IT’S ONLY ROCK’N ROLL (ÀLBUM)

Grup: The Rolling Stones.

Any: 1974.     

Formació: Mick Jagger, Keith Richard, Mick Taylor, Bill Wyman i Charlie Watts.  

Àlbum d’estudi anterior: Goats head soap (1973).

Àlbum d’estudi posterior: Black and blue (1976).

El millor: un èxit comercial.

El pitjor: l’adeu de Mick Taylor.

Després d’una època esplendorosa, en què la mítica banda britànica va editar històrics àlbums com “Sticky fingers” o el doble “Exile on Main street”, The Rolling Stones va entrar en una etapa de certa crisi de creativitat i de crítiques no massa positives, tot i que, comercialment parlant, el grup no se’n va ressentit gens ni mica, a partir del treball “Goats head soap”, tendència que va continuar amb “It’s only rock’n roll” i “Black and blue”. Pel que fa a la segona d’aquestes obres, cal significar que va ser l’últim disc en què hi tocaria el virtuós guitarrista Mick Taylor, substitut del difunt Brian Jones i que seria canviat per l’encara vigent Ron Wood; la barreja entre diferents gèneres com el rock, el blues, el funk o el reggae o la presència de cançons com “If you can’t rock me”, “Ain’t too proud to beg”, “Luxury”, influenciada pels ritmes caribenys, o la de títol homònim. L’àlbum va arribar a dalt de tot de les llistes de Billboard i al número dos del rànquing britànic.  

MADEE

Lloc de fundació: Cabrils (Maresme).

Formació inicial: Ramon Rodríguez (veu i guitarra), Capi (guitarra), Adam Vives (guitarra), Pep Masiques (baix), Lluís Cots (bateria) i Marc Prats (teclats).

Dècades: 00.

Gèneres: rock alternatiu.      

Principal àlbum: L’Antarctica (2007).

El millor: inicis molt prometedors.

El pitjor: deixar-ho estar en un bon moment.

Fundat a la localitat maresmenca de Cabrils, i utilitzant la llengua anglesa, Madee es va convertir al seu dia en una de les formacions més prometedores del panorama pop – rock a Catalunya, en un període en que va ser una de les grans apostes del segell independent Bcore. Tanmateix, després de la confecció d’uns àlbums molt ben rebuts per la crítica alternativa, entre els quals va destacar “L’Antarctica”, la banda ho va deixar estar per donar pas a projectes individuals.

RUSH

Lloc de fundació: Willowdale (Canadà).

Formació inicial: Geddy Lee (veu, guitarra, baix i teclats), Alex Liefson (guitarra i veu), Jeff Jones (baix i veu) i John Rutsey (bateria i veu).

Dècades: 70, 80, 90, 00 i 10.
Gèneres: blues rock, rock dur, rock progressiu i heavy metal.
Principals àlbums: Moving Pictures (1981), Signals (1982) i Clockwork angels (2012).

El millor: la longevitat.

El pitjor: els hi va costar arribar a l’èxit.

Malgrat que la banda canadenca Rush va ser fundada a finals de la dècada dels 60 del segle XX, el grup no va poder triomfar plenament, tant al seu país com en altres estats com els Estats Units o la Gran Bretanya, fins el decenni dels 80. El conjunt d’Ontario, liderat pels seus membres fundadors Geddy Lee i Alex Liefson, partint del blues rock, va utilitzar posteriorment el hard rock i la música de de caire progressiu. Actualment, la formació es troba dissolta.

GRANS GUITARRISTES DE LA HISTÒRIA DEL ROCK: JIMI HENDRIX

Descobert durant una actuació en un local del Greenwich Village novaiorquès per Chas Chandler, baixista de la banda britànica de rythm & blues The Animals, Jimi Hendrix va marxar a Anglaterra, on va formar el trio Experience amb el baixista Noel Redding i el bateria Mitch Mitchel. Amb aquesta formació va editar una històrica trilogia d’àlbums, “Are you experienced ?”, “Axis: bold as love” i “Electric Ladyland”, tres de les obres cabdals del rock psicodèlic, la contracultura hippy, el Swinging London i de la dècada dels 60 en general. Amb Experience dissolt, va crear el grup Band of Gipsys i, després d’actuar als festivals de Woodstock i de l’illa de Wight, va trobar la mort arran d’un excessiu consum de barbitúrics.  

Una cançó: Little wing (Axis: bold as love).

Un àlbum: Are you experienced ?

EL MILLOR I EL PITJOR DELS INTÈRPRETS DE LA MÚSICA ROCK: BOB DYLAN

Durant els començaments de la seva carrera artística, Bob Dylan va ser un dels grans referents de la considerada època daurada de la música folk, en un període en què el compositor de Duluth va actuar any rere any a l’emblemàtic festival de Newport, a l’estat de Nova York, juntament amb altres populars intèrprets com Joan Báez, Judy Collins, Phil Ochs o el trio Peter, Paul & Mary.

Tanmateix, lluny de perpetuar-se en la música tradicional i acústica, tal com van fer la majoria dels seus companys de generació, Dylan no va voler encasellar-se i uns anys més tard va evolucionar cap a altres gèneres com el blues, el country o el rock, portant-lo aquest últim a prendre la decisió, no sense polèmiques, d’electrificar les seves cançons, mostrant una gran personalitat davant el sector més purista de l’estil folk.

Després d’un gravíssim accident de moto, arran del qual fins i tot es va témer per la seva vida, Dylan va tenir un dels períodes més foscos de la seva prolífica trajectòria, doncs, tot i que és cert que va reaparèixer amb un àlbum ben valorat, “Nashville skyline”, que, no obstant, va descentrar els seus seguidors per la seva temàtica country, va seguir per un camí bastant gris mitjançant treballs com “Self portrait” o la banda sonora de la pel·lícula “Pat Garrett and Billy de Kid”, dirigida per Sam Peckinpah, en la qual va intervenir també com a intèrpret i en què, tanmateix, hi pren part la cèlebre “Knockin’ on heaven’s door”.

El cantautor nord-americà, que no va rebre tampoc bones crítiques del film “Renaldo and Clara”, el qual va dirigir, malgrat ressorgir mitjan la dècada dels 70 amb les obres “Blood on the tracks” o “Desire”, mai va poder repetir l’excel·lència de discs del decenni anterior com “Highway 61 revisited” o el doble “Blonde on blonde”, i, per exemple,  els mitjans de comunicació no van rebre massa bé la seva trilogia de reconversió al Cristianisme, formada per “Slow train Coming”, “Saved” i “Shot of love”.

ELS PROS I CONTRES DEL POP CATALÀ DE LA DÈCADA DELS 90

Aquest any 2019 es compliran tres dècades de l’esclat de l’època més popular del pop – rock interpretat en llengua catalana, quan per exemple Sopa de Cabra i els Pets (foto) van editar els seus primer discs. No obstant, l’històric concert al Palau Sant Jordi de Barcelona, que va ajuntar els conjunts de Girona i Constantí, a més dels osonencs Sau i els empordanesos Sangtraït, no hi tindria lloc fins un any més tard.

Molt s’ha escrit i s’ha comentat sobre aquella fase de la música popular en català, des dels experts que han reivindicat aquella època, com aquells altres que han assegurat que es va tractar d’un moviment força comercial, escassament original i que va estar protegit i molt subvencionat per la Generalitat presidida pel convergent Jordi Pujol, força enfrontat als cantautors que van protagonitzar la nova cançó catalana.

Allò cert és que llavors van aparèixer o es van consolidar bandes emblemàtiques, que han fet història en el pop – rock en català, com els ja citats Sopa de Cabra, els Pets, Sau i Sangtraït, a més d’altres formacions, en algun cas pertanyents a una fornada posterior, com Lax’n Busto, Umpah – Pah, Gossos o els menorquins Ja t’ho Diré, sense oblidar la presència de carismàtics artistes com Gerard Quintana (Sopa de Cabra), Lluís Gavaldà (els Pets), el desaparegut Carles Sabater i Pep Sala (Sau), Pemi Fortuny (Lax’n Busto), Adrià Puntí (Umpah – Pah), Natxo Tarrés (Gossos) o Cris Juanico (Ja t’ho Diré). 

Malgrat l’evolució positiva de grups com Sopa de Cabra o els Pets, així com la reivindicació d’altres conjunts com Umpah – Pah, s’ha de reconèixer, però, que la generació sorgida en l’actual segle XXI, liderada pels mallorquins Antònia Font i seguida per Manel, els Amics de les Arts, Mishima o Blaumut, entre d’altres, segurament ha estat, en qüestió de qualitat, bastant superior, fins el punt que alguns analistes l’han anomenada com l’edat d’or de la música popular en llengua catalana.

JUST LIKE HEAVEN

Grup: The Cure.

Any: 1987.     

Formació: Robert Smith, Porl Thompson, Simon Gallup, Boris Williams i Lol Tolhurst.  

Gènere: pop independent.

Àlbum d’estudi: Kiss me, kiss me, kiss me.   

El millor: una de les millors cançons del grup.

El pitjor: ha perdurat més la popularitat de “Why can’t i be you ?”.

Quan The Cure, la banda indie encapçalada pel cantant, guitarrista i compositor Robert Smith, va editar l’àlbum “Kiss me, kiss me, kiss me”, era ja un grup consolidat després de ser una de les formacions clau durant el període de la new wave. Al treball hi destaca el tema “Just like heaven”, gravat per Smith durant una estada a França i, sens dubte, una de les millors peces que mai hagi gravat el conjunt anglès. Tanmateix, la cançó analitzada no va ser elegida com a single fins a la tercera opció, després de la popular “Why can’t i be you ?”, una composició que mai m’ha agradat, i “Catch”, tot i que “Just like heaven” es va convertir en el primer hit del grup als Estats Units, llavors la seva assignatura pendent.

KILLING JOKE 2003 (ÀLBUM)

Grup: Killing Joke.

Any: 2003.     

Formació: Jaz Coleman, Kevin Walker, Martin Glover, Paul Raven i Dave Grohl.  

Àlbum d’estudi anterior: Democracy (1996).

Àlbum d’estudi posterior: Hosannas from the basements of hell (2006).

El millor: “You’ll never get to me”.

El pitjor: que no s’edités com a single.

Després de set anys de llarg parèntesi, la banda britànica Killing Joke, una de les primeres formacions indie de la història, doncs el seu primer disc, el primer de títol homònim, es va gravar en el llunyà any 1980, va enregistrar el segon àlbum que porta el nom del grup, el qual va comptar amb unes bones crítiques. Killing Joke va ser un dels conjunts que va influenciar de forma notòria el rock alternatiu de la dècada dels 90, i de manera molt especial, el moviment grunge, sorgit a la ciutat nord-americana de Seattle a finals del decenni dels 80. Per tant, doncs, no és estrany que Dave Grohl, bateria de Nirvana i cantant, guitarrista i líder de Foo Fighters, col·laborés en el disc, el qual compta amb cançons com “Asteroid”, “Implant”, “The house that pain built”, la magnífica “You’ll never get to me” o els singles “Loose cannon” i “Seeing red”. 

PERE CAMPS

Lloc de naixement: Barcelona (Barcelonès).

Dècades: 70, 80, 90, 00 i 10.

Gèneres: folk.           

El millor: el festival Barnasants.

El pitjor: no és estrictament ni músic ni tampoc intèrpret.

Pere Camps, que ha exercit de promotor musical, organitzador de diferents espectacles, sindicalista, polític o activista social, i que ha guanyat premis de la Generalitat o de l’Ajuntament de Barcelona, ha estat el gran artífex del festival Barnasants, especialitzat en la música folk i de cantautor, que any rere any se celebra a les Cotxeres de Sants. Com a polític, ha format part de partits com Iniciativa per Catalunya o Catalunya en Comú i s’ha mostrat partidari de l’autodeterminació del país.