VÍCTOR JARA



Lloc de naixement: La Quinquina (Xile).

Lloc de defunció: Santiago (Xile).

Dècades: 60 i 70.
Gèneres: cantautor, folk, cançó protesta i nova música xilena.
Principal àlbum: Canto libre (1970).
El millor: consideració de mite.
El pitjor: l’adveniment de la dictadura va suposar la seva mort.

Cantant, compositor, mestre i activista polític xilè, Víctor Jara es va erigir en un dels principals cantautors llatinoamericans entre finals de la dècada dels 60 i inicis del decenni dels 70, en un període en què va destacar la cançó “Te recuerdo Amanda”, convertida en un himne generacional. Membre del partit comunista xilè, després del cop d’estat d’Augusto Pinochet contra Salvador Allende, va ser detingut, reclòs a l’Estadi Nacional de Santiago, torturat i assassinat.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: PEARL JAM

Dos exmembres del grup Mother Love Bone, el guitarrista Stone Gossard i el baixista Jeff Ament, van fundar a Seattle el quintet Pearl Jam, al qual es van unir el guitarrista Mike McCready, el bateria Dave Krusen i, més tard, el carismàtic cantant Eddy Vedder, un surfista de San Diego. El lloc de bateria és l’únic que ha anat variant amb el pas dels anys, amb les incorporacions de Matt Cameron, que també va tocar amb Soundgarden; Matt Chamberlain, Dave Abbruzzese i Jack Irons, que havia estat a Red Hot Chili Peppers.

L’àlbum de debut del grup va ser “Ten”, el qual va rebre els elogis de la crítica i el beneplàcit del públic, arribant fins el número 2 de les llistes nord-americanes de Billboard, mentre el temps l’ha deixat com un dels millors treballs de l’era clàssica del grunge i, en línies generals, com una de les obres cabdals de la dècada dels 90, però en el seu moment, el disc es va veure enfosquit per l’espectacular triomf de “Nevermind”, el segon àlbum del trio Nirvana, que va ser editat, si fa no fa, per la mateixa època.

“Vs.”, el segon àlbum de la banda, va ser el primer número u de Pearl Jam als Estats Units, mentre va assolir el segon lloc a la Gran Bretanya, estat on mai ha pogut arribar a la posició més altra de les llistes. Per completar un decenni dels 90 extraordinari, la formació va gravar també els treballs “Vitalogy”, “No code” i “Yield", aconseguint els dos primers arribar de nou al punt més alt del rànquing de Billboard, mentre el tercer es va haver de conformar amb el número dos.

Arran del suïcidi de Kurt Cobain i la consegüent desaparició de Nirvana, fet que es va unir a la irregularitat de bandes com Soundgarden, Mudhoney o Alice in Chains, Pearl Jam es va erigir en la formació més gran del gènere grunge i en una clàssica stadium band, fet que, lluny de convertir els seus components en personatges altius i distants, no va evitar certes polèmiques com la seva negativa a promocionar les diferents obres editades o acceptar entrevistes, mentre van enfrontar-se a l’empresa Ticketmaster per l’elevat preu de les entrades dels seus concerts.

Pearl Jam, que es va distingir per un rock endurit de caràcter èpic i va col•laborar durant els anys 90 amb el mític Neil Young, un dels gran referents del grunge, ha transitat durant el segle actual, ja convertit en autèntic dinosaure del rock, per un període podríem considerar fenomenal, encara que no tan brillant com el del decenni anterior, doncs només un dels seus discs de llarga durada, “Backspacer”, ha aconseguir arribar al número u del rànquing nord-americà. 

THE CHARLATANS

Lloc de fundació: Nortwitch (Anglaterra).

Formació inicial: Tim Burgess (veu i harmònica), John Baker (guitarra), Martin Blunt (baix), John Brookes (bateria) i Rob Collins (piano, òrgan i veu).

