martes, 27 de febrero de 2018

VETUSTA MORLA













Lloc de fundació: Tres Cantos (Comunitat de Madrid).
Formació: Juan Pedro Martí (veu), Guillermo Galván (guitarra i teclats), Juan Manuel Latorre (guitarra i teclats), Álvaro B. Baglietto (baix), David García (bateria) i Jorge González (percussió).
Dècades: 00 i 10.
Gèneres: pop, rock i rock alternatiu.            
Principals àlbums: Un día en el mundo (2004) i Mapas (2011).
El millor: una de les millors formacions indies dels últims anys.
El pitjor: molt de temps van necessitar per gravar el seu primer àlbum.

Grup fundat a Tres Cantos, Vetusta Morla, malgrat la confecció d’algunes maquetes i l’actuació en varis festivals, fins i tot a la llunyana Beirut, va trigar 10 anys des de la seva fundació, quan ja havien tingut lloc alguns canvis de personal, en editar el seu àlbum inicial, “Un día en el mundo”, que va comptar amb el beneplàcit tant del públic com de la crítica. Posteriorment, la banda madrilenya es va convertir en un del principals conjunts del rock alternatiu espanyol.

domingo, 25 de febrero de 2018

GEORGE MARTIN
















Lloc de naixement: Londres (Anglaterra).
Lloc de defunció: Wiltshire (Anglaterra).
Dècades: 60, 70, 80, 90, 00 i 10.
Gèneres: pop, rock, jazz i música clàssica. 
Principals àlbums: Off the Beatle track (1964) i George Martin insrumentally salutes The Beatles girls (1966).
El millor: el cinquè beatle.
El pitjor: normalment, a l’ombra d’altres artistes.

Format en la música clàssica i el jazz, George Martin va exercir de compositor, productor i enginyer; va treballar en els mons de la música, teatre, cinema i televisió, i va col·laborar amb artistes com Peter Sellers, Peter Gabriel o Celine Dion, però la major part de la seva fama li ve donada per haver produït gairebé la totalitat dels discs d’estudi del mític quartet de Liverpool The Beatles. 

jueves, 22 de febrero de 2018

LES 10 MILLORS CANÇONS DE LA DÈCADA DELS 90 (ACTUALITZACIÓ)











1. Disarm
(1993 - The Smashing Pumpkins)

2. The fear
(1998 - Pulp)

3. Neil Jung
(1995 - Teenage Fanclub)

4. Today
(1993 - The Smashing Pumpkins)

5. End of the century
(1994 - Blur)

6. The power
(1994 – Suede)

7. Sylvia
(1998 - Pulp)

8. Don’t look back in anger
(1995 – Oasis)

9. Crowded in the wings
(1992 - The Jayhawks)

10. Otherside
(1999 – Red Hot Chili Peppers)

A la foto, The Smashing Pumpkins. 

martes, 20 de febrero de 2018

FASES DE LA MÚSICA ROCK: EL MILLOR I EL PITJOR DE L’ETAPA 1996 – 2000












Tot i que el fenomen s’havia iniciat, si fa no fa, l’any 1994, durant els començaments del segon lustre dels anys 90 es va consolidar el moviment del brit pop, una reivindicació de la música britànica de la dècada dels 60, especialment quant a bandes com The Beatles i del moviment mod, amb grups com The Who, The Kinks o Small Faces, i també dels 70, sobretot pel que fa a l’estrella David Bowie i de la formació T Rex. Els principals conjunts del corrent va ser Oasis, Blur, Pulp i Suede, encara que també van triomfar Elastica, Ocean Colour Scene o els inicials Travis.

Igualment, en aquella època, no tots els èxits de la música pop – rock arribaven de països anglosaxons, doncs la situació es va diversificar força. S’Ha de comentar, però, que amb anterioritat havien brillat en l’escena internacional bandes com els holandesos Shocking Blue, els noruecs A – Ha, els espanyols Bravos i Pop Tops, els suecs Abba i Roxette o els italians progressius Premiata Forneria Marconi, Banca del Mutuo Soccorso o The New Trolls. Tanmateix, durant l’últim decenni del segle XX el fet es va generalitzar i cal significar, per exemple, els suecs The Hives, els francesos Daft Punk (foto) o els espanyols Los Planetas, principal exponent d’una important època indie de l’estat.

Si el brit pop va tenir una cara molt positiva, i així ho demostra l’edició d’excel·lents obres com “(What’s the story) morning glory”, d’Oasis; “Parklife”, de Blur; “Different class”, de Pulp; “Dog man star”, de Suede, o “Moseley shoals”, d’Ocean Colour Scene, no obstant, també el moviment va ser acusat de ser molt poc original i la seva vigència va ser més aviat curta, doncs durant l’any 1997 semblava la moda ja esgotada. Tampoc es pot oblidar el show entre els germans Noel i Liam Gallagher, líders d’Oasis, que van  acabar sent cèlebres en la premsa sensacionalista britànica.

D’altra banda, el gènere que havia marcat el rock alternatiu durant el primer lustre de la dècada, el grunge, va seguir tenint un important èxit arreu del món, doncs llavors es va consolidar el quintet Pearl Jam i va tenir molta força el grup Foo Fighters, que havia fundat Dave Grohl arran de la dissolució de Nirvana, però en aquella època, a part de la desaparició del mític trio després del suïcidi de Kurt Cobain l’any 1994, també va trobar la mort Layne Staley, cantant d’Alice in Chains, mentre les formacions Soundgarden i Mudhoney van perdre protagonisme en el món de l’escena rock.

domingo, 18 de febrero de 2018

I BET YOU LOOK GOOD ON THE DANCEFLOOR
















Grup: Arctic Monkeys.
Any: 2006.     
Formació: Alex Turner, Jamie Cook, Andy Nicholson i Matt Helders.
Gènere: rock independent.
Àlbum d’estudi: Whatever people say i am, that’s what i'm not.  
El millor: primer single d’un històric debut.
El pitjor: altres pistes de l’àlbum li poden discutir ser-ne la millor.

El quartet britànic Arctic Monkeys va tenir un brillant debut amb l’àlbum “Whatever people say i am, that’s what i'm not”, número u a les llistes del Regne Unit i un primer treball d’una banda de la Gran Bretanya en vendre més unitats, trencant la marca que havia aconseguit 12 anys abans Oasis amb “Definitely maybe”, que al seu temps havia batut el llunyà rècord del “Please, please me”, de The Beatles. El primer senzill extret de l’òpera prima del grup de Sheffield, molt aclamada per la crítica, en va ser el tema “I bet you look on the dancefloor”, que igualment es va enfilar fins el lloc més alt del rànquing. La peça, un dels clàssics de la formació del nord d’Anglaterra, va ser elegida la millor de l’any 2006 per New Musical Express, que la va situar més tard en el top 10 de les millors 500 cançons de la història, i va ser interpretada pel quartet en la inauguració dels Jocs Olímpics de Londres de l’any 2012.

jueves, 15 de febrero de 2018

CRONOLANEA
















Grup: Lori Meyers.
Any: 2008.     
Formació: Antonio López, Alejandro Méndez, Alfredo Núñez i Sergio Martín.  
Àlbum d’estudi anterior: Hotel Pimodán (2005).  
Àlbum d’estudi posterior: Cuando el destino nos alcance (2010).  
El millor: avenços en la producció.
El pitjor: el grup va romandre en uns ambients purament alternatius.

Alguns crítics consideren “Cronolanea”, el seu tercer àlbum d’estudi, el cim creatiu de la banda indie andalusa Lori Meyers, grup molt influenciat pels també granadins Los Planetas, que de certa manera els hi van traspassar el testimoni de millor formació alternativa de l’estat espanyol. “Cronolanea” va ser gravat en un estudi de Motril, però la producció la van portar a terme prestigiosos professionals forans i el treball va passar igualment per centres de les ciutats nord-americanes de Nashville i Nova York. En l’obra hi destaquen cançons com “Alta fidelidad”, “Lucièrnagas y mariposas” i “Luces de neón”, que es va extreure com a senzill i de la qual en va fer una versió el popular duo aragonès Amaral. 

martes, 13 de febrero de 2018

THE NEW RAEMON












Lloc de fundació: Barcelona (Barcelonès).
Formació: Ramón Rodríguez (veu i guitarra), Pablo Garrido (guitarra), Pep Masiques (baix), Salvador d’Horta (bateria) i Marc Prats (teclats).
Dècades: 00 i 10.
Gèneres: pop, rock, folk pop i rock independent.   
Principal àlbum: Oh, rompehielos (2015).
El millor: un important èxit tant de públic com de crítica.
El pitjor: però l’associació no va massa més enllà de l’escena indie.

El maresmenc de Cabrils Ramón Rodríguez, que havia estat cantant dels conjunts Madison, Madee i Ghoul’n Ghost, va formar a Barcelona el grup The New Raemon, una de les apostes més importants de la música alternativa catalana dels últims anys. Pertanyent durant un temps al segell discogràfic independent Bcore, la banda ha optat per la llengua castellana per expressar-se, mitjançant un estil pop folk bastant assossegat. 

domingo, 11 de febrero de 2018

TOKYO SEX DESTRUCTION












Lloc de fundació: Vilanova i la Geltrú (Garraf).
Formació: RJ Sinclair (veu i guitarra), RR Sinclair (guitarra), SF Sinclair (baix) i JC Sinclair (bateria, teclats i sitar).
Altres components bàsics: RM Sinclair (baix).
Dècades: 00 i 10.
Gèneres: rock, punk, garage rock, soul, rock psicodèlic i rock alternatiu.            
Principal àlbum: Black noise is the new sound (2004).
El millor: la diversitat d’estils.
El pitjor: poc coneguts a Catalunya i Espanya comercialment parlant.

Quan escoltes la banda Tokyo Sex Destruction (TSD), penses que es tracta indubtablement d’una formació anglosaxona i aquest és un dels mèrits del grup, fundat a Vilanova i la Geltrú i una de les senyes d’identitat del segell discogràfic independent Bcore. Coneguts tots els components amb el sobrenom de Sinclair, com a tribut a John Sinclair, mànager d'MC5, una de les referències de TSD, el conjunt català ha utilitzat diferents gèneres com garage rock, punk, soul o psicodèlia.

jueves, 8 de febrero de 2018

LES 10 MILLORS CANÇONS DE LA DÈCADA DELS 80 (ACTUALITZACIÓ)














1. Run
(1989 – New Order)

2. Love will tear us apart
(1980 – Joy Division)

3. Redemption Song
(1980 – Bob Marley)

4. In between days
(1985 – The Cure)

5. Where is my mind ?
(1988 – Pixies)

6. Insurrección
(1986 – el Último d ela Fila)

7. My brain is hanging upside down (Bonzo goes to Pitburg)
(1985 – Ramones)

8. A song for under the floorboards
(1980 – Magazine)

9. Aviones plateados
(1986 – el Último de la Fila)

10. Gigantic
(1988 – Pixies)

A la foto, New Order. 

martes, 6 de febrero de 2018

FASES DE LA MÚSICA ROCK: EL MILLOR I EL PITJOR DEL PERÍODE 1991 – 1995










En primer lloc, durant el primer lustre de la dècada dels 90 del passat segle es va consolidar el moviment grunge, que havia aparegut a finals del decenni anterior a la ciutat nord-americana de Seattle, a l’estat occidental de Washington. El corrent, emparentat amb l’anomenada Generació X, que de certa forma va trencar amb els estereotips autocomplaents dels 80, va comptar amb bandes com Nirvana, Soundgarden (foto), Pearl Jam, Mudhoney, Alice in Chains i, arran de la desaparició del primer d’aquests grups, Foo Fighters.

El grunge va ser decisiu perquè el rock alternatiu deixés de ser un gènere de minories per convertir-se en un esdeveniment pràcticament de masses, capaç d’omplir grans recintes i de vendre un munt de còpies dels seus àlbums. En aquest aspecte, va ser decisiu el segon treball de gran format editat pel trio Nirvana, “Nevermind”, tot i que altres conjunts alternatius, com REM, Sonic Youth, Pixies, els mateixos Pearl Jam o els grups que van protagonitzar el brit pop, com Oasis, Blur, Pulp o Suede, igualment van ser decisius en aquest fenomen.  

Tanmateix, allò que havia succeït durant la dècada anterior, és a dir, aspectes com la profunda comercialització de la música pop - rock, la proliferació dels vídeos musicals, l’auge de les emissores FM, concerts en què la posada en escena semblava més important que no pas les cançons que s’hi interpretaven o el munt de grups de laboratori que van sorgir, es van consolidar plenament, i tenim exemples de clàssiques bandes realitzades a través de càstings com Bakstreet Boys o Spice Girls, entre moltes d’altres.

També durant aquell període de la música popular es van produir, d’una banda, la domesticació del gènere del heavy metal, tot i que la situació va començar durant la segona meitat dels anys 80, i, d’altra banda, un revival punk força descafeïnat. Pel que fa al primer cas, potser per arribar a una audiència molt més àmplia i introduir la seva música en el públic femení, moltes formacions de rock dur van portar a terme unes cançons força més sofisticades, sense mancar-hi les balades, i, encara que els cabells van seguir sent molt llargs, aquests eren molt més nets i cuidats. Quant al segon aspecte, el punk que es va interpretar durant aquell període, no comptava, ni de bon tros, amb l’autenticitat, la ràbia o el sentit de protesta que l’original del decenni dels 70.

domingo, 4 de febrero de 2018

ALEGRIA (CANÇÓ)












Grup: Antònia Font.
Any: 2002.     
Formació: Joan Miquel Oliver, Pau Debon, Joan Roca, Pere Debon i Jaume Manresa.
Gènere: pop.
Àlbum d’estudi: Alegria.   
El millor: era una de les peces clàssiques durant els bisos dels seus concerts.
El pitjor: la popularitat del tema pot amagar altres bones cançons de l’àlbum.

“Alegria” va ser el tercer àlbum d’estudi del quintet mallorquí Antònia Font i va suposar el primer disc en gran format del grup de Palma en constituir un important èxit, tant de públic com de crítica. En el treball hi destaquen peces, algunes d’elles amb el clàssic distintiu surrealista de Joan Miquel Oliver, com “Dins aquest iglú”, “Alpinistes samurais” o les dues versions de títol homònim. La primera d’aquestes es va convertir en la cançó més popular de l’obra i, amb el pas del temps. en una de les composicions d’Oliver més cèlebres de la formació, doncs la seva interpretació es tractava d’un dels moments àlgids dels seus concerts, en ocasions també pel que fa als bisos. Tanmateix, Antònia Font arribaria al seu cim creatiu amb el seu següent àlbum: “Batiscafos Katiuskas”. 

jueves, 1 de febrero de 2018

1999
















Intèrpret: Prince.
Any: 1982.     
Àlbum d’estudi anterior: Controversy (1981).
Àlbum d’estudi posterior: Purple rain (1984).  
El millor: el primer gran èxit de l’artista en gran format.
El pitjor: comercialment parlant, seria enfosquit per “Purple rain”.

“1999” va suposar l’àlbum que definitivament va llançar la carrera del cantant, guitarrista i compositor Prince i el primer que va aconseguir entrar en el top 10 de les llistes nord-americanes de Billboard. Com ha estat una constant en la trajectòria del músic de Minneapolis, l’obra és un disc molt heterogeni, doncs hi prenen part diversos gèneres com rythm & blues, soul, funk, pop, rock, electrònica, en un període en què, mitjançant la new wave, era aleshores la tònica general, i experimentació. En el treball hi destaquen les tres primeres cançons: la de títol homònim, que va ser un hit en varis estats; “Little red cocrette” i “delirious”, bàsiques per considerar “1999” una de les grans obres de Prince, tot i que l’àlbum quedaria una mica enfosquit per l’espectacular triomf, dos anys més tard, de “Purple rain”, quan l’artista ja havia format el grup Revolution.