BEATLES FOR SALE

Grup: The Beatles.

Any: 1964.

Formació: John Lennon, Paul McCartney, George Harrison i Ringo Starr.
Àlbum d’estudi anterior: A hard day’s night (1964).
Àlbum d’estudi posterior: Help ! (1965).
El millor: plena beatlemania.
El pitjor: moltes versions.

“Beatles for sale”, el quart àlbum d’estudi del quartet de Liverpool, es va gravar entre “A hard day’s night” i “Help !”, dos treballs que van tenir la seva versió en pel•lícula, totes dues dirigides per Richard Lester. Potser per aquesta raó, l’obra analitzada va trobar-se una mica eclipsada, malgrat que els disc va arribar al número u a les llistes britàniques, mentre l’àlbum es va portar a terme en plena febre de la beatlemania, el mateix any en què el grup havia editat el seu anterior treball i després d’una esgotadora sessió de concerts. A diferència d’allò que va succeir amb “A hard day’s night”, on la totalitat de cançons estaven compostes per John Lennon i Paul McCartney, a “Beatles for sale” s’hi van incloure varis covers, entre els quals cal significar “Rock’n roll music”, de Chuck Berry; “Words of love”, del seu ídol Buddy Holly, i “Honey don’t” i “Everybody’s trying to be my baby”, totes dues de Carl Perkins. Entre els temes propis es troben “No reply” o el popular “Eight days a week”

BECAUSE OF THE TIMES



Grup: Kings of Leon.

Any: 2007.

Formació: Caleb Followill, Matthew Followill, Jared Followill i Nathan Followill.
Àlbum d’estudi anterior: Aha shake heartbreak (2004).
Àlbum d’estudi posterior: Only by the night (2008).
El millor: “On call”.
El pitjor: alguns crítics pensen que és un disc inferior als seus predecessors.

L’aparició a Tennessee del quartet Kings of Leon va suposar, de certa manera, un revival del southern rock, moviment que havia comptat amb grups tan emblemàtics com Creedence Clearwater Revival, Allman Brothers Band, Lynyrd Skynyrd o ZZ Top. La banda dels Followill, que també va introduir aspectes de garage rock en el seu repertori, va gravar el 2007 “Because of the times”, el seu tercer àlbum d’estudi, el qual va rebre en general bones crítiques, per exemple de les famoses publicacions Rolling Stone i New Musical Express, que el van considerar un dels millors treballs de l’any, encara que des d’altres mitjans es va pensar que el grup havia realitzat un pas enrere en referència a les seves dues primeres obres. En el disc, que va consolidar el conjunt nord-americà en els principals circuits de festivals de caire alternatiu, compta amb peces com “Knocked up” o la magnífica “On call”.

RUST NEVER SLEEPS

Intèrpret: Neil Young.

Any: 1979.

Àlbum d’estudi anterior: Comes a time (1978).
Àlbum d’estudi posterior: Hawks and doves (1980).
El millor: les dues versions de “My my, hey hey” (“Hey hey, my my”).
El pitjor: Young estava a punt d’entrar en una època bastant irregular.

“Rust never sleeps” és un àlbum que Neil Young va gravar en directe, juntament amb el grup Crazy Horse, encara que la totalitat de les cançons eren noves. El treball, que alterna peces acústiques amb altres d’elèctriques, és una de les obres més elogiades del cantautor canadenc, que aleshores havia experimentat amb el gènere punk, el qual es trobava d’actualitat tant a Anglaterra com als Estats Units. El 1979, Young havia deixat enrere la seva etapa més popular, emmarcada per discs com “Harvest”, “On the beach”, “Tonight’s the night” o “Zuma”, fet que no va impedir que l’àlbum, que també va incloure dos temes gravats en estudi, fos elegit millor disc de l’any per la prestigiosa revista Rolling Stone. Les principals peces del treball són “Thrasher”, “Pocahontas”, “Powderfinger”, “My my, hey hey (into the blue)” i “Hey hey, my my (into the black)”, en els darrers dos casos, dues versions d’una mateixa cançó, la primera acústica i la segona elèctrica. 