Dècada estel•lar: 90.
Gèneres: pop, rock, rock independent, brit pop i escena Madchester.
Principal àlbum: Some friendly (1990).
Altres àlbums d’estudi: Between 10th and 11th (1992), Up to our hips (1994), The Charlatans (1995), Tellin’ stories (1997), Us ans us only (1999), Wonderland (2001), Up at the lake (2004), Simpático (2006), You cross my path (2008), Who we touch ? (2010), Modern nature (2015) i Different days (2017).
El millor: la banda va acabar sent més regular que altres formacions contemporànies.
El pitjor: però en principi, a l’ombra de grups com Happy Mondays o Stone Roses.

Grup sorgit a finals de la dècada dels 80, en el marc de l’escena Madchester, la banda britànica va estar una mica eclipsada en aquell període per formacions com Happy Mondays o Stone Roses, encara que finalment va portar a terme una trajectòria més triomfant i regular, sobretot quan es va afegir, mitjan el decenni dels anys 90, a la moda del brit pop, en què va editar l’àlbum “Tellin’ stories”. El conjunt anglès va perdre John Baker, arran d’un accident de cotxe, i John Brookes, per malaltia. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: NIRVANA



El cantant i guitarrista Kurt Cobain i el baixista Krist Novoselic van ser els membres estables del trio Nirvana, mentre el bateria Dave Grohl, que va substituir Chad Channing després del primer àlbum d’estudi del grup, va completar la formació estel•lar d’aquesta banda sorgida, durant el segon lustre de la dècada dels 80, en el marc de l’escena grunge de Seattle.

El primer àlbum de Nirvana, “Bleach”, editat pel segell independent Sub Pop, no va arribar al top 50 de la llista de Billboard i només va ser un èxit menor a la Gran Bretanya, potser per les característiques abrasives i poc depurades d’un disc que va comptar amb influències de gèneres com el heavy metal, el punk rock, el postpunk i el hardcore.

Tanmateix, tot canviaria, i no només pel que fa al trio, amb la confecció del segon àlbum de la banda: “Nevermind”. El disc, editat per una multinacional i amb una producció molt cuidada, fet que no va acabar de satisfer als membres del grup, va suposar un abans i un després quant al rock alternatiu en línies generals, que a partir de llavors es va convertir en un gènere gairebé de masses. En l’històric treball, número u als Estats Units i número cinc al Regne Unit, hi destaquen temes com “In bloom”, “Lithium”, l’extraordinària “Come us you are”, crec que la millor cançó de la seva trajectòria, i el hit “Smell like teen spirit”, un veritable himne del grunge.

Després del gran èxit de “Nevermind”, Cobain, que a més va tenir una complicada relació sentimental amb Courtney Love, líder del grup Hole, va començar a sentir-se incòmode amb la fama i la popularitat de la formació, motiu pel qual va entrar en un període força delicat i inestable. Després de l’edició del tercer àlbum d’estudi del trio, “In utero”, que va comptar amb una producció menys elaborada que el seu il•lustre predecessor, Kurt es va llevar la vida quan només tenia 27 anys, la mateixa edat en què abans havien mort Brian Jones, Jimi Hendrix, Janis Joplin i Jim Morrison i en la qual més tard desapareixeria Amy Winehouse.

Posteriorment al suïcidi de Cobain, convertit en un autèntic símbol, el grup, que va deixar com a pòstum el directe “Unplugged in New York City”, es va desfer, moment en que Novoselic va fundar Sweet 75 i Grohl va formar Foo Fighters, una de les bandes de més èxit de les dues últimes dècades.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: EL GRUNGE

Seattle, ciutat de l’estat nord-americà de Washington, que anys més tard es convertiria en un símbol del moviment anti-sistema arran de les protestes que hi van tenir lloc durant una reunió de l’Organització Mundial del Comerç, va ser l’urbs on va sorgir el gènere grunge a finals del decenni dels anys 80, encara que el corrent es va consolidar plenament en la dècada dels 90.

