ESPANYA EN EL POST-FRANQUISME

A part de la cançó lleugera i melòdica, típica del que llavors era el popular festival d’Eurovisió, i un estil pop molt tou, els últims anys de la dictadura franquista es van veure caracteritzats per la presència d’un munt de cantautors, com eren els casos de Raimon, Maria del Mar Bonet, Lluís Llach o Joan Manuel Serrat, pel que fa al corrent de la nova cançó catalana, o el mateix compositor del Poble Sec, Luis Eduardo Aute, Víctor Manuel i Hilario Camacho quant a la interpretació en llengua castellana.

Després de la mort de Francisco Franco, l’any 1975, la situació va continuar un camí similar, però, pel que respecta als cantautors, hi va haver certa crisi, potser pel fet que els seus temes, moltes vegades caracteritzats per la denúncia, la reivindicació i la protesta, no van ser ja tan necessaris, malgrat que la transició democràtica, a diferència d’allò que asseguren alguns idealistes de l’època, no va ser precisament una bassa d’oli, doncs la Policia Nacional, els tristament cèlebres grisos, va seguir carregant, i alguns jutges ultra-conservadors van continuar amb sentències al més pur estil dictatorial, sense oblidar les morts pels afers d’Atocha o Vitòria.

En aquella època el protagonisme de la música rock, pròpiament dita, va passar de Catalunya, on durant el primer lustre dels 70 havia tingut lloc el moviment underground conegut com a rock laietà, en què van destacar artistes com Pau Riba, Jaume Sisa o Gato Pérez, a Andalusia, en una etapa en què el mític guitarrista Paco de Lucía va canviar els dogmes del flamenc, es va fer conèixer el duo Lole i Manuel, amb certa aura hippy, o van triomfar grups com Triana o Medina Azahara, que van valdre’s, respectivament, del rock progressiu i el rock dur.

També hi va tenir lloc un incipient punk espanyol, amb el cantant madrileny Ramoncín i la formació de Cornellà de Llobregat La Banda Trapera del Río com a protagonistes; va aparèixer un rock de tipus urbà, amb les formacions Burning i Ñu (foto), aquesta liderada per Rosendo Mercado, una de les grans llegendes de la música popular espanyola de tots els temps, i Madrid estava a punt d’acollir la movida, considerada una de les etapes daurades del pop – rock hispà i en què van destacar intèrprets com Alaska y los Pegamoides / Dinarama, Los Burros (futurs El Último de la Fila), Gabinete Caligari, Loquillo y los Trogloditas, Nacha Pop, Radio Futura o Los Secretos 

SHADOWPLAY

Grup: Joy Division.

Any: 1979.     

Formació: Ian Curtis, Bernard Sumner, Peter Cook i Stephen Morris.  

Gènere: postpunk.

Àlbum d’estudi: Unknown pleasures.   

El millor: una de les millors cançons d’una mítica banda.

El pitjor: les vendes.

El primer dels dos àlbums d’estudi que va arribar a editar Joy Division, abans del suïcidi del seu cantant i líder Ian Curtis, “Unknown pleasures”, és un dels treballs clau de l’era del postpunk i una de les millors obres de la història de la música popular. Per certificar-ho, només cal recordar algunes de les peces que conformen el disc: “Disorder”, l’extraordinària “New dawn fades”, “She’s not control” o “Shadowplay”. Aquesta última, un dels temes més rítmics que mai va gravar el quartet de Manchester, ha acabat sent reconeguda com una de les seves millors composicions i conté una lletra que es remunta en els temps en què el conjunt anglès es denominava Warsaw. “Shadowplay” va comptar aquest segle amb una molt bona versió del grup nord-americà The Killers, la qual va aprofitar el director cinematogràfic Kurt Corbijn per tancar el seu biopic sobre la banda britànica.  

FUN HOUSE

Grup: The Stooges.

Any: 1970.     

Formació: Iggy Pop, Ron Asheton, Dave Alexander i Scott Asheton.  

