martes, 29 de noviembre de 2016

CHENOA











Lloc de naixement: Mar de Plata (Argentina).
Dècades: 00 i 10.
Gèneres: pop i cançó melòdica.      
Principal àlbum: Chenoa (2002).
El millor: va destacar en el primer “Operación Triunfo”,
El pitjor: de vegades ha estat més notícia a la premsa rosa.

Participant en la primera edició del programa televisiu “Operación Triunfo” (“OT”), la mallorquina d’origen argentí Chenoa en va ser una de les cantants més populars i una de les que més èxit ha tingut després de la celebració del concurs, per exemple a través del seu àlbum de debut de títol homònim. No obstant, en ocasions la seva fama ha estat més present en l’anomenada premsa del cor, sobretot quan va mantenir un idil·li amb David Bisbal, una altra estrella sorgida de l’inicial “OT”.  

domingo, 27 de noviembre de 2016

JUSTIN BIEBER











Lloc de naixement: London (Canadà).
Dècades: 10.
Gèneres: pop.
Principal àlbum: Purpose (2015).
El millor: certa evolució.
El pitjor: molts anys, un típic producte de fans.

El canadenc Justin Bieber ha estat potser el gran fenomen de la música pop més comercial dels últims anys, portant els seus tres àlbums d’estudi al número u de les llistes del seu país, els Estats Units, Austràlia i Nova Zelanda, tot i que només el segon d’ells ho estat a la Gran Bretanya. Després d’una etapa en què ha representat el típic producte per a adolescents, amb un munt de seguidors arreu del planeta, Bieber ha mostrat certa evolució a “Purpose”, el seu darrer treball. 

jueves, 24 de noviembre de 2016

LES 10 MILLORS CANÇONS D’OASIS












1. Don’t look back in anger
(1995 – brit pop)

2. Live forever
(1994 – brit pop)

3. Stand by me
(1997 – brit pop)

4. I’m outta time
(2008 – pop independent)

5. Don’t go away
(1997 – brit pop)

6. Magic pie
(1997 – brit pop)

7. The importance of Being idle
(2005 – pop independent)

8. Morning glory
(1995 – brit pop)

9. Wonderwall
(1995 – brit pop)

10. Waiting for the rapture
(2008 - pop independent)
 

martes, 22 de noviembre de 2016

FASES DE LA MÚSICA ROCK: 40 ANYS DE LA REBEL·LIÓ PUNK















Fa uns dies, escrivia en aquest bloc del mig segle de l’aparició de la contracultura hippy i ara ho faig sobre els 40 anys del sorgiment del rabiós, radical, polèmic i salvatge moviment punk, que va fer acte de presentació el 1976 a Londres, si bé és veritat que el període àlgid va tenir lloc un any més tard, mentre el corrent tindria també la seva versió, amb pròpies característiques, a la ciutat nord-americana de Nova York.

El grup més popular i polèmic de l’era punk va ser The Sex Pistols, banda que va ser acomiadada de varis segells discogràfics, de qui algunes botigues es van negar a vendre els seus discs o de la qual fins i tot es van prohibir els seus concerts, decisions que no van evitar que alguns singles arribessin al punt més alt del rànquing britànic, que disposessin d’un munt de seguidors o que gravessin extraordinàries cançons com “Anarchy in the UK”, “God save the queen”, “Pretty vacance” i “Holydays in the sun”.

Tanmateix, amb el pas dels anys, la història ha deixat un altre quartet, The Clash, com la formació punk més cèlebre i influent. Davant el nihilisme de The Sex Pistols, el grup encapçalat per Joe Strummer i Mick Jones va presentar en tot moment un compromís polític i social, de caràcter progressista, molt evident, fet que es reflecteix clarament al doble àlbum “London Calling”, la seva obra mestra; al triple “Sandinista” o, ja en plena decadència, a “Combat rock”.

A Nova York, amb excepció de Ramones (foto), que va seguir l’estil britànic, caracteritzat per la protesta, la ràbia, la senzillesa i la curta durada de les cançons, el gènere va tenir unes connotacions més complexes, elaborades, intel·lectuals i menys polèmiques. Sota la influència de formacions com els Stooges d’Iggy Pop o MC 5, hi van destacar el Patti Smith Group, Television, Talking Heads o Blondie.   