Si durant els anys 80, la música popular, almenys pel que fa al seu sector més comercial, es va caracteritzar per una imatge molt sofisticada dels intèrprets i un caràcter alegre i festiu, el grunge, en els seus inicis un gènere molt minoritari, va comptar amb una iconografia més descuidada dels seus protagonistes i amb uns temes en que hi destacaven bàsicament el pessimisme i la desesperança.

Altres factors que van definir el grunge van ser una barreja de rock dur i punk rock quant al seu estil musical, els cabells llargs que recordaven de certa forma el moviment hippy, la moda de les camises de llenyataire i les gorres de llana, cert rebuig per la fama i la popularitat, l’elecció del mític cantautor canadenc Neil Young i el cantant protopunk Iggy Pop com uns dels seus ídols o el corrent paral•lel cinematogràfic protagonitzat per la generació X, que va comptar amb representants com els directors Jonathan Demme, Tom DiCillo, Jim Jarmusch, Gus van Sant, Kevin Smith, el mediàtic Quentin Tarantino i els germans Joel i Ethan Coen  o els actors Ben Affleck, Patricia Arquette, Steve Buscemi, Matt Damon, Johnny Depp, Woody Harrelson, Catherine Keener, Juliette Lewis, Brad Pitt, Wynona Ryder, Christian Slater o John Turturro.

Els principals grups del gènere durant els seus inicis, tots ells contractats en els seus orígens pel segell discogràfic independent de Seattle Sub Pop, van ser Alice in Chains, Mudhoney (foto), Soundgarden, Hole i els supervendes Pearl Jam i Nirvana, aquesta darrera banda liderada pel carismàtic cantant i guitarrista Kurt Cobain, convertit en un símbol arran del seu suïcidi, moment en què el bateria Dave Grohl va fundar Foo Fighters, una formació clau en el desenvolupament del gènere.

El grunge igualment va passar a la posteritat perquè es va tractar de l’estil que va convertir el rock de caràcter alternatiu i independent en un moviment pràcticament de masses, essencialment gràcies a l’edició de l’àlbum “Nevermind”, el segon dels tres treballs d’estudi que va gravar el trio Nirvana, sense oblidar l’impacte que van tenir discs com “Ten”, el debut de Pearl Jam; “Every boy deserves fudge”, de Mudhoney, o “Superknown”, de Soundgarden.

NEW DAWN FADES

Grup: Joy Division.

Any: 1979.

Formació: Ian Curtis, Bernard Sumner, Peter Hook i Stephen Morris.
Gènere: postpunk.
Àlbum d’estudi: Unknown pleasures.
El millor: potser la millor cançó d’un excel•lent disc.
El pitjor: cert dramatisme.

“Unknown pleasures”, el primer dels dos àlbums d’estudi que va gravar el quartet postpunk Joy Division i un dels millors treballs mai realitzats de la història de la música rock, conté extraordinàries peces, com “Disorder”, “Insight”, “She’s lost control” o “Shadowplay”, però molt probablement la millor de totes sigui la fantàstica “New dawn fades”. El tema està caracteritzat pels mateixos eixos de tantes cançons del grup de Manchester, com la foscor, el pessimisme o el sentit dramàtic, com per exemple quan el turmentat cantant Ian Curtis recita amb cruesa i certa desesperació que espera alguna cosa més. “New dawn fades”, que ha format part de vàries bandes sonores de films, com “24 hour party people” o “Heat”, i que ha estat versionada per Moby i New Order, la banda que va néixer després del suïcidi de Curtis, va mostrar les grans dots de guitarrista de Bernard Sumner.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: EUROPA CONTINENTAL A LA DÈCADA DELS 80

En estats com França, Itàlia o Alemanya, no hi van haver novetats massa significatives pel que fa a la dècada dels 80, fins el punt que es pot considerar la movida madrilenya, sorgida a la capital espanyola, com el corrent més important de l’Europa continental durant aquell decenni.