Àlbum d’estudi anterior: The Stooges (1969).

Àlbum d’estudi posterior: Raw power (1973).  

El millor: la reivindicació posterior.

El pitjor: les vendes contemporànies.

El conjunt The Stooges, liderat per Iggy Pop, va ser juntament amb MC5 el principal grup de l’anomenat so Detroit, caracteritzat pel seu caràcter endurit, tradicional, primitiu, directe, abrasiu i salvatge. La banda de Michigan, cèlebre pels seus potents directes, de la mà del productor Guy Bellucci va voler transmetre a “Fun house”, el seu segon àlbum d’estudi, allò que la formació oferia en els seus concerts, però el disc no es va vendre massa bé, tot i que el treball ha estat posteriorment molt reivindicat, de manera especial per la generació punk, que es va veure molt influïda per l’actitud de Pop. Tres anys més tard, The Stooges, que va rebre un important suport per part de l’artista britànic David Bowie, íntim amic d’Iggy, va editar “Raw power”, que va seguir la mateixa tònica del seu antecessor. A “Fun house”, considerat avui una obra de culte, hi destaca el tema garage “Loose”. 

PAU VALLVÉ

Lloc de naixement: Barcelona (Barcelonès).

Dècades: 00 i 10.

Gèneres: rock independent.

Principal àlbum: De bosc (2012).

El millor: la seva polivalència artística.

El pitjor: els problemas de finançament.

Pau Vallvé ha exercit de cantant, músic, compositor i productor, creant en aquest cas un segell propi que, a part dels seus propis discs, ha confeccionat els de Marta Coma i el grup Inspira, amb els quals ha col·laborat com a bateria, com també amb la formació Standstill. L’artista barceloní, molt aclamat pel seu àlbum “De bosc”, ha realitzat igualment música per a teatre, cinema i publicitat.  

THE MAGNETIC FIELDS

Lloc de fundació: Boston (Estats Units).

Formació: Stephin Merritt (veu, guitarra, teclats i ukelele), John Woo (guitarra i banjo), Claudia Gonson (piano, bateria, percussió i veu), Sam Davol (violoncel i flauta) i Shirley Simms (arpa, ukelele i veu).

Dècades: 90, 00 i 10.

Gèneres: synth pop i rock alternatiu.           

Principals àlbums: 69 love songs (1999), Distortion (2008) i Love at the bottom of the sea (2012).

El millor: la creativitat d’Stephin Merritt.

El pitjor: una eina molt personal del líder.

El grup nord-americà The Magnetic Fields ha estat un projecte molt personal del multi-instrumentista Stephin Merritt, que ha exercit les tasques de cantant, compositor i productor. El moment àlgid de la formació de Boston, sempre força allunyada del gran públic, el va constituir l’àlbum “69 love songs”, mentre va assolir cert èxit comercial mitjançant el treball “Distortion”. Merritt, influenciat per bandes com Kraftwerk, els Roxy Music de l’era de Brian Eno o Joy Division, ha portat a terme altres experiències paral·leles.

ELS 100 MILLORS ÀLBUMS DE LA MÚSICA POPULAR (ACTUALITZACIÓ)