I HAVE SHOULD KNOWN BETTER
















Grup: The Beatles.
Any: 1963.     
Formació: John Lennon, Paul McCartney, George Harrison i Ringo Starr.
Gènere: beat.
Àlbum d’estudi: A hard day’s night. 
El millor: una demostració que, de vegades, la senzillesa pot ser extraordinària.
El pitjor: no es tracta de la cançó més popular ni de l’àlbum ni tampoc del film.

Devia tenir 10 o 11 anys quan Televisió Espanyola, llavors l’única de l’estat espanyol, va emetre “A hard day’s night”, la primera pel·lícula protagonitzada per The Beatles sota les ordres del director nord-americà Richard Lester. El film s’inicia en una estació ferroviària en què els Fab Four agafen un tren, moment en què John Lennon toca l’harmònica i seguidament comença a cantar “I have should known better”, cançó que em va entusiasmar i que, malgrat la seva senzillesa i fins i tot ingenuïtat, continua sent un dels meus temes preferits del mític quartet de Liverpool. No obstant, la peça no és la més popular de la projecció, doncs en aquest aspecte és superada per la cançó que li dóna títol, que particularment mai m’ha acabat de convèncer, i la dolça “And i Love her”, ni tampoc de l’àlbum, on a més apareix la famosa “Yesterday”.  

jueves, 17 de noviembre de 2016

Vs.
















Grup: Pearl Jam.
Any: 1993.     
Formació: Eddy Vedder, Mike McCready, Stone Gossard, Jeff Ament i Dave Abbruzzese.   
Àlbum d’estudi anterior: Ten (1991). 
Àlbum d’estudi posterior: Vitalogy (1994).  
El millor: per a alguns experts, el millor treball de la banda.
El pitjor: obra més obscura que el seu debut.

Malgrat que el treball va ser una mica eclipsat pel fenomen de “Nevermind”, el segon àlbum de Nirvana editat el mateix any 1991, Pearl Jam va triomfar plenament amb “Ten”, la seva obra de debut, la qual la història l’ha deixat com un dels discs bàsics del moviment grunge i de la dècada dels 90 del segle XX, en línies generals. Després d’una llarga i intensa gira, el quintet, que havia incorporat el bateria Dave Abbruzzese, es va tancar a l’estudi per gravar “Vs.”, àlbum més obscur, radical i sinistre que el seu debut, característiques que no van evitar que l’edició fos durant cinc setmanes número u a Billboard. El grup de Seattle, que llavors va tenir un enfrontament amb l’empresa Ticketmaster sobre l’elevat preu de les entrades del seus concerts, es va negar a la realització de singles i de vídeos de les cançons del treball, entre les quals hi destaquen “Go”, “Daughter”, “Animal” i “Dissident”. 

martes, 15 de noviembre de 2016

LAGARTIJA NICK












Lloc de fundació: Granada (Andalusia).
Formació inicial: Antonio Arias (veu i baix), Juan Codorniu (guitarra), Miguel Ángel Rodríguez (guitarra) i Éric Jiménez (bateria).
Dècades: 90, 00 i 10.
Gèneres: rock alternatiu, grunge, rock experimental i fusió.          
Principals àlbums: Inercia (1992), Su (1994) i Omega (1996).
El millor: l’originalitat d’”Omega”.
El pitjor: el vaivens a la bateria.

Antonio Arias, únic membre fix de la formació; Juan Codorniu, Miguel Ángel Rodríguez i Éric Jiménez van fundar a Granada la banda Lagartija Nick, amb Los Planetas, grup també format a la ciutat andalusa i al qual va marxar Jiménez, el conjunt indie espanyol més elogiat de la dècada dels 90. En la seva trajectòria, en la qual va usar varis gèneres, com el punk, el grunge o l’experimentació, cal significar l’àlbum “Omega”, gravat amb el cantaor flamenc Enrique Morente, mitjançant poemes de Federico García Lorca. 

domingo, 13 de noviembre de 2016

TAYLOR SWIFT












Lloc de naixement: Reading (Estats Units).
Dècades: 00 i 10.
Gèneres: country rock i pop.           
Principals àlbums: Red (2012) i 1989 (2014).
El millor: les vendes i els premis.
El pitjor: una deriva molt comercial.