Tanmateix, la movida, quant a l’apartat musical, no va comptar amb una important internacionalització, tret de l’èxit que va assolir el trio Mecano a Itàlia, fet que si que va aconseguir, amb el pas del temps, el director cinematogràfic manxec Pedro Almodóvar, sobretot a partir de la pel•lícula “Mujeres al borde de un ataque de nervios”, realitzada a finals de la dècada.

Pel que respecta als altres països significats, a França, a les portes de fer acte d’aparició el gènere electrònic del house, que comptaria amb una important trajectòria durant els anys 90, de la mà d’associacions com Daft Punk, van seguir triomfant cantautors com Georges Moustaki o estrelles veteranes de la chanson com Charles Aznavour o Sacha Distel; a Itàlia hi va tenir lloc un corrent de música disco extremament comercial, destacant el grup The New Trolls, que en la dècada dels 70 havia fet ús d’un estil tan radicalment diferent com el rock progressiu; a Alemanya van continuar realitzant discs bandes avantguardistes del Krautrock, com Kraftwerk o Tangerine Dream, mentre a poc a poc s’apagava la flama del quartet disco Boney M, que va seguir obtenint un gran èxit a l’estat espanyol.

On si que hi va haver força moviment va ser a Escandinàvia, on seguint l’estela iniciada pel quartet suec Abba, que durant els 80, abans de la separació sentimental i professional dels seus components, va seguir editant importants treballs, van aconseguir un enorme èxit internacional el trio noruec A – Ha, que es va associar a la moda dels nous romàntics, o el duo suec Roxette.

Finalment, cal destacar a Grècia l’espectacular triomf del teclista Papathanassiou Vangelis (foto), arran de la banda sonora de l’oscaritzat film “Cars of fire”, al mateix temps que qui va ser el seu company a la formació progressiva Afrodite Child, el cantant Demis Roussos, veia declinar el seu èxit després d’un decenni dels 70 extraordinari.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: ESPANYA A LA DÈCADA DELS 80



A diferència d’allò que va succeir amb la llengua catalana, la música en idioma castellà va viure la seva època daurada durant el decenni dels anys 80, principalment pel que respecta al primer lustre, destacant sobretot el corrent de la movida madrilenya, encara que també cal destacar les aparicions del pop – rock gallec i del rock radical basc.

En aquella època, en què no existia internet i en la qual els mitjans de comunicació no eren massa sofisticats, les modes que sorgien als estats anglosaxons arribaven amb cert retard a altres països, com per exemple a Espanya. Per tant, no és estrany que la movida madrilenya, pel que fa a l’apartat musical, es veiés barrejada per diferents gèneres o modes com el punk rock, el rock urbà, el postpunk, el synth pop o la new wave.

Les principals formacions van ser Alaska y los Pegamoides / Dinarama, Aviador Dro, Burning, Los Burros / El Último de la Fila, Derribos Arias, Gabinete Caligari, Loquillo y los Intocables / Trogloditas, Mecano, Nacha Pop, Radio Futura (foto), Los Rebeldes o Los Secretos, entre molts d’altres. El moviment també va comptar amb la seva versió cinematogràfica, que va tenir el mediàtic, internacional i famós director manxec Pedro Almodóvar com a màxim abanderat, i va ser fomentat en el marc del govern municipal obert i liberal del socialista Enrique Tierno Galván, llavors alcalde de la capital espanyola.

A Galícia, i més concretament a la ciutat portuària de Vigo, va sorgir un corrent que va rebre el nom de rock gallec, destacant de forma especial dues bandes: els irònics, esbojarrats i divertits Siniestro Total i Golpes Bajos, un grup fundat pel ja desaparegut German Coppini, un excomponent de Siniestro. Uns anys més tard, a la mateixa localitat, va aparèixer el virtuós music Carlos Núñez, que protagonitzaria una dècada dels 90 estel•lar.

