat de col·laboracions per arribar a un públic ampli.

Durant la dècada dels 80, període en què per exemple Bob Geldof va organitzar els festivals Live Aid per a Etiòpia o la lluita contra l’Apartheid a Sud-àfrica es va intensificar, Àfrica, la seva música i la seva cultura es van posar de moda de la mà d’artistes com Peter Gabriel o Paul Simon. Llavors va fer acte d’aparició el cantant i músic senegalès Yossou N’Dour, que va aconseguir triomfar a occident arran d‘actuar als concerts d’Amnistia Internacional amb el citat Gabriel, a més de Bruce Springsteen, Sting o una jove Tracy Chapman.