Fa uns dies es van complir 50 anys de l’edició
d’un dels àlbums més brillants, reivindicats, històrics, arriscats i avançats al
seu temps: “The Velvet Underground & Nico”.
El cantant i guitarrista novaiorquès Lou Reed
i el baixista gal·lès John Cale, un home format en la música clàssica i expert en
un instrument tan poc rocker com la viola, van fundar a la Gran Poma nord-americana
el grup The Velvet Underground, al qual es van unir el guitarrista Sterling
Morrison i la bateria Maureen Tucker. Després de presenciar algunes actuacions,
el quartet va despertar la curiositat de l’artista Andy Warhol, qui el va
contractar per The Factory.
Seguidament, Warhol va oferir produir al grup
el seu primer àlbum, però amb la condició d’incloure a la banda la cantant i
model alemanya Nico, musa del pintor. D’aquesta forma va néixer el disc “The
Velvet Underground & Nico”, que en la seva emblemàtica portada es troba la
banana dissenyada pel propi representant de la cultura del Pop Art.
El treball, de caràcter innovador i
experimental, i el qual va passar durant la seva època pràcticament
desapercebut, conté força passatges de noise rock, un gènere que es va posar de
moda, mitjançant formacions com Sonic Youth, The Jesus & Mary Chain o My
Bloody Valentine, dues dècades més tard. Entre les principals pistes de l’obra
es troben “Sunday morning”, “Venus in furs”, “Heroin”, “There she goes again” o
“Femme fatale”, aquesta última interpretada per Nico.
A la foto, The Velvet Underground amb Andy
Warhol (en primer pla).
No hay comentarios:
Publicar un comentario