Nascuda a l’estat occidental de Pennsylvània, en edat adolescent es va traslladar a la ciutat de Nashville, a Tennessee, fet clau perquè aviat se sentís fascinada per l’escena de la música country, gènere amb el qual va iniciar la seva carrera. No obstant, amb el pas dels anys, Taylor Swift va anar abandonant l’estil per apropar-se al pop, en una transició semblant a la que al seu dia van efectuar l’estrella Dolly Parton i la banda The Eagles, però en el cas de Swift amb característiques comercials més evidents. 

jueves, 10 de noviembre de 2016

LES 10 MILLORS CANÇONS DE THE CLASH











1. Rudie can’t fail
(1979 – reggae punk)

2. (White man) in Hammersmith Palais
(1978 – ska punk)

3. Hateful
(1979 – punk)

4. Clampdown
(1979 – punk)

5. I’m so bored with the USA
(1977 – punk)

6. The guns of Brixton
(1979 – punk)

7. Janie Jones
(1977 – punk)

8. Rock the casbah
(1982 – new wave)

9. London Calling
(1979 – punk)

10. Spanish bombs
(1979 – punk)

martes, 8 de noviembre de 2016

FASES DE LA MÚSICA ROCK: 50 ANYS DE LA CONTRACULTURA DE LES FLORS










Aquest any 2016 s’han complert 50 anys, mig segle ja, de l’aparició de la contracultura hippy a la ciutat californiana de San Francisco. Particularment, em sorprèn que, almenys aquí a Catalunya o a la resta de l’estat espanyol, no s’hagin portat a terme memorials, exposicions, conferències o reportatges, a diferència d’allò que ha succeït amb els 40 anys del sorgiment del moviment punk. És possible que en el pròxim 2017, quan es compleixin cinc dècades de l’estiu de la pau, l’amor i les flors, el període àlgid del flower power, hi tingui lloc algun recordatori important.

El corrent hippy, com totes les modes que han tingut lloc en la història de la cultura popular, va tenir factors positius i d’altres que no ho van ser tant, i potser aquests últims han estat determinants per aquesta manca de celebracions. Entre els primers cal remarcar bandes que han passat a la història del rock, com han estat els casos de The Grateful Dead, Jefferson Airplane, The Jimi Hendrix Experience o Big Brother & the Holding Company, que va tenir com a vocalista Jonis Joplin, sense oblidar que valors com la llibertat, el pacifisme, l’ecologisme, la solidaritat amb el Tercer Món o el feminisme van rebre llavors un impuls decisiu.

També és cert que hi van haver aspectes negatius, com un ideal de vida que es trobava molt a prop de la utopia, fins el punt que moltes vides comunals van acabar en fracàs, tenint en compte igualment que alguns dels representants més il·lustres del moviment hippy van tenir enormes problemes amb les drogues, acabant fins i tot amb la vida de mites com Hendrix i Joplin. Així mateix, és veritat que molts dels homes i dones que van protagonitzar la contracultura del flower power, així com aquells i aquelles que ho van fer en el corrent contemporani del Maig francès, l’any 1968, amb el pas dels anys van fer tot el contrari d’allò que havien tant defensat durant l’era de les flors, convertint-se en progres acomodats i aburgesats.

Després de sorgir l’any 1966 a San Francisco, i consolidar-se un any més tard, quan hi va destacar la celebració del festival de Monterey, també a l’estat de Califòrnia, el flower power es va propagar per tota l’Amèrica del Nord, el Regne Unit, origen d’intèrprets com el cantautor Donovan o la banda escocesa Incredible String Band; l’Europa continental, especialment en estats com Holanda, Dinamarca o Suècia, i fins i tot l’Espanya franquista, sobretot a Catalunya i les illes Balears. Posteriorment al multitudinari festival de Woodstock, realitzat en aquesta localitat de l’estat de Nova York l’any 1969, es va iniciar la decadència del moviment. 

A la foto, Jimi Hendrix durant la clàusula de Woodstock.

domingo, 6 de noviembre de 2016

NO HE NASCUT PER A MILITAR













Grup: Sau.
Any: 1989.     
Formació: Carles Sabater i Pep Sala.  
Gènere: pop.
Àlbum d’estudi: Per la porta de servei. 
El millor: el primer gran èxit del duo osonenc.
El pitjor: la no interpretació als Jocs Olímpics de Barcelona.

El duo Sau, fundat a Vic pel ja desaparegut cantant Carles Sabater i el guitarrista Pep Sala, va ser un dels grups cèlebres de l’etapa més popular del pop – rock en català, durant la dècada dels 90 del passat segle, si bé el conjunt osonenc ja havia aconseguit algun èxit en el decenni anterior, com va ser el cas de “No he nascut per a militar”. La cançó, integrada en l’àlbum “Per la porta de servei” i, com el seu títol clarament indica, de temàtica pacifista i anti-militar, va exercir de palanca per al duet, que va assolir poc més tard, de la mà del treball “Quina nit !”, el seu període àlgid. Durant la clausura dels Jocs Olímpics de Barcelona, a l’estadi de Montjuïc, en què Sabater i Sala hi van actuar, estava prevista la interpretació de la peça, però misteriosament va acabar desapareixent del repertori.  

viernes, 4 de noviembre de 2016

BE HERE NOW
















Grup: Oasis.
Any: 1997.     
Formació: Noel Gallagher, Liam Gallagher, Paul Arthurs, Paul McGuigan i Alan White.   
Àlbum d’estudi anterior: (What’s the story) morning glory (1985).
Àlbum d’estudi posterior: The masterplan (1998).  
El millor: penso que és un disc que continua la bona línia del grup.
El pitjor: s'intuïa la decadència.

Oasis havia debutat espectacularment amb l’àlbum “Definitely maybe”, llavors l’òpera prima més venuda de la història del pop - rock britànic, i posteriorment va aconseguir arribar al seu punt àlgid amb el ja clàssic “(What’s the story) morning glory”, el qual els va obrir la porta dels Estats Units. “Be here now”, el seu tercer treball, va encara vendre’s més que les primeres dues obres i la crítica, tot i que no va ser tan benèvola, va realitzar ressenyes positives del disc, però ja es podia preveure certa decadència al grup, sobretot pels incessants enfrontaments entre els germans Gallagher, aleshores portada de diversos diaris sensacionalistes del Regne Unit. “Be here now”, que considero un extraordinari àlbum malgrat les desavinences amb els dos líders de la banda, conté pistes com les excel·lents “Stand by me” i “Don’t go away”, “Magic pie”, molt ben interpretada per Liam, i l’èpica “All around the world”, un intent d’emular el “Hey Jude !” de The Beatles.  

jueves, 3 de noviembre de 2016

BRUNO LOMAS
















Lloc de naixement: Xàtiva (Comunitat Valenciana).
Dècades: 60 i 70.
Gèneres: pop i rock.
El millor: una de les primeres estrelles del rock espanyol.
El pitjor: la crisi que es va iniciar mitjan la dècada dels 70.

El valencià Bruno Lomas, tant en les seves experiències amb los Milos com acompanyat de los Rockeros, quan va realitzar versions de cantants com Chuck Berry,  Buddy Holly, Carl Perkins, Gene Vicent, Tom Jones o Petula Clark, va convertir-se en una de les estrelles pioneres del rock espanyol, encara que els grans èxits van arribar en la seva carrera en solitari, quan va guanyar el festival de Benidorm, amb “Como ayer”, i va portar a terme un cover de l’”Stand by me”, de Ben E. King. 

miércoles, 2 de noviembre de 2016

JUSTIN TIMBERLAKE
















Lloc de naixement: Memphis (Estats Units).
Dècades: 00 i 10.
Gèneres: pop, rythm & blues i soul.
Principal àlbum: The 20 / 20 experience (2013). 
El millor: artista polifacètic.
El pitjor: massa a prop del sector més comercial.

El cantant, compositor, productor i actor Justin Timberlake ha estat una de les grans figures de la indústria musical de l’actual segle XXI, amb un munt de còpies venudes i un important número de premis, entre els quals destaquen nou Grammy. L’intèrpret de Memphis, que va formar part de la boy band NSYNC, ha exercit igualment d’actor, tant a la televisió, en què va ser un nen prodigi, com al cine, on ha actuat a films com “The social network”, de David Fincher, o “Inside Lewyn Davis”, de Joel i Ethan Coen.