THE 2nd LAW

Grup: Muse.

Any: 2012.

Formació: Matthew Bellamy, Christopher Wolstenholme i Dominic Howard.
Àlbum d’estudi anterior: The resistance (2009).
Àlbum d’estudi posterior: cap.
El millor: consolidació del trio com a stadium band.
El pitjor: segueix una excessiva grandiloqüència.

L’evolució del trio britànic Muse ha estat impressionant, passant d’una simple banda alternativa que tocava en petits locals underground fins a convertir-se en una formació capaç d’omplir estadis de futbol. Es podria dir que el punt d’inflexió va tenir lloc amb la confecció del seu tercer àlbum, “Black holes and revelations”, el treball que va servir també per allunyar el grup de les comparacions amb Radiohead. La tendència ha continuat posteriorment amb “The resistance”, que particularment em va semblar un pas enrere, i “The 2nd law”, obra en què el trio ha continuat amb la seva tradicional teatralitat, grandiloqüència i espectacularitat, però en el qual ha afegit de forma important factors com els sintetitzadors o els sols de guitarra, típics del rock dur, efectuats per el líder del grup Matthew Bellamy, establert definitivament com a guitar hero. El disc va extreure cinc senzills: “Supremacy”, “Madness”, “Survival”, “Panic station” i “Follow me”.

LEGEND

Intèrpret: Bob Marley.

Any: 1984.

Àlbum d’estudi anterior: Confrontation (1983).
Àlbum d’estudi posterior: cap.
El millor: el disc reggae més vengut de la història.
El pitjor: Marley ja no hi era.

Malgrat que el reggae ha tingut al llarg del temps moltes figures, mitjançant tant intèrprets natius de l’illa de Jamaica com artistes nascuts, encara que de famílies originàries de l’estat caribeny, en altres països, especialment el Regne Unit, Bob Marley ha estat, sense cap mena de dubte, el representant més important i influent de l’estil. Tres anys després de la seva mort, i un més tard de l’edició de l’album d’estudi pòstum “Confrontation”, la discogràfica Islands Records va editar el recopilatori “Legend”, el disc reggae més vengut de tots els temps i un dels treballs de grans èxits més valorat i elogiat de la història de la música popular. En la gravació hi surten els principals hits del líder rastafari, com l’emblemàtic “No woman, no cry”, el magnífic “Redemption song”, els més comercials “Is this love ?” i “Three little birds” i altres cançons que van passar a la posteritat com “Could you me love ?”, “Buffalo soldier”, “One love / people get ready” o “I shot the sheriff”, el tema que va popularitzar Eric Clapton.

461 OCEAN BOULEVARD

Intèrpret: Eric Clapton.

Any: 1974.

Àlbum d’estudi anterior: Eric Clapton (1970).
Àlbum d’estudi posterior: There’s one in every crowd (1975).
El millor: possiblement el millor disc de Clapton en solitari.
El pitjor: els molts problemes que havia d’afrontar.

Després de ser un dels fundadors del mític conjunt The Yardbirds, de formar part dels Bluesbreackers de John Mayall, de tocar en els supergrups Cream i Blind Faith i de formar bandes com Derek & the Dominos, amb la qual va gravar la cèlebre “Layla”, Eric Clapton, considerat un dels més grans guitarristes de la història de la música popular, es va llançar en solitari, experiència molt complicada per la seva aleshores profunda addicció a les drogues. Després d’editar un àlbum de títol homònim, el músic britànic va gravar “461 ocean boulevard”, per a alguns experts el millor treball de Clapton com a solista. El disc, que porta com a títol l’adreça de la casa, la qual surt a la portada, on va habitar el compositor durant la confecció de l’obra, uneix varis estils, com pop, rock, blues rock o reggae, mentre cal significar peces com “Motherless children” o “I shot the sheriff”, un cover de Bob Marley que prèviament havia sortit com a single. 

