Fa uns dies, escrivia en aquest bloc del mig
segle de l’aparició de la contracultura hippy i ara ho faig sobre els 40 anys
del sorgiment del rabiós, radical, polèmic i salvatge moviment punk, que va fer
acte de presentació el 1976 a Londres, si bé és veritat que el període àlgid va
tenir lloc un any més tard, mentre el corrent tindria també la seva versió, amb
pròpies característiques, a la ciutat nord-americana de Nova York.
El grup més popular i polèmic de l’era punk
va ser The Sex Pistols, banda que va ser acomiadada de varis segells
discogràfics, de qui algunes botigues es van negar a vendre els seus discs o de
la qual fins i tot es van prohibir els seus concerts, decisions que no van evitar
que alguns singles arribessin al punt més alt del rànquing britànic, que
disposessin d’un munt de seguidors o que gravessin extraordinàries cançons com
“Anarchy in the UK”, “God save the queen”, “Pretty vacance” i “Holydays in the
sun”.
Tanmateix, amb el pas dels anys, la història
ha deixat un altre quartet, The Clash, com la formació punk més cèlebre i
influent. Davant el nihilisme de The Sex Pistols, el grup encapçalat per Joe
Strummer i Mick Jones va presentar en tot moment un compromís polític i social,
de caràcter progressista, molt evident, fet que es reflecteix clarament al
doble àlbum “London Calling”, la seva obra mestra; al triple “Sandinista” o,
ja en plena decadència, a “Combat rock”.
A Nova York, amb excepció de Ramones (foto), que va
seguir l’estil britànic, caracteritzat per la protesta, la ràbia, la senzillesa
i la curta durada de les cançons, el gènere va tenir unes connotacions més
complexes, elaborades, intel·lectuals i menys polèmiques. Sota la influència de
formacions com els Stooges d’Iggy Pop o MC 5, hi van destacar el Patti Smith
Group, Television, Talking Heads o Blondie.
No hay comentarios:
Publicar un comentario