A part de la cançó lleugera i melòdica,
típica del que llavors era el popular festival d’Eurovisió, i un estil pop molt
tou, els últims anys de la dictadura franquista es van veure caracteritzats per
la presència d’un munt de cantautors, com eren els casos de Raimon, Maria del
Mar Bonet, Lluís Llach o Joan Manuel Serrat, pel que fa al corrent de la nova
cançó catalana, o el mateix compositor del Poble Sec, Luis Eduardo Aute, Víctor
Manuel i Hilario Camacho quant a la interpretació en llengua castellana.
Després de la mort de Francisco Franco, l’any
1975, la situació va continuar un camí similar, però, pel que respecta als
cantautors, hi va haver certa crisi, potser pel fet que els seus temes, moltes
vegades caracteritzats per la denúncia, la reivindicació i la protesta, no van
ser ja tan necessaris, malgrat que la transició democràtica, a diferència d’allò
que asseguren alguns idealistes de l’època, no va ser precisament una bassa
d’oli, doncs la Policia Nacional, els tristament cèlebres grisos, va seguir carregant,
i alguns jutges ultra-conservadors van continuar amb sentències al més pur
estil dictatorial, sense oblidar les morts pels afers d’Atocha o Vitòria.
En aquella època el protagonisme de la música
rock, pròpiament dita, va passar de Catalunya, on durant el primer lustre dels
70 havia tingut lloc el moviment underground conegut com a rock laietà, en què
van destacar artistes com Pau Riba, Jaume Sisa o Gato Pérez, a Andalusia, en
una etapa en què el mític guitarrista Paco de Lucía va canviar els dogmes del
flamenc, es va fer conèixer el duo Lole i Manuel, amb certa aura hippy, o van
triomfar grups com Triana o Medina Azahara, que van valdre’s, respectivament,
del rock progressiu i el rock dur.
També hi va tenir lloc un incipient punk
espanyol, amb el cantant madrileny Ramoncín i la formació de Cornellà de Llobregat
La Banda Trapera del Río com a protagonistes; va aparèixer un rock de tipus
urbà, amb les formacions Burning i Ñu (foto), aquesta liderada per Rosendo
Mercado, una de les grans llegendes de la música popular espanyola de tots els
temps, i Madrid estava a punt d’acollir la movida, considerada una de les
etapes daurades del pop – rock hispà i en què van destacar intèrprets com
Alaska y los Pegamoides / Dinarama, Los Burros (futurs El Último de la Fila),
Gabinete Caligari, Loquillo y los Trogloditas, Nacha Pop, Radio Futura o Los
Secretos
No hay comentarios:
Publicar un comentario