YEAR OF THE CAT (ÀLBUM)

Intèrpret: Al Stewart.
Any: 1976.
Àlbum d’estudi anterior: Modern times (1975).
Àlbum d’estudi posterior: Time passages (1978).
El millor: el gran èxit que va assolir el single del mateix títol.
El pitjor: un triomf bastant aïllat.

El compositor escocès Al Stewart va ser un dels molts cantautors que van aconseguir una important fama i popularitat durant la dècada dels 70, mitjançant una temàtica de caràcter folk, íntima i melancòlica, juntament amb altres intèrprets com Carole King, James Taylor o Cat Stevens. El cim d’Stewart com a creador va arribar l’any 1976 amb la confecció de l’àlbum “Year of the cat”, que va suposar un gran èxit tant al Regne Unit com als Estats Units, país on el seu estil s’hi va adaptar perfectament. No obstant, i encara que amb el treball “Time passages” va mantenir més o menys l’embranzida, va resultar un moment àlgid bastant fugaç per al cantautor de Glasgow. En el disc, produït per Alan Parsons, hi destaquen les peces “Lord Grenville”, que obre l’àlbum; “On the border” i de manera molt especial el tema de títol homònim, un gran hit que tanca l’obra.

THROUGH THE BARRICADES

Grup: Spandau Ballet.
Formació: Gary Kemp, Martin Kemp, Tony Hadley, John Keeble i Steve Norman.
Any: 1986.
Àlbum d’estudi anterior: Parade (1984).
Àlbum d’estudi posterior: Heart like a sky (1989).
El millor: la cançó de títol homònim.
El pitjor: etapa final.

Una vegada havia deixat enrere la glamourosa moda dels nous romàntics, el quintet britànic Spandau Ballet va entrar en una nova etapa, de característiques elegants i extremadament sofisticades, mitjançant un soul blanc barrejat amb pop tradicional, força propi d’allò que es feia en bona part dels anys centrals de la moltes vegades conformista dècada dels 80. “True” va representar el moment àlgid d’aquella tendència, “Parade” la consolidació i “Through the barricades” el moment culminant i l’esgotament, doncs el grup anglès entraria ràpidament en decadència. L’àlbum analitzat, com el títol ajuda a indicar, va estar influenciat pel conflicte d’Irlanda del Nord, llavors de plena actualitat durant la conflictiva època de Margaret Thatcher com a primera ministra britànica. En el disc hi destaquen la súper comercial “How many lies” i el tema acústic que dóna títol al treball.

LLUÍS LLACH A L’OLYMPIA

Intèrpret: Lluís Llach.

Any: 1973.

Àlbum d’estudi anterior: Com un arbre nu (1972).
Àlbum d’estudi posterior: L’estaca (1973).
El millor: els millors dies de Llach.
El pitjor: el disc no reflecteix perfectament el concert.

El 1973, quan Lluís Llach va actuar a l’Olympia de París, el cantautor de Verges es trobava en un dels seus períodes estel•lars, en què per exemple ja havia compost dos dels seus grans clàssics: “El bandoler” i l’himne generacional “L’estaca”. Durant aquella època, corresponent als últims anys del franquisme, l’intèrpret empordanès era ja considerat l’integrant més cèlebre del moviment de la nova cançó catalana, una vegada Joan Manuel Serrat s’havia desvinculat del corrent, i es va convertir en tot un símbol de la Catalunya que lluitava contra la dictadura i per recuperar drets com l’autonomia o la legalització de la seva llengua. El directe gravat a l’Olympia és un dels àlbums més populars de Llach i hi surten cançons com les dues ja descrites, “Com un arbre nu” o “Novembre del 72”, única peça original del treball.

BLUE



Intèrpret: Joni Mitchell.

Any: 1971.

Àlbum d’estudi anterior: Ladyes of the canyon (1970).
Àlbum d’estudi posterior: For the roses (1972).
El millor: un important triomf comercial i un extraordinari èxit de crítica.
El pitjor: la música no era el més important.

La intèrpret canadenca Joni Mitchell, reconeguda també com una cèlebre pintora, potser la faceta artística en què més còmoda s’ha sentit mai, va suposar una mostra més dels molts cantautors que van sorgir a Amèrica del Nord entre finals dels 60 i començaments dels 70, entre els quals també s’haurien de destacar Carole King, Carly Simon o James Taylor, amb qui va col•laborar. “Blue”, quart àlbum d’estudi de Mitchell, està considerat el moment àlgid de la compositora, doncs el disc es va vendre força bé, de manera especial al Regne Unit, i la critica el va aclamar de forma unànime. El treball, de caràcter folk, introspectiu, auster i líric, reuneix temes basats en l’esperança i certa alegria i cançons més aviat tristes, nostàlgiques i fosques. Títols com “All i want”, “My old man”, el single “Carey”, “California” o “A case of you” hi destaquen en l’obra.

DISINTEGRATION

Grup: The Cure.

Any: 1989.

Formació: Robert Smith, Porl Thompson, Simon Gallup, Boris Williams i Roger O’Donnell.
Àlbum d’estudi anterior: Kiss me, kiss me, kiss me (1987).
Àlbum d’estudi posterior: Wish (1992).
El millor: una obra emocionant.
El pitjor: va ser el seu punt àlgid i han passat ja molts anys.

El grup The Cure, banda liderada pel cantant, guitarrista i compositor Robert Smith i una de les formacions cabdals de la new wave britànica, va iniciar la seva trajectòria en el marc del rock gòtic i sinistre, amb un tipus de música de vegades poc accessible per al gran públic, encara que el conjunt anglès es va anar acostant més tard a postulats més propers al gènere pop. “Disintegration”, el vuitè àlbum d’estudi de la seva extensa discografia, va suposar, d’una banda, un retorn als orígens, però, d’altra banda, no va abandonar tampoc la seva faceta més comercial, com ho demostren algunes de les cançons més importants del treball, com són els casos de “Lovesong” o “Fascination street”. Malgrat els dubtes que hi havia durant la gravació, el disc va ser el més vengut de la història de The Cure i igualment va rebre una aclamació unànime de la crítica. Altres temes destacats de l’obra, fosca, melancòlica, emocionant i envoltada en una densa atmosfera, són “Plainsong”, “Pictures of you” i “Lullaby”.

VIOLATOR

Grup: Dépéche Mode.

Any: 1990.

Formació: Martin Gore, Dave Gahan, Alan Wilder i Andy Fletcher.
Àlbum d’estudi anterior: Music fot he masses (1987).
Àlbum d’estudi posterior: Songs of faith and devotion (1993).
El millor: per a molts experts, el seu millor treball.
El pitjor: és possible que sigui l’última gran obra del quartet.

Després de ser una de les bandes cabdals del synth pop característic de la new wave britànica, el grup Dépéche Mode, arran de la marxa de Vince Clarke ja liderat de forma unànime per Martin Gore, va aconseguir una brillant maduresa que va tenir el seu primer gran exemple amb l’àlbum “Music for the masses”, el primer pas del quartet per convertir-se en un conjunt mainstream, fet que es va consolidar plenament tres anys més tard amb l’edició de l’aclamat “Violator”, per a molts experts musicals, i força dels seus seguidors, el seu millor treball, el qual va erigir la formació anglesa en una autèntica stadium band. El disc, a més de ser un important èxit al seu país, fet ja habitual, va ser la primera obra de la banda en assolir el top 10 de Billboard. L’àlbum va extreure quatre singles: “World in my eyes”, “Policy of truth”, “Enjoy of silence” i el cèlebre “Personal Jesus”, els dos darrers top 10 tant a les llistes britàniques com les nord-americanes.