Molts experts, sobretot aquells d’edat més
avançada, reivindiquen els Rolling Stones de la dècada dels 60, sobretot quan
el llavors quintet britànic va editar un dels seus àlbums més elogiats i
històrics, “Aftermath”, gravat l’any 1966 i que compta amb grans clàssics del
grup anglès com “Paint it Black”, “Out of time”, “Lady Jane” o “Under my
thumb”.
No obstant, penso que la gran època dels
Stones va tenir lloc durant els inicis del decenni dels 70, malgrat que la
banda londinenca havia tingut força problemes pel que fa al final de la dècada
anterior, quan, concretament l’any 1969, el seu guitarrista i membre fundador,
Brian Jones, va ser trobat mort en la piscina de la seva residència i en què un
noi negre va ser assassinat en una actuació de la formació al festival
d’Altamont.
Tanmateix, el grup es va refer d’aquells afers,
i d’altres derivats de les drogues i diversos escàndols, i va gravar dos
excel·lents àlbums: “Sticky fingers”, l’any 1971, i el doble “Exile on Main
Street”, l’any 1972. El primer treball és, segons la meva opinió, el millor
disc del llegendari conjunt britànic, amb pistes com “Brown sugar”, “Sway”, la
magnífica “Wild horses”, “Can’t you hear me Knocking” o “Sister morphine”, aquesta
amb la col·laboració compositiva de Marianne Faithful, aleshores nòvia de Mick
Jagger.
La segona obra, gravada a la Costa blava
francesa, es també un treball
extraordinari, encara que potser, segurament per tractar-se d’un disc doble,
una mica més irregular que el seu il·lustre predecessor. En l’àlbum hi formen
part magnífics temes com “Rocks off”, “Tumblin’ dice”, “Torn and frayed”, “Down
on the line” i la fantàstica “Let it loose”.
A la foto, una imatge de la banda en aquella
època.
