Després de la tremenda descàrrega punk, va
aparèixer, tant a la Gran Bretanya com als Estats Units, l’heterogeni moviment
de la new wave, més assossegat que la moda que l’havia precedit i amb diversos
estils com el pop tecnificat, el postpunk de caire sinistre i gòtic o el
corrent dels nous romàntics, molt influenciat pel glam rock que va tenir lloc
una dècada abans. Va ser llavors quan hi van sorgir bandes, algunes d’elles molt
reivindicades al llarg del temps, com Joy Division, The Cure, Dépéche Mode
(foto), Duran Duran, Spandau Ballet, The Cars o B 52’s.
Va ser en aquella època, potser més per
necessitat de supervivència que no pas per algun altre motiu, que va néixer el
rock independent. A causa que les emissores de ràdio de la FM cada cop
retransmetien música més comercial, aquelles formacions que optaven per uns
tipus de gèneres més arriscats, alternatius i experimentals es van haver de
refugiar en petits segells discogràfics, entre els quals hi va destacar “The
factory”, creat a Manchester per l’empresari britànic Tony Wilson.
Tanmateix, aquella també va ser l’època en
què es van consolidar les ja referides ràdio-fórmules a les cadenes FM, en la
qual va aparèixer el canal televisiu MTV i van prendre una notòria força els
vídeos musicals. Tot plegat, va motivar una immensa comercialització de la
música, fet que va contribuïr de forma decisiva, com ja s’ha indicat, en
l’aparició de discogràfiques alternatives, doncs les grans firmes només
arriscaven en intèrprets consolidats o en cançons d’assimilació ràpida. És
possible que d’haver aparegut aleshores bandes com The Beatles o The Rolling
Stones, per exemple, els seus temes no haguessin estat radiats per emissores
radiofòniques tradicionals.
Igualment, les noves tecnologies, que es van
imposar en bona part de les diferents tendències de la new wave, van arribar a
cansar a finals d’aquell lustre, fins el punt que, mitjan la dècada, el pop –
rock clàssic electrificat, compost normalment per veu, guitarra, baix i
bateria, va ressorgir amb força, encara que, això si, ho va fer des d’una
escena independent en què van brillar conjunts com els fugaços The Housemartins
o els molt reivindicats The Smiths, que han tingut una influència inqüestionable
en un munt de bandes alternatives.