Finalment, al País Basc hi va tenir lloc el rock radical, de clares influències derivades del punk rock. No és gens estrany que a Euskadi sorgís aquest fenomen si tenim en compte la crisi industrial que hi va sorgir arran de la reconversió del sector secundari efectuada pel govern central socialista, circumstància que va originar un important percentatge d’atur. Entre les principals bandes cal significar Kortatu, la seva continuïtat Neru Gorriak o La Polla Records.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: CATALUNYA A LA DÈCADA DELS 80

Després d’una excel•lent dècada dels 70, on van brillar la cançó d’autor i l’underground laietà, la música en llengua catalana va entrar durant el decenni dels 80 en una profunda crisi, la qual va coincidir amb l’època d’or del rock en idioma castellà, mitjançant principalment la movida madrilenya.

Les causes de la decadència podrien ser, pel que fa als cantautors, al fet que el final de la dictadura franquista, que va comportar la legalització de la llengua catalana, el restabliment del Parlament de Catalunya i l’aprovació de l’Estatut de Sau, va provocar que la música polititzada de caràcter reivindicatiu perdés certa importància. Quant al rock, en aquell període, les principals bandes catalanes, com Loquillo y los Trogloditas, Los Rebeldes o Los Burros, antecedent de l’El Último de la Fila, van preferir expressar-se en castellà i unir-se a la moda de la movida.

Tanmateix, molts del cantautors que van triomfar durant els anys 60 i 70, com van ser els casos de Raimon, Maria del Mar Bonet o Lluís Llach, si bé és veritat que la seva popularitat va minvar, van continuar realitzant una notable trajectòria, sense oblidar que el compositor empordanès va ser capaç d’omplir el Camp Nou l’any 1985. En aquell període, el Compositor galàctic Jaume Sisa, que va canviar el seu nom pel de Ricardo Solfa, i el sarcàstic trio La Trinca, que va triomfar en el món de la televisió, van gravar també en castellà, tal com havia fet anteriorment Joan Manuel Serrat.

Tanmateix, pel que respecta al segon lustre de la dècada, va aparèixer el que podria anomenar-se l’embrió del popular, triomfant i també criticat rock català del decenni següent, mitjançant formacions com el grups osonencs Duble Buble, que va assolir l’èxit gràcies el tema “Clava’t”, i Sau (foto), format pel cantant ja desaparegut Carles Sabater i el guitarrista Pep Sala i que transitaria per la seva millor època durant els anys 90, però que a finals dels 80 va editar el tema “No he nascut per a militar”, un dels seus clàssics. 

THE BLACK AND WHITE ALBUM

Grup: The Hives.

Any: 2007.

Formació: Howlin’ Pelle Almqvist, Vigilante Carlström, Nicholaus Arson, Dr. Matt Destruction i Chris Dangerous,
Àlbum d’estudi anterior: Tyrannosaurus Hives (2004).
Àlbum d’estudi posterior: Lex Hives (2012).
El millor: la frescor.
El pitjor: no es tracta del seu treball més elogiat.

Malgrat que la majoria de crítics pensen que “Vini, vidi, vicious”, el segon treball del grup escandinau, és el millor àlbum de The Hives, personalment crec que “The black and white album”, el seu quart disc de llarga durada, és una obra més regular, encara que no conté un tema tan extraordinari com “Hate to say i told you so”. El conjunt suec, una de la moltes bandes, entre les quals també es troben Franz Ferdinand, The Strokes i The White Stripes, que durant l’actual segle han reivindicat el garage rock, sense oblidar aportacions de tipus punk, disposava de moltes cançons per integrar l’àlbum analitzat, de les quals van romandre peces fresques i trepidants com “You got it all... wrong”, “Hey little world !”, amb clars aires punk, o “You dress up for Armaggedon”, encara que el tema més popular del disc és el comercial “Tick tick boom”.