Antònia Font	Batiscafo Katiuscas
Antònia Font	Lamparetes
Arcade Fire	Funeral
Arcade Fire	Neon bible
Arcade Fire	The suburbs
Beatles, the	Abbey road
Beatles, the	Revolver
Beatles, the	Rubber soul
Beatles, the	Sargent Pepper's lonely hearts club band
Beatles, the	The White album
Blondie	Parallel lines
Blur	Blur
Blur	Parklife
Bowie, David	The rise and fall of Ziggy Stradust and the spiders from mars
Cars, the	Candy - O
Cars, the	The Cars
Clash, the	London Calling
Clash, the	The Clash
Costello & the Atractions, Elvis	New year's girl
Crosby, Stills, Nash & Young	Déja vu
Cure, the	Disintegration
Cure, the	The head on the door
Derek & the Dominos	Layla and other assorted love songs
Dinosaur Jr	Beyond
Doors, the	The Doors
Electric Light Orchestra	A new world record
Foo Fighters	The colour and the shape
Glasvegas	Glasvegas
Harvey, PJ	Rid of me
Harvey, PJ	To bring yo my love
Hives, the	The black and white album
Interpol	Antics
Interpol	Turn on the bright lights
Jam, the	Setting sons
Jefferson Airplane	Surrealistic Pillow
Joy Division	Unknown pleasures
Killers, the	Sam's town
Kings of Leon	Come around sun
Kings of Leon	Machine bull
Kings of Leon	Only by the night
Kinks, the	Something else by the Kinks
Lemonheads, the	It's a shame about Ray
Love	Forever changes
Midnight Oil	Diesel and dust
Mudhoney	Evry good boy deserves fudge
Muse	Black holes and revelations
National, the	Boxer
National, the	High violet
New Order	Technique
Nirvana	Nevermind
Oasis	Be here now
Oasis	(What's the story) morning glory
Ocean Colour Scene	Moseley shoals
Pavement	Crooked rain, crooked rain
Pavement	Slanted and enchanted
Pink Floyd	Wish you were here
Pixies	Doolittle
Pixies	Surfer Rosa
Planetas, los	Una semana en el motor de un autobús
Police, the	Outlando's d'amour
Pretenders, the	Pretenders
Primal Scream	Screamadelica
Pulp	Different class
Pulp	This is hardcore
Radiohead	OK computer
Radiohead	The bends
Red Hot Chili Peppers	Californication
Reed, lou	Transformer
Rolling Stones, the	Aftermath
Rolling Stones, the	Exile on Main street
Rolling Stones, the	Sticky fingers
Rolling Stones, the	Tattoo you
Sex Pistols, the	Never mind the bollocks, here the Sex Pistols !
Sexy Sadie	Butterflies
Smashing Pumpkins. The	Mellon Collon and the infinite sadness
Smashing Pumpkins. The	Siamese dream
Smith, Patti	Easter
Smith, Patti	Horses
Smiths, the	The queen is dead
Sonic Youth	Daydream nation
Springsteen, Bruce	Darkness on the edge of town
Stereophonics	Pull the pin
Strokes, the	Is this it ?
Strokes, the	Room of fire
Suede	Coming up
Suede	Dog man star
T Rex	Electric warrior
Teenage Funclub	Bandwagonesque
Teenage Funclub	Grand Prix
Television	Marquee moon
Travis	The man who
Travis	Twelve memories
Último de la Fila, el	Enemigos de lo ajeno
Velvet Underground, the	The Velvet Underground and Nico
White Stripes, the	Elephant
Who, the	Who's next
Wilco	Sky blue sky
Wilco	Yankee hotel foxtrot
Young, Neil	After the goldrush
Young, Neil	Harvest
A la foto, The Beatles, qui més discs aporta.

LES 10 MILLORS CANÇONS ROCK DE LA HISTÒRIA

1. Free bird

(Lynyrd Skynyrd - 1973)

2. Heroes

(David Bowie - 1977)

3. Where is my mind ?

(Pixies - 1988)

4. Under cover of darkness

(The Strokes - 2003)

5. Hanging on the telephone

(Blondie - 1978)

6. Simple man

(Lynyrd Skynyrd - 1973)

7. On call

(Kings of Leon - 2007)

8. In the mouth of a desert

(Pavement - 1992)

9. Gigantic

(Pixies - 1988)

10. C’mere

(Interpol - 2002)

A la foto, Lynyrd Skynyrd. 

FASES DE LA MÚSICA: EL FESTIVAL D’EUROVISIÓ

L’any 1956 es va inaugurar el festival d’Eurovisió, que va agrupar les televisions públiques d’Alemanya Occidental, Bèlgica, França, Holanda, Luxemburg, Itàlia i Suïssa, que en va ser el primer organitzador, concretament a la localitat de Lugano, i també el vencedor inicial.

Durant la dècada dels 60 i inicis del decenni dels 70 del passat segle, les cançons es caracteritzaven pel seu estil melòdic, suau i lleuger i no era estranya la presència de populars i famosos intèrprets, com en són exemple alguns dels representants espanyols de l’època, com Raphael o Julio Iglesias, sense oblidar el britànic Keith Richard, la francesa Françoise Hardy, la grega Nana Moskouri o els italians Domenico Modugno, Gigliola Cinquetti i Nicola di Bari.

A partir de mitjan la dècada dels 70, l’estil musical va fer un tomb important i les peces interpretades tenien un format més pop, rítmic i discotequer, sent-ne un clar exemple el triomf del quartet suec Abba am el tema “Waterloo”. El grup escandinau va ser una de les escasses mostres que, arran de la seva participació al popular festival, va aconseguir una trajectòria internacional espectacular.

Per finalitzar aquest article significar que TVE ha guanyat en dues ocasions el certamen, amb la madrilenya Massiel (foto) i la catalana Salomé, que va haver de compartir el triomf amb tres representants més; que el rècord de victòries el té Irlanda amb set, sobretot gràcies a la figura de Johnny Logan, i que els darrers temps l’esdeveniment s’ha recuperat després d’anys de crisi i decadència, fonamentalment pel fervor mostrat pels països excomunistes de l’est. 

VITALOGY

Grup: Pearl Jam.

Any: 1994.     

Formació: Eddy Vedder, Mike McCready, Stone Gossard, Jeff Ament i Dave Abbruzzese.  

Àlbum d’estudi anterior: Vs. (1993).

Àlbum d’estudi posterior: No code (1996).  

El millor: segon número u als Estats Units.

El pitjor: no va poder superar les vendes de Vs.

La banda grunge Pearl Jam va gravar “Vitalogy”, el seu tercer àlbum d’estudi, mentre realitzava la gira de presentació de Vs. El treball, força ben rebut per la crítica especialitzada, va ser una obra més diversa que els dos discs de gran format anteriors, combinant peces de hard rock, balades i igualment portant a terme les seves primeres mostres experimentals. “Vitalogy”, en el qual va debutar el bateria Dave Abbruzzese, va ser número u als Estats Units, Irlanda, Suècia, Austràlia i Nova Zelanda, però es va quedar en el número quatre a la Gran Bretanya i no va poder superar el números del seu antecessor. En l’àlbum, que en primer lloc va ser extret en vinil, hi destaquen les cançons “Spin the black circle”, “Not for you”, “Corduroy”, “Better man” i “Immortality”. 

CALIFORNIA DREAMIN’

Grup: The Mamas & the Papas.

Any: 1965.     

Formació: John Phillips, Michelle Phillips, Cass Elliot i Denny Doherty.

Gènere: folk pop.

Àlbum d’estudi: If you can believe your eyes and ears. 

El millor: clàssic hippy.

El pitjor: el grup no va ser el primer en gravar la cançó.

The Mamas & the Papas va ser la versió amable, optimista i festiva de la contracultura hippy, lluny del sector més crític, polèmic i psicodèlic del moviment del flower power. L’any 1965, abans que esclatés el corrent de les flors a San Francisco, John Phillips, líder del quartet, i la seva companya sentimental Michelle van composar “California dreamin’”, que en un primer moment va interpretar el cantant Barry McGuire, el mateix d’un altre clàssic hippy: “Eve of destruction”. La peça, convertida en un autèntic himne generacional i de caire positiu i optimista, va ser inclosa en l’àlbum inicial de la formació, “If you can believe your eyes and ears”, en què també hi forma part “Monday Monday”, l’altre clàssic del conjunt nord-americà. “California dreamin’” ha estat un tema molt versionat i ha aparegut en un munt de films, com l’oscaritzat “Forrest Gump”.