Fins a la dècada dels 70, les emissores de ràdio musicals comptaven amb uns DJ que programaven els seus respectius espais amb total llibertat, sense que res ni ningú interferís en la seva feina. No era estrany, doncs, que hi sonessin cançons de grups minoritaris o de gèneres poc convencionals.
Tanmateix, malauradament la situació va canviar a partir dels 70 i els programadors radiofònics es van veure obligats a acatar ordres que arribaven de dalt i van haver de posar cançons d'àlbums prèviament establerts, moltes vegades hits que es trobaven en els primers llocs de les llistes d’èxits, i fer-ho durant vàries vegades al llarg d’una jornada. Aquest fet es faria encara més visible amb l’arribada de la dècada dels 80, en què els moviments independents s’havien de cercar a través d’emissores alternatives.
En aquest marc va aparèixer l’AOR (Adult Oriented Rock), que com el mateix nom indica, estava destinat a un públic adult, sense massa pretensions, proper al rock de caràcter progressiu i simfònic, en la seva variant més comercial i accessible, i amb unes tornades explosives i espectaculars, semblants a allò que es coneix com a power pop. A més, els músics acostumaven a ser molt competents i tècnics en els seus respectius instruments i els temes eren normalment nets, elegants i sofisticats.
Els principals grups AOR van ser Boston, Foreigner, Journey, Reo Speedwagon (foto), Supertramp o Toto. Durant els 80, en el que també s’ha anomenat “heavy de perruqueria”, algunes bandes de rock dur es van decantar per l’AOR, com va ser els casos d'Aerosmith, Bon Jovi, Europe, Rainbow o Whitesnake.
Tanmateix, malauradament la situació va canviar a partir dels 70 i els programadors radiofònics es van veure obligats a acatar ordres que arribaven de dalt i van haver de posar cançons d'àlbums prèviament establerts, moltes vegades hits que es trobaven en els primers llocs de les llistes d’èxits, i fer-ho durant vàries vegades al llarg d’una jornada. Aquest fet es faria encara més visible amb l’arribada de la dècada dels 80, en què els moviments independents s’havien de cercar a través d’emissores alternatives.
En aquest marc va aparèixer l’AOR (Adult Oriented Rock), que com el mateix nom indica, estava destinat a un públic adult, sense massa pretensions, proper al rock de caràcter progressiu i simfònic, en la seva variant més comercial i accessible, i amb unes tornades explosives i espectaculars, semblants a allò que es coneix com a power pop. A més, els músics acostumaven a ser molt competents i tècnics en els seus respectius instruments i els temes eren normalment nets, elegants i sofisticats.
Els principals grups AOR van ser Boston, Foreigner, Journey, Reo Speedwagon (foto), Supertramp o Toto. Durant els 80, en el que també s’ha anomenat “heavy de perruqueria”, algunes bandes de rock dur es van decantar per l’AOR, com va ser els casos d'Aerosmith, Bon Jovi, Europe, Rainbow o Whitesnake.
No hay comentarios:
Publicar